dissabte, 21 de desembre de 2013

El mayor golpe contra las mujeres desde la muerte de Franco


El mayor golpe contra las mujeres desde la muerte de Franco
Gallardón acaba con el derecho de la mujer a decidir sobre su embarazo

La Marea



Atemptat contra els drets naturals de la dona
El ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón ha confirmado hoy, en rueda de prensa, que el Consejo de Ministros ha sancionado el anteproyecto de Ley Orgánica de Protección de la Vida del Concebido y de los Derechos de la Mujer. El próximo paso será remitirlo a las Cortes Generales para su aprobación.

Esta reforma, según ha afirmado Gallardón, se ha hecho de acuerdo a los “criterios que inspiran el discurso del Partido Popular” respecto al aborto y sobre la base de lo que establece la sentencia del Tribunal Constitucional de 1985 sobre este mismo asunto. De esta manera, dos años después de haber ganado las elecciones, cumplen por primera vez uno de los puntos que contenía el programa electoral con el que concurrieron a las elecciones generales.

La nueva norma, según el ministro de Justicia, recupera el equilibrio entre la protección del bien jurídico del derecho a la vida del nasciturus (concebido y no nacido) y el derecho a la salud y a la dignidad de la madre con lo que considera que “resuelve una enorme inquietud de la sociedad en general y de los médicos en particular”. Una reforma que, tal y como ha afirmado, ha sido elaborada tras un “amplio período de reflexión“ y con la colaboración de los expertos “que han querido acercarse a nosotros o a los que hemos querido acercarnos“.

La insistencia del ministro Gallardón en afirmar que esta norma se adecua a lo emitido por el Tribunal Constitucional en una sentencia respecto al aborto de 1985 se contradice con lo que los movimientos feministas aseveran. Ya a finales de septiembre de este año, durante la semana de movilizaciones que se organizó para protestar contra la propuesta de reforma de Gallardón, la doctora en Derecho Marta del Pozo afirmó categóricamente que el ministro de Justicia pretendía “legislar en contra de la doctrina del Tribunal Constitucional ya que “no recoge que el nasciturus tenga el derecho fundamental a la vida”.

Modificaciones de la nueva ley
La primera novedad -que el ministro de Justicia ha calificado como un “auténtico avance histórico”- , es que esta Ley Orgánica se ha articulado sobre la base de la idea de que “la mujer es siempre una víctima”, por lo que en ningún caso se establecerá ningún “reproche penal cuando aborte fuera de los supuestos que establece esta norma. Sin embargo, este “avance” se ve eclipsado por la prohibición de que sea la mujer la que decida de manera unilateral si quiere seguir o no adelante con el embarazo ya que “sería radicalmente contrario a lo que establece la doctrina del Tribunal Constitucional”, ha asegurado Gallardón.

En la práctica, esto significa que se eliminará el sistema de plazos que rige la norma aún en vigor y se sustituirá por un sistema de supuestos. La ley de plazos implica que el Estado considera a la mujer como un sujeto adulto capaz de autorregularse para decidir. Al haber dos bienes jurídicos en conflicto de igual rango (la vida futura y la libre decisión de la madre), el sistema de plazos apela al criterio de la ponderación. Es decir, pone ambos derechos en una balanza y determina cuál tiene más peso.

En la Ley Orgánica 2/2010 de 3 de marzo de 2010 de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo, la protección del bien jurídico de la vida futura va en consonancia con el proceso biológico del embrión. En las primeras semanas de gestación se le da prioridad a la madre y, a medida que va avanzando el embarazo, va ganando terreno el feto, hasta que llega un momento en el que es el único bien jurídico protegido.

Se elimina el supuesto de malformación del feto
Por el contrario, en la reforma de Gallardón, que establece una le de supuestos, esta concepción cambia. Ahora será el Estado quien decidirá cuándo darle permiso a una mujer para interrumpir su embarazo. Una modificación de la que, para Gallardón, toda la sociedad debería sentirse orgullosa.
Respecto a los supuestos que contemplará esta nueva norma, serán sólo dos. En primer lugar, que la mujer se haya quedado embarazada fruto de una violación. En segundo lugar, que el embarazo suponga un grave peligro para la salud física o psíquica de la mujer. El supuesto de interrupción de la gestación por malformación del feto se elimina, excepto si dicha anomalía pone en peligro la salud de la mujer.

Aunque, para que puedan validarse dichos supuestos, se imponen condiciones restrictivas que serán las que avalen este riesgo: que este grave peligro menoscabe “no de manera irreversible pero sí importante y duradera“ la salud de la embarazada y que este peligro esté acreditado por dos médicos especialistas al margen del que realizará el aborto y que no trabajen en el centro donde se tiene previsto que se lleve a cabo.

Para los supuestos de peligro psíquico que tengan su origen en una malformación del feto incompatible con la vida, también serán necesarios dos médicos que lo acrediten. Uno que pruebe que, en efecto, la mujer corre peligro y otro que acredite que la anomalía que presenta el feto está asociada con la muerte.

En todos estos casos, ningún aborto podrá realizarse después de las 22 semanas de gestación, a excepción de si la enfermedad del feto no se ha podido detectar con anterioridad o si surgieran complicaciones que pusieran en peligro la salud de la mujer pasado este plazo. Para el resto de los casos, se procederá a un parto inducido, ya que, según ha aseverado Alberto Ruiz Gallardón, la Organización Mundial de la Salud considera que a partir de los cinco meses y medio de embarazo “el feto es susceptible de desarrollarse independientemente de la madre”.

Las últimas dos novedades que integra esta norma son, por un lado, la prohibición de que las menores de 16 años, así como aquellas que tengan entre 16 y 18 años, decidan que se les practique un aborto sin permiso de los padres y tutores. Deberán, obligatoriamente, estar acompañadas por aquellos que ostenten la patria potestad de las menores. Además, Gallardón ha anunciado que se prohibirá la publicidad de productos o servicios “para difundir la práctica del aborto” ya que, según su criterio, aunque no sea ilegal, la información respecto a la interrupción del embarazo “en ningún caso puede convertirse en un producto de consumo”.

Noticias relacionadas:







Compartir esta noticia:       

Diaris- S'acaba el curs







Dimecres, 21 de juny, 1995

La potència intel·lectual d'una persona es mesura per la dosi d'humor que és capaç de fer servir.

Friedrich Nietzsche, filòsof alemany (1844-1900)

S'ha acabat el curs per als alumnes.
Jo al llarg d'questa setmana m'he sentit més i més malament. Era un malestar progressiu però apenes me'n havia adonat. Va ser Elvira la que em va veure enutjada. Jo ho vaig negar, no era conscient. Aquests dies passat he menjat poc i també he acabat dormint poc. Aquest matí en fer els exercicis de bioenergètica he plorat, em sentia el cos tan dolorit...i l'ànima tan feble!

