divendres, 2 de maig de 2014

Cuando tu te hayas ido - Sombras

Soledad Bravo - Punto Margariteño

Mercedes Sosa- Todo cambia

Diaris de ficció 12/05/1996 (continuació)

Diaris de ficció 12/05/1996


L'artista sempre té una part de pallasso. El salva mirar al món cara a cara, sense dramatisme.

Joan Manuel Serrat (Barcelona 1943)

Ara sé que he de viure amb tot aquest passat. Que tot l'afecte que no vaig rebre, la tendresa, la companyia, la protecció, el consol…, puc dona-los per perduts, mai no vaig a obtindre'ls de ningú. Que el passat ja no es pot recuperar i fer una nova versió. Que l'ansietat és mala companya de viatge i que el temps viscut, mai no podrà tornar. Que decepció, ingrata companyia, no m'abandonarà mai. Que dels errors del passat sempre s'apren, llàstima que no es puguen assatjar el nous aprenentatges.

 El sofriment es una ombra fosca que obscureix la llum i ens reclou a la penombra, agra i freda com una tomba; els seus efectes secundaris són devastadors i romanen incrustrats al cos i a l'ànima fins a darrer dia. Els fets que ens regala la vida no es poden el·ludir, ni vendre ni comprar; i els que creuen amb el destí diuen que tot està escrit, i neguen la llibertat d'aquest pobres bitxos que som els humans.

 El sofriment ens mena pel camí de la desesperança, i m'impota una "plifa" si els responsables són els pares, la vida, deu o el dimoni…Això no em consola. N'estic cansada, sí, molt cansada…cansada de patir, cansada de treballar, cansada de viure, és cert, cansada de viure i amb raó. La vida m'ha fet pocs regals i jo estic farta, molt farta de viure, estic cabrejada, i no em conforme a viure enmig aquesta mediocritat, ficada dins la closca per por a que m'endossen alguna garrotada. Em sé decebuda i això no té remei. La vida sense riure no és vida, la vida sense amanyacs és un desert sense cap palmera. Que em plegue a la realitat que m'ha tocat viure…No tinc alternativa fora de la mort.

No l'accepte, és repugnant nèixer, viure i creixer d'aquesta manera. No la suporte aquesta falta humanitat, no té res a veure amb els meus sentiments tendres o el que hi resta, fins i tot no em queden forces per mobilitzar el gest ni la paraula per defemdre'm, per a qué, aquí ha quedat tot dit i tot fet. No em sent solidaria amb els altres perquè no em puc solitdaritzar amb el dolor  negligentment provocat. Si algun sentiment ens ha de fer solidaris és en l'amor, i jo en aquest forat no hi trobe enlloc.

Deteste aquestes nostres vides inscrites en un món que no és més bo. No puc viure en aques infern de pena i dolor. Em dona fàstic la buidor de sentiments nobles, la disimulació, la mentida, la falsedat, la manipulació dels altres per els altres; odie la incomunicació quan tens tantes coses que dir enmig d'un silenci imposat; la incomunicació ens deshumanitza, sense l'ús de la paraula, més ens valdria tornar a expressar-nos a crits i amb grunyits. Odie la rutina, els costums habituals, les frases fetes, els sospirs, els silencis, que ploga a diari i aquesta tristor…

Estic farta i ben farta és cert, no he de tornar a ocultar-m'ho a mi mateix, a negar-ho com si fora una falta. Estic farta de no tenir un company a qui estimar, a qui acaronar, amb qui fer l'amor. Encara que ja apenes en necessite. La meua vida s'ha empobrit, o ja era tan pobra de fa temps que una renuncia més no s'ha tornat una dolorosa mancança. Tanmateix, viure sense amor, sempre, sempre…Ja són massa renúncies; que em contente amb treballar, menjar i dormir puc aconseguir-ho, encar que arribat a aquest punt és quan em desespere.

