Un esguard de mar blava

Abril. 1987 Aquesta primavera potser la més bonica de la meua vida. M'imagine un nou encontre. Li he telefonat varies vegades. No hi era.Va dir-me que aquests dies se'n volia anar a l'estranger. I jo com una adolescent, sense poder controlar el meu desig de sentir la seua veu,tremolant davant el telèfon i tractant de memoritzar el seu número. Deuria d'avergonyir-me del meu comportament però em sent tan feliç...- he dubtat a l'hora d'escollir el qualificatiu- Sí, em sent feliç, com si començara a viure de bell nou, amb il·lusió, amb esperança...Sí, encara que el dolor em tenalle les entranyes i la pena m'omplia els ulls de llàgrimes ho dic, ho expresse, per què no ho hauria de fer? No sé el que pot durar, ignore la consistència real de la meua felicitat, però no m'importa, sé que almenys ara és així Hi ha tan pocs moments en la vida com aquests...Tanmateix existixen, és cert que existixen, que no son producte d'un romanticisme decadent. Fins...

Vagarege per antigues senderes cercant los dolces roses oblidades a la terra calenta dels teus llavis. Més em perd en l'absència al pòrtic de la glòria de la teua tendresa que m'ignora. I retorne a la fredor inhòspita del meu llit.

Genio de España: José Manuel Rodríguez Delgado por Jesús Romero Samper" Una aproximación biográfica a un paradigma para los científicos en España José Manuel Rodríguez Delgado nació en Ronda (Málaga) el 8 de agosto de 1915. Movido por su incipiente y temprano interés por la Medicina, se trasladaría a Madrid para cursar estudios universitarios, llegando a ser profesor adjunto de Fisiología. Poco después sería contratado como investigador por el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, donde comienza a trabajar en el área de la Neurobiología. Durante el curso 1935/36 ayudó a Severo Ochoa a preparar sus oposiciones a la Cátedra de Fisiología de Santiago de Compostela . Conocedor de su creciente prestigio, en 1950 el profesor John F. Fulton, de la Universidad de Yale (Estados Unidos), le invita a colaborar con él. Permanecería en Yale más de veinte años, llegando a conseguir, en 1966, la Cátedra de Fisiología y la dirección del laboratorio de Neurobiolo...

He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un retrat molt bonic, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però..retocat. M'explique. Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; sens dubte. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciència, passat el primer moment d'eufòria,-a tothom li agrada eixir bé en la foto- em vaig quedar ruminat-lo. Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La...

diumenge, 5 d'abril 1987 Elisa, a qui havia conegut a la Menendez de Santander, l'estiu passat, era pediatra, i vivia a Madrid, divorciada i sola. Havia sobreviscut a una leucèmia. Des d'aleshores no havíem perdut el contacte, ens escrivíem de tant en tant i ens visitaven esporàdicament. Ara s'hi trobava a la meua casa de camp passant uns dies. Açò s'acaba. Soc conscient de que estic tancant les darreres pàgines de la primera part de la meua vida. El que deixe enrere, família, amics, gent estimada...el poble, escenari del meu drama. Ara em llance sense xarxa a la recerca del jo ignorat o quelcom així; sona un poc tòpic. Més endavant caldrà fer una reflexió seriosa. Ara mateix em sent tan bé que no podria enyorar res. El que m'espera, una vida plena de possibilitats, gent i llocs per conèixer. Una coneixença, potser, que m'aporte un poc de tendresa, no sabria dir com la necessite...No he de fer-me il·lusions car "les il·lusions son obscenes...

: baratices - coisas bonitas , de escrever L'altre dia en un bloc d'una portuguesa, Ana Barata, vaig trobar aquest article, el seu autor és l'escriptor colombià Santiago Gambôa, i en llegir-lo el vaig trobar tan encertat i ple de gràcia, que m'he permès la llibertat de traduir-lo per incloure'l... LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ ...elogi profundament merescut! Hui tenen quaranta i molts anys, fins i tot més de cinquanta, i son belles, molt belles, però també serenes, comprensives, sensates i sobretot endiabladament seductores, això a desgrat de les seues incipients pates de gall o d'aquesta de la cel·lulitis que senyoreja les seues cuixes, però que les fan tan humanes i tan reals. Formosament reals. Quasi totes, hui, han estat casades i divorciades, o divorciades i casades, amb la intenció de no equivocar-se en el segon intent que de vegades és una manera d'apropar-s'hi al tercer o al quart. Què importa? D'altres, gairebé poques, mantenen un p...