A mitjorn ens hem reunit tots tres, l'Elvira, l'Andreu i jo per prendren's una cervesa i, en eixe moment s'ha evidenciat el meu malestar.

He refusat la compayia de l'Andreu i me'n he anat a la platja. Volia estar a soles. He passat una estona de solitud, gaudint del mar amb la tota la seua bellesa. He tractat de serenar la ment i a partir d'eixos moments he anat comprenent el que sentia, el que sent. Ara sóc conscient d'alló que representa l'Andreu per a mi. Em caldria parlar amb algú...m'és impossible, però. Ell és un personatge que encarna les més grans frustracions de la meua vida, em provoca semtiments fins i tot desitjos que de cap de les maneres podrà satisfer. Així doncs, la seua presència em sotmet a un estrés constant, la qual cosa em desequilibra i m'atordix. Quan sóc amb ell, no só jo, m'involucra amb els seus jocs de poder i sempre acabe sentint-me estafada. Ara ho veig més clar que mai, ara sé per què em trobe tan desfeta.

Bé, és clar que aquesta situació és insostenible per a mi. Necessite ser capaç d'explicar-l'hi, tot i  dubte de que m'escolte. Tot i això ho intentaré. De tota manera estic segura que el millor seria distanciar-me. No divagues Marina, has de dir: NO, i has de dir-ho ja.

Em pregunte com s'han conjurat les circumstàncies per a retornar-me a ell, tan malament que ho vaig passar els primers mesos. Havia arribat a tindre'l completament oblidat. Em vaig comportar amb serenitat després de tot. Vaig eixir en bé de l'avinentesa, No sentia absolutament res, ni tan sols m'adonava de la seua presència, i fins i tot a vegades–injustament– emetia crítiques prou severes sobre la seua conducta, però em sentia jo. Ara no, ara no em sent jo, les energies no fluixen, em sent bloquejada, no trobe el lloc perquè no hi ha lloc entre els meus sentiments. Quan no hi ha sentiments tampoc hi ha lloc físic per oferir a l'altre. Ell em diu que em necessita i tot seguit em refusa. Diu que em vol conéixer, però tan sols s'interresa per si mateix. No hi ha un lloc comú entre nosaltres. Si adés hagués estat tan lúcida com sóc ara m'hagués estalviat molts maldecaps.

L'Ernets també em va seduïr, em va involucrar amb una gran farsa, la seua, la que havia de mantindre per damunt de tot per a que el seu paper tinguera algun sentit. Tanmateix ser el protagonista d'una farsa té poc mèrit, arriba un moment en que la falsetat ix a la llum, i el pallaso, tot i l'apostura, l'aparença, la pintura i els papers esdevé una pelleringa.


No, ara no vaig a fer-li el joc a l'Andreu, ara ja els veig vindre. Senzillament no és l'home que semblava ser ni jo una fada madrina. I ara que al·ludix a la fada madrina, la meua identificacióamb aquests personatges de conte ha estat evident. Sempre ha alimentat l'esperança de poder canviar les persones...les coses. Potser aquest haya estat un dels meus errors més grans, amb aquest desig de subvenir les necessitats alienes, em vaig oblidar de les meues pròpies necessitats, les meues sempre es podien ajornar, o no tenien importància. Ara sé, que les pròpies necessitats no es poden negar mai perquè prompte o d'hora ens passen factura.

M'hagués agradat tant que l'Andreu i jo forem amics...



divendres, 20 de desembre de 2013

La tarifa en el Estado español es la más alta de la UE


20-12-2013

La tarifa en el Estado español es la más alta de la UE
El recibo de la luz de los hogares subirá un 11,5% en enero de 2014

