divendres, 18 de juny de 2010

Memories de la desmemòria/cap 56



diumenge, 28 març,1989

Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres.

                                           Joan Sales (Barcelona 1912-1983)


Me'n anava a Madrid amb Joana, que hi havia vingut de visita. Cap de les dues ens vam adonar que era el dia del canvi de l'hora. Quan ens hem presentat a l'estació el nostre autobús ja hi havia eixit. Porca misèria! M'he penalitzat amb no anar.
Ara en soc a casa, escolte música i escric. Escric perquè he provat a gravar amb la intenció de fer unes proves de gravació per al programa de ràdio i l'aparell, però, es nega, diu que no grava i no grava. Una mica desafeccionada m'he vestit de calça i sabata de tacó i m'he dirigit al Musical a veure un espectacle de tangos que hi havia anunciat: ”Per causes alienes a l'empresa es suspèn l'espectacle.” Ostres, tu, hui estic sembrada! He pensat que el millor seria tornar a casa, no fos cas que m'atropellés una moto. A sopar, llegir una estona i gitar-me. Sempre n'hi ha alternatives. Soc una dona d'alternatives...És un goig poder estar a casa a soles, sense haver de parlar, sense cap tasca urgent...sola. No he perdut el temps, he seleccionat les sintonies per a les diverses seccions del programa. No sé com m'ho faré per portar-ho tot avant quan comence la radio i el doblatge per a TV.
De vegades pense que soc una dona amb sort, malgrat les aparences. He subsistit en aquesta selva gràcies a la meua paciència quasi il·limitada, a que tinc una gran capacitat d'adaptació i sobretot gràcies a que he heretat de ma mare un gran amor per la vida. Continue sense parella, es cert, el fet d'enfrontar amb serenitat aquesta realitat ja és un avantatge. Amb l'edat guanyem en saviesa que, a falta d'altres coses, és un consol. Si només fora envellir seria tristíssim, però aprendre a viure mentre mires la vida a certa distància, amb aqueix mig somriure que ens dona el temps...és reconfortant.

dilluns, 14 de juny de 2010

Memories de la desmemoria/ cap 55




Per fi he arribat al que volia ser de gran: un nen.

Joseph Heller, escriptor nord-americà (1923-1999)




dimecres, 2 d'abril, 1989


M'havia entrat la dèria de mirar als diaris les ofertes de treball .I ves per on un dia vaig llegir:
Es necessita locutora de ràdio en valencià...” Ostres, tu, no pot ser, m'ho hauran fet els ulls, es massa. Torne a llegir. Doncs diu això. Un telefon, que concerte una entrevista. Es tractava de cobrir una vacant que havia quedat lliure. Quedem en entrevistar-nos, tal dia a tal hora. Però es pot tenir més sort? Clar, que es tracta d'una modesta emissora comarcal. Tan se me'n dona, vaig a presentar-me i prou. La radio, el somni de la meua vida...Vaig començar a ballar amb el diari obert com parella el vals de l'obertura de Faust, per tot l'apartament.
Tal dia a tal hora em vaig presentar “ arreglà però informal”. Una escala estreta donava accés al local instal·lat a la part de dalt d'un bar. Pudia a refregits.
Quan em vaig presentar al Pere, un personatge que anava de factòtum li vaig fer gràcia, s'ho vaig notar en els ulls. Em va parlar d'un programa setmanal, de dues hores de duració, sense concretar la ubicació a l'horari, tot i que probablement fora divendres de vuit a deu. Genial, vaig pensar. Quin contingut? Això era cosa meua , havia de crear un programa que s'avingués a aqueixa franja horària, donar-li contingut. Després i presentaria el projecte a la direcció de l'emissora. Com que soc tan figa no vam parlar de diners. Ja arribaria el moment vaig pensar, no anava a parèixer massa interessada. Em va presentar un parell de paios que hi rondaven pel poc espai en el que s'encabia l'emissora, em va fer veure les dependències que no tot plegat podien no podia ser més caspós. Però què punyetes, jo volia el treball i n'estava disposada a fer de budell, cor, amb tal aconseguir-lo.
Vaig tornar a casa tan contenta i pensant ja amb un muntó de projectes que quasi no veia la carretera.