Em desespere per ser tan modesta amb les meues demandes, és com si en negara el dret a mi mateix d'estimar i ser estimada, con si assumira que no sóc digna d'amor. Els "tropis" estan avalotant a la gàbia, és ben estrany a aquestes hores, deurien d'estar dormint. Jo també deuria d'estar dormint tranquil·lament, ja que el que vull no és possible, sí, vull dormir, vull dormir!!! (crec que estic expressant a crits que vull morir.)

No m'esglaie de res, em sembla just, si com ésser humà no puc veure les meues necessitats satisfetes, què dimonis se m'ha perdut a mi en aquest món?. Mai no he estat exigent, pretenciosa ni desconsiderada, però estic farta, estic més que farta. I ho dic de tot cor i no tinc ganes de saber-ne res de les afeccions que em lliguen a la vida. A mi no m'han donat instruccions per desenvolupar-me en aquest món, cert, però vaig naixer com tothom proveïda d'un instint, el del sexe, que segons la ideologia dominant dels vencedors, no s'havia de reconèixer ni molt més fatisfer – fora del matrimoni– en la infantesa,  a l'adolescècia ni a la joventud. I dins del matrimoni tampoc perquè s'havia de practicar únicament con l'acte de procreació – crec que és la millor manera d'arruïnar la líbido i de retruc ens arruïnàvem nosaltres com ésser humans expossant-nos al transtorn mental per tal d no infringir les normes eclessiàstiques.

No, no m'agrada aquest món, religió, cultura i societat, no m'identifique, no respecta la natura, l´ésser de la persona, ens pertorba, ens contrau i ens humilia a les persones. Quan intente  adjudicar-li a la realitat algún vernís, sempre acabe igual o pitjor que abans.

Estic enutjada, inmensament enutjada i molt, molt trista.

foto-CULTURAINQUIETA- MADRID

dijous, 1 de maig de 2014

Diaris de ficció, 12/05/1996 (continuació)

Culturainquieta. Madrid

Sempre he tingut aquest comportament, no fer-me notar. A casa déien que sempre anava a la meua…Alguna cosa havien de dir perquè jo era diferent. Per contra tenia moltes amistats, però de cop i volta em venia el desig d'estar a soles, em sentia incapaç de suportar-les. Encara que recorde molts bons moments amb companyia, quan les amigues em venien a buscar posava l'excusa dels estudis, els exàmens s'apropaven i em quedaven molts temes per repassar. A casa tampoc em deixaven eixir. M'amargaren l'adolescència, no en tingué. La meua vida d'estudiant es va quedar en res. Al segon any de carrera la major part de companyes i amigues se'n anaren a estudiar a fora.

Jo vaig continuar a casa, el fet d'anar-me'n a estudiar fora era impensable. No havien diners. Vaig continuar estudiant a casa, quan podia, entre brega i brega. No podia dormir, em feia mal l'estomac, perdia pes, n'estava trista. Llegia d'amagat, parlava poc, em conformava en no ser ningú, no queixar-me, no cridar l'atenció.

A casa es practicaca una mena de llei del silenci, en certa manera. Com sempre havien nombroses discusions i disputes serioses amb molta violència, i sempre era per alguna cosa que s'havia expressat malament ferint els sentiments dels altres, que reaccionaven de forma violenta. Quan volia treciar en la discusió per solucionar-ho, encara me'n emportava alguna. Vaig haver d'optar pel silenci. No sabia que poguera fer res més que presenciar horroritzada i  impotent tantes i tantes baralles. Els motius, diversos, alguns d'ells recurrents. Ma mare devia de tenir també alguna alteració del caràcter, era provocadora en extrem, i a tot replicava. Dolors des de sempre havia mostrat unes característiques dominats i autoritàries ( No sé com es va guanyar la fama, dintre del cercle familiar, de que ella mai mentia, i els altres s'ho van creure.) Tenia els set pecats mortals, com déia la mama sovint. Per definir alguns altres trets de la seua personalitat també era graciosa i ocorrent a vegades, però, espia, controladora, inquisidora, xantagista…no tenia una idea molt definida de què era el vici i què la virtut. Està mal que ho diga jo, era la persona més perversa que he conegut, segur que a ella de menuda també l'ha havien tractat de manera incorrecta. Després ho va repetir amb nosaltres, les seues germanes, i més tard amb els seus fills, que és el que sol passar.

