dijous, 18 de febrer de 2016






                         



Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60


"Han passat tants anys
han passat tantes coses..."

en paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.

I ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.

Qué malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent particularment derrotista; una glòria.

Tanmateix el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements, molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo llavors, qué pensava, què féia?

Així, pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I encara he tingut la sort de viure aquest moment.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


61


La serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la plaça he vist gent, més de la que sol haver-hi. He parat l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València, vaig veure una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixia per darrere d'unes muntanyoles.

Em trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada, voltada de la bugambilla que s'enllaça pel seu compte representant autèntiques garlandes d'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un paradís. Els "tropis" han començat a canviar les plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.

Aquesta experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí, a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues... a escoltar romanços escolars, ja veus!.

Malgrat els meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de dormir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar; l'accident em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer.

Em note una zona de la cara com endormida. Des de la caiguda que no sóc jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen més serioses del que sembla. Me'n hauré de tornar a casa abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns segueix igual, me'n hauré d'anar precís, el millor en aquest casos serà acudir al metge.

Aquest estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada, malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va consistir en llogar sense conéixer les condicions reals de l'immoble. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.

Ara tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han recomanat una agència. No sé com solucionar el tema de aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la V.I.M.P. a València fou un fracàs estrepitós. No m'explique com un es pot matricular a una Universitat d'Estiu, i anar-hi a "bambar"...no m'explique la péssima educació del alumnat, semblaven nanos al pati de l'escola. Una vergoya. Aquesta experiència m'ha fet desistir de matricular-me de nou per assistir-hi. "Finito".

Els dissabtes aniré al mercat de Jesús. I després ho tindré tot a punt per anar-me'n a can Berenguer, banyar-me i dinar a "Ca la Rosa"; aquest restaurant és un lloc agradable i tenen bon servei. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En tornar dormiré a la meua habitació, què bé!.

I quan em vaig despertar sentí quan amables poden a ser les coses quotidianes.



















Cròniques Personals original de LLum Sánchez



62


Va ser una sort que la Vicentina em toqués. La nostra vella amistat va rebrotar com l'herba en sentir l'humitat de la pluja...

Me'n havia tornar de Maivent incapaç de suportar per més temps l'incordi de J. M., aquest home viscós, amb un somriure cínic, que em va costar desxifrar. Aquella vesprada no vaig estar fina amb l'apreciació del lloc, ni amb les primeres impressions que, deliberadament, em va causar la família.

No vaig sospitar ni de bon troç que assistia a una representació, a una vella farsa polida per l'habitut . Per ells tot era fàcil, per ells tot era igual, només diferia amb els espectadors, futurs enganyats, als que reiteradament s'afanyaven en donar la impressió d'un lloc bucòlic, on regnava la pau i l'armonia, com a una nova Icaria, on els hostes es podien sentir com a casa seua. Que tot era pensat per a donar als visitants la sensació d'haver tingut la sort de trobar aquella familia camperola, senzilla i complaent...

Clar que no calien papers, com em va dir aquell subjecte quan vaig intentar obtindre un contracte d'arrendament, era millor que no restés constancia de les condicions; això era la part "crematística", la part que ells no tenien cap interès en desvellar. A més n'era clar que els ingressos que treien fent de llogaters, n'eren d'una netedat rutilant.

Amb tot i això ja s'havien donat a conéixer, ara podia fer-me una idea dels motius de la seua conducta, i contrastar les representacions teatrals de gent senzilla i caperola. Sí, ara anava quedant molt clar quina classe d'individus eren uns i d'altres, tots ells pertanyien al mateix clan.

I jo, com una pava, m'ho havia cregut tot; vaig haver de patir l'accident per identificar la classe de persones entre les que havia anat a raure. Els meus principis no tenien res a veure amb els d'ells. L'estança a Maivent havia esdevingut un taller on s'impartia el cinisme, la manipulació, la incoherència, la falcedat...Qué més es podia demanar?

Vaig haver de visitar més llocs... quan vaig venir a llogar, tenia tot el temps que calia per comparar preus i qualitats, per veure d'altres opcions...Cert que no vaig qüestionar la seua sinceritat i recta intenció fins que van anar sogint les situacions adients per posar a prova-los a prova. Per això vaig haver de tornar-me'n de Maivent, tot i deixar-me pagat el lloguer íntegrament. Em sentia incapaç de suportar per més temps aquell malson.

