dissabte, 18 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 84




dimecres 5,setembre,1990/ cap 84


Els que fem prosa hem de ser a la força un pèl modestos, contenir el devessall d'imatges per tal de no quedar ridículs



Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Comencem el curs. Avui teníem reunió de claustre. Nou col·legi, nous companys...Aquest és més reduït, de dues línies, més modern. Em presente animosa, contemple aquest canvi con una nova oportunitat. El treball el faig servir de teràpia ocupacional. Ens reunim sota la batuta d'un director de calbot, és a dir un de provisional per manca de candidats. Donat sembla un tipus tranquil, melsut, parla lent en castellà amb un palés accent valencià. Per sort el claustre no és molt nombrós i amb una evident majoria de dones. A l'hora de l'assignació de cursos m'oferixen cicle mitjà altra vegada. Que bé, comence amb bon peu. Silene diu que vol ser la meua companya de nivell. Sembla simpàtica, gairebé som de la mateixa edat, és graciosa i ocurrent, però va de seductora. Pel que fa a la resta del companys cap em desperta un interés especial. Alguns del més grans, sobretot un matrimoni em provoquen una antipatia visceral. ”Calla dimoni, Calla dimoni...” Les persones d'entrada s'han de mirar amb bons ulls. Entesos?. Entesos.
En tornar a casa, com que fa calor encara, somie una dutxa fesca mentre puge les escales. En alçar la vista els meus ulls ensopeguen amb el somriure de Lucans Climent que em aguaita pel buit de l'escala amb el seu somriure fresc.
        __No m'ho crec. No em digues que has tornat?
        __Si et sap greu me'n vaig.
        __Burro.
Baixa per mi i m'agafa la cartera. Pugem somrients.
        __No m'ho acabe de creure. A les darreres cartes no em deies res de tornar.
        __Volia donar-te una sorpresa.
        __Doncs ho has aconseguit.
Arribem al replà de l'àtic amollem la carrega i ens fonem en un abraçada estreta i dolça com la mel del seus ulls. Intemporal.
        __Però, i aqueixos ulls negats de mar? Que no t'alegres de veurem?
       __Què vols que et diga? T'he trobat tant a faltar...
Entrem a casa. Deixem la impedimenta i ens tornem a mirar als ulls.
       __Com em trobes?
       __Més bonica i més trista.
       __Sí, “han passat tants anys han passat tantes coses coses...” com deia el poeta. T'he trobat tant a faltar...
       __Estàs esplèndida. Tens una copa de vi blanc per a un assedegat?
       __I tan, tinc xampany i l'ocasió ho demana, a més fresquívol.
       __Conta'm, Lucans, amic meu, com t'anat per la Itàlia dels teus somnis? Què ha trobat el teu cor inquiet?__El seu somriure s'eixampla i el ulls s'hi empetitixen i brillen.
       __Ai, Marina, he trobat la música. Un altra música, lluny de les escoles i conservatoris, la música del poble baix els estels, músics sense estudis ni partitures que duen endins la seua ànima una música de tant sentida, mai escoltada. Que toquen pel plaer, sense cap pretensió, que la viuen, que vibren en cada nota, que son grans sense pretendre-ho. Què he trobat, dius?. Altra manera de ser i de sentir a través de la música, entre gent modesta.
      __M'agrada tant el que dius, i com ho dius...M'has reservat aquesta sorpresa meravellosa. A les teus cartes només m'havies insinuat un canvi profund, però ara que et veig comprenc que es molt més gran del que pensava.
Vaig respirar l'aire impregnat de la seua presència. L'alegria exultant del seu rostre, la seua persona tenia la virtut d'apaivagar-me l'enrenou intern, i una sensació de pau m'envaí. Em feia l'efecte d'haver despertat d'un malson.

divendres, 17 de setembre de 2010

A C P V davant les declaracions del Govern valencià


Actualitat




ACPV davant les declaracions del Govern valencià
14.09.2010



Davant les declaracions de la portaveu del Govern valencià el passat divendres 10 de setembre, Acció Cultural del País Valencià vol fer públiques les següents consideracions:


1.- El fet que el Govern de Catalunya haja pogut arribar a acords de reciprocitat amb els governs de les Illes Balears, Aragó i Perpinyà demostra que l’únic obstacle per a la normalització de TV3 també al País Valencià és precisament el Govern del Sr. Camps. Cal recordar quel’agost del 2008 Canal 9 es va començar a veure al conjunt de Catalunya com un gest del Govern català: d’aquesta manera, la reciprocitat era ja un fet, i només calia que el Govern valencià arxivés els expedients oberts contra ACPV i permetés la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià per normalitzar la situació. Però el Govern valencià va continuar l’ofensiva política, judicial i econòmica contra ACPV i, a més, el passat juliol va decidir deixar de pagar el lloguer del satèl·lit que permetia l’arribada del senyal de Canal 9 Internacional a Catalunya, tallant així la recepció de Canal 9.




res


Tal com ACPV ha afirmat des del primer dia, el Govern valencià del PP mai ha tingut cap voluntat de trobar una via de solució d’un conflicte que ell mateix ha creat artificialment.


2.- La majoria de la societat valenciana –fins i tot sectors del mateix partit que governa la Generalitat- s’ha pronunciat a favor de la continuïtat de les emissions de TV3 al País Valencià de forma clara i continuada durant els últims anys. I és que, en definitiva, ACPV l’únic que defensa és que els ciutadans valencians tinguen l’opció de poder veure TV3, mentre que el Govern valencià vol imposar l’obligatorietat de no poder veure aquest canal. No es tracta per tant d’una qüestió d’audiències, sinó del dret a la pluralitat informativa i a la llibertat d’expressió, i no entendre això és no haver entés un dels pilars fonamentals de les societats lliures.


3.- Durant quasi 4 anys i (exactament, des del gener del 2007) el Govern valencià ha intentat tancar la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià i ofegar econòmicament ACPV, però tot i la desproporció de forces l’intent ha fracassat fins ara: tot i que els repetidors de la Carrasqueta, Alginet i Llosa de Ranes han estat tancats, la resta de repetidors continuen emetent a dia d’avui, i ACPV ha pogut fer front a multes i atacs gràcies a la solidaritat activa de desenes de milers de valencians. Davant d’aquesta realitat, el Consell, enlloc de reconsiderar la seua política, enforteix la deriva autoritària del seu govern amb l’anunci d’una reforma legislativa de caràcter repressiu dedicada exclusivament a ACPV: tan importants ens considera el Govern valencià?


4.- La Sra. Sànchez de León també va amenaçar amb fer tot allò que puguen perquè ACPV no puga rebre subvencions. Al respecte, ACPV afirma el seu dret a presentar-se a totes les convocatòries d’ajudes públiques de totes les institucions autonòmiques, estatals i europees que crega convenient, i pregunta públicament per què som l’única associació valenciana que no rep ni un euro de cap institució valenciana governada pel PP. Contràriament, denunciem que el Govern valencià fa un ús partidista dels diners públics, i aprova importantíssimes subvencions a associacions i entitats caracteritzades per la seua ideologia violenta i extremista i la seua nul·la implantació social: on van tots eixos diners?


5.- ACPV demana públicament al Govern valencià que pose fi al seu intent de prohibició d’un canal de televisió públic i de persecució de la nostra entitat amb l’arxiu de tots els expedients oberts contra Acció Cultural. La persecució obssessiva d’ACPV no ha fet sinó fer-nos més forts i activar la solidaritat de desenes de milers de valencians.


Notes de suport sobre les actuacions del Consell contra ACPV i les emissions de TV3: Bloc Jove , EUPV , Coalició Compromís


Notícies relacionades: Vilaweb , Vilaweb , El Punt+Avui , El Punt+Avui ,3cat24.cat , Europa Press , Europa Press , Anna notícies , La Malla , El Singular Digital , Directe , El País , 20minutos , 20minutos , Levante-emvLevante-emv , Gente Digital , Gente Digital , Las Províncias , Las Províncias , Qué , ABC

res

dilluns, 13 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 83

 
dimecres, 18, abril, 1990/cap 82


La resignació és un suicidi diari.
                                                               Píndar

