divendres, 20 de març de 2009

Veles e vents




Ausiàs March (1397-1459)


Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec i lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar lo sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.


Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color a l'estat natural,

e mostrarà voler tot a res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a records correran

e cercaran amagatall secrets:

fugint al mar, on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.


Amor de vós jo sent més que no en sé,

de què la part pitjor me'n romandrà;

e de vós sap lo qui sens vós està

a joc de daus vos acompararé.


Io tem la mort per no ser-vos absent,

perquè amor per mort és anul·lat:

mas jo no creu que mon voler sobrat

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler,

que, jo morint, no meta mi en oblit,

Sol est pensar me dol del món delit,

car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,

e sia tots en ira convertit.

E, jo forçat d'aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.


Amor de vós jo sent més que no en sé,

de que la part pitjor me'n romandrà

e de vós sap el qui sens vós està:

a joc de daus vos acompararé.


Ausiàs March- Raimon

dimarts, 17 de març de 2009

Memòries de la desmemoria 27

agost 1987 cap 27


Aquella nit Cinta, després de despedir-se de Pepa i de l'italià, va sospirar alleugerada en tancar la porta del pis. Ja anava fent-s'hi pesant la marxa que portaven. La calor i les vetlades li donaven un aspecte cansat. Necessitava un poc de tranquil·litat, tornar a ocupar-se de les seues coses, llegir i escoltar la radio que tant li agradava. Tenia tantes coses per fer... tant problemes pendents; acabar d'enllestir l'habitatge, els contactes amb seua l'advocada, la manca de temps i de forces...i el pitjor de tot, si no aconseguia vendre la seua propietat, com anava a pagar les despeses del pis, el lloguer...No volia ni pensar com se les apanyaria quan a primers de setembre reprengués el treball. Bo, anem a pams, es va dir a si mateixa. Va mirar al seu voltant, aquell espai, al principi tan estrany, ja anava prenent forma. Els objectes i els mobles que anaven arribant, començaven a donar-li un aire familiar. Quantes, quantes voltes havia somiat eixos moments. Inspirà profundament mentre va sentir la satisfacció de trobar-se just on volia estar.


Estava desmaquillant-se davant l'espill del quart de bany, quan va sentir el timbre de la porta. Qui podia ser? Ella no solia tenir visites i molt menys a aquelles hores. La parella. La Pepa, tota sufocada, li va dir que a l'hotel de Bertino no permetien a les dones accedir a les habitacions dels hostes. Quina contrarietat. I clar, havien pensat que potser podien passa-hi la nit. Cinta no va ser capç de negar-se...Es clar, els va dir. Podeu ocupar el meu dormitori que té llit de matrimoni. Jo dormiré a l'habitació dels xics. Va canviar els llençols i va fer-los acomodar-se. Bo, ja sabeu on és tot. Si us cal res, m'aviseu.
I a partir d'eixa nit dormiren al seu llit. Malgrat que la desvetllava el soroll que feia el somier a l'altra habitació.


S'havia de reconèixer que Pepa era pròdiga amb els diners dels altres. Els regals que li feren a l'amiga en agraïment foren d'un gust exquisit, un mocador de seda natural, una bossa de disseny, un collarí que representava una serp, que es mossegava la cua en tancar-la...Cinta es sentia aclaparada amb tantes atencions. Amb tot els darrer dies es va despenjar del grup. Els va explicar que havia d'atendre les seues coses. Que feren marxa sense ella. N'estava ben clar que començava a sobrar. A més no es sentia a gust. Detectava cert sentiment de culpabilitat. Tot el que havia succeït durant aquells dies obeïa a un pla escrupolosament traçat per l'altra amb una habilitat encomiable. S'adonava que havia fet el paper de personatge secundari en aquella opereta de tercera en la que s'havia vist involucrada. Ara ho tenia clar.


El dinar de comiat va ser sonat. El mariner se'n anava. A les postres, quan van encendre els cigarrets, la Pepa va desaparèixer. Cinta mirà front a front a l'home i li digué, m'alegra de veres haver-te conegut, crec que ets una bona persona. Mentre tu vulgues, nosaltres serem amics. En mi sempre tendràs una veritable amiga. Ell li va posar la seua mà gran d'home cepat damunt la seua petita i suau, i la pressionà a penes esbossant una carícia sense deixar de mirar-la.
Després anaren a replegar el seu equipatge i l'acompanyaren a l'aeroport. Aleshores ella no sabia que seria l'última vegada que veuria a Bertino Succo.


(continuació)

dilluns, 16 de març de 2009

the Visitor


de Tom Mcarthy


Walter Vale, de seixanta-dos anys, camina com somnàmbul per la seua pròpia vida. Perduda la seua passió per ensenyar i escriure, omple el seu buit existèncial intentant sense èxit aprendre a tocar el piano. Quan la seua universitat l'envia a Manhattan per assistir a una conferència, Walter queda sobtat en descobrir que una parella de joves s'ha instal·lat al seu apartament. Víctimes d'una estafa immobiliària, Tarek, de nacionalitat siria, i Zainab, la seua novia senegalesa, no tenen on anar. En la primera d'una sèrie de proves per al seu cor, Walter permet de mala gana que la parella es quede amb ell.


McCarthy ja va destacar amb contundència en el seu primer projecte, Vias Cruzadas, un film independent de baix pressupost que va sobrepassar el món del cinema independent. De fet el departament d'EE.UU. l'invità a promocionar-lo per l'Orient Mitjà com part d'un programa cultural de nivell. McCarthy durant aquest viatge s'adona per primera vegada de l'abisme immens que separa als estadounidencs dels habitants de la resta del món.


L'obra és una proposta per a l'espectador a considerar que, per darrere dels conflictes polítics, militars, culturals...que enfronten als països, són els éssers humans d'ambdós bàndols els que patixen les situacions, víctimes impotents de les injustícies que generen eixos enfrontaments.


És en la meua opinió una història senzilla però intensa, plena d'una gran humanitat i d'una exquisida tendresa. Una manera de recordar-nos que per damunt de fronteres, ideologies i banderes, existim les persones nues, bategant amb la nostra vulnerabilitat, vibrant amb els sentiments, sotragats per les emocions. Potser sia açò el suport de les nostres esperances.