divendres, 3 d’abril de 2009

El decreixement seré

N'heu sentit parlar? És el mateix que la Decrita felice, obra del seu fundador Mauricio Pallante a Itàlia, a la que vaig fer referència en una de les entrades anteriors ( actualitat) Doncs bé, fa uns dies vaig assistir a una conferència a OCTUBRE, impartida per Serge Latouche (Serge Latouche es un economista francés que promueve y explora un nuevo sistema económico denominado decrecimiento. Nació en Vannes en 1940, vive en París y es profesor emérito de Economía en la Universidad París-XI. Está casado y tiene tres hijos.) Acò ho diu la WiKiP. Bé, va ser una necessitat i un plaer escoltar-lo. Una necessitat perquè cal que comencen a familiaritzar-nos en aquest concepte, pel compte que ens té, un plaer perquè les persones que més saben solen ser les que es mostren més planeres, més clares i més directes, apunten fixe al cor passant per la ment.
Ens va deixar un bell obsequi- el preu és insignificant per al contingut- PETIT TRACTAT DEL DECREIXEMENT SERÈ. Fixeu-vos:


"Un dubte immens comença a torbar els esperits. La idea que cal sobreproduir perquè hom sobrecompre, és a dir, la idea que domina la vida econòmica de tot el país, és una idea justa? Quan el mercat està saturat i la producció continua, què cal fer? S'ha fet una campanya de publicitat perquè cada família compre dos cotxes, perquè amb un no n'hi ha prou. Se'ls convencerà que en compren tres? Hom compra a crèdit el cotxe, la casa, la nevera, l'abric, les sabates. Però tard o d'hora
arriba el moment de pagar.
Paul Hazard


Què és el descreixement?- explica ell-.


El descreixement no és res més que una ensenya rere la qual s'agrupen aquells qui han fet una crítica radical del desenvolupament i volen dissenyar el perfil d'un projecte alternatiu per a una política del postdesenvolupament. El seu objectiu és una societat en la qual es viurà millor treballant i consumint menys. Es tracta d'una proposta necessària per a reobrir l'espai de la inventiva i de la creativitat de l'imaginari bloquejat pel totalitarisme economicista, desenvolupamentista i progressista.


A que sona curiós? I sobretot inquietant. Ara resultarà que ha arribat l'hora de posar en solfa l'últim per què de tot aquest desgavell en el que ens trobem immersos. No serà que ens tocarà revisar el nostre modus vivendi del "balleu, balleu que el món s'acaba!" No serà que ens han contat una gran mentida i ens l'havem cregut?- perquè ens convenia- Potser ha arribat el moment de posar fre a tanta bogeria. Mira que si va i resulta que "estos" del decreixement tenen raó, i llavors ens tocaria recular vers a formes de vida més primàries.


Deixe obert el interrogant, deixem que el cuquet vaja rosegant la nostra arrogància fins deixar-la despullada, això és bo; després ja en parlarem. I després de parlar a la millor som encara tan intel·ligents que ens posem al tall.

dijous, 2 d’abril de 2009

RAIMON, irónic, líric, cívic




A l'últim número de l'AVENÇ ve una excel·lent entrevista al genial cantautor de Xàtiva a càrrec d'Antoni Bastida en la que repassa àmpliament la seua vida i obra. A través de la seua conversa a un bar sorollós del Raval de Barcelona, el barri on viu fa molt anys, ens refresca la memòria sobre les contingències de la seua la seua formació, la seua evolució personal, i els moments decisius que van anar constituint la seua personalitat humana i artística. Entre els dos, entrevistat i entrevistador, ens donen l'oportunitat de recordar i de reconèixer la solidesa dels principis que sempre han regit la vida de l'artista.
És un autèntic plaer assistir al un diàleg intel·ligent i ple de matisos, resseguint de nou la carrera, explicat d'una manera tan planera- com és ell- i tan lúcida.


La Integral 2000, amb 10 CDs i un llibre amb les lletres de les cançons, es tracta de l'última i de moment definitiva edició en la que ens presenta un treball inestimable. Estem parlant de tota la seua obra, en la que apareix com l'home conscient i reflexiu que polix, encara més si cap, els seus treballs anteriors, fins a un grau d'extrema exigència.


Raimon ens ha ofert, una vegada més, el bo i millor del seu geni artístic i sobretot ens ha mostrat la perfecta coherència que ha sustentat al llarg de tota una vida.


La seua trajectòria glossada en moments diferents per Joan Fuster, Josep Pla, Joan Oliver, Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Joaquim Molas, ha estat recollida per Antoni Bastida a Raimon,


la construcció d'un cant(La Magrana, 2005).