dimecres, 25 de febrer de 2009

Al Faro"




" Ha debido llegar, se dijo(...) en alta voz, sintiéndose de repente agotada. Pues el faro estaba ya casi invisible, se había fundido en la bruma azul, y el esfuerzo de mirarlo y pensar en el desembarco(...) ,que le parecieron un solo y mismo esfuerzo, habían estirado su cuerpo y su mente todo lo que daban de sí. Lo que había querido darle, cuando la dejó aquella mañana, se lo había dado por fin."


Virginia Woolf


d i s o n a n c i a s  (p o e m a)


Mi hallazgo - mi postre favorito - mis compañías - mi añoranza - mi sombra - mis tardes de domingo - mi cómplice - mi amigo- mi inspiración- mi sonrisa - mi gozo compartido - mi creador de sueños - mi màgico prodigioso - mi càlido refugio - mi arroyo - mi por qué - mi antihéroe - el silbo de mis vientos.


Tu ternura invicta - tu dulce vanidad - tus juegos y tus coñas - tu ecuación irresuelta - tus secretos olvidos - tu grito silencioso - tu gen seductor - tu aliento - tus parábolas - tus retos infantiles - tu punto de cruz - tus silencios - tu monólogo exterior- tus conjuegaciones - tus ingenuidades - tu comedia triste - tus canturreos - tu poblada soledad - tu resonancia - tus momentos grises - tu decisión - tus paradojas - tu sensualidad - tú curso irregular - tus esperanzas intemporales - tu canto y encanto - tu vagabundeo - tus sinuosidades - tu
palabra - tu risa fugaz - tu hora olvidada - tus puentes levadizos - tu dulce tristeza- tu mansa alegría - tu ser...como eres.


Nuestra complicidad - nuestro perdernos y reencontrarnos - nuestros temores - nuestra duda - nuestras esperas - nuestros cansancios - nuestra presencia - nuestros mensajes cifrados - nuestra inocencia- nuestras certezas - nuestros ensueños - nuestras respuestas - nuestros otros silencios - nuestra confianza - nuestras lealtades - nuestros otros tiempos - nuestra persistencia - nuestros recuerdos y nuestros olvidos...


Nuestra despedida sin adiós...


Yo creo que esto nuestro es para siempre...

dimarts, 24 de febrer de 2009

Tancant portes

(conte)


_"Filla, et telefone per dir-te que esperem que vingues a sopar la nit de Nadal...Bé, ja ens diràs què penses fer." Deia el missatge gravat al contestador.


Em vaig quedar freda. Feia anys que no escoltava la veu de la mare. Era la mateixa...La nit de Nadal...De sobte em vingué al cap l'escena, al saló, tots posats a taula, tan formals sota l'esplèndida aranya de cristall de roca; els meus progenitors, els germans amb llurs mullers- tan fines elles-, tots de rigorosa etiqueta, el menú, tan comentat, tant preparat,...els parafernals -no podien faltar- l'arbre i els regals, imprescindible additament..., les converses convencionals...Prou! No volia pensar amb el que m'esperava si acceptava la seua invitació. Tot això pertanyia ja a una etapa que havia donat per conclosa.


Em vaig llevar la gavardina i la bossa, i em vaig deixar caure en la butaca del telèfon. Vaig contemplar la foto dels meus fills damunt de la tauleta, el sobri apartament on viviem des que vaig trencar la relació amb Roderic. Quan dúiem un temps eixint li vaig presentar a la meua mare. Psiquiatra, amb un futur prometedor...Per una volta en la vida li va semblar una bona elecció, li va semblar el marit perfecte per a la "cabra" de la seua filla. La meua elecció professional fou la música, cosa que no la va complaure; com tampoc va acceptar mai el meu caràcter, les meues amistats, els meus gustos, massa planers per a les seues expectatives. Amb tot, el que més detestava de mi era la meua rebequeria a no assumir els seus "valors". I, com sempre, m'ho manifestava amb un gest de displicència molt més contundent que les paraules. Potser per això vaig trobar consol amb l'àvia. Tan sovint com podia me'n venia amb ella. La serenor dels seus ulls m'hi va deixar la seua empremta. Ella m'acceptava com era, em va ensenyar a créixer i va ser el meu suport fins a l'últim dia de la seua vida. Tot això ho vaig comprendre molt temps després, gràcies a nombroses sessions de psicoteràpia.