Els sentia avalotar al pati a l'hora d'esplai mentre ordenava les llibretes amuntegades damunt la taula de la mestra. - Mireu allà, en aquella finestra! Jo la he vista! Ho jure, ho jure...- deia el Benji del pati estant, amb les galtes enceses i suant com una botija, tot assenyalant la foscor del buit d'una finestra que s'obria a la part de dalt d'un vell habitatge. Em vaig quedar escoltant i també, inevitablement, vaig eixir de l'aula i alcí la vista cap amunt per observar-la. Fins aleshores gairebé no m'havia adonat de la seua existència. Per a mi no era més que una forma obscura que es retallava contra una pared de maons. Què hauria allà dalt, dins d'aquella obscuritat? Els menuts miraren bocabadats. - Què dius que has vist, Benji?- li vaig demanar eixint al pati. - He vist una bruixa. És una bruixa més lletja que un pecat, abocant-se a la finestra.- Els altres, hi miraven però no gosaven contradir-lo. - Es vella i negra.- continuà- Jo la he...

Un filòsof és algú que constantment viu, veu, escolta, sospita, espera, somia coses extraordinàries; algú al que els seus propis pensaments el colpegen com des de fora, com des de dalt i des de baix, constituint la  seua espècie peculiar d'esdeveniments i rajos; si de cas ell mateix siga una tempestat que camina gràvida de nous rajos; un home fatal, envoltat sempre de trons i grunyits i udols i esdeveniments inquietants. Un folòsof: ai, un ésser que sovint fuig de sí mateix, que sovint te por d'ell mateix, però que és massa curiós per no "tornar a sí" una vegada i altra.

He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un bonic retrat, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però, retocat. M'explique. Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; cert. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciencia, passat el primer moment d'eufòria- a tothom li agrada eixir bé en la fot- em vaig quedar ruminat-lo. Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La nostra m...

març, 1987 Al dia següent, diumenge, recorde vagament com anava eixint de l'anestèsia. Els dies que seguiren varen ésser pitjors, propis de la circumstància. Per a mi res de nou després de les anteriors intervencions. Vaig rebre visites de la gent més estimada...,el telèfon no parava de sonar. És agradable comprovar que hom t'estima i que estan per tu- encara que sia només en determinades condicions- quasi me'n havia oblidat d'experimentar aquest sentiment. En tornar a casa he retrobat les mateixes tensions...Com que tinc un mes de convalescència m'he matriculat per assistir a un encontre a Madrid sobre "Creatividad". Fins ara em feia tanta il·lusió...però, després de l'operació, ho veig tot d'un altra manera, una mica més escèptica si cap. Si em sobte a mi mateixa pensant en una possible relació, se m'acut el record de les anteriors experiències, tan frustrants que ho desestime ràpidament. Potser el millor sia dedicar-me...

                                                          (POEMAS BREVES JAPONESES) El jaiku, composición breve japonesa, capta el instante es el destello de la emoción que invade al poeta en ese momento, normalmente provocada por su percepción de la naturaleza, el sentimiento que su belleza inigualable le inspira, dependiendo también de la estación en que es contemplada, o imaginada; en él cada palabra está plena de significación. Quizá fue Basho, considerado por muchos el más grande poeta de Japón, quien mejor lo definió: "Jaiku es simplemente lo que está sucediendo en un lugar, en ese momento". Como estructura poética independiente cobró vida en el siglo XVI, pero fue en el XVII cuando alcanzó su forma definitiva y básica gracias a Basho: antes no era más que la simple explosión de sen...

FRAGMENTOS DE HISTORIAS DE AMOR "Ser mujer es parte de la completud del hombre y viceversa. En la alquimia del hombre y de la mujer hay polvos de infinito en las cantidades proporcionales a sus incompletudes. Es decir, en cantidades iguales." Una mujer anduvo casi toda la vida enamorada de un Pierrot y le parecía verlo en todas partes. Le parecía verlo en los subtes y en los bares. A veces salía corriendo de los bares porque le parecía que Pierrot pasaba caminando por la vereda con una serpentina violeta en la soledad de la solapa. Después de casi una vida sin encontrarlo, una noche dejó de buscarlo y se fue a dormir. sola de soledad, debajo de una palmera de la rambla. Allí estaba Pierrot, cazando dátiles con los ojos abiertos y esperando que ella viniera para completar la luna llena. El Retorno de los nómades, Lía Schenck

El nom a la portada.- Que figure a la portada en nom de l'autor es ara per cert un costum i un deure, però és una de les causes principals de que llibres surten poc efecte. Puix si són bons, valen més que les persones, de les que són la quintaesència pel que fa l'aspeste personal i fins i tot personalíssim, i amb la qual cosa se frustra la finalitat del llibre. L'ambició de l'intelecte no és continuar apareixent individualment. 

