diumenge, 3 d’agost de 2008

Crònica de la tendresa (XIII)



Els matins d'aquesta primavera eren grisos...i de vegades la grisor es prolongava per tot el dia. Hi havia un gat que passava sovint per damunt la tàpia d'enfront, amb el seu pas tranquil. No era la “Lola” sinó un altre, un blanc i negre, més aïna caspós.
Per la finestra arribava un pregó, dels pocs que encara s'escampaven pels carrers. Els xiquets, amb cara de son, reien agrunsant-se en les cordes. Puri, només entrar, va agafar-ne una. Ramir se la va disputar però sense èxit.
__Tu no tienes madre- li va soltar en veure que no li havia pogut fer-li amollar la gronxadora.
__Si tengo. Mi madre està en el cielo.- La xiqueta feia uns dies que havia perdut la seua mare. D'altres, però, parlaven davant l'últim “collage" que havien fet. Damunt l'armari unes flors marcides deixaven caure llurs pètals. Enrere quedaven les corruixes del matí.
M'havia despertat d'un son espès, tant que de moment no sabia on m'hi trobava. Ai, quins malsons...em sentia corpresa i la mateixa por em feia interpretar-los com a mals presagis...Hagués volgut pregar... però a qui...Les meues creences religioses es van quedar pel camí, incapaç de seguir amb tan feixuga càrrega. La vida era així, així...em repetia: treballar, menjar, dormir...Passar males estones, un doll de preocupacions, uns neguits, una esperança furtiva. Res. Em feia càrrec. Tanmateix em vénen al cap els meus drames personals que començaren essent encara joveneta. Perquè havia imaginat un futur de comèdia americana dels anys seixanta; amb la seua fictícia boniquesa de salts de llit d'encaixos i teles lleugeres, de desdejunis a taula gran, ben proveïda, amb estovalles individuals i pitxers plens de llet, molt de cafè, i suc de taronja, torrades amb bona cosa de mantega i melmelades...Voltada de fills rossos, sans i simpàtics que no deien més que coses gracioses. Amb una casa gran amb jardí i plena d'electrodomèstics que ho feien tot...Ah! I un cotxe.
Després resultà que vam haver de viure en seixanta metres quadrats mal distribuïts. Que els salts de llit tan preciosos, tan fins...es van quedar als aparadors de les botigues a ciutat, farts de ser admirats. Mentre que els meus camisols de novia van acabant essent de viscosa, una tela esvarosa que es rebregava de mirar-la. La meua mare l'havia estat servat des de tota la vida al fons del mundo, com el poc aixovar que em vaig endur de casa. Que el desdejuni era un got de cafè amb llet i unes galetes-María pres a corre-cuita, dempeus a la cuina. Que els electrodomèstics no feien res perquè no n'hi havien; i jo havia de fer els quefers quan tornava de l'escola, esgotada després d'una jornada de treball. Que quan van haver de comprar un frigorífic amb prou feines podíem pagar-lo a tant al mes. Per tot jardí, quatre pams de terra amb alguna margaridera, a l'entrada del bloc, on teníem el pis. I que pensar en el cotxe era una descabdellada pretensió.
Loli, la gitaneta, em va treure dels meus pensaments, em mirava amb els seus ulls obscurs, ara plens de curiositat. Era una xiqueta bonica i sempre venia ben neta a l'escola. Per fi havia consentit eixir al pati encara que no participava amb els jocs dels altres. Amb tot s'endevinaven tímids progressos en la seua actitud, tant pel que feia als altres com a mi mateixa. Se li'n havia passat l'enuig que va mostrar les primeres setmanes. Per a mi, però, seguia essent un misteri. Em costava imaginar-me les raons del seu retraïment. De sobte em vingué al cap el record de la seua mare.
Aquella vesprada, mentre em vaig quedar sola, com de costum, preparant els treballs per a l'endemà vaig rebre la visita de Marina. Des que m'acompanyà a casa d'Andrea a penes ens havíem vist un parells de vegades o tres i sempre amb presses. En senti obrir-se la porta del carrer vaig alçar la vista.
__ A que no m'esperaves?__ va dir mentre entrava amb el seu aire resolt.
__ Doncs, no. No saps com m'alegre de veure't.
__ Ja va sent hora de que deixes de fer l'ermitanya. Hala, anem-se'n a prendre un cafè i a xarrar que ens vindrà bé.