En tornar a casa poc a poquet vaig anar retrobar la pau, l'equilibri interior, la son de nou em va cloure'm les parpelles, se'm normalitzaren els nivells de tensió. Tornava a reconèixe'm.

La Valentina i jo soliem baixar a banyar-nos a migjorn. Després dinàvem juntes. Hem parlat molt i molt aquests dies, potser ho necessitava. Ella ho té tot per fer i em sap greu no poder ajudar-la. Tot i això les nostres afinitats venen d'haver compartit la infantesa allà al nostre poble. N'erem veines i amigues, tot un privilegi. La vida ens va reunir de nou després d'anys de distanciament. Hem parlat molt al llarg d'aquest dies, potser amdues necessitàvem refer els llaços amistat que ens van unir els primers anys. Les dues manyagues que jugavem tothora, que feiem trastades, que ploravem els renegons de les mares, i que per dissort acabaren per prohibint-nos anar juntes... Aquesta si que va ser una venjança materna amb totes les de la llei per les nostre malifetes.

Tot i la benhaurança d'aquests dies d'estiu, ambdues sabíem que el nostre retrobament no era definitiu, sinó un compàs d'espera mentre cadascuna reprenia la seua ruta; i que igual que la vida ens havia ajuntar, tornaria a distanciar-nos.

Hem parlat molt aquest dies, ens hem confessat mútuament moltes coses que ignoràvem. Ho comprenc i ho lamente. Sé que en qualsevol moment ella desaparixerà i passarà molt temps abans que ens retrobem de nou. Sempre ha estat així. Sempre. Potser vaig ser jo la primera que vaig desertar, quan els meus pares es separaren i a mi m'adjudicar al meu pare i al seu poble. Ella m'ho referí l'altre dia. Ni sabia per qué vaig dasaparéixer; ningú l'hi ho digué.

Les mares no podien suportar veure'ns plorar...La tristor, llavors, era molt mal vista i pitjor païda. Ara, quan a força de contindre'm ja no puc plorar, comence a sentir dir que plorar és bò, que neteja l'ànima....

Tanmateix l'ombra de la depressió ja planejava sobre mi.










Croniques Personals


63

S'acaba l'estiu? no, amb aquesta calor fortíssima s'acaben les vacances. A la setmana que vé comença el curs, un altre curs. No, no faré projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més, amb les circumstàncies que m'han tocat a la rifa i atès que no puc canviar-les. Així que sense fer-me de notar tiraré endavant. Ara ja conec per on va el tall.

No faré propòsits ni projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més i jugaré la baralla amb les cartes que m'han tocat. Així que discretament, tiraré endavant. Ara "el mapa escolar" ha quedat definit, això és el temple dels integristes, franquistes i reaccionaris. Deuen lamentar cada dia la mort del dictador, per ells hagués estat una sort poder clonar-lo.

De tots els centres que he trepitjat aquest és on s'acumula més gent reaccionaria, aburgesada i mediocre. Molts tenen l'absoluta convicció de que són perfectes; a més el centre compta amb velles i patètiques cacatues que encara fan ostentació de "feminesca"coqueteria.Quina vergonya. Quina vergonya!

Per si mancava algún detall els nous/noves la Conxa (d'or) de gimnàstica, et tira de tòs, el Queri, quin morro!, el Gaxo...En fí, galeria d'impresentables. El director, un llepabosses, el cap d'estudis, incatalogable tirant a mediocre...etc, etc. Però és igual, d'aquest centre no me'n he d'anar, ja no me'n vaig. Em resta el consol de que com que gairebé tots tenen un grapat d'anys, prompte els arribarà "el retir obrer..." Encara que hi ha dos personatges que ratllen l'esperpent, Tomasa i Bertol, són una mena de models exclusius, no s'avenen a cap norma ni es comprometen en cap deure; la mitat del temps no venen a treballar, perquè, segons diuen, es troben indispostos, i l'altra meitat estan de permís per malaltia. Jo crec que si l'administració els concedés la jubilació "cum laudem" , ells contents i nosaltres també...però "no sonarà eixa flauta"...per molt que bufe el burro.

Quin deler! Ara, jo passant, faig la meua feina...



























Cròniques Personals original de Llum Sánchez


64


"En las memorias de Colombine", a una carta de Luís Ruiz de Contreras, amic d'ella, diu:

"Huyo de la gente porqué, puestos a elegir entre la estupidez de los hombres y la indiferencia de las piezas, de los árboles y del agua, esto me divierte mucho más y me hace más compañia."