UNA VISIÓ CATALANA DEL PROCÉS OBERT CAP A LA INDEPENDÈNCIA Xavier Solano (Barcelona, 1976) Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat per a una exministra escocesa i pel govern d'aquest país. Actualment és analista polític de l'Scottish National party al Parlament escocès. Ha publicat articles i entrevistes a mitjans com ara El Punt, Deia i e-Noticies. En la meua opinió Xavier Solano, que viu i treballa a Edimburg des de fa uns anys, és un bon comunicador capaç de transmetre, amb energia i convicció, la seua experiència, ja que ha estudiar d'aprop i en profunditat l'evolució d'Escòcia vers la seua independència del Regne Unit. En el seu llibre estableix un evident paral·lelisme entre aquest i l'estat Espanyol, entre Escòcia i Catalunya, la qual cosa ens situa a punt per a una reflexió sobre la nostra pròpia situació històrica i actual, així com de considerar les nostres possibilit...

Fer amics només entre persones traballadores .- La persona ociosa és  un perill per als seus amics: puix com no te bastant que fer, parla d'allò  que els seus amics fan o no fan, acaba ficant-se i es torna fastigós: per la qual cosa devem, saviament, fer amistat únicament amb les persones treballadores. 

Per la finestra de la classe que donava al carrer arribà el roncar d'un motor potent. - La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball. El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis. Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixav...

La "Lola", després de tancar la porta del carrer es va escolar per la canal que desaiguava el pati, i ens la vam veure comparèixer traient el cap pel forat que a males penes superava la amplària del seu cos. - Ja és ací la "Lola"!- va cridar Manel, que tenia el cabell del color del safrà i la cara plena de pigues- Tot seguit els altres feren rogle al seu voltant. La gata, desdenyosa, en veure's el centre d'atenció, pegant un bot de sobte se'n pujà al banc i es va estirar indolent, panxa enlaire, com la musa d'un artista, tot deixant-se acaronar per moltes petites mans amb un sol objectiu, el cos de la "Lola" tan tebi i suau... - Va, deixeu-la que us arraparà- vaig avisar inútilment. - A mi em coneix- digué Marc amb la seua llengua de drap; i seguiren escorcollant-la mentre que ella es deixava fer. Per guanyar-se-la, a banda de les carícies, li solien oferir els millors mossos dels seus esmorzars, però ella se...

Una rememoració dels emigrants que abandonaren la seua terra entre 1882 i 1935, per buscar-se la vida que no hi tenien. Després, durant el franquisme, fent les Amèriques, l' emigració política, l'emigració temporal...A través d'uns documents gràfics impressionants i uns textos precisos, anem fent un recorregut de reconeixença d'una etapa, dura també, per la nostra historia recent. Abans els que emigraven, quasi sempre per motius de supervivència, per començar de nou en una terra estranya, per enviar ajuda a la família. Després passant el temps i no poques penalitats arribava el moment de tornar o quedar-se. En qualsevol cas era complicat. Un sentiment d'angoixa és el que provoquen aquestes imatges, els records d'aquells que marxaren sense garanties a enfrontar-se a un futur incert, i alhora un sentiment confiança en els recursos de la naturalesa humana. Les tragèdies personals i nacionals no s'han d'oblidar, però la vida continua. Passades unes dècades...

                                                        dimart, 11 de Febrer, 1987 De vegades em sobta una mena d'indecisió que em fa paüra. Em sent cansada, molt cansada de tot i de tots. Aquest mal rotllo de vida que porte sembla que mai no acabarà. Anit, altra vegada, més recriminacions sobre la meua conducta...És aquesta una guerra encoberta. La seua intenció és prendre venjança contra mi, per haver pres la determinació de posar punt i final a aquesta absurda relació que no duu enlloc. La seua estratègia escaynar-me econòmicament per a obligar-me a renunciar...Li vaig assegurar que si seguia així en menys d'una setmana abandonaria la llar. Ara ja ho puc fer legalment. He de romandre serena , però, a les seues manipulacions, no vull que els nostres problemes trascendesquen del més estricte cercle familiar. Així que seguiré tractant d'ev...

autor, Eberhard Szejestcki La col·lonització espanyola Sembla que la cosa no va ser com ens la contaren. Quan l' expedició de Cristòfol Colón va arribar a terra, hom no sabia que només hi era l' illa de Cuba. S'instal·laren, ell i la seua gent, i prompte es dedicaren a viure bé. Com?- esclavitzant als indígenes-. Clar, els van portar la nova fe, això no tenia preu. A la força van substituir els seus "falsos" ídols per la fe vertadera, l'única, la millor , la insuperable...cosa que bé valia tots els turments als que es van veure sotmesos. Ells nouvinguts eren els que sempre tenien raó, els civilitzats i sobretot, els que comptaven amb una tecnologia armamentística més avançada. Per tant era lògic que també deu estigués de la seua part- de part dels conqueridors-. Després dels primers espanyols en arribaren més, amb més desitjos de descobriment i de conquesta. Amb més fam de riqueses, de poder, de possessions i d'honors. No importav...