divendres, 2 de juliol de 2010

memòries de la desmemòria/ cap 59/ 3ª part

Les fulles mortes






29, 0ctubre,1989/ cap 59
Sempre necessitem unes quantes persones a qui poder dir les coses, les bones i les dolentes.
Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca 1954)

Fa pocs dies vaig tenir un somni. Vaig somiar que “M'havien de tallar el cap, tenia una certesa absoluta. No, jo no havia fet cap mèrit, tan sols sabia que m'havien d'executar, era inevitable. Anava en companyia del meu germà i arribàrem a un jardí il·luminat per un sol onejat i de color bromós, on ens trobarem a la nostra cosina Cristina. Formaven un grup de gent al voltant d'una taula del jardí.
Jo pensava, i comentava amb tots ells el que passaria. I com que no podia eludir aquest fet el que demanava era que arribat el moment que fos ràpid i ben fet i que no em feren patir inútilment.”
Bo, van a tallar-me, si no el cap, part de l'ànima. No sé que passarà després però que me l'han de tallar és cert. No sé si ploraré, si m'enfonsaré, si em donaré a la vida fàcil o cauré en el misticisme. Miquel m'ha enganyat, aquesta potser, en poques paraules, la conclusió a la qual de moment he arribat. Potser que hi haja un atenuant, que no m'haja enganyat sinó que tan sols s'haja equivocat. No obstant després d'analitzar amb serenitat les nostres darreres converses esclar que ha utilitzat una estratègia per seduir-me. Va entrar a la meua vida com un tsurami, i se'n va emportar per davant conviccions, propòsits, actituds...projectes, tot queia dia per dia al pas del seu avenç com un nou triomfador. L'atac per sorpresa era la millor estratègia. No deixar temps de pensar, de reaccionar...dia per dia m'imposà una nova forma de viure, d'ensems s'introduïa en la meua vida prenia contacte amb la meua família, amb les meues amistats, amb el meu estil de viure fins i tot començava a indagar la meua situació econòmica, laboral, tot li resultava interessant- la informació és poder- i jo m'obria com una malva en sentir-me el centre del seu interès.

dilluns, 28 de juny de 2010

El món de Roser


Ja és sabut que a Holanda, i en particular Amsterdam, s'hi identifica també pels molins. Nosaltres vam tenir el plaer de contemplar-los de lluny, d'aprop, per fora i per dins, es que queden, esclar perquè gran nombre d'ell van desapareixer per la creixent urbanització; hiu en resten només set. L'estructura està determinada per la part del molí que és mòbil al vent: Cap, base, o totalitat del cos (molí giratori de cap o base giratòria). A mi em van semblar per dins d'una gran complexitat. No obstant un molí és una imatge de conte. Us imagineu quantes coses que podien passar dins el molí, atès que la seua misió eren, uns per drenar i expulsar l'aigua, d'altres, serrar, d'altres per premsar llavors oleaginoses. En fi aquelles màquines tan imponents con senzilles suggerien mil relats enmig del bosc i sota un cel tan dolç.    

diumenge, 27 de juny de 2010

Memories de la desmemòria/cap 58

 NINA SIMONE



diumenge, 10 de Juny, 1989/cap 58



No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua.
Vicent Alonso (Godella, l'Horta 1948)

La idea del programa de radio va engrescar a les meues companyes d'allò més, Berta Feliu, poseïa un refinat sentit del humor, Lídia Conti, amiguíssima de Berta, les dues es potenciaven i fornien diàlegs molt ocurrents i Clara soler, que sabia estar a l'altura de les circumstàncies. La primera reunió, després d'haver arribat al consens, va ser ca Lídia. Vam acordar de que cascuna tendria uns trenta minuts de participació directa i es faria càrrec de donar-li contingut a una de les quatre seccions que formarien la programació. El títol del programa, “I tu, com t'ho montes?Per a un divendres de vuit a deu, es tractava de informar sobre espectacles cinema, música, teatre, etcètera, açò anava a càrrec de Lídia Conti. Berta Feliu donava a conèixer novetats discogràfiques, mentre les comentava. Clara anava d'entrevistadora a algun personatge interessant, músic, pintor, actriu...I jo dirigia el programa i m'ocupava del darrer temps amb un relat original que escriuria i faria una lectura interpretada cada setmana. No sé per què se'm va acudir nomenar-lo: Històries sense futur.
I a partir d'aquest plantejament vam començar a funcionar. Ens preparaven prèviament els textos, la música...Més a banda improvisàvem sobre la marxa, cap de nosaltres teníem experiència però ho suplíem amb voluntat i preparació. També podien participar els escoltants i tocar per explicar-nos com pensava ell o ella passar aqueixa nit de divendres. Conserve un bon record de la nostra aventura radiofònica. A cada programa anàvem superant les falles que, hi havíem observat a la pròxima la reunió. Introduíem els canvis que calia perquè el següent programa fos, si més no, un poc millor.
Quan acabàvem n'estaven amb l'adrenalina pels núvols i solien anar al barri del Carme per prendre una copa i comentar-lo i fer contactes per a futures col·laboracions.
I així varem continuar unes quantes setmanes. Fou breu però intens. Un dia l'Arseni Verdú, el responsable, ens va dir que haurien de canviar-se de local per millorar les instal·lacions,-que falta feia- i  traslladar-se a un poble proper. Entretant interrompien les emissions i ens emplaçava per continuar amb la nova emissora quan estigués a punt.