I en un altra

"...Yo sólo soy un hombre bueno, deseoso de contribuir a la felicidad ajena, pues no considreo que hay poesia, ni música, ni pintura, ni escultura más elocuente que la dicha. Si la humanidad hubiera realizado sus sueños, lo que llamamos "Arte" no existiria. El Arte asume todas las ilusiones que fracasan. Por esto no suelen escribir poemas los millonarios, como no sean locos además."

( Ho subscric íntegrament)

Està acabant de caure una tormenta fortíssima, pedra, granís, trons i rellampecs, plutja i vent...Una descàrrega forta de veres. Ho sent pels incidents que s'hagen produït, és molt perillosa, però mecessitem que el temps refresque.

Dimecres començarem el curs amb nanos, una glòria!. Em trobe disposada a que siga un bon curs. Ara que ja conec el "percal" i que jo m'he donat a conèixer, faré les coses a la meua manera, és a dir molta comunicació amb els pares i un ambient d'afecte i cordialitat a classe. Comptem amb uns textos excel·lents. Bò, intentaré una vegada més, adaptar-me a les circumstàncies reals i que ho passem bé el temps que em reste de ser-hi. La cosa és ben senzilla: "Se obedece pero no se cumple". He acomplert, parlant de compliments, un trieni més, ja són anys de professió. Després "comença l'aventura" Sí, sembla que en sent un mica baixa de moral; necessite pensar que arribaré a la fí i que haure conclós les meues obligacions inneludibles. Que seré lliure, que em podré passetjar pel món, abans de...

Perceb el sò de les ambulàncies...espere que no s'haja produït alguna desgràcia...I a les collites... Quins danys haurà fet aquesta tormenta? Passen tantes coses...Tinc por encara que em trobe tranquil·la. Demà sabrem qué ha passat.

Necessite disenyar, tenir la certesa d'un projecte de vida estimulant, que em mantinga en erupció com els volcans actius. Sembla que se me'n va la veta, no?. Necessite pensar que arribaré a la fí, i que hauré conclós les meues obligacions inneludibles. Que seré lliure, que em podré passetjar pel món... Sí, ja ho sé, són somnis de paper i ploma, amb tot també s'ha de saber somiar, sense que s'identifique amb l'intent d'evassió. Espere no arribar mai a ser una vella cacatua, com la major part de les meues companyes. Vull ser simplement una dona gran tot i haver aconseguit una actitut serena i ensems decidida, dinàmica, curiosa. Mai no voldria perdre l'interès per aprendre, per conèixer, per ser cada vegada més persona, una persona més completa, més concient.

Practicar el nomadisme, seria una aventura ben atrevida però magnífica, com Paul Bowles per exemple. Conèixer d'altres països, altres cultures, altres persones i personatges. Em fa l'efecte que tan sols m'he mogut per un trocet molt reduït del món. Fent sempre el mateix, coneixent sempre el mateix tipus de persones, les restes d'una societat en plena decadència...No vull, no em conforme, això no és tot, no ho és; hi ha molt més i jo no vull perdre-m'ho, encara que haja d'esperar al seixanta per intentar-ho. També pot ser que una vegada engegat el projecte no m'interesse. Es igual, tornaria a casa. Aquets anys em vindràn molt bé per cerciorar-me d'alguns detalls que no sabía com solucionar.

Posem per cas, aquest espai, el meu espai des de fa tant de temps, ha de romandre sempre en peu tant si l'habite com si no. Es la nostra llar, el nostre punt de referencia, dels meus fills i meu...L'he de mantenir mentres visca. Altrament he decidit fer donació de tots els meus organs. Coses d'aquestes que vaig enfrontant i prenent posicions.Es important per mi, em fa sentir-me bé. Serà millor fins i tot que prepare aquestes qüestions amb temps i tranqil·litat. Així quan arribe el moment estaré completament segura de la manera de viure que desitge, i també de la manera de morir.






















Cròniques Personals original de Llum Sánchez


65

Ahir, en tornar de la féina, me'n vaig anar a fer una passetjada; i vaig trobar un home grapant les deixalles a un contenidor i menjant-se allí mateix el que trobava. Un altre agenollat enmig d'una plaça, aquest ben endreçat i jove amb un cartell a les mans.

