Un esguard de mar blava

diumenge, 28 març,1989 Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres.                                            Joan Sales (Barcelona 1912-1983) Me'n anava a Madrid amb Joana, que hi havia vingut de visita. Cap de les dues ens vam adonar que era el dia del canvi de l'hora. Quan ens hem presentat a l'estació el nostre autobús ja hi havia eixit. Porca misèria! M'he penalitzat amb no anar. Ara en soc a casa, escolte música i escric. Escric perquè he provat a gravar amb la intenció de fer unes proves de gravació per al programa de ràdio i l'aparell, però, es nega, diu que no grava i no grava. Una mica desafeccionada m'he vestit de calça i sabata de tacó i m'he dirigit al Musical a veure un...

Per fi he arribat al que volia ser de gran: un nen. Joseph Heller, escriptor nord-americà (1923-1999) dimecres, 2 d'abril, 1989 M'havia entrat la dèria de mirar als diaris les ofertes de treball .I ves per on un dia vaig llegir: “ Es necessita locutora de ràdio en valencià...” Ostres, tu, no pot ser, m'ho hauran fet els ulls, es massa. Torne a llegir. Doncs diu això. Un telefon, que concerte una entrevista. Es tractava de cobrir una vacant que havia quedat lliure. Quedem en entrevistar-nos, tal dia a tal hora. Però es pot tenir més sort? Clar, que es tracta d'una modesta emissora comarcal. Tan se me'n dona, vaig a presentar-me i prou. La radio, el somni de la meua vida...Vaig començar a ballar amb el diari obert com parella el vals de l'obertura de Faust, per tot l'apartament. Tal dia a tal hora em vaig presentar “ arreglà però informal”. Una escala estreta donava accés al local instal·lat a la part de dalt d'un bar. Pudia a refreg...

dimarts, 24 maig,1988 Les paraules són una forma d'acció, capaces d'estimular el canvi. Ingrid Bengis, escriptora i professora nord-americana (1944) Havia tornat del col·legi i em vaig tombat al sofà a pensar amb el programa de radio. Cert que no tenia experiència personal, no obstant això la radio des de sempre havia sigut per a mi la meua gran afició. L'escoltava quasi constantment, quan no interferia amb la tasca que estigués fent. Coneixia la programació de diverses emissores des de  feia anys i tenia uns criteris ben establerts sobre la varietat de programes de qualitat que es podien emetre des d'una emissora. Sabia el que volia, però sobretot sabia el que no volia, programes de tertúlia on parlaven tots alhora, i ningú escoltava a ningú, posem per cas.  El timbre de la porta, qui coi serà ara. Salut, Lucans Climent, l'home de la música. Cos estàs? els teus ulls tenen una brillantor especial. No sé...

divendres, 20 maig 19887 /cap 53 Alguna cosa dolenta deu tenir la feina; si no, els rics l'haurien acaparada. Mario Moreno «Cantinflas», actor mexicà (1911-1993) M'havia entrat la dèria de mirar als diaris les ofertes de treball .I vés per  on un dia vaig llegir:  “Es necessita locutora de ràdio, en valencià...” Ostres, tu, no pot ser!,  m'ho hauran fet els ulls, es massa. Torne a llegir. Doncs diu això. Un  telèfon, que concerte una entrevista. Es tractava de cobrir una vacant  que havia quedat lliure. Quedem en entrevistar-nos, tal dia a tal hora,  preguntar per Pere. Però es pot tenir més sort? Clar, que es tracta d'una  modesta emissora comarcal. Tan se me'n dona, vaig a presentar-me i  prou. La radio, el somni de la meua vida...Vaig començar a ballar amb el  diari obert com parella el vals de l'obertura de Faust, per tot l'apartament  Tal dia a tal hora em vaig presentar  arreglà per informal. Un...