A l'estança feia fred i el soroll del vent s'oïa a ràfegues. Vaig posar la cafetera al foc. Mentrestant eixí a la terrassa a replegar la roba estesa. Al repeu de la finestra l'alegria tremolava.


La meua filla tenia tres anys quan va néixer Lluís. I la nostra vida es complicà, encara més, amb la seua malaltia. Llavors vingueren les nits en blanc i els freqüents ingressos i estades a l'hospital. Mentrestant el seu pare va passar d'una freda indiferència a una franca hostilitat.
Quan vaig confessar-li a la meua mare que havia posat la mà damunt, ella em va respondre que no tenia entès que fos així. La seua resposta no em sobtà, una vegada més. En aquell moment vaig veure clar el que podia espera d'ella. I el pare, capellà d'amén. Contra el seu parer vaig iniciar els tràmits de divorci, lents i enutjosos. I encara va intentar inhabilitar-me davant el jutge per fer-se càrrec dels fills...,que jo patia inestabilitat emocional...depressió.


De sobte m'adonava que em trobava revivint, una vegada, més aquelles circumstàncies, com si em trobés al sí d'una força abassegadora que m'engolia cap al no res.


El meu oncle Pau vivia a mitja hora de camí. Sovint solia anar-hi amb bici a passar alguna estona amb ell. Ens unia una estreta amistat. Quan vaig arribar-hi vesprejava. La finestra del seu estudi estava il·luminada. En obrir la porta ens vam fondre amb una càlida abraçada.


__Júlia!, no t'esperava.
__Ja ho sé. Pau, et necessite__ vaig dir-li sense recança.
__Puja. Dalt estarem més còmodes. Tinc l'estufa de llenya encesa.
M'agradava la sentor a pintura i a fusta del seu estudi. A més sempre tenia a mà una botella de vi vell. Seguérem. Va omplir un parell de gots i vam beure. Aquell ambient era reconfortant.
__Pau, la teua germana vol que vagi al sopar de Nadal.
__I ara. Al sopar de Nadal?
__M'ha deixat un missatge al contestador.
__Encara t'afecten tant els seus missatges?__digué amb un gest sorrut.
__Sí, ja ho sé. Tens raó. És aigua passada...Amb tot m'han remogut alguna cosa per dins...


Vam beure en silenci. Al cap d'uns moments ell es dirigí a la finestra des d'on es guaitava un paisatge resolt en ombres, i restà pensatiu. La llenya crepitava des del ventre de l'estufa. Al cap d'una estona va girar-se cap a mi.
__ Júlia, ja no ets una xiqueta, ni tan sols la joveneta rebel que provocava les ires de la seua mare. No te'n adones? Ara ets una dona, una dona lliure, comprens? Ets tu qui pren les teues decisions.
Vaig iniciar una resposta però ell s'hi acostà i prenent-me les mans continuà:
__No, no em tornes a referir la teua història. Me la conec. Me l'has explicada massa vegades. Tu ets molt més que la teua història. Creu-me, molt més. El passat ja no té cap poder sobre tu. Tan sols el que vulgues atorgar-li.
Les seues paraules ressonaren amb força a dintre meu. No havia estat fàcil arribar-hi. El camí n'estava fet. Cert. Mai més tornaria enrere.
__Llavors...
__No creus que ja va essent hora de tancar portes?


Me'l vaig mirar copsant el significat de la seua expressió. De moment tot va prendre sentit. Un instant de lucidesa..."tancar portes", sí; ho faria, ho faria ja, definitivament.Tot seguit vaig alçar el got i vaig fer-lo sonar contra el seu, buidant-lo d'un glop. 