Tanmateix ningú no féiem cas i ens limitàvem a seguir el nostre camí. Fa temps que em calfe el cap pensant com ajudar a aquesta pobra gent, però no sé com fer-ho. No es just que hi hagen persones necessitades mentre en general hi ha un cert nivell al país. Em costa que hi ha associacions benèfiques que miren d'acomodar a les persones que ho necessiten; amb tot sembla que no és prou. Les autoritats devien de reprensar el fet de la pobresa generalitzada. Un país civilitzat no és compatible amb semblant desigualtats socials, ni es pot ni es déu consentir. I per si manca algún detall els casos de corrupcio a les altes esferes de la societat son nombrosos i freqüént; més pel que fa als càrrecs polítics...Cert que som un país sense apenes experiència democràtica; més motiu perquè els polítics, carrecs escollits ja democràticament se'n ocupen d'aquestes qüestions tan flagants, i a l'hora de distribuïr els deures que siguen proporcionats als recursos reals dels ciutadans. No sé si em propose la conquesta de la Lluna...reconec la meua ignorancia en aquesta i en moltes altres coses.

Ha començar un nou curs i per sort em sent millor en quasi tots els aspectes. Acabe de fer els trenta anys al servei a l'Ensenyament Públic, i ara es quan sóc conscient de les nombroses mancances que arrossega de l'escola de tots. Per al curs que iniciem convendria intentar un apropament a l'alumnat i a les seues famílies, siguen com siguen i es troben com es troben. Res de foragitar als alumnes de l'aula sota la justificació de que no deixa treballar als altres... He de mirar que darrere d'un alumne amb problemes, que no treballa, que s'insolenta...que pertorba...hi ha un ésser humà que pateix.

Finalment he hagut d'anar al metge; plaques i romanços, possible fractura... o fisura al pómul...just on vaig acusar el colp, desde dalt de la dixosa escala...Sort que amb dècimes de segon vaig decidir girar el cap. Del mal el menys en cas contrari la desfeta hagués estat molt i molt més greu. Quan el metge m'ho explicà sentí una intensa sensació d'ira. Qué miserables em van semblar els propietaris de l'inmoble llogat per estigüejar. Com no van previndre que una escala en aquelles condicions podia ésser un arma mortal. Mentre ignorava tot això, jo tan figa, esperant una vegada més que el cos es fes càrrec de guarir "per se" les destrosses produïdes en aquelles condicions.

De vegades sóc més infeliç que una espardenya, així que demà el cirujà maxilo-facial em veurà per si de cas pogués fer algun miracle. A mi em va donar per pensar què podia ser això; em cridava l'atenció la lentitut en que es resolvia el procés. Així que demà aniré al cirujà maxilo-facial a veure si pot fer algún miracle després de tres mesos de l'accident. Sort que amb una dieta hipocalòrica vaig recuperant el meu pes i les formes naturals. Demà veurem...de tota manera no negue que em fa il·lusió tornar a "endossar-me" la meua roba.

He estat tota la vesprada acabant la biografia de Manuel Hazaña, i se m'ha passat amb un tres i nores. Ara seguiré per "Mestres valencians durant el franquisme". Per sort ja comença a parlar-se de la Grerra Civil. Sospite que hi ha un moviment de recuperació de la memòria històrica. Es parla d'un pacte d'oblit que es va consensuar per fer la transisió democràtica. Es imperdonable, però, no sé si s'hagués pogut fer-se d'altra manera, però quan més m'assabente de l'orror d'aquella malhaurada etapa, més pena i indignació m'envaeix. Potser aquesta mena d'amnèsia col·lectiva explique l'estat d'electroencefalograma pla de la nostra societat en general, amb honroses excepcions. També potser que explique l'obstinació de la gent amb el recolzament als socialistes, malgrat el llarg llistat de corrupteles de totes les formes i tamanys. Em sembla a mi que aquesta gent que actualment governa el país són la versió actualitzada i repolida del franquisme, els seus hereus a la europea.

Milions per l'Opus Dei, i l'escola pública amb tantes mancances. ¿Quina reforma educativa?, no hi ha diners per actualitzar el sou dels funcionaris però sí per l'enseyament privat...Haurem de fer memòria de moltes coses per explicar-nos aquesta situació.

Mentrestant la gent calla i mira el televisor, el futbol, Oh, el futbol! una de les deitat actuals, la segona i filla dels diners...Futbol a totes hores, (l'òpi del poble) qué més volem, a innombrables cadenes públiques i privades, a canal Plus i d'altres, i finalment el sumun del deler, l'estadi. La grollera parafernàlia dels "inxes", l'enorme entrepà, cara ferotge i bufanda del V. al coll...Som una civilització en decadència; queden tan poques coses amb les que creure...tan poques....


dimecres, 17 de febrer de 2016






                   



Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60


"Han passat tants anys
han passat tantes coses..."

en paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.

I ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.

Qué malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o titolats, els feixistes, per suposat; les esquerres no acaben de trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent particularment derrotista; una glòria.

Tanmateix el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements, molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo llavors, què pensava, què féia?

Així, pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I encara he tingut la sort de viure aquest moment.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


61


La serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la plaça he vist gent, més de la que sol haver-hi. He parat l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València, vaig veure una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixia per darrere d'unes muntanyoles.

Em trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada, voltada de la bugambilla que s'enllaça pel seu compte i esdevenen autèntiques garlandes d'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el polp i d'altres plantes ben fines ens miren des de la barana i amb la tranquil·litat que es respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un paradís. Els "tropis" han començat a canviar les plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.

Aquesta experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí, a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues... a escoltar romanços escolars, ja veus!.

Malgrat els meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de dormir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar; l'accident em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer.

Em note una zona de la cara endormida. Des de la caiguda que no sóc jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen més serioses del que sembla. Me'n hauré de tornar a casa abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns segueix igual, me'n hauré d'anar precís, el millor en aquest casos serà acudir al metge.

Aquest estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada, malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va consistir en llogar sense conéixer les condicions reals de l'immoble. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.

Ara tinc intenció d'anar-me'n a passar el pont del Pilar a Saragossa, i visitar uns amics; en tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han recomanat una agència. No sé com solucionar el tema de aloixament, però pense que no pot ser tan difícil. Per les vacances d'estiu no m'atreu la idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la V.I.M.P. a València fou un fracàs estrepitós. No m'explique com es pot matricular a una Universitat d'Estiu, i anar-hi a "bambar"...no m'explique la péssima educació del alumnat, semblaven nanos al pati de l'escola. Una vergoya. Aquesta experiència m'ha fet desistir de matricular-me de nou per assistir-hi. "Finito".

Els dissabtes aniré al mercat. I després ho tindré tot a punt per acostar-me a can Berenguer, banyar-me i dinar a "Ca la Rosa"; aquest restaurant és un lloc agradable i tenen bon servei. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En tornar dormiré a la meua habitació, què bé!.

I quan em vaig despertar sentí quan amables poden a ser les coses quotidianes.

























Cròniques Personals original de LLum Sánchez



61


Va ser una sort que la Vicentina em toqués. La nostra vella amistat va rebortar com l'herba en sentir l'humitat de la pluja...

Me'n havia tornar de Maivent incapaç de suportar per més temps l'incordi de J. M., aquest home viscoç, amb un somriure cínic, que em va costar desxifrar. Aquella vesprada no vaig estar fina amb l'apreciació del lloc ni amb les primeres impressions que, deliberadament, em va causar família, que a més es féia passar per "caperola".

No vaig sospitar ni de bon troç que assistia a una representació, a una vella farsa polida per l'habitut . Per ells tot era fàcil, per ells tot era igual, només diferia amb els espectadors, futurs enganyats, als que reiteradament s'afanyaven en donar la impressió d'un lloc bucòlic, on regnava la pau i l'armonia, com a una nova Icaria, on els hostes es podien sentir com a casa seua. Que tot era pensat per a donar als visitants la impressió d'haver tingut la sort de trobar aquella familia camperola, senzilla i complaent...

Clar que no calien papers, com em van dir aquell subjecte quan vaig intentar obtindre un contracte d'arrendament, era millor que no restés constancia de les condicions; això era la part "crematística", la part que ells no tenien cap interès en desvellar. A més n'era clar que els ingressos que treien fent de llogaters n'eren d'una netedat rutilant.

Amb tot i això ara s'havien donat a conéixer, ara podia fer-me una idea de l'avarícia que motivava la seua conducta, la seua representació de gent senzilla i caperola. Sí, ara anava quedant molt clar quina classe d'individus que eren uns i d'altres, tots ells pertanyien al mateix clan.

I jo, com una pava, m'ho havia cregut tot; vaig haver de patir l'accident per identificar la classe de persones entre les que havia anat a raure. Els meus principis no tenien res a veure amb els d'ells. L'estança a Maivent havia esdevingut un taller on s'impartia el cinisme, la manipulació, la incoherència, la falcedat...Qué més es podia demanar?

