dimecres, 29 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 89

 



Dissabte, 27, juliol, 1991/ cap 89

Tot creixer i evolucionar al regne de l'art ha de produir-se dintre d'una nit profunda.

                                               Friedrich Nietszche

Els somnis D' Akika Kurosawa”, un bell film. Un petit vici, el cinema. Ahir vaig veure “Esplendor”, per segona vegada. M'hagués agradat ser realitzadora, com la Pilar Miró, quina gran professió.
A mesura que passen els dies vaig acostumant-me, altra vegada a la soledat, i cada vegada passa el temps amb més frisança. Reflexione. No m'acabe de creure que Silene Martí, la meua companya especialista en magarrufes, no m'haja telefonat. En vacances fem altra vida. Dins d'uns dies, quan tindré solucionades unes quantes qüestions, me'n aniré una setmana a Alacant. Però el fet de no poder endur-me el cotxe m'ho complica molt. A banda d'això no sé que faré amb els tropicals i les plantes. Em sap greu molestar a algú, però no em quedarà més remei. També em preocupa deixar el pis uns dies. Les portes no tanquen bé...Potser amb el temps em torne massa maniosa, o potser l'hi he pres una gran afecció a les modestes coses que m'envolten i que em fan la vida més suportable, la música, els llibres, aqueix vell frigorífic, que, pobret meu! després de tants anys encara funciona...El cotxe tan vell també però que tan bon servei m'ha donat i em dona.
L'oncle Pellín va morir fa poc, tan sols li ha sobreviscut tres mesos a la tia. Ja han descansat. Hauré de visitar als seus fills. Potser estiga preocupada per la situació econòmica, aquests maldecaps per a mi mai no acaben. No sé si no serà per això que no em sent entusiasmada amb la idea d'anar-me'n-hi.

Buf! Aquest monòlegs semblen avorrits. És com si parlara amb mi mateixa de les millers i una petitesa de cada dia.
Crec que hagués resultat més interessant contar les pel·lícules...

Demà serà diumenge, per a mi un dia qualsevol de vacances. Estudiaré italià i faré el de sempre, per la vesprada, al cinema. No és encisador? Ah, no! que he quedat amb la Neus per anar a veure l'actuació d'un grup xec de jazz al port. Oh, se'm templa el cor, música i gent, què més es pot desitjar?

Quan la Neus i jo entràrem al local els musics encara hi eren enllestint la instal·lació. Una xica de la nostra edat amb un mocador torçat sobre el front i lligat al tos li subjectava els cabells color safanòria.
           __Hola, sóc Leira Banyuls, la representat del grup. Si heu vingut a l'actuació encara trigarà una mica. Podeu anar a prendre alguna cosa mentrimentres. Em mirà amb atenció, i li torní la mirada.
Prop d'un hora després els musics, canviats i als seus llocs s'ocupaven afinar els instruments i dels últims detalls. La sala, fonda i estreta, hi havia anat omplint-se. Es respirava cert ambient d'expectació. Els focus abocaven Quilowatts sobre l'escenari quasi improvisat. Els musics, tots bastant joves, enllestien els instruments. Unes paraules de presentació a càrrec de la Leira. N'estava fabulosa ara els cabells eren lila i el seu coratge li donava força a l'espectacle. Jo no li podia treure els ulls de sobre.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 88




divendres, 26, juliol, 1991 /cap 88

Si un estima sense evocar amor en reciprocitat... si no és capaç mitjançant la manifestació de si mateix com persona amant de fer-se estimar, aleshores aqueix amor és impotent, és una desgracia”
                                                                Karl Marx

Ahir celebràrem el sopar de comiat del curs d'italià. Claudio, el professor, feia cara de pomes agres. Hi ha moments que el seu rostre es l'esclat una palmera de focs d'artifici. Un instant bellíssim. Un instant i prou. Després torna a fer cara de pomes agres. Em va fer sentir certa tendresa...Aqueix “volgués que m'estimàreu” que tots els éssers humans exclamem secretament des del fons insondable dels nostres ulls i de nostre cor com un llampec.

 En girar l'esguard ensopegue amb Miguel. Em vaig adonar que s'havia col·locat just aprop de nosaltres per fer-se veure. No el vaig mirar ni per un instant. No existix. A dins meu el buit absolut. Res no denotava que hagués tingut cap vinculació amb aquesta persona. El seu càstig serà recordar-me mentre visca i no poder apropar-se'm mai més.

En tornar de la vetllada la Rosaria i jo restàrem parlant fins les cinc del matí. Aviat se'n anirà per materialitzar el seu somni. En acomiadar-nos me'n adone que per més que un vulga assumir la seua soledat, com tribut ineludible d'una pretesa llibertat, com n'és àrida la vida sense el calor humà dels sentiments, d'uns braços que s'enllacen i uns cossos que s'estrenyen donant-se l'escalfor que mitiga el fred. Gran part dels components del grup vivim a soles. En les nostres mirades potser batega l'angunia de la solitud com una ferida endenyada que cadascú encobrix com pot. Sens dubte tots hi hem patit, sens dubte cadascú s'ha vist abocat a aquest estat de misèria afectiva. Sens dubte trobem a faltar allò que alhora temem. Sens dubte hi ha un acord tàcit de no establir vincles afectius. Sens dubte tots ens creiem molt autosuficients. Sens dubte estem equivocats...però tenim por. Se senten ambulàncies enmig de la nit.