Naiz

Entre 2001 a 2012 el precio aumentó en un 105,5%



El recibo de la luz subirá un 11,5% el próximo mes de enero si nadie lo remedia. Las organizaciones de consumidores tildaron este incremento de «salvaje» y de «saqueo». Mientras que el mercado ya había previsto la mayor subida de los últimos años, el ministro español de Industria, José Manuel Soria, se empeñó en decir lo contrario. Tuvo que desdecirse en poco tiempo, porque el precio del recibo de la luz en el Estado español es el más alto de la UE.
Culturainquieta
El recibo de la luz se encarecerá alrededor de un 11,5% a partir de enero de 2014, tras la subasta eléctrica entre comercializadoras para fijar el coste final. Es un incremento «desbocado», «salvaje» y «un saqueo» a juicio de las asociaciones de consumidores. ELA tachó el aumento de «atraco». Desde que se liberalizó el sector en 1997, el precio de la energía eléctrica en el Estado español está a la cabeza de la Unión Europea (UE), solo superado por Irlanda y Chipre.
ELA considera, además, una hipocresía la reacción del Gobierno español. «No cabe en nuestra opinión preguntar si el proceso ha sido limpio. El proceso está completamente amañado y es una indecencia», precisó en un comunicado.
Desde 2003 el incremento del recibo de la luz rebasa ya el 63%, según reconoce el Ministerio español de Industria, Energía y Turismo. Eurostat destaca con los datos desde 2001 a 2012 que el recibo subió un 105,5% en el Estado español. La mitad de ese aumento del precio de la luz -el 57,1%- se ha producido en plena crisis económica, lo que deja en mal lugar a un sistema eléctrico, que beneficia a las multinacionales que copan la producción y suministro.
Manipulación
Las organizaciones de consumidores culpan al Gobierno español de permitir que las eléctricas «manipulen» el sistema que les garantiza los precios más elevados. De hecho, el ministro de Industria, José Manuel Soria, ante la ola de críticas que recibió, anunció ayer que pondrá en manos de la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia una investigación para que analice la decisión de las eléctricas para saber si juegan limpio en el establecimiento de los precios. Soria conoce, porque los expertos ya anunciaron hace más de diez días incrementos de ese orden y porque el sistema actual permite cargar esos incrementos en los recibos de la mayoría de los consumidores.
En este sentido, la subasta eléctrica entre comercializadoras de último recurso para fijar el coste de la energía en el recibo de la luz se cerró con un alza del 26,5%, lo que provocará una subida del 10,5% en la revisión de la tarifa en enero próximo.
El incremento final, sin embargo, será cerca de un 1% superior, alrededor del 11,5%, debido a la incorporación de las subidas de peajes. De hecho, el resultado de esta subasta tiene un peso cercano al 40% sobre la revisión trimestral de enero, mientras que el otro 60% corresponde a los peajes, en los que se recogen los costes regulados del sistema eléctrico.
Engaño tras engaño
El ministro de Industria insistió en que los peajes subirán «como mucho» un 2% y provocarán un incremento del recibo final que estará «en algo menos del 1%». Sin embargo, José Manuel Soria había declarado hace días que no se produciría tal incremento, que tuvo que rectificar prácticamente al momento.
A la tarifa de último recurso están acogidos más de 18 millones de consumidores. La tarifa eléctrica ya subió un 3,1% en la revisión que el Ejecutivo español hizo en octubre de este año y un 1,2% de forma extraordinaria en agosto en el marco de la reforma eléctrica. Anteriormente, la tarifa se había encarecido en un 3% en enero, bajó en un 6,6% en abril y repuntó un 1,2% en julio.
Los datos son tremendos, porque los estudios oficiales hechos públicos por Eurostat confirman que entre 2001 a 2012 el precio del recibo de la luz para los hogares ha llegado a aumentar un 105,5% en el Estado español, mientras que en Alemania ascendió un 18,1% en este mismo periodo y en el Estado francés, un 8,38%.
La energía eléctrica en el Estado español es la más cara de la Unión Europea, según los datos de Eurostat, y no ha dejado de crecer su coste en estos primeros trece años de este siglo.
Sin ir más lejos, en plena crisis económica, desde 2008 a 2012 el recibo de la luz se ha encarecido en un 57,1%, según mantiene Eurostat. En ese periodo, en Alemania aumentó un 10,93%, es decir cinco veces menos, y en el Estado francés, un 7,87%, ocho veces menos.
Desde 1997 las eléctricas han obtenido unos beneficios netos de 52.765 millones
La patronal de la industria eléctrica española, Unesa, confirma que desde 1997, cuando se liberalizó el sector eléctrico español, las empresas -hoy multinacionales- del sector han logrado ya 52.765 millones de beneficios netos hasta setiembre de 2013. Significa que el encarecimiento del precio del recibo de la luz supone un trasvase directo en forma real a los beneficios a las empresas. Prácticamente la mitad del beneficio de este largo periodo de diecisiete años, lo han logrado dentro del marco de la crisis, es decir desde el año 2008. Así, durante la crisis económica el beneficio neto de las empresas eléctricas alcanzó los 25.198 millones. Sin embargo, el precio del recibo de la luz no ha bajado.
Las multinacionales eléctricas, y entre ellas Iberdrola que es de origen vasco, se encuentran entre las principales empresas europeas en 2012. Iberdrola cerró con 2.868 millones de beneficio neto en 2012, por detrás de EDF, que alcanzó 3.557 millones. En tercera posición se encontró Endesa, con 2.771 millones. Y Gas Natural Fenosa se situó en décimo lugar, con 1.657 millones.
Iberdrola es la cuarta eléctrica europea en valor, según los datos de Unesa. Tiene un valor de 68.036 millones, algo más de la mitad de Enel, que tienen 122.835 millones de valor y 95.213 millones, EDF.
Pero, además, Iberdrola, Endesa o Gas Natural consiguieron situar sus márgenes en el 6,78% en el conjunto del año 2012, casi el triple de las grandes eléctricas europeas como E.ON, Enel, EDF y RWE, que bajaron ese ratio hasta el 2,62%
Al final, lo que se confirma es que tanto el Gobierno español, que cobra por la distribución de la energía eléctrica, como las propias eléctricas están haciendo en estos momentos el mayor y más rentable negocio desde que el sector fue liberalizado.



Compartir esta noticia:       

Diaris de ficció originals de LLum Sánchez

Somni de l'hotel

Original de Culturainquieta
(3h.)Anàvem de viatge dues amigues i jo, i per poc tenim un incident, algú volía robar-nos. Per sort no ho va aconseguir. Vam arribar a un hotel i ens donen una habitació que normalment se la donaven a un senyor un poc major i molt elegant. No sé per quin motiu van haver de veure'ns amb ell i donar-li explicacions. Amb tot l'habitació ens la quedàrem nosaltres.
Així que estava manipulant una mena de llanxa i veig un altre senyor una mica madur, tenia un rostre amable i li sonric. Em diu que no em preocupe per res, que ell ens pot ajudar.

(Anit em vaig programar per despertar-me al finalitzar un somni, i em vaig despertar a les tres del matí.)

Apenes recorde res més del que he descrit. El somni era en colors. Em cridà l'atenció la gran confiança en mi mateix que mostrava jo, la meua desinvoltura. El somni en general m'ha produït una sensació de benestar.

La primera escena que recorde vagament és una conversa-discusió amb el meu cosí Conrad, que havia de decorar-me la casa...Discutíem sobre un tapitzat. Jo li feia veure que no em calia gastar de més amb alguna cosa de decoració interior.



Anava amb els meus germans, tal com he anotat, amb el meu cotxe, com si anàrem de vacances. Aleshores un jove va intentar robar-nos l'equipatge quan acabàvem d'aparcar. Segurament anàvem a prendre alguna cosa. Van reaccionar a temps i evitàrem l'incident.

Una vegada a l'hotel ens dónen habitació, la mateixa per als tres, però també se la dónen a un senyor alt i prim de cabells blancs i molt ben paregut. Sembla que, en principi es va produïr cert desconcert perquè jo no volia canviar-me d'habitació, m'agradava aquella, era espaiosa i tenia balcons al mar. Però sembla que aquest senyor era client. No obstant, ell gentilment, s'avé a canviar-se d'habitació.

Finalment em trobe una mena de llanxa. Al lloc del conductor havia un home més aïnes grosset. Jo vaig col·locant coses i ell guaita cap a l'interior on jo hi era. La llanxa era ancorada encara a l'embarcador. Ell em mira i jo li somric, em fa saber que tot va bé, que no hi ha problema i també, ben gentilment, s'oferix ajudar-me.



10 juny, 1995


Preguntar una vegada és una vergonya momentània, no preguntar mai
és una vergonya per a tota la vida.

Proverbi japonés


Ara, ací a casa, al sí d'aquesta acollidora solitud, plena de presències amables, de recods...sóc al cel, em sent tan viva...
Original de Culturainquieta

Una indigent, asseguda a un portal, m'ha cridat l'atenció, la he mirat un instant per timidesa i m'ha dit: Qué buena eres. Tienes buen corazón.
Em van sobtar eixes paraules venint d'una desconeguda. Mai no havia escoltat paraules així d'una persona desconeguda. Em trobe encara molt lluny de la Bondad, per dissort, aquest canvi però, que s'ha produït en mi sembla que tracendix. És obra de l'AMOR que transforma la vida, els sentiments i les persones. És la llavor que comença a germinar. Trobe persones bondadoses que m'ensenyen i el meu cor s'eleva amb una plegaria de gratitud.Done gràcies després de tantes proves i tan doloroses d'haver viscut per a gaudir d'aquesta altra vida, espere que no siga un somni fugisser. Les paraules em semblen inexactes, el llenguatge molt rudimentari. Com es podria explicar? Cada vegada em trobe més demanyada a l'hora de transcriure en paraules aquesta nova realitat. La bellesa com es pot descriure?. El llenguatge pertany a una dimensió molt rerrenal. Deu existir altra forma d'expressió i la terra, la natura i el temps, que funcione entre els humans i la resta dels éssers vius, la terra i la natura i el temps i un altra realitat que és tan aprop que no se sap veure i per això de vegades patim molt.


dilluns, 12 Juny, 1995

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algún dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008)


Hi trobe a faltar li he dit a Elvira. Ella m'escolta i de vegades em demana o em duu la contraria. Li he parlat de la nova relació amb L'Andreu mentre l'esperàvem. Després ens hem anat a fer-nos una cervesa. Ni ombra de rezels, ni zels, ni de cap mal sentiment. Ara recorde eixe moment i el trobe l¡bellíssim en la seua simplicitat. Som tres amics. No es pot demanar més. Estic colmada.

