dijous, 8 de març de 2012

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

L'excursió de Sergi Pàmies




No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va tornar més eixut, amb quilòmetres de planes semidesertes i un horitzó de gepes irregulars. Al final d'un llarg revolt, vam començar a pujar. En arribar a dalt, el pare va aturar el cotxe en una gran esplanada i em va demanar que abaixés, "Continuàrem a peu", va dir. El vaig seguir. A terra hi havia marcat una mena de camí pel qual no vam trobar ningú. De tant en tant, un rètol escrit a mà indicava la proximitat de l'objetiu. Hi havia una petita barana, una font que no rajava i un banc. Hi vam seure. El Conflicte començava un metre més enllà, amb un panya-segat que donava sobre un espai visualment vulgar però que produïa una sensació inabastable d'angoixa, devastació i ressentiment. Ens hi vam estar molta estona, en silenci, i, al final, de pare em va donar un parell de cops afectuosos a l'espatlla i em va dir: "Som-hi. Ara ja ho has vist." De tornada, va posar la ràdio i vam sentir els 40 principals. A la benzinera on vam aturar-nos em vaig fixar en una noia que mastegava xiclet. Quan vam arribar a casa jo notava que alguna cosa havia canviat, però no li donava importància. En part, em sentia una mica decebut. El pare semblava molt més distant, la mare gran, i l'alçada dels prestatges més accessible. No vaig voler veure la televisió al menjador. En comptes de fer-los un petó abans d'anar a dormir, els vaig dir "Bona nit" amb la boca petita, com si me n'avergonyís. Abans de tancar els ulls vaig sentir que no aconseguia ordenar els pensaments. A partir d'aleshores no vaig tornar a sentir cantar al pare mai més i vaig començar a tenir mals record.  



diumenge, 4 de març de 2012

La amaba, de Anna Gavalda

Pierre, un ric industrial de seixanta-cinc anys, invita a Chloé, la seua nora, a passar un cap de setmana a la casa de camp familiar. Ella accepta, duta per la necessitat de canviar d'aires a causa del recent abandó del seu marit. La amaba està magistralment teixida al voltant d'un diàleg que els dos personatges mantenen en un moment crucial de llurs vides. Ell, sempre arrogant i introvertit, baixarà la guardia per primera i darrera vegada per a revelar-li un secret, allò que ell va viure... o tal vegada allò que ell mai no visqué.


La amaba és una novel·la alegre i trista alhora, un fragment de vida una punyent història d'amor contada amb eficacia i capacitat d'observació que caracteritzen a aquesta enlluernadora figura de les lletres franceses. A través d'un diàleg commovedor, Anna Gavalda ens parla de les nostres vides, dels nostres dubtes, de les nostres renúncies, i també de les nostres esperances, de la nostra ironia i de la nostra tendresa.