Vaig haver de visitar més llocs... quan vaig venir a llogar, tenia tot el temps que calia per comparar preus i qualitats, per veure d'altres opcions...Cert que no vaig qüestionar la seua sinceritat i recta intenció fins que van anar sogint les situacions adients per posar a prova les seues conductes. Per això vaig haver de tornar-me'n de Maivent, em sentia incapaç de suportar per més temps aquell malson.

En tornar a casa poc a poquet vaig anar retrobar la pau, l'equilibri interior, la son de nou em va cloure'm les parpelles, se'm normalitzaren els nivells de tensió. Tornava a reconèixe'm.

La Valentina i jo soliem baixar a banyar-nos a migjorn. Després dinàvem juntes. Hem parlat molt i molt aquest dies, potser ho necessitava. Ella ho té tot per fer i em sap greu no poder ajudar-la. Tot i això les nostres afinitats venen d'haver compartit la infantesa allà al nostre poble. N'erem veines i amigues. Això és tot un privilegi. La vida ens va reunir de nou després d'anys de viure lluny una de l'altra. Hem parlat molt al llarg d'aquest dies, potser amdues necessitàvem refer els llaços amistat que ens van unir durant anys. Les dues manyagues que jugaven tothora, que feiem trastades, que ploravem els renegons de les mares, i que per dissort acabaren per prohibint-nos anar juntes... Aquesta si que va ser una venjança materna amb totes les de la llei per les nostre malifetes.

Tot i la benhaurança d'aquests dies d'estiu ambdues sabíem que el nostre retrobament no era definitiu, sinó un compàs d'espera mentre cadascuna reprenia la seua ruta; i que igual que la vida ens havia ajuntar, tornaria a distanciar-nos.

Hem parlat molt aquest dies, ens hem confessat moltes coses que ignoràvem. La comprenc i ho lamente. Sé que en qualsevol moment desaparixerà i passarà molt temps abans que ens retrobem de nou. Sempre ha estat així. Sempre. Potser vaig ser jo la primera que vaig desertar, quan els meus pares es separaren i a mi m'adjudicar al meu pare i al seu poble. Ella m'ho referí l'altre dia. Ni sabia per qué vaig dasaparéixer; no li ho digueren.

Les mares no podien suportar veure'ns plorar...La tristor, llavors, era molt mal vista i pitjor païda. Ara, quan a força de contindre'm ja no puc plorar, comence a sentir dir que plorar és bò, que neteja l'ànima....

L'ombra de la depressió ja planejava sobre mi.










Croniques Personals


62

S'acaba l'estiu? no, amb aquesta calor fortíssima s'acaben les vacances. A la setmana que vé comença el curs, un altre curs. No, no faré projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més, amb les circumstàncies que m'han tocat a la rifa i atès que no puc canviar-les. Així que sense fer-me de notar tiraré endavant. Ara ja conec per on va el tall.

No faré propòsits ni projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més i jugaré la baralla amb les cartes que m'han tocat. Així que discretament, tiraré endavant. Ara "el mapa escolar" ha quedat definit, això és el temple dels integristes, franquistes i reaccionaris. Deuen lamentar cada dia la mort del dictador, per ells hagués estat una sort poder clonar-lo.

De tots els centres que he trepitjat aquest és on s'acumula més gent reaccionaria, aburgesada i mediocre. Molts tenen l'absoluta convicció de que són perfectes; a més el centre compta amb velles i patètiques cacatues que encara fan ostentació de "feminesca"coqueteria.Quina vergonya. Quina vergonya!

Per si mancava algún detall els nous/noves la Conxa (d'or) de gimnàstica, et tira de tòs, el Queri, quin morro!, el Gaxo...En fí, galeria d'impresentables. El director, un llepabosses, el cap d'estudis, incatalogable tirant a mediocre...etc, etc. Però és igual, d'aquest centre no me'n he d'anar, ja no me'n vaig. Em resta el consol de que com que gairebé tots tenen un grapat d'anys, prompte els arribarà "el retir obrer..." Encara que hi ha dos personatges que ratllen l'esperpent, Tomasa i Bertol, són una mena de models exclusius, no s'avenen a cap norma ni es comprometen en cap deure; la mitat del temps no venen a treballar, perquè, segons diuen, es troben indispostos, i l'altra meitat es troben de permís per malaltia. Jo crec que si l'administració els concedés la jubilació "cum laudem" , ells contents i nosaltres també...però "no sonarà eixa flauta"...per molt que bufe el burro.