Després l'Andreu i jo ens hem anat a la platja. Parlem i parlem i parlem. Ell se sent millor, si més no, això pareix. I jo em trobe tranquil·la. Si la meua presència el tranquil·litza o l'assossega hi seré per a ell mentre em necessite. Ja no demane res, fins i tot avui ja no me'he sentit tan ansiosa– amb eixe desig persistent de contacte físic– me'l mire i l'escolte. De vegades per timidesa abaixe la mirada per pudor. El tema personal és un tabú, anem amb peus de plom. Ha de ser així, però. Cap dels dos ha d'invadir l'espai personal de l'altre, hem convingut. Si ens estimem –i crec que ens estimem,–ho haurem de comprendre. Ara és diferent, no hi ha passió, o, si més no, no es manifesta. La nostra relació és serena, tal com l'havia desitjat jo. En aquest sentiment no calen simulacions, ni prepotència, ni res. Ens mostrem tal com sóm amb la nostra vulmerabilitat, la nostra malaptesa per a expressar-nos. Quan, excepcionalment parlem de nosaltres dos– molt poques vegades–, encara sentim un cert embaràs. Diluïm el tema. Comprenc que encara no és el moment d'aprofundir en aquest aspecte. Tractem de ser prudens, no volen provocar-nos. La nostra conversa gira en torn a la vida, a nosaltres mateixos, a les nostres vivències, als nostres sentiments vers als altres. Es barretja el passat i el present, els fills, les parelles, la família, els versos, la música.

 Quan ens separem ho fem sense enyorança. Potser perquè sabem que a l'endemà ens tornàrem a trobar. Però si no fos així tampoc importaria perquè sabem que demà ens tornarem a trobar. Amb tot, si no fos així, tampoc importaria molt, perquè la nostra unió present és tan completa, tan sincera que supose que el sentiment amistós que ens unix ara, romandria.

Comprenc que no és fàcil, encara que intente ser receptiva a les seues necessitats, sense negar les meues. No pense amb el demà perquè no cal. Visc al moment present i crec que ell també està aprenent a viure'l. Darrere no hi ha res més. Les meues motivacions són fermes i no em demanen massa esforç, tot fluix de nosaltres lliurement, com una plutja menuda que poc a poc va reblanint la terra resseca al nostre interior.
No parlem del futur, perquè no esperem res o quasi res.

Hi ha un hedonisme primari entre nosaltres, com una complicitat. Tot el que compartim ens agrada als dos, no obstant en aquest sentiment, no rau –crec jo– un desig d'atrapar a l'altre ni de retindre'l, sols una energia que fluix suaument i espontània.

És una de les coses més encisadores que m'ha ocorregut mai, un somni que ha pres vida. Sense faltar cap detall sinó al contrari molt més complet i més viu. Així que estar junts no és més que la realització d'un desig compartit. I com que som poc donats a manifestacions externes, juntem les mans i percebem con una caloreta que ens puja com les bombolles del xampany i ens posa els ulls brillants i la veu dolça; llavors recolze el cap al seu muscle i sospire.

És reconfortant pensar que si algú, alguna vegada, arriba a llegit aquestes ratlles trobarà que la vida, tan cruel i miserable de vegades, és també pròdiga i benigna.


dijous, 19 de desembre de 2013

Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

Diumenge, 19 març 1995


Mai no escriuràs un bon text si no n'explores tots els racons, si t'atures alguns metres abans de l'abisme.

Salvador Sostres (Barcelona 1975)


Laura se'n anat per sempre.

Laura se'n ha anat per sempre
La meua amiga, Laura, la meua amiga. Va ser diumenge passat que la enterraren. Un accident amb el cotxe. Deu meu ho he d'escriure per poder assimilar-ho.

Vaig recuparant-me del colp amb el pas dels dies. Per sort dorm bé, però no me la lleve del cap. Per a mi ja era com una germana. Hem compartit estretament un fum de coses.

Em va deixar plantada, dissabte passat havíem d'acudir a una manifestació nacionalista, on per concloure l'acte, cantaria L'Ovidi Montllor. La matinada d'eixe dissabte ella se'n va anar per sempre. Em costa fer-me a la idea. L'escapada a Barcelona. M'agradava el seu somriure, les pigues a les galtes li donaven un caire de nena entremaliada.

Són moltes les vivències compartides des de la nostra coneixensa. Les converses, els jocs que inventàvem, els riures, les confessions a cor obert. Una tristor que espandix un to focs sobre el seu futur i el meu present. Només recorde que se'm muigué una amiga. Essent criatures encara, la Conxeta, patia del cor i sovint anàvem a sa casa a jugar amb ella. La mare, modista, no li feia res tidre el taller ple manyagues de la Conxeta per tal que l'acompanyàrem i jugàrem amb ella. Recorde com n'era de menuda, la cara pàlida, els ulls castanys miraven plens de llum, i els cabells ben pentinats amb dues trenes. Menjava molt poc, mai no tenia gana. Nosaltres no sabíem què inventar per distreure-la, per fer-la riure... Un dia, en tornar al poble, m'ho varen dir. Ha passat tota una vida i encara la recorde com si la tingues al davant.

Quan ocorren aquestes coses no t'ho creus, no pot ser, penses. Després poc a poc rebobines la pel·licula, llavors es pensa tot. Quan algú del teu voltant, amb qui et tractes ix definitivament de la teua vida, es pensa tot. Quan algú ens abandona ens fa sentir culpables. Penses si has deixat alguna cosa per fer. I per què l'altre i no tu. Ara comprenc més la vida i les persones i em comprenc més a mi mateix. Em sent molt més vulnerable, l'experiencia de la mort per a una criatura és molt traumàtica, si més no quan ningú t'explica el fet de morir. Abans era així. Explicacions als menuts se'n donaven poques, les menys o cap, ja t'apanyaràs. I clar, no sols no ens apanyàvem sinó que contribuïa a augmentar l'empanada mental que ja duïem a dintre el cap.