Memòries de la desmemòria/ cap 54





dimarts, 24 maig,1988

Les paraules són una forma d'acció, capaces d'estimular el canvi.

Ingrid Bengis, escriptora i professora nord-americana (1944)

Havia tornat del col·legi i em vaig tombat al sofà a pensar amb el programa de radio. Cert que no tenia experiència personal, no obstant això la radio des de sempre havia sigut per a mi la meua gran afició. L'escoltava quasi constantment, quan no interferia amb la tasca que estigués fent. Coneixia la programació de diverses emissores des de 

feia anys i tenia uns criteris ben establerts sobre la varietat de programes de qualitat que es podien emetre des d'una emissora. Sabia el que volia, però sobretot sabia el que no volia, programes de tertúlia on parlaven tots alhora, i ningú escoltava a ningú, posem per cas.


 El timbre de la porta, qui coi serà ara. Salut, Lucans Climent, l'home de la música. Cos estàs? els teus ulls tenen una brillantor especial. No sé però és com si surara sobre un núvol de cotó de fira. I això?. M'ha proposat fer un programa de radio en valencià. I vas a fer-lo?. Clar que sí. De primeres pense formar un equip amb quatre companyes, les més coratjoses de tot el col·legi. Després, si estan d'acord, prepararíem el projecte per a presentar-lo a la direcció de l'emissora. Vés per on has trobat el que volies. Més ben dir el que somiava. Teatre, doblatge, música...radio, a la radio cap tot. Doblatge? Sí uns amics actors de teatre m'han recomanat que em presente als estudis de gravació per fer unes proves de veu. Busquen actors de doblatge, en valencià, clar. Bo, si puc col laborar d'alguna manera...T'ho demanaria de seguida. I li vaig rodejar el coll amb els braços, ell s'apropà i m'agafà per la cintura, llavors ja no vaig veure més que els seus llavis cada vegada més aprop.


diumenge, 13 de juny de 2010

El cant dels ocells de Pau Casal




divendres, 20 maig 19887 /cap 53

Alguna cosa dolenta deu tenir la feina; si no, els rics l'haurien acaparada.
Mario Moreno «Cantinflas», actor mexicà (1911-1993)


M'havia entrat la dèria de mirar als diaris les ofertes de treball .I vés per on un dia vaig llegir: “Es necessita locutora de ràdio, en valencià...” Ostres, tu, no pot ser!, m'ho hauran fet els ulls, es massa. Torne a llegir. Doncs diu això. Un telèfon, que concerte una entrevista. Es tractava de cobrir una vacant 
que havia quedat lliure. Quedem en entrevistar-nos, tal dia a tal hora, preguntar per Pere. Però es pot tenir més sort? Clar, que es tracta d'una modesta emissora comarcal. Tan se me'n dona, vaig a presentar-me i prou. La radio, el somni de la meua vida...Vaig començar a ballar amb el diari obert com parella el vals de l'obertura de Faust, per tot l'apartament Tal dia a tal hora em vaig presentar  arreglà per informal. Una escala estreta donava accés al local instal·lat a la part de dalt d'un bar. Pudia a 
refregits.

Quan em vaig presentar al tal Pere, un personatge moreno i primet que anava de factòtum li vaig fer gràcia, s'ho vaig notar als ulls. Em va parlar d'un programa setmanal, de dues hores de duració, sense
concretar la ubicació a l'horari, tot i que probablement fora divendres de vuit a deu PM. Genial, vaig pensar. Quin contingut? Això era cosa meua, havia de crear un programa que s'avingués a aqueixa franja horària, donar-li contingut. amè, entretingut...Tenia una setmana per  presentar-l'hi el projecte a la direcció de l'emissora. Com que soc tan figa no vam parlar de diners. Ja arribaria el moment vaig pensar, no anava a parèixer massa interessada.També em va presentar un parell de paios que hi rondaven pel poc espai en el que s'encabia l'emissora, em va fer veure les dependències que no podien no podien ser més casposes. 


Però, què punyetes! jo volia el treball i n'estava disposada a fer colls i mànigues per aconseguir-lo. Vaig tornar a casa tan contenta i amb el cap tan ple de projectes que quasi no veia la carretera.