Aquest fou el brou de cultiu de la meua personalitat, insegura, atemorida, amb sentiments constants  de culpabilitat…Si després d'haver viscut aquestes circumstàncies, hagués resultat una persona equilibrada, amb un correcte sentit de la realitat i emocionalment estable, s'hauria pogut creure amb els miracles, doncs és ben clar que jo mai no he tingut un contacte, ja no bo, sinó  mínim amb els meus sentiments; que per molt temps una gran part de la meua vida persistia en negar les necessitats, jo mai no tenia som, ni fret, ni gana…ni trobava a faltar la manca d'afecte; indicatiu de que el meu grau d'autoestima estava a un nivell molt inferior a la linia de flotació. Amb aquestes condicions no es podia esperar una altra cosa que tot allò que vingué després. Encara no sé verbalitzar els meues necessitats, pel la qual cosa tots em passaven per damunt. No he pogut aprendre en aquest sentit. I per tant no estic segura de que pogués tornar a viure en parella. Situació que requereix una comunicació continuada per armonitzar tot els aspectes de la vida en comú. Ara ho sent jaixí, ja sóc massa gran per seguir enganyant-me.

Durant aquell període de joventud, entre els quinze i els vint anys passaren moltes coses, totes dolentes. Les aclaparadores situacions familiars es repetien fins a l'infinit. A l'inici vaig percebre amb en Ferran la taula de salvació. Les meues raons, jo no era ningú, si algú o millor algú com ell es fixava en mi, això significava que jo era, jo existia i fins i tot era digna d'estima. Era fàcil fer-se amb mi, quasi qualsevol ho hagés pogut fer, no era cap repte. Restaven pocs vestigis de mi en la meua propia estimació. Jo tenia d'altres projectes, acabar els estudis, independitzar-me económicament, no casar-me…viure sola, totes aquestes consideracions, però, al costat de les meues fams, tenien poca consistència. No sé en quin moment vaig poder pensar erróniament que podíem ser el complement l'ú de l'altre. Va haver de passar temps, massa temps per a que, a través de la casta relació de nuviatge que, va ser com calia, vaig començar a veure les seues mancances. Sabia que no anàvem a reixir…en algun moment vaig pensar que ell canviaria, en altre vaig pensar que jo el faria canviar. Absurdes racionalitzacions per a no enfrontar-me amb una realitat tan senzilla com que ell no era un home per a mi, ni jo una dona que pogués conviure amb ell.

D'allò ja feia anys. Ara mostrava una actitud de submissió amb certes irregularitats, o eixides de tò que es podien interpretat com "coses de dones".           

Cafè en gra - PARAULES DE MARIAN










Posted: 30 Apr 2014 01:33 PM PDT


La Marian Thomson, gal·lesa, britànica, però no anglesa, com deia de sí ella mateixa, era -sí, dic era- l’amiga que tenia estirada al llit davant meu quan  em vaig assabentar de la mort de Tito Vilanova.
Tan unidireccional és la frontera entre el “és i “l’era” que de passar-la en depèn l’existència, i no em vaig atrevir aleshores, el divendres, per un temor reverencial instal·lat al cervell reptilià, a esmentar el nom de qui encara és, ni que sigui un segons abans del traspàs, per tal de no restar ni la mes infinitesimal possibilitat que algun mortal  assoleixi la immortalitat.
Ara ja no calen aquestes precaucions perquè els desideràtums rara vegada es compleixen, i aquesta tampoc, i per això em dedico a explicar a qui em llegeixi la vibració de la segona corda en ressonància que l’emoció de dues morts properes en el temps i casualment coincidents  em produïren. Simplement com un acte de fraternitat universal a petita escala.
La Marian marxà del seu país de Gales i vingué a espetegar a Torelló, fa mes de vint anys, seguint el passos d’una cosina, segons m’havia explicat, i s’hi quedà. Aprengué el català, que es l’idioma que sentia a tot arreu, i mes tard l’espanyol just per el que li feia falta, que era ben poc.
La seva identitat cultural l’apropà i va percebre ràpidament a la situació catalana respecte a Espanya, i  fou catalana i gal·lesa, per aquest ordre, des d’aquell moment.
Hi ha coses que es porten a la sang, o a la identitat originària si voleu, de manera que no concebé mai que Catalunya pogués ser altra cosa que ella mateixa, i per tant, independent. La causa de la independència fou des d’aquell moment la seva causa.