__Segur que podran prescindir de la meua presència. En tot cas, si els hi sobra un lloc, sempre poden trobar algú que agraeixi un bon sopar. No creus?


Pau em va somriure alçant el got.

Nosaltres els valencians



       Jo sóc aquell que em dic Asiàs March (Biografia de Josep Piera)

Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March representa la primera biografia novel·lada del nostre clàssic. Josep Piera, a través d'aquesta documentada biografia que s'inicia amb l'engendrament de l'esperat hereu, ens relata d'una manera apassionant les diferents etapes de la vida del poeta: la seva infantesa, les trifulgues del jove March en el propi ensinistrament com a cavaller, els seus inicis en la lírica fins a la seva plenitud com a poeta, l'amistat amb autors com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, els seus viatges a Itàlia, així com les relacions amb les dones. Piera destaca, també, les activitats d'Ausiàs March en la indústria del sucre i com va esdevenir un personatge més en la cort d'Alfons el Magnànim. Al llarg d'aquestes pàgines descobrirem un Ausiàs March humà i proper, personatge imprescindible en una època de màxima esplendor de la nostra civilització, que va renovar la llengua literària i que va marcar un punt d'inflexió en la lírica occidental.

Autor biografía

Josep Piera (Beniopa, La Safor, 1947) és poeta, assagista i narrador. La seva obra poètica està recollida a Dictats d'amor (Poesia 1971-1991),En el nom de la mar (1999) i Cants i encants (2004). Ha estudiat i traduït els poetes arabigovalencians en l'assaig El paradís de les paraules (1995). Entre la seva obra narrativa destaquen El cingle verd (1982), Estiu grec (1985), Un bellíssim cadàver barroc (1987), Ací s'acaba tot (1993), Seduccions de Marràqueix (1996, Premi Sant Joan Caixa de Sabadell 1996), El Jardí llunyà (2000), El temps feliç (2001), Jo sóc aquest que em diuen Ausiàs March (2001), A Jerusalem (2005) i Puta postguerra (2007).




Nosaltres els valencians



dilluns, 23 de febrer de 2009

El curioso caso de Benjamin Button



Es basa en l'adaptació d'una a història dels anys 20 del segle passat, escrita per F. Scott Fitzgerald. No és la meua intenció fer una crítica cinematogràfica, per a la qual cosa no em trobe preparada, i n'hi ha a bastament veus autoritzades per fer-ho. Només volia comentar com he mirat jo esta obra. De normal evite les pel·licules estadounidenques perquè en general no són del meu gust. Tot i això esta m'ha semblat molt especial. Clar, que partim d'una producció literària d'un autor de reconeguda solvència, però a més apareixen uns personatges amb uns sentiments, amb unes emocions, que respiren que són sotragats pel joc-de vegades cruel de la vida- La forma de contar-la et fa viure i reviure les pròpies històries, les pròpies frustracions...les pèrdues inherents a la condició humana, com una metàfora d'allò que la vida té d'inversemblança. Els desitjos, els afectes, les possibilitats; eixes petites casualitats que de vegades suposen un gir de moltíssims graus en la nostra brúixola, van apeixen a la pantalla, i comencen a fregar la pell de l'ànima. I vas comprovant que en la vida les circumstàncies manen, determinen, s'avances a les pròpies decisions, manegen el temps de les nostres vides ens disseccionen fins recordar-nos com som de vulnerables...les nostres voluntats tan febles, les decisions i les indecisions, de conseqüències tan considerables. I malgrat tot encara es perceb la grandesa i la misèria humana, la finitud i sobretot els valor innegociable dels sentiments; eixos llampecs de bellesa que ens il·luminen per dintre, si més no, un instant, el temps precís per experimentar el pes de la nostra humanitat.


No tinc molt més que afegir, confesse que m'ha commogut, he tingut la sensació de gaudir d'un obra que contenia bona dosi de qualitat artística. M'ha fet reflexionar sobre aspectes molt intims i personals de la vida, cosa que valore i agraisc.