Quan ens tonarem a veure somriurem i ens contarem que hem passat molt bé aquestes vacances. I ens farem creure que hem fet i fem allò que volem, i que les coses son perfectes. Amagarem les nostres febleses com si fossin nafres purulentes, i silenciarem aqueixos moments en els que ens hem sentit llunyans i perduts a la immensitat de la nit. I de bell nou ens tractarem com si no passés res, com si ningú n'és fos necessari. Com si tot a la vida fos una troballa, una pura coincidència.

Sens dubte continuarem equivocant-nos perquè sabem que la nostra por persistix i ni tan sols ens podem permetre el luxe de confessar-ho.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 87



MANU CHAO - RAININ IN PARADIZE
  Welcome to paradise (2x)
Today it's raining (4x) (Welcome to paradise)
Today It's raining (Welcome to paradise) (4x)


In Zaire,
Was no good place to be
Free world go crazy,
its an atrocity


In Congo,
Still no good place to be
They killed Mibali,
its a calamity


Go Maasai go Maasai
be mellow,
Go Maasai go Maasai
be sharp (2x)


In Monrovia,
this no good place to be
Weapon go crazy,
its an atrocity


In Palestina,
too much hypocricy
This world go crazy,
it's no fatality


Go Maasai go Maasai
be mellow,
Go Maasai go Maasai
be sharp


Today its raining (4x), in paradise
Today its raining (4x)


In Baghdad,
it's no democracy
Thats just because,
its a US Country


In Fallujah,
too much calamity
This world go crazy,
it's no fatality


Go Maasai go Maasai
be mellow,
Go Maasai go Maasai
be sharp


Today its raining (4x)


In Jerusalem,
in Monrovia,
Guinea-Bissau,
today it's raining (3x)


Welcome to paradise, Come to the fairy lies
Welcome to paradise
Today it's raining (4x) fade out

dimarts, 22, juliol, 1991/ cap 87

Cal aprendre a estimar les diferències.

Joan Fuster (Sueca 1922-1992)

Aprofite les vacances d'estiu per fer els cursos de perfeccionament de la Junta Qualificadora a Xest. Per les vesprades m'he inscric a un curs inicial d'italià. Entre tots els que assistim, un grup d'al voltant de la quinzena, he tingut la sort de conèixer la Rosaria, com ella vol anomenar-se, així, en italià. Té vint-i cinc anys. És una persona d'immenses possibilitats humanes, senzilla i treballadora, posseïx una gran cultura de la vida. Ha viatjat per gran part del món i vol establir-se a Roma i ser propietària d'un restaurant de menjars cassolans. El seu fort és la gastronomia. Per això assistix al curs d'italià. Filla de d'una família modesta i nombrosa, en plena adolescència els metges l'hi diagnosticaren càncer d'ossos. Al llarg de quatre anys va haver-s'hi de moure's en cadira de rodes i sofrir tota la teràpia contra el càncer. Fins que va ser ella, la que va vèncer el mortal enemic. Després va conèixer un jove italià del que s'enamorà bojament. Per descobrir més endavant que aquest individu estava formalment compromès amb una xica del seu país i no tenia cap intenció de deixar-la. A la Rosaria tal desengany no aconseguí enfonsar-la, sinó que va concebre el projecte d'estudiar la llengua i anar-se'n a viure a país veí.

Quan et trobes a una persona com ella et compensa de tota la mediocritat que pul·lula al teu voltant arrossegant les seus vides com sacs atapeïts de pedres.
Tan trompte ens van trobar al grup fou ella qui em descobrí, el mateix cas de Silene Martí al col·legi. Després em va dir que va veure en mi allò que ella volia ser. L'hi cridà l'atenció la meua serenitat...La vida mai no acaba de sorprendre'm. Això contrasta amb la idea que tinc de mi mateix, sent que pertanys al grup d'aquelles que son de natural incòmodes i distorsionants. Per què ? Es podria parlar-ne de molts perquès. Com diria M. Mercè Marçal en el seu poema:
Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
 de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

També perquè se suposa que tinc certa experiència de la vida,  potser se'm percebix una persona diferent...per les meues actituds, trajectòria personal i professional, esperit independent...Tots aquests valors son just els més refusats per la majoria dels homes. No es pot ser així i esperar el vist i plau de la “part contrària de la part contractant”. Quan hom sap que aquest son els aspectes més conflictius i per tan més penalitzats a les dones, en apartarnos de l'imaginair femení tan lloat al llarg de tant de temps de dictadura. Encarnem les condicions que hi produix més neguit i inseguretat a l'altre sexe. A dia d'avui és impensable que “els altres”, fins on tinc conenixement, puguen admetre aquestes particularitats com valors en compte de tares, i no pegar a fugir o almenys mosquejar-se perquè, oh, desgracia! aquesta tia és diferent. Les diferències sempre han estat mal encaixades per l'aclaparadora uniformitat. El feixisme de fet amb el que les nostres generacions hem viscut i continuem vivint, ha conformat la manera de ser i de relacionar-nos dels dos sexes a tots els nivells. 

Els pluralisme i el comportament democràtics son encara, ara per ara, teories poc esbrinades i no actituds que cal incorporar a la vida pràctica. Fins i tot els conceptes teorics que queden molt ben expressats literàriament, s'ensorren en contacte amb el dia a dia. Aquests quefers son, en el millors dels casos, propis de la més total i anihiladora indiferència pel que fa a la societat. “Peccato” la vida podria ser molt més benigna si aquestes línies divisòries no ens enfronteren tan rigorosament, a ells i gran part d'elles i a nosaltres. En aquesta cultura espanyola i masclista hi ha d' individus que d'entrada tenim totes les batalles perdudes, per acta de naixement. Potser a un altre lloc, en altre moment de la història o en altra suposada existència, potser  aquests problemes serien ja pura anècdota.