Carta a los Reyes Magos





                                             Carta a los Reyes Magos



                              Queridos y omnipotentes Reyes Magos:

 como siempre les he tenido en tanta estima me dirijo a sus majestades para expresarles mis inquietudes y desasosiegos, a ver si vuestras majestades pudieran hacer alguna cosa para ayudarme.

    Como saben, porqué  sus majestades lo saben todo, lo controlan todo, lo manejan todo, tienen ese poder absoluto que les confiere su puesto encima del camello. En cambio yo soy una pobre e ignorante mujer que a consecuencia de mi falta de salud, no me queda más remedio que recluirme en este mundo pequeñito como un dedal, frente a mi ordenador, desde dónde se ve todo como a través de un agujero.

    Comprendo que mi capacidad de maniobra está controlada bien de cerca por sus majestades, que son los que imponen las leyes y los que mandan, hacen y deshace a su antojo, a veces también hacen oídos sordos a las demandas de sus subdit@s.

    Claro, que esto se comprende porqué ¿qué es un súbdito o una súbdita,? ¿ para qué sirve? evidentemente para nada más que para dar la lata con sus antojos y sus tonterías, Marear a sus excelsas majestades y fastidiarles la comidas com la acidez que les provocan. És cierto somos la pera limonera, claro, jo lo comprendo, lo que pasa es que sus majestades no me comprenden a mi. Por ejemplo, les he comunicado que supriman, por favor, el cuadro de las casitas que hace de portada en mi blog, dado que ha quedado hecho una birria, tal como esta colocado y preferiría no poner nada más que el título de mi blog pelao.

   Pero claro, como sus majestades tienen tanto quehacer preparando la cabalgata de próximo 2015, no han reparado en mi petición, un pequeño despiste, claro. Por ese motivo me he dicho a mi misma, eha, Domitila, explicaselo a sus majestades que como són tan listos y tan cordiales lo van a disponer enseguida.

   Pues eso es todo de momento. Ya que hoy es el día que es, digo yo a ver si los cojo de buenas y me conceden esa grácia. 

  En fin, Reyes Magos de Oriente, no les entretengo más. Disculpen sus majestades el atrevimiento de esta pobre mujer, porque es lo que yo digo, el que no llora, no mama. Sus majestades que son muy listos ya me entienden.

   Que tengamos pronto un régimen republicano, como supongo que también sus majestades desearán, y salud, trabajo y un cobijo para los que lo han perdido.


                  Eso es todo.  










dimecres, 30 d’abril de 2014

Paraules de Tito

Cafè en gra




Posted: 29 Apr 2014 08:27 AM PDT


Paraules a Tito


Vaig llegir al mòbil la notícia de la mort de Tito Vilanova a l’Hospital de la Santa Creu de Vic. Davant meu, estirada al llit, una bona amiga a la que li queden pocs dies, pocs mes que al Tito.

Entre la relativa llunyania de Barcelona i la proximitat a tocar hi hagué un xoc de fidelitats. Fidelitats sentimentals que s’estableixen quan els fils de vida a punt de trencar-se prenen la tibantor d’una corda d’instrument i aguditzen la nota que fa vibrar la sensible que necessita el repòs  de la tònica.

La mort d’una persona puny com un coixinet d’agulles, i tan si és propera com llunyana remou alguna cosa que es sent dins l’entranya, a l’estómac que fa de caixa de ressonància.

Després, a casa, vaig veure una entrevista enregistrada on Tito relativitzava la importància de l’avui, i en la seva veu ja desapareguda i en el posat escèptic s’endevinaven els canvis que transformen a tota persona a qui li anuncien que la seva estació termini és a la vora.