Quan ocorren aquestes coses es pensa molt i tens por, perquè ningú t'explica que és la mort i tu te la passes fent caps de corda per trobar respostes, i no les trobes, però. Només un buit per on pots caure en qualsevol moment.

Vaig tardar molt en anar encaixant les peces d'eixe trecaclosque que va resultar ser la vida. Recorde que a l'escala de casa li mancaven algunes barres. Pel buit cabia amb escreix una criatura de la nostra edat. La mare no tenia temps de ocupar-se de nosaltres a tothora, així que quan li dèiem d'nar a jugar al porxe, accedia, després d'advertir-nos que no guaitarem per la barana perquè si no ens cridava la Mort.

La mort va ser molt pitjor que Carrampó, amb qui ens feiem por quan no volia menjar. A tots aquests personatges, així com a tio del sac i al tio de la sang, els atribuïa un poder fora mida. I quan més me'ls nomenaven, més por, i quan més por, més volia parlar i saber d'ells. I sempre arribàvem al mateix punt. Les xiquetes no pregunten, deien els grans, i jo pensava, i si no pregunte cóm he de saber?.



Per això veig ara molt més clar : " La vida és com un riu..." diu el Tao, no hem de fer res extraordinari sols viure cada moment amb allò que porta, amb la pena i amb la joia, sense més exigències.


Organizaciones sociales del País Valenciano critican los presupuestos de la Generalitat para 2014


Organizaciones sociales del País Valenciano critican los presupuestos de la Generalitat para 2014

Tijeras, austeridad y maquillaje contable




Los milagros de la contabilidad creativa
Los milagros de la contabilidad “creativa”. Los presupuestos de la Generalitat Valenciana para 2014, que en pocos días aprobará el rodillo del PP en las Cortes, tienen como doble objetivo –según establece el documento en la misma Exposición de Motivos- “asegurar la estabilidad presupuestaria y sostenibilidad financiera” (austeridad y recortes) al tiempo que “garantizan la prestación de los servicios públicos fundamentales”. Es decir, cuadrar el círculo.

Las cuentas públicas del ejecutivo valenciano para el próximo año ascienden, según las cifras oficiales, a 17 mil millones de euros, lo que representa un 5,6% más que en 2013. Unos presupuestos teóricamente “expansivos” que incluso se “venden” como sociales, al asegurarse que el gasto social representa un 86,6% del total del gasto financiero. Sin embargo, la Xarxa d’Acció Social i Cooperació asegura que “se continúa con el camino de los recortes, del grave retroceso en el estado del bienestar y de las políticas de cohesión social desarrolladas en los últimos 30 años”.

¿Cómo se pueden entender tamañas contradicciones? Cuando los responsables del PP y hablan de “gasto social” hacen uso de una expresión huera, que no es sino una “trampa”, según el profesor de Economía Aplicada de la Universitat de València y miembro de la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública, Amat Sánchez. “Puede reducirse a la mitad un presupuesto y al mismo tiempo dedicarse el 90% a las denominadas partidas sociales, en las que se incluye de todo”, explica en un acto organizado por la Xarxa. Además, los elevados porcentajes de gasto social sobre el total presupuestario también pueden entenderse cómo la incapacidad para desarrollar otro tipo de políticas (industriales, agrícolas, de ocupación, etcétera).

Bajo la estricta lupa de Montoro, el Gobierno Valenciano ha diseñado unas cuentas “expansivas” y que al tiempo establecen un objetivo de déficit del 1%. “Pero hay recortes reales”, apunta Amat Sánchez. Se trata de unos presupuestos inverosímiles, en los que –entre otros ardides- se modifican criterios contables, se presupuestan cantidades impagadas en anualidades anteriores, se cambian partidas de un epígrafe a otro o se hacen aflorar a conveniencia facturas escondidas. Así, la Conselleria de Sanitat hace compatible recortes “reales” con un incremento en los presupuestos del 9%.

Otra cuestión es la relevancia que adquiere el pago de la deuda que, con la reforma por parte del PP y el PSOE del Artículo 135 de la Constitución, se ha convertido en la prioridad absoluta. Más de cuatro mil millones de euros del presupuesto de la Generalitat para 2014 se destinan al pago de la deuda (un incremento de más del 18% sobre las emisiones del año anterior). Esta cantidad la convierte en la segunda “conselleria” en monto presupuestario.

Al pago de intereses de la deuda se dedican 1.200 millones de euros (un 7,5% más de la cantidad presupuestada para 2013). En términos comparativos, el presupuesto de Sanidad es de 5.374 millones de euros, y el de Educación de 4.000 millones (la misma cifra que se dirige al abono de la deuda). Además, según Amat Sánchez, “la deuda resulta impagable”. Pero las cuentas son “irreales” también porque, entre los presupuestos previstos en la Ley y los finalmente liquidados, media habitualmente una diferencia “descomunal”, y además están edificados sobre hipótesis de crecimiento “inverosímiles” (el 2% del PIB para 2014).

Tampoco el ejecutivo de Alberto Fabra se ha preocupado excesivamente por la equidad fiscal ni de la igualdad en los esfuerzos contributivos. Las cuentas de la Generalitat para el año próximo se sostienen mayoritariamente sobre las rentas del trabajo (30%), los impuestos indirectos como el IVA (50%) y las tasas (8%).

La Conselleria de Educación publicita en las notas de prensa un incremento presupuestario del 0,2% en época de crisis, pero las plataformas en defensa de la enseñanza pública no comparten el optimismo. La Conselleria ha recortado las becas de transporte, libros de texto y comedor escolar; se ha incrementado la ratio de alumnos/aula y prosigue el proceso de privatizaciones (por ejemplo a través de los “Centros de Iniciativa Social”, colegios privados que se construyen en suelo público cedido por los Ayuntamientos), según critica Merche Alabau, miembro de la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic. Mientras, 20.000 alumnos valencianos han comenzado el curso en 800 barracones o aulas prefabricadas. “Tampoco se sabe a qué se han destinado los 300 millones de euros que el Banco Europeo de Inversiones aprobó para la renovación de centros escolares”, recuerda Merche Alabau.

Con los cerca de 700.000 euros que la Conselleria de Bienestar Social contará para el año 2014 deberán atenderse necesidades de familias, políticas de igualdad de género, servicios sociales, menores, dependencia, inmigración, discapacidad y cooperación al desarrollo. “Esto es sólo el 4% del presupuesto global de la Generalitat Valenciana, es decir, hablamos de 137,8 euros por habitante y año en materia de Bienestar Social”; son cifras que sitúan a la Comunitat Valenciana lejos de la media estatal, señala Susana Marín, miembro de la Alianza per un Sistema Públic de Serveis Socials. Asimismo, recuerda que los servicios sociales para personas mayores se verán reducidos en un 16% y que la financiación de estancias en residencias para estas personas ha decrecido un 21%, a lo que se han de agregar los copagos.