Son les set del matí, estic desperta des de poc més de les quatre. Tinc una infecció vaginal, em cou i em fa mal el baix ventre. Un bon regal de comiat de “l'home dels meus somnis”. Enhorabona, Marina, has esdevingut el blanc perfecte per a individus desaprensius. Pel que es veu es gitava amb mi i amb tota la cort celestial. I encara deia que cap dona el mereixia a ell. Segons es mire tenia raó, per dolenta que fos. Ara comprenc moltes coses que adés només intuïa. Esclar, per això em digué de quedar per tornar-nos les claus dels nostres habitatges respectius per evitar situacions desagradables, va dir. Sort que des de feia algun temps comencí a mirar el quadre amb escepticisme. En una de les últimes converses li vaig confessar que no sabia que ens havia passat. I em va respondre, amb un tot desairat, que ell no tenia per què pensar, que tenia molts problemes i que tot hi havia vingut del meu desig de llibertat.
Hui me'n vaig a veure a la meua família. Hi passaré amb ells un parell de dies o tres. Volguera que haguessen transcorregut ja uns mesos, uns anys...Compàs d'espera. “Quan arribe setembre...” Recorde que d'adolescent, romàntica i somiadora com era, em seduïa aquest mes, i no perquè fos el meu aniversari, que a casa no hi havia costum de celebrar-los, els aniversaris, m'agradava tant perquè supose que li trobava un encís especial que donava ales a la meua imaginació. Si hagués de dir com em sent ara diria que em sent madura, com el més que vaig nàixer,madura, plena, a punt per donar fruit, si més no això volguera pensar. Projectes, somnis, deliris...Qui ho sap. En venen al cap els records...l'esclat de la meua passió de dona feta, però encara innocent. Ha estat una prova massa dura, detecte la meu cobejança i tinc por, tinc por. Ah, què faré amb aquesta plenitud deixada perdre. Cal que escriga uns poemes fets de anhels i d'amargors, després tancaré aquest capítol per sempre més i no li dedicaré ni el més lleu pensament.
A soles, a casa, omple el meu temps, m'ocupe de les plantes de la terrassa, hi done una ma de calç als murs, rente roba que no està bruta, netege els cristalls una vegada i un altra, ordene els armaris i els calaixos. Ara quasi tots a l'edifici hi son de vacances, la solitud és intensa, el tic-tac del rellotge ressona amb l'autoritat del temps, i els minuts es balafien pels tots el racons de les estances, i les hores moren una rere l'altra sense remei. De vegades, incapaç de suportar aquest ambient que m'ofega, agafe la bicicleta i em perd pels camins de l'horta mentre pedalege espiritada fugint no sé de què. Res no importa massa. Ara és ara. Després qui és cap a saber.


diumenge, 12 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 82




dilluns, 16, abril, 1990/ 82


Avui tinc l'oportunitat de no exagerar les meues mancances i les meues capacitats. Puc ser jo mateixa.
                                                                Anne Wilson Schaef


Ara retrobe el gust per la soledat, la pau i l'acte d'escriure indestriable de mi mateix. Ara netege aquest meu espai com calia, amb tranquil·litat; me'n ocupe dels petits detalls que tant m'agraden, unes flors, un ambient net, amb un ordre desordenat, cómode, relaxant. No cerque companyia, em sent bé així. Vulguera retrobar-me com si tornés d'un llarg viatge. Reconciliar-me, perdonar-me...Recuper la meua dignitat de persona davaluada per un voler malentés. I tornar a la vida senzilla i pacífica de la dona madura que soc. Viure cada dia compromesa amb el meu propi projecte de vida.
Després de tot si gaudix d'un sentiment de pau i serenitat que em motiva per ser millor persona, per trobar el meu lloc en el món, és possitiu no hi ha dubte. Pel contrari si un sentiment em genera conflicte amb mi mateix i amb les obligacions que he assumit, si m'angoixa i m'anihila, no pot ser bò. Llavors més val destruir-lo abans que aquest em faça malbé.
Ara soc a la platja i contemple aquesta vesprada de primavera. El sol omple de tebiesa el bosc. L'aire és net i lleugerament fresc, les flors silvestres encatifen el terra amb la seua ingenua bellesa. Una sentor de pins i fullarrasca humida exhala el sòl. Els ocells m'acompanyen amb la seua sinfonia...Jo respire, la Vida continua.