Un que sap que morirà aviat és savi, ja que la saviesa no prové de la ciència sinó del coneixement, i qui pot tenir mes coneixement que aquell que infón la immediatesa d’un canvi cert on tot son hipòtesi, i cap certesa sobre el que hi ha o no hi ha en el mes enllà del cos viu tal com nosaltres entenem la vida.



Diaris de ficció, 12/05/1996




dissabte, 12 Maig 1996

La història de la cooperació al desenvolupament a l'Àfrica és la història
d'un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.


Gustau Nerín (Barcelona 1968)

Carrusel, torre Eifel- París

Estic a tractament amb antidepresius i ansiolítics. No faig un drama, Me'ls prec i soporte com puc els efectes secundaris. El que més em molesta són les contraccions musculars. Tornaré a anar a consulta a primers de juny. Se'm fa molt llarg aquest dissabte. Amb tot he fet els exercicis de bioenergètica. M'ha vingut el plor i he plorat durant una bona estona…Després m'he sentit millor. "Estic tan cansada", "No puc més" m'han eixit aquestes paraules entre sanglots. Una estona abans en mirar-me a l'espill del pati " Volgués estar morta…". Dec de reconèixer que tinc simptomes despressius. Fins i tot la meua caligrafia, hui, no té gràcia ni ritme.


És un dia gris, com els que solen acompanyar-nos des de fa temps.


Estic tan entabuixada que no puc precisar ni en quin estat em trobe. Pel que fa a les causes…les ignore, potser me l'haja provocat una constelació d'adversitats, res sorprenent per altra banda, perquè és com em trobe molt sovint.


No hi ha receptes màgiques, tan de bo si n'hagueren, cadascú ha de viure amb allò que li ha tocat. Fa un cert temps m'havia fet la il·lusió que duïa una vida satisfactòria dintre de les meues limitacions. El Dr. Roig m'ha proposat  a més del tractament fer psicoteràpia. Impossible, l'hi vaig dir. La qüestió ha quedat pendent. Potser aquella felicitat que vaig experimentar no fora més que el meu desig de estar bé.


Demà i despusdemà, aniré al teatre Principal. Il Píccolo teatro di Milano interpretarà l'obra d'un autor italià, Luigi Pirandello; m'atreu força. D'aquesta companyia ja vaig veure a Madrid "Comme tu mi vuoi". Fou la millor obra de teatre que he vist mai, sens dubte.


És cert que sent un gran cansament ara, però porte una vida prou activa i pensava jo que sense grans esforços. Mai ens conèixem prou.


A mi m'acora no poder comunicar-me obertament amb ningú. L'autodidactisme també pesa. Ningú t'escolta, ningú et dona suport, ningú et corregeix…Encara continue imposant-me renuncies i tractant de demostrar-me a mi mateix que puc viure en la més absoluta esterilitat afectiva. Bo, supose que el fet de trobar-me com estic és la prova evident de que això no és cert. L'esterilitat afectiva deriva ver anèmia psíquica, embotaments dels sentits, de la percepció, dels sentiments, de les emocions…Sé on rau el problema, el que ignore és la forma de sol·lucionar-lo. Més aïnes pense que es un problema insol·luble doncs és tan vell com jo mateix o potser com l'humanitat. I amb l'afany de resoldre'l no he fet més que arrelar-lo més encara.


doncs està ben clar que la facilitat amb la que faig amistats, la meua actitud submisa i la disponibilitat que ofereix, no és més que un parany per ocultar la profunda hostilitat i desconfiança que sent vers als altres, quan se sobrepassa el límit de la meua paciència. "No obstant no se té per què pensar que aquesta  virtut pot esdevenir un narcòtic, diu Froïd, sinó únicament un estat de debilitat". A les seues cartes de joventud,en les que ja es perfilava una gran saviesa i una persona d'una gran humanitat. Així que quan aquest límit era sobrepassat d'alguna manera, sóc capaç del trencament més absolut, de la més absoluta indiferència. Sembla que els meus sentiments poc o res els prenc en compte a l'hora de prendre aquesta decisió. Tot seguit invariablement en sent usada, manipulada, estafada…Quan sóc jo mateix amb la meua ambigüitat la que provoque aquestes situacions. Si més no, en part. 