“No hay que tener miedo a las cifras”, señala Marín. Y menos, cuando se citan con toda su crudeza: La Comunitat Valenciana cuenta con 700.000 personas en situación de desempleo (mientras el Gobierno Valenciano reduce para 2014 en un 12% los recursos para políticas de ocupación), más de un millón por debajo del umbral de la pobreza y 320.000 en situación de extrema necesidad. “Muchas personas se ven sin futuro, sin respuestas y sin que se apliquen políticas mínimamente solidarias ni de justicia social”, afirma.

Las cuentas de la Conselleria de Bienestar Social para 2014 establecen oficialmente un incremento cercano al 2% pero, a juicio de Carles López, de la Xarxa de Xarxes d’Acció Social i Cooperació de la Comunitat Valenciana, “las cifras están básicamente maquilladas y predomina la falta de transparencia”. Así, para políticas de inmigración, señala Carles López, “el presupuesto es un tercio del que había en 2010” (de 18 millones de euros a 6 millones de euros). Mientras, continúa el déficit de plazas para el alojamiento de personas migrantes durante el invierno, se mantiene la falta de claridad en el derecho de acceso a la tarjeta sanitaria y otra gran batalla pendiente, la clausura del CIE de Zapadores.

En materia de voluntariado, “se están dando recortes que afectan fundamentalmente a las pequeñas ONG; se acumulan impagos desde el año 2011, con lo que –además de los recortes- se produce un problema de demora”. Para la atención a afectados por Sida, también hay que agregar a los recortes, impagos desde el año 2012, según Carles López. En el ámbito de la discapacidad no son menores las consecuencias de la “austeridad”: copago en centros y servicios de atención a discapacitados, además de la reducción de ayudas; copago farmacéutico y ortoprotésico; recortes en centros ocupacionales, centros especiales de empleo y de educación especial, entre otros.

El 0,7 de cooperación al desarrollo ha quedado en una lejana quimera. El presupuesto del Gobierno Valenciano para 2014 destina sólo el 0,0193 a cooperación con los países del Sur. En otras comunidades, como Madrid o Murcia, señala Carles López, “están reventando los mecanismos de cooperación más todavía”. Así las cosas, la Xarxa de Xarxes d’Acció Social i Cooperació ha pedido que el impuesto que el Gobierno Valenciano va a aplicar a las entidades bancarias, destine los ingresos a la lucha contra la pobreza (un 10% para la cooperación y un 90% para iniciativas sociales).

La Xarxa ha demandado asimismo, según informa Europa Press, que se invierta en cooperación el 1% de partidas y líneas presupuestarias “de dudosa utilidad social o simplemente de despilfarro”, entre otras, los gastos del Consorcio de la Copa América 2007, la asignación presupuestaria para cargos políticos y asesores de la Generalitat, el aeropuerto de Castellón, la Sociedad de Proyectos Temáticos, el circuito de Fórmula 1, la Ciudad de la Luz o la Fundación Palau de Les Arts Reina Sofía.

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.



Compartir esta noticia:       

dimecres, 18 de desembre de 2013



Dissabte, 18 febrer 1995


Som allò que no hem fet. La fesomia singular de cadascú, el fet de ser únics, sense parell, depèn de les nostres renúncies.

Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca 1963)


Darrere d'una persona sempre hi ha un ésser humà que pateix
Alexandre Lowen
Les coses venen quan ja no les desitges. L'altre dia l'Andreu em va regalar un poema titolat, Arenes...I no sols me'l va regalar sinó que me'l va recitar –llegint-lo– a un corredor del col·legi. És un tipus pintoresc, cada vegada estic més convençuda. Escriu poemes i canta, no està segur de res i porta una vida bohemia, desordenada i trista. És el prototipus de l'artista. Tanmateix ja no sent per ell el que sentia, i és una sort!. M'ha descol·locat massa durant aquests últims mesos. Ara ja no li tinc por, ni me l'estime, tampoc li tinc resentiment. Supose que persistixen eixos vincles secrets i misteriosos entre nosaltres.


Al llarg d'aquestes últimes setmanes he recordat freqüentment les paraules de Lowen: Darrere de cada persona sempre hi ha un ésser humà que patix. Crec que és cert i per aquest motiu és digne de tot el respecte. Ara vaig descobrint moltes coses d'ell, les afinitats entre nosaltres, cada vegada en són més. Ell diu que no s'adona dels seus sentiments vers a mi, però que existixen. És possible que vaja descobrint-los lentament en la mesura que he anat sent més jo, més natural, més espontània, menys emocional...Bé, no deixa de ser curiós aquest procès. He tractat de prestar més atenció al meu estat interior. Ara estic molt més tranquil·la.


Jo seguix el meu camí, practique la bioenergètica, deu meu, quin allau!. Aquesta setmana, si fa bon oratge, vull acostar-me a la platja, necessite veure el mar i sentir la tebiesa del sol sobre la pell. Estic desitjant que fassa bon temps per a poder agafar la bicicleta. Ara reconec que he desitjat massa intensament algunes coses, no obstant quan no desitges amb tanta vehemència és quan la vida s'hi mostra pròdiga. Ara desitge als meus i els acepte com són, sense desitjar canviar-los, que és com s'ha d'estimar sempre.


Potser a l'Andreu Rovira també l'he d'estimar així, com és, tan imprevissible i tan trapatroles, així, amb les seues imperfeccions.


Prompte començaran les festes i he pensat que m'agradaria anar-me'n uns dies a la platja, a l'apartament d'Anna, ja va sent hora de que accepte les seues invitacións o bé romandre ací. Puc anar a la platja, si fa bo...Potser passejar amb la bici, llegir, organitzar el pis, alçar-me més tard...


Segueix anant a dinar amb l'Elvira els divendres. Ens hem pres molt d'afecte, és tan agradable... A vegades em sorprenc pensant amb ella. Per l'Andreu sent adoració, se li nota. A mi, però, no em fa res. Els sentiments tenen vida pròpia independent de la nostra voluntad i, com les persones, naixen creixen, fan el ple i moren. De vegades pense que el que hi ha entre l'Andreu i jo és quelcom tan especial que res ni ningú podria canviar-ho. Tampoc el que sent per Elvira podria canviar-se fàcilment, és una mena de tendresa. Ara que he escrit la paraula tendresa m'adone que hauria de manifestar-la més sovint, la meua tendresa, la que experimente per algunes persones. És difícil expressar-la, entre d'altres coses, perquè he patit sempre una gran carència en aquest sentit i malgrat que ho intente sóc conscient de que em sent maldestre encara. No sóc capaç de mostrar el que sent. Fins i tot, de vegades em funciona més la irònia que la tendresa, és menys compromesa i distant, em fa sentir menys vulnerable.