Quin deler! Ara, jo passant, faig la meua feina...




























Cròniques Personals original de Llum Sánchez







Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60


"Han passat tants anys
han passat tantes coses..."

en paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.

I ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.

Qué malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent particularment derrotista; una glòria.

Tanmateix el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements, molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo llavors, qué pensava, què féia?

Així, pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I encara he tingut la sort de viure aquest moment.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


61


La serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la plaça he vist gent, més de la que sol haver-hi. He parat l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València, vaig veure una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixia per darrere d'unes muntanyoles.

Em trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada, voltada de la bugambilla que s'enllaça pel seu compte representant autèntiques garlandes d'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un paradís. Els "tropis" han començat a canviar les plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.

Aquesta experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí, a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues... a escoltar romanços escolars, ja veus!.

Malgrat els meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de dormir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar; l'accident em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer.

Em note una zona de la cara com endormida. Des de la caiguda que no sóc jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen més serioses del que sembla. Me'n hauré de tornar a casa abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns segueix igual, me'n hauré d'anar precís, el millor en aquest casos serà acudir al metge.

Aquest estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada, malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va consistir en llogar sense conéixer les condicions reals de l'immoble. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.

Ara tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han recomanat una agència. No sé com solucionar el tema de aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la V.I.M.P. a València fou un fracàs estrepitós. No m'explique com un es pot matricular a una Universitat d'Estiu, i anar-hi a "bambar"...no m'explique la péssima educació del alumnat, semblaven nanos al pati de l'escola. Una vergoya. Aquesta experiència m'ha fet desistir de matricular-me de nou per assistir-hi. "Finito".

Els dissabtes aniré al mercat de Jesús. I després ho tindré tot a punt per anar-me'n a can Berenguer, banyar-me i dinar a "Ca la Rosa"; aquest restaurant és un lloc agradable i tenen bon servei. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En tornar dormiré a la meua habitació, què bé!.

I quan em vaig despertar sentí quan amables poden a ser les coses quotidianes.

























Cròniques Personals original de LLum Sánchez



61


Va ser una sort que la Vicentina em toqués. La nostra vella amistat va rebortar com l'herba en sentir l'humitat de la pluja...

Me'n havia tornar de Maivent incapaç de suportar per més temps l'incordi de J. M., aquest home viscoç, amb un somriure cínic, que em va costar desxifrar. Aquella vesprada no vaig estar fina amb l'apreciació del lloc ni amb les primeres impressions que, deliberadament, em va causar família, que a més es féia passar per "caperola".

No vaig sospitar ni de bon troç que assistia a una representació, a una vella farsa polida per l'habitut . Per ells tot era fàcil, per ells tot era igual, només diferia amb els espectadors, futurs enganyats, als que reiteradament s'afanyaven en donar la impressió d'un lloc bucòlic, on regnava la pau i l'armonia, com a una nova Icaria, on els hostes es podien sentir com a casa seua. Que tot era pensat per a donar als visitants la impressió d'haver tingut la sort de trobar aquella familia camperola, senzilla i complaent...

Clar que no calien papers, com em van dir aquell subjecte quan vaig intentar obtindre un contracte d'arrendament, era millor que no restés constancia de les condicions; això era la part "crematística", la part que ells no tenien cap interès en desvellar. A més n'era clar que els ingressos que treien fent de llogaters n'eren d'una netedat rutilant.

Amb tot i això ara s'havien donat a conéixer, ara podia fer-me una idea de l'avarícia que motivava la seua conducta, la seua representació de gent senzilla i caperola. Sí, ara anava quedant molt clar quina classe d'individus que eren uns i d'altres, tots ells pertanyien al mateix clan.

I jo, com una pava, m'ho havia cregut tot; vaig haver de patir l'accident per identificar la classe de persones entre les que havia anat a raure. Els meus principis no tenien res a veure amb els d'ells. L'estança a Maivent havia esdevingut un taller on s'impartia el cinisme, la manipulació, la incoherència, la falcedat...Qué més es podia demanar?

Vaig haver de visitar més llocs... quan vaig venir a llogar, tenia tot el temps que calia per comparar preus i qualitats, per veure d'altres opcions...Cert que no vaig qüestionar la seua sinceritat i recta intenció fins que van anar sogint les situacions adients per posar a prova les seues conductes. Per això vaig haver de tornar-me'n de Maivent, em sentia incapaç de suportar per més temps aquell malson.

