dilluns, 7 de març de 2016





   

           Cròniques Personals original de Llum Sánchez


68

I va arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que m'ocorre­__va pensa­r__la neuròloga em va parlar de teràpia ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot, ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix es veu que és així.

Quan tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant; encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no es trobava massa segura, així que va desistir de treure conclusions. S'estimava més deixar vagarejar el pensament

Es sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre paciencia amb mi...sóc tan trasto...__pensà.

Telma, la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem, ens comprenem...li va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.

Telma no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest terreny. Lua va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense protagonismes, d'igual a igual.

__Aniré ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes d'anar, no sé per què.

Un parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, que també havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i tot m'ha proposat eixir a sopar amb ella i un parell d'amigues. Increïble!.

Dilluns Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre", va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat el moment__ va pensar.

Li van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una de les seues cançons:

...que al llamar a un hombre hermano
saber que es verdad
y que no es cosa de salvarse
cuando hay otros que jamás
se han de salvar.

He d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins ara no havia pogut­ __ va pensar Irene__.











Cróniques Personals original de Llum Sánchez


69


I es va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que tenien grans afinitats, i això per ella, d'entrada, era prou.

Gala, semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà Gala al llarg de la primera entrevista.

"En fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta diferent; per fi he trobat una companya amb qui poder...discutiir.

Irene patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió persistent, li minvava agilitat mental, la i de vegades es trobava amb la mirada absent i refugint la comunicació; passant el temps mostraríen la tendència a agreujar-se. De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges i especialistes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia "viratges de l'humor".

"Hui m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes composicions s'aprecia l'intrumental autòcton, m'agrada la seua expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La música em fa més suportable la vida."

Tenia la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts, de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí, és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la dieta...)Recordava amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a Menorca... quan no hi foren els turístes...La recordava amb tendresa, amb el desig de romandre a l'illa...Deu d'haver una illa per als que patim; plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant...

Després, Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans desitjos.
































               Cròniques Personals original de Llum Sánchez



67


No vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.

__a veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:

primera: Perquè és dilluns.

segona: perquè és hora d'entrar.I

tercera: perquè ets el director...

Ara va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!

Ai!, amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més dificultats.

Perquè veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la satisfacció de l'aprentatge.

Després que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a un món interior que comença a prendre forma, i té una raó d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.

Del nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...