Sempre he tingut aquest comportament, no fer-me notar. Els altres déien que sempre anava a la meua…Es un retret que se m'ha fet molt sovint. Paradoxalment tenia moltes amistats de ambdós géneres, de colp i volta, però, m'allunyava perquè em sentia desbordada, tot i que recorde molt bons moments en companyia, jo posava l'excusa dels estudis per no eixir. A casa tampoc em deixaven. M'amargaren l'adolescència, aquest període va ser suprimit de la meua història. La meua vida d'estudiant es quedà en res.


Al segon any de carrera la major part de les amigues i companyes de col·legi se'n havien anat a estudiar a fora. Jo vaig continuar a casa, estudiant quan podia entre brega i brega i acusant ja els primers simptomes de psicopatia. Llegia d'amagat, parlava poc o res, em conformava en ser ningú.


A casa en certa manera es practicava una mena de llei del silenci. Aleshores tot eren discusions i fins i tot disputes violentes, i sempre era per alguna cosa que s'havia expressat o interpretat malament ferint els sentiments de l'altre o altra, que reaccionaven amb violència. Quan volies terciar a la conversa per fer-los entendre's encara te'n emportaves alguna.


Vaig haver d'optar pel silenci, no sabia qué poguera fer res més que presenciar horroritzada al meu interior i impotent davant de tantes i tantes baralles. Allò era una guerra viva. Els motius solien ser diversos, alguns recurrents. Ma mare també es veia que sofria una psicopatia de caràcter, era provocadora en extrem. La germana gran des de sempre va mostrar simptomes greus pel que feia al seu caràcter i a la seua conducta. No obstant això no sé com es va guanyar la fama de que ella no mentia mai. I els altres s'ho van creure. Era una persona molt malalta, es mostrava envejosa, cruel, violenta, d'un egotisme brutal, com si no tinguera cap sentiment bo per contra també era xocant i a vegades ocorrent, controladora, inquisidora, xatagista…La persona més perversa que he conegut mai. Senyal de que a ella també l'havien tractat de manera incorrecta. Després ella va fer el mateix amb l'Anna, la tercera, y amb mi, la segona.


Aquest fou el bol de cultiu d'una personalitat insegura, neuròtica, turmentada…la meua. Si després d'haver viscut a aquest ambient, sorgira una persona realista, amb una percepció correcta de la realitat, equilibrada, normal; es podia creure amb els miracles. En psicologia passa com en matemàtiques, la suma és el total de la reunió dels seus componets independentment de l'ordre que ocupen. Doncs, clar, és normal que si una no ha tingut mai un bon contacte amb els seus sentiments, que per molt temps, es a dir durant una gran part de la seua vida, ha persistit en negar les meues necessitats, i que l'autoconcepte era molt inferior al de la línia de flotació. Ja es pot imaginar com està eixe cos i eixe cap.


En aquestes condicions no es podia esperar altra cosa més que tot el que vingué després. Encara hui em costa verbalitzar algunes de les meues necessitats. I dubte molt de que puga tornar a viure en parella, atès que la base de la relació de parella i de totes les relacions és la comunicació. Durant aquell període de joventud, entre els quinze i els vint anys, passaren moltes coses, totes dolentes. A casa continuava tot igual o pitjor. Va ser llavors quan un dels amics de la colla s'interessà especialment per mi. Allò ho vaig viure com si fos una taula de salvació enmig de l'oceà.( partim de que jo sentia que no em considerava ningú. Si de sobte t'adones que algú, al que d'entrada veus superior en edat, formació, professió i treball. Si algú en aquestes condicions es fixava en mi, això significava que jo era, que existia i que fins i tot era digna d'estima). La fam és una necessitat biològica, consubstàncial a l'ésser viu. Les fams són necessitats naturals que se percebeixen com doloroses per la qual cosa l'ésser cerca amb afany la manera de fatisfer-les.

