Memòries de la desmemòria 11

Abril. 1987 Aquesta primavera potser la més bonica de la meua vida. M'imagine un nou encontre. Li he telefonat varies vegades. No hi era.Va dir-me que aquests dies se'n volia anar a l'estranger. I jo com una adolescent, sense poder controlar el meu desig de sentir la seua veu,tremolant davant el telèfon i tractant de memoritzar el seu número. Deuria d'avergonyir-me del meu comportament però em sent tan feliç...- he dubtat a l'hora d'escollir el qualificatiu- Sí, em sent feliç, com si començara a viure de bell nou, amb il·lusió, amb esperança...Sí, encara que el dolor em tenalle les entranyes i la pena m'omplia els ulls de llàgrimes ho dic, ho expresse, per què no ho hauria de fer? No sé el que pot durar, ignore la consistència real de la meua felicitat, però no m'importa, sé que almenys ara és així Hi ha tan pocs moments en la vida com aquests...Tanmateix existixen, és cert que existixen, que no son producte d'un romanticisme decadent. Fins...