Alternatives econòmiques al col · lapse neoliberal


Les XV Jornades Llibertàries de CGT-València aborden la vigència del "Bon Viure" indígena i l'economia crítica feminista


Alternatives econòmiques al col · lapse neoliberal






En plena crisi civilitzatòria, és a dir, immersos en una crisi econòmica, però també política, ecològica i de valors, calen alternatives radicals, propostes que abordin els desafiaments des de l'arrel. Des l'ésser humà en els seus comportaments quotidians, fins al model econòmic i social-el capitalisme neoliberal-, que fa aigües i només és qüestió de temps saber cap a on evoluciona. Una possible sortida és l'autoritarisme oligàrquic i les derives ecofascistas; En l'altra, "democràtica" (en el sentit primigeni de la paraula) encaixen el "Bon Viure" i l'economia feminista.

El "Bon Viure" ("Sumak Kawsay" en llenguatge Quechua i "Suma Qamaña" en la llengua dels aimares) recull la saviesa ancestral dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina, en molts casos anterior a la colonització espanyola. Actualment, part aquesta filosofia que ens trobem davant d'una crisi de l'espècie, l'ésser humà en un sentit integral, pel que resulta indispensable un canvi civilitzatori.


Un dels grans principis del "Bon Viure" consisteix a trencar amb la idea de "modernitat" tan cara a Occident, i amb algunes de les seves grans derivades, com la noció de "desenvolupament" (entès com a tal, i en qualsevol dels seus especificitats). Es tracta, per contra, de "tornar al contacte amb la natura ia l'experiència afectiva, compartida, amb altres éssers humans", ha explicat Carlota Garrido, de Joves de CGT, a les XV jornades organitzades pel sindicat.


Un altre punt de disrupció és l'esmena total al "estat-nacional", centralitzat i jerarquitzat, que emergeix amb les revolucions burgeses. Per una raó gairebé d'origen: Els nous estats-nacionals i el poder crioll (per exemple, en els casos de Mèxic i Perú) no només no es van deslligar de la metròpoli, sinó que a més van negar la realitat indígena, explica Carlota Garrido. Per aquest motiu el "Bon Viure" assumeixi amb força les identitats plurinacionals. A més, davant del liberalisme "representatiu" de tall occidental, s'aposta per l'assemblea com a mètode i com a forma de govern, per l'horitzontalitat i els càrrecs rotatoris (el "manar obeint" que figura en nombrosos textos).

Encara que, certament, l'individualisme "burgès" forma part dels principis fundacionals del capitalisme, en la seva fase neoliberal frega el paroxisme.La filosofia del "Bon Viure" també rebutja aquest culte a l'individualisme extrem i proposa, com a valor alternatiu, la "col · lectivitat". Es planteja, explica Carlota Garrido, "la interconnexió de tots els éssers humans entre si, i amb la natura, però també trencar amb l'aïllament i ajudar-nos entre tots". (Hi ha una paraula valenciana - "A Tornallom" - que procedeix de la saviesa ancestral de l'horta i reflecteix aquesta reciprocitat en les relacions).


El plantejament del "Bon Viure" s'allunya, d'altra banda, de la racionalitat cartesiana i de la il · lustració occidental. Però això, matisa Carlota Garrido, no implica de cap manera negar el valor de la intel · ligència. El que realment es qüestiona és la racionalitat il · lustrada, científica, freda, distant, el saber de les càtedres. Com també es posa en qüestió la dicotomia naturalesa / cultura que Occident adopta com a punt de partida. Segons el "Bon Viure" no existeix tal contradicció, ja que la natura forma part de la cultura. Mentrestant, Occident considera el medi natural com a mer objecte d'explotació (la naturalesa proveeix i l'home consumeix). Una altra contradicció occidental que les cultures indígenes sabien integrar era la del binomi raó / esperit. En resum, enfront de la competitivitat i el materialisme exacerbat, l'harmonia (entesa com el bategar en un sol cor).

Si aquesta dialèctica és present i ben manifesta, avui, als països del Nord, també pot advertir la polèmica desenvolupisme-extractivisme / sostenibilitat i respecte per la pachamama en països com Bolívia i Equador, els governs han marcat, d'altra banda, notòries distàncies amb el neoliberalisme. Però la qüestió és extensible al conjunt d'Amèrica Llatina, regió próvida en recursos naturals i matèries primeres ambicionades per les transnacionals, on clamen tota la seva veritat les paraules d'Eduardo Galeano 40 anys després d'escriure "Les Venes obertes de l'Amèrica Llatina": "Els drets de la naturalesa i els drets humans són noms de la mateixa dignitat ".

Però tampoc el "Bon Viure" s'hauria de considerar una resposta exclusivament dirigida als problemes d'Amèrica Llatina. El "Bon Viure" indígena, recorda Carlota Garrido, "s'agermana amb la teoria del decreixement, l'experiència zapatista, moviments socials assemblearis, el moviment antiglobalització i el Fòrum Social Mundial".

I amb l'economia crítica feminista (una altra "alternativa" radical al model neoliberal hegemònic), que situa les qüestió de gènere com a eix, però no com una simplificadora contraposició home / dona, sinó com unamatriu en la qual s'entrecreuen nombroses variables i conflictes : raça, classe, diversitat, relacions de poder, etc. En tot cas, "es qüestionen radicalment els límits del que s'entén avui per economia, és a dir, el PIB, els guanys de l'IBEX 35 o les idees de creixement i desenvolupament", subratlla la economista Astrid Agenjo, membre de l'Associació Internacional d'Economia Feminista i de la Xarxa d'Economia Crítica.

Què s'ensenya habitualment en la llicenciatura de Ciències Econòmiques? L'economia com a ciència veritable, és a dir, la Teoria neoclàssica de l'Equilibri General, en la qual s'estableixen determinades simplificacions de la realitat, punts d'equilibri, variables esotèriques, supòsits amb números i models matemàtics, però que, al capdavall, " no és sinó ideologia política i la legitimació d'un ordre social injust ", explica Astrid Agenjo."L'economia crítica feminista tracta d' deconstruir tot això ", afegeix. Per exemple, el fet de considerar que el sistema econòmic funciona o no adequadament segons les taxes de creixement.

