diumenge, 25 de juliol de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 64












dissabte, 4 novembre, 1989 Cap/ 64
Els intel·lectuals, els artistes, creiem que el sofriment ens ajudarà en l'art, com si aquest fos l'únic alè que ens pot ajudar a continuar. Però el sofriment, el busquem només per cinisme, com a eina de treball.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)

De vegades em sent egoista i mesquina. No sé com he pogut deixar-lo anar amb la preocupació d'eixir a soles. M'he penedit. No quedaven entrades per al jazz i la pel·lícula que he vista ha sigut tan roïna que me'n he eixit abans d'acabar-la. M'he passat tota l'estona pensant en ell. Els meus dubtes es dissipen. No m'imagine com seria la vida sense ell...Cada dia el necessite més, l'enyore més. Patix quan no està amb mi, he de reconéixer-ho. Avui hagúes pogut quedar-me a casa, escoltar música, escriure cartes, o qualsevol altra cosa, però no em feia a la idea d'estar-hi a soles. He pensat moltes coses al larg del dia. Necessitaria una altre habitatge, però no em faig la idea d'abandonar açò. Crec que n'estic una mica confosa. Amb el que pague de lloguer potser podria adquirir un apartament. Quan acabe el crèdit hauré de plantejar-m'ho seriosament. Ell parla d'una vida en comú i jo també hauré de fer-me a la idea. No sé per qué m'han vingut al cap les paraules de Pablo de Tarso,"deixaràs pare i mare i sereu els dos una mateixa carn". Així em sent com si fossim una mateixa carn. Indestriablement unida a ell, amb la unió de l'esperit i la del cos, dels afectes i del desig. De vegades em sent egoista i mesquina perquè em sembla que no li correspon amb la mateixa mesura. Sé que he d'aprendre a estimar amb totes les conseqüències...És cert que la frustració i la soledat m'han endurit l'ànima. Que els petits i grans deseganys de tota una vida m'han insensibilitzat. Jo vaig voler que fos així, havia de fer-ho perquè el dolor no fos tan gran. Ara fa sis mesos de la nostra coneixença. Ben mirat ell m'ha fet aprendre moltes coses i cada dia, m'obre a la comunicació. Em fa estar en tot moment amb cos i ànima. Amb ell no valen les fugides sigiloses cap a l'interior, de seguida s'adona que me'n vaig i de vegades , fins i tot, m'endevina el que pense. No pot haver una compenetració més gran. Jo no sé si la meua desconfiança té fonament o és tan sols això: malfiança. Perquè si tot el que em diu és veritat jo podria sentir-me l'ésser més feliç de la terra, però també el més cautelós, el més poruc...el més feble.


Volguera expressar les idees d'una forma més coherent, i em sent incapaç. Al principi no vaig donar comptes a de la nostra coneixença. Recorde que fins dos mesos després no vaig gosar dir-li a ningú ni una paraula. Després hi vaig mig explicar d'esma, amb l'esperança que fos un esborrany per reconstruir els fets arribat el moment. Ara pretenc fixar els esdeveniments en el temps, per contra ara veig que és més la reflexió que em provoca la nostra respectiva evolució interior. Pense que no he de plantejar-me propósits, que açò nostre és com és, vivim com vivim, estimem com estimem. I si de cas totes aquestes paraules aprofiten per remarcar la belllesa breu d'una flor, la dolçor efímera d'un bes o la tendresa d'una mirada, l'objetiu restarà sobrerament acomplit.