 Llavors era fàcil fer-se amb mi, d'altra manera mai no hagués succeït. Era un empressa fàcil la de fer-se amb mi. Aleshores a la meua persona restaven ja pocs vestigis de mi, de la meua pròpia autoestima del meu ésser en definitiva). A mi en rodolaven pel cap encara certs projectes, acabar els estudis, iniciar la meua vida professional, que significava independencia económica de la familia, llibertad per decidir on i com volia viure, lliure de condicionaments familiars i de tot tipus…Llavors vaig veure que tot això comparat amb les meues fams, tenia poca consistència. 

Una vegada més no vaig resoldre el conflicte con no ho havia fet anteriorment, pensant que em sometia parcialment, però, amb l'esperança de que quan fora lliure seria jo. Aquesta vegada vaig prestat-me a iniciar una relació mentre…Per dissort em vaig veure atrapada en el meu. Com ho havia fet en altres ocasions. Pensant que em sotmetia parcialment amb l'esperança de que quan fora lliure seria jo. Aquesta vegada vaig prestar-me a iniciar una relació…mentre es resolvien els conflictes a nivell social. Per dissort em vaig veure atrapada amb el meu pròpi parany. Una personalitat tan desestructurada com la meua amb un jo tan insegur no bastaria tota la seguretat que pogués obtindre, ni la sana agressivitat que em calia per defendre les meues idees revolucionaries pel que feia al món del matrimoni en plena época franquista.

…ja feia anys. Ara mostrava una actitud de submissió amb certes irregularitas , i eixides de to, que es podien interpretat com"coses de dones"

El que era clar és que després de tots els anys d'estudi i formació no servia per a mi, ni tenia un valor per mi mateix, no l'havia tingut mai. Les opinions de ma mare cert que no m'ajudaven molt en aquest sentit: "una dona no es res sense l'ombra d'un home" i coses coses així. No tenia sentit de ser, no em coneixia ni m'estimava, és obvi que no vaig saber defendre'm d'aquella agressió, autoagressió que va resultar el meu matrimoni.  

La capacitat d'autoafirmació que havia resultat un bon suport per mantenir-me orientada als meus principis, me l'havia deixat pel camí feia anys, a la vista de les bregues dels pares a les quals els motius que les promovien no eren més que una escusa per encobrir que la vertadera rivalitat era el domini del mascle, que exigia constantment d'una forma implicita o palesa la submissió de la dona. 

Tant ella com jo erem filles de l'ambient social y polític d'una dictadura. Ara, desprès de la gran batalla que vaig haver de lliurar al meu interior, entre independència i llibertat al preu de la soledat, contra el compromis d'una vida en parella que significava  submissió, el fet d'assumir el paper tradicional de la dona, esposa, mare de família. Com anava a renegociar les meues premises amb algú que segurament no sabria ni de què parlava, com es va demostrar després en innombrables ocasions. Recurs que solia esgrimir quan no tenia una resposta coherent a la qüestió que es plantejava.

 Va ser un fet devastador. El més trist és que vaig entreveure foscament el futur que m'aguardava i tanmateix vaig claudicar.  
                                                                                               (continua)                 



diumenge, 27 d’abril de 2014

Diaris de ficció diumenge, 5,/maig,/1996



 Diumenge, 5/maig/1996 , Dia de la Mare


No cal saber-ho tot de l'altre, afortunadament els secrets no destorben.



 Benicassim- foto Llum S.
 En el fluïr dels dies els canvis se succeixen constantment. Vaig estudiant els  enigmes de l'ésser humà, amb aquesta paciència que m'ha donat la mare Natura, sense pressa, i fins i tot amb certa intenció de mètode. Les obligacions doméstiques de cada dia m'ocupen i de vegades m'impacienten, també. Rellegint "Miedo a la vida" d'Alexander Lowen, reflexione, em veig a mi mateix des de fora recórrer l'ampli periple que m'ha dut fins aquí. On el temps i l'experiència m'ha ajudat a superar tantes i tantes dificultats.No crec que a hores d'ara hi haja una línia divisòria entre la salut i la patologia. Almenys ara faig allò que després de tant de temps he desitjat, acostar-me a determinades qüéstions que per a mi tenen un interès especial. No sé si em serà útil per ajudar a d'altres persones, tant de bó si fora així, si no amb que em facilite el meu pròpi autoconéixement ja pagaria la pena.

