dijous, 22 de gener de 2009

Memòries de la desmemòria 21


juliol,1987

Sóc una dona lliure! vaig dir la primera nit que vaig dormir a la meua casa. Els meus somnis començaven a fer-se realitat. Pregava de tot cor per poder-hi romandre. Sentia un cansament tan gran que a penes podia sostenir la ploma per escriure, tanmateix aquella era una data digna de consignar. L'endemà veuria eixir el sol des del meu espai, pensava. Havia d'oblidar i començar una nova vida, em deia una vegada més. Per fi havia arribat a la fi d'aquell malaurat procés, era la culminació d'un cicle vital superat. Llavors començava la meua maduresa...però ja sense recança.

Eren els primers dies que gaudia de sentir-me lliure. A la vista dels resultats donava per bo l'altíssim preu que vaig haver de pagar: la soledat. Sort que per a mi no era un sentiment negatiu sinó un estat necessari i fructífer. De vegades em trobava ocupada amb les tasques domèstiques, o eixia a divertir-me amb alguna amiga. Amb tot, en algun moment, m'enyorava d'aquelles estones, d'on havien sorgit moments creatius d'una gran plenitud. Per a mi era tant com la possibilitat de retrobar el fil d'un diàleg interior, interromput tothora pels sorolls aliens. Sols en ella la meua dimensió humana prenia sentit, gràcies a aquests intervals de reconstrucció interna. Encara que no deixava de reconèixer que era un joc perillós ,ja que m'involucrava fins a córrer els risc de caure en la melancolia.

Suposava que aquest era el misteri de la soledat productiva, a la que al·ludia Eric From:" Pensar des de la soledat, sentir, crear...trastocar-la en bellesa, en eix sentiment universal que ens solidaritza i ens unix."

Dona que prega



Amb les guspires dels teus ulls
dissipes la fosca dels meus camins
I obris finestres on es fa l'amor
enmig de la nit.

No espantes els ocells adormits
a l'arbre de la meua angoixa,
car s'esmunyirien com el fum
deixant-me sola.