En tornar a casa poc a poquet vaig anar retrobar la pau, l'equilibri interior, la son de nou em va cloure'm les parpelles, se'm normalitzaren els nivells de tensió. Tornava a reconèixe'm.

La Valentina i jo soliem baixar a banyar-nos a migjorn. Després dinàvem juntes. Hem parlat molt i molt aquest dies, potser ho necessitava. Ella ho té tot per fer i em sap greu no poder ajudar-la. Tot i això les nostres afinitats venen d'haver compartit la infantesa allà al nostre poble. N'erem veines i amigues. Això és tot un privilegi. La vida ens va reunir de nou després d'anys de viure lluny una de l'altra. Hem parlat molt al llarg d'aquest dies, potser amdues necessitàvem refer els llaços amistat que ens van unir durant anys. Les dues manyagues que jugaven tothora, que feiem trastades, que ploravem els renegons de les mares, i que per dissort acabaren per prohibint-nos anar juntes... Aquesta si que va ser una venjança materna amb totes les de la llei per les nostre malifetes.

Tot i la benhaurança d'aquests dies d'estiu ambdues sabíem que el nostre retrobament no era definitiu, sinó un compàs d'espera mentre cadascuna reprenia la seua ruta; i que igual que la vida ens havia ajuntar, tornaria a distanciar-nos.

Hem parlat molt aquest dies, ens hem confessat moltes coses que ignoràvem. La comprenc i ho lamente. Sé que en qualsevol moment desaparixerà i passarà molt temps abans que ens retrobem de nou. Sempre ha estat així. Sempre. Potser vaig ser jo la primera que vaig desertar, quan els meus pares es separaren i a mi m'adjudicar al meu pare i al seu poble. Ella m'ho referí l'altre dia. Ni sabia per qué vaig dasaparéixer; no li ho digueren.

Les mares no podien suportar veure'ns plorar...La tristor, llavors, era molt mal vista i pitjor païda. Ara, quan a força de contindre'm ja no puc plorar, comence a sentir dir que plorar és bò, que neteja l'ànima....

L'ombra de la depressió ja planejava sobre mi.










Croniques Personals


62

S'acaba l'estiu? no, amb aquesta calor fortíssima s'acaben les vacances. A la setmana que vé comença el curs, un altre curs. No, no faré projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més, a les circumstàncies que m'han tocat a la rifa i atès que no puc canviar-les. Així que sense fer-me de notar tiraré endavant. Ara ja conec per on va el tall.

No faré propòsits ni projectes, ni res. Em conformaré amb sobreviure un curs més i jugaré la baralla amb les cartes que m'han tocat. Així que discretament, tiraré endavant. Ara "el mapa escolar" ha quedat definit, això és el temple dels integristes, franquistes i reaccionaris. Deuen lamentar cada dia la mort del dictador, per ells hagués estat una sort poder clonar-lo.

De tots els centres que he trepitjat aquest és on s'acumula més gent reaccionaria, aburgesada i mediocre. Molts tenen l'absoluta convicció de que són perfectes; a més el centre compta amb velles i patètiques cacatues que encara fan ostentació de "feminesca"coqueteria.Quina vergonya. Quina vergonya!

Per si mancava algún detall els nous/noves la Conxa (d'or) de gimnàstica, et tira de tòs, el Queri, quin morro!, el Gaxo...En fí, galeria d'impresentables. El director, un llepabosses, el cap d'estudis, incatalogable tirant a mediocre...etc, etc. Però és igual, d'aquest centre no me'n he d'anar, ja no me'n vaig. Em resta el consol de que com que gairebé tots tenen un grapat d'anys, prompte els arribarà "el retir obrer..." Encara que hi ha dos personatges que ratllen l'esperpent, Tomasa i Bertol, són una mena de models exclusius, no s'avenen a cap norma ni es comprometen en cap deure; la mitat del temps no venen a treballar, perquè, segons diuen, es troben indispostos, i l'altra meitat estan de permís per malaltia. Jo crec que si l'administració els concedés la jubilació "cum laudem" , ells contents i nosaltres també...però "no sonarà eixa flauta"...per molt que bufe el burro.

Quin deler! Ara, jo passant, faig la meua feina...




































Cròniques Personals original de Llum Sánchez


63


Acaba de caure una tormenta fortíssima, pedra, granís, trons i rellàmpecs, pluja, granís