Evidentment també he estat una "servicial" des que em conec; encara detecte restes d'aquesta actitud. Sovint he negat les pròpies necessitats perquè considerava que determinades causes i persones requerien de la meua atenció, la resta podia esperar. Encara tinc moments en els que em plantetge si és solidari ocupar-se un de si mateix…Si no podria fer alguna cosa més pels altres. Per sort m'adone que potser tenia una visió poc realista. Ja tinc clar que només sóc un esser humà amb moltes contradiccions.

 Ara visc molt més tranquil·la, quan les circumstàcies m'ho permeten, és clar.Travesse un període d'escepticisme, supose que és una reacció lógica a l'etapa anterior, en la que vaig donar per bones moltes "coses" sense tindre uns criteris consolidats. Per dissort ens movem en un món complicat. És clar que ens cal bona cosa de coneixéments i reflexió per a no deixar-se diluïr en aquest magma. Un vessament de frustracions que molt sovint ens provoca la vida; caldria un manual de saviesa per aprendre a soportar-les dignament. Les carències…que en molts moments m'han semblat tan angoixoses, ara, una vegada integrades, no són més que circumstàncies. 

La incomunicació em turmentava, potser per aquella necessitat de exhibisionisme histriónic que tant em retreia la Blanca. Tanmateix no tinc molt clar que ella tinguera raó. En cualsevol cas no em fa sentir-me particularment em sent responsable, fins i tot ja m'he acostumat i ara crec que no seria capaç de despullar-me emocionalment amb tanta facilicitat davant de qui fora.També és cert que la meua vida de relacions és molt restringida, he hagut de fer-ho per pròpia voluntat. La major part de les persones amb qui em tractava no han pagat la pena. Així doncs calia fer una tria. Em pregunte si aquest també serà un tret neuròtic o sólament intel·ligent.

 Tot i que amb la gent que em tracte ara, per motius de treball o per qualsevol altre, sembla que m'estimen i que tenen un bon concepte de mi. Amb tot ara sé que ja no faig cap esforç perquè siga així, tan sols és.De vegades Lila em parla de Miquel Lledó i jo em sorprenc a mi mateix penssant amb ell. Pel que em diu ella podria ser un bon amic, fins i tot més que amic. Clar que no dec de refiar-me, però, d'aquesta informació de segona mà. Ell fa dos anys que la seua dona hi va deixar. Es molt probable que n'hi hagen problemes pendents, de fet ja manifesta una clara resistència a que ens coneguem personalment. 

De tota aquesta història em xoca que la descripció de la seua personalitat em resulte tan seductora. Cóm sóc, he estat a punt de jugar brut amb mi mateix. El cert és que no em resigne definitivament a la soledat, i faig com que em trobe oberta i disposada a assatjar, una vegada més, la historia de "un altra oportunitat", com els toreros. De vegades vull creure que la vida té per oferir-me alguna cosa més. Marina, això no és seriós. Tu saps que és molt poc provable que allò que no ha succeït fins ara, puga passar més endavant.

 Això sol ocorre a les pel·lícules, on els guionistes s'apliquen per disenyar un tipus de personatges que viuen i reviuen les emocions humanes amb tal verisme que arribem a identificar-nos per complet amb la possibilitat que ens puga ocorrer allò que contemplem a la pantalla, aclofades a la confortable butaca de la sala de projecció amb aire acondicionat; ens fan reconéixer-nos a la pantalla, on de vegades, veiém  només allò que desitgem veure, tot i que poc o res tinga relació amb la realitat que ens ha tocat viure. Sí,  les relacions de parella només emplenen una porció molt reduïda del temps que ens ha tocat viure. Tot i que no són l'únic ni el millor de la vida.