La investigadora posa adjectius al paradigma dominant: "mercantilista", "classista", "etnocèntric", "androcèntric" i "heteronormatiu". S'oculta en les lliçons magistrals a l'ús, a més, que l'economia no configura un sistema aïllat, aliè a limitacions com els recursos escassos o l'ecologia, ni a la influència d'altres disciplines com la sociologia, la psicologia o la Història. "Oferta", "demanda", adquisició de béns i serveis en el "mercat" a un "preu" donat. Però, On queda, quina variable quantifica el treball domèstic (sobretot, el de les dones), la necessitat de cures i afectes (també a la llar) que permeten no només la reproducció de la força de treball, sinó el sosteniment de tot el sistema? "És una cosa que oculta la Ciència Econòmica". Atès que tasques domèstiques i cures recauen principalment en la població femenina, negar aquesta realitat implica invisibilitzar les dones com a subjecte i objecte d'estudi.

Una encertada metàfora molt socorreguda en l'economia feminista explica aquestes lògiques: el "iceberg". A la punta, les tendències d'acumulació i valorització de capital, però, a la base, es troba la part essencial, les cures de la vida. "Es tracta de lògiques contraposades", anota Astrid Agenjo. Les dones han quedat històricament relegades a la base del "iceberg". Allà, "opera la divisió sexual del treball i una ètica de les cures sovint reaccionària", afegeix la economista. En el fons, batega una construcció "sexuada" de les identitats, que distingeix entre l'home "proveïdor" i la dona "mestressa de casa".

Un coneixement transformador s'hauria de situar en el centre als processos que sostenen la vida, que permeten el manteniment i la reproducció de l'existència social. Que no tingui exclusivament al mercat com a referència, sinó que subratlli els àmbits domèstics i comuns. A més, "el mercat no té per què ser capitalista ni orientat només al lucre, la qual hem d'acceptar en la mesura que satisfaci les nostres necessitats", matisa la economista.

Si el capitalisme té com a valors de referència la "competitivitat", l'individualisme, la productivitat i altres similars, en l'economia crítica feminista es posa l'accent en els "cures". Aquesta és una noció medul · lar. Per a això, s'ha de començar per l'acceptació de la "vulnerabilitat" i, en paraules d'Astrid Agenjo, "trencar amb la quimera de l'autosuficiència" ja que "les persones som tant interdependents com ecodependents, encara que no ho reconegui així el mercat de l'oferta i la demanda ".

En aquest marc teòric, el conflicte capital-treball queda subsumit i desbordat pel conflicte capital-vida (la biopolítica foucaultiana), ja que hi ha una explotació del treball assalariat, però també una explotació en l'àmbit domèstic i una apropiació (o acumulació per despossessió) dels recursos públics. Però sobretot, subratlla la economista, s'ha de considerar que "la feina no és només l'assalariat i remunerat".

L'anàlisi part del global i descendeix a la singularitat. 40 anys de mundialització, neoliberalisme i procés d'integració europea han servit-més encara amb la crisi-per situar el mercat en el centre de l'activitat social i de les nostres vides. "Hi ha un projecte de privatització de les nostres existències, que ve a dir-nos torna al teu racó , no et fiquis en política , no pensis en el col · lectiu ". En el dia a dia, en la vida quotidiana, cada vegada es depèn més de l'obtenció de recursos per a una vida digna (una altra vegada, passant pel mercat). I aquests ingressos són cada vegada més inestables i insegurs. S'intensifica la precarietat de la vida i la dualització social, assenyala Agenjo, mentre l'endeutament disciplina a les poblacions i els causa un agut sentiment de culpa.

Austeritat, retallades i "reformes". Ara bé, On es produeix l'ajust final? Sens dubte, a les llars i, fonamentalment, en les dones, que actuen com a "matalàs" últim del sistema. Moltes, recorda la economista, "han tornat amb la crisi al treball domèstic, sexual o al camp". Però també a les llars perquè avui s'imposa la "economia de retalls", amb famílies senceres que viuen d'un subsidi, la suma d'ingressos molt precaris o la pensió dels avis.

Al final, per a l'economia crítica feminista, es tracta d'apostar per la sostenibilitat de la vida, en condicions d'universalitat i respectant la singularitat. Això significa, a nivell personal, "passar-nos el sospechómetro ", apunta Agenjo, per observar com tenim interioritzats els valors capitalistes i patriarcals. A partir d'aquí, qüestionar i tractar de modificar les pautes d'alimentació, roba, oci, etc. En l'àmbit social, participar en col · lectius que fomentin valors "alternatius", com a grups de consum, bancs del temps, cooperatives o llogarets rurals.

Aquesta transformació integral, que parteix de l'individual i transcendeix al col · lectiu, afecta les maneres de relacionar-se, consumir i actuar, però també al coneixement. Kant-un dels patriarques de la Il · lustració-defensava el "Sapere aude" ("atreveix-te a saber"). Però, argumenta la psicoanalista Amparo García del Moral, el verb llatí "sapere" remet també a "assaborir". Avui, "hem esqueixat el sensible (olors i sabors) del coneixement". "Tenim la raó com a guia, però no podem renunciar al coneixement que aporten aquests elements sensibles", conclou. Per això, l'economia crítica feminista i del "bon viure" indígena també proposen una revolució en el camp cognoscitiu.



Rebel · lió ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons , respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.



Envia aquesta notícia
Compartir aquesta notícia: delicious  digg  meneame twitter 

dilluns, 16 de desembre de 2013

Diaris de ficció originals de Llum Sánchez

    Dilluns, 7 desembre, 1995


 
   Les metàfores són una de les múltiples coses de la literatura que em fan desesperar.

Franz Kafka, escriptor txec en llengua alemanya (1883-1924)






L'altre dia quan vaig eixir de casa per acudir a la teràpia, per tres vegades vaig enganyar-me de 
Metro. Arribava quan quedaven 20 m de la sessió. Em trobava espitosa. Feia compte que arribava el moment de posat punt i final a la teràpia.

Ahir em vaig alçar i després d'esmorzar em va venir al cap un somni que havia tingut i que recordava amb prou precisió. Em trobava a una estació asseguda a un banc amb d'altres persones. Llavors m'adone que no tenia prou diners per al bitllet. (situació que se m'ha donat en tres ocasions) amb molta vergonya els vaig demanar diners, però no me'n van donar.

Feia molt de temps que no tenia relacions íntimes. Quan per la nit em ficava al llit (patia d'insomni) em feia mal el baix ventre. Llavors temia que per aquesta mancança el cos es resentira i els dolors foren una manera de queixar-se, la qual cosa em va fer pensar que, abans de la carència afectiva, que tot i que era gran en aquell temps de plenitud com dona, hi havia el sofriment del cos per eixe motiu, atès que ja portava des d'abans de la separació un llarg periode d'abstinència. (ara recorde que a la religió cristiana ens solien mortificar amb dejuni i abstinència, tot i que fins ara mateix no havia caigut en aqueix detall. Mai ens van explicar què volia dir l'abtinència. Ara caic.