Un esguard de mar blava

12, maig, 1988/cap 49 La veu de l'intel·lecte és silenciosa. Sigmund Freud, neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi (1854-1939) Aquella vesprada en tornar del treball vaig escoltar el so del violoncel. Amb tota la moguda que portava em vaig adonar que feia temps que no parlava amb Lucans, i em va venir el desig de veure'l, però em sabia greu interrompre'l. En eixir a la terrassa a replegar la roba em sobtà el vent dolç que portava la primavera. Em sentia neguitosa, cansada, tenia son. Vaig començar a doblar la roba, a poc a poc, el pensament perdut en mil coses alhora i en cap d'elles per complet. Bo, un pensament s'hi imposava sobre els altres. Lucans, feia temps que no ens veiem...Era un home estrany, no es feia notar i tenia un caràcter tranquil·litzador. M'agradava mirar-lo, els seus ulls color avellana tenien una llunyana melangia i les mans... “ le tue mani, mani grande, mani sensa fine...” cantava Iva Zaniki...

A uns trenta cinc quilòmetres d'Amsterdam, és el jardí més gran del país, on cada any neixen milions de bulbs de primavera, la major part tulipans, narcisos i jacints. Tan sols s'obre a la primavera. Nosaltres vam arribar-hi fa uns dies i va ser tot un descobriment. El Draaíorgel "De Adríaen", un caliope que ens va donar la benvinguda amb una música alegre i acollidora. Després un mar de flors, mai no es podria imaginar que existiren tantes formes i colors, tantes combinacions, tanta bellesa. Passejant creuaren estanys on els ànecs , amb el seu posat ingènuament seductor, senyorejaven l'aigua. De tant en tant una escultura, en marbre, en fusta o en ferro, posava la nota artística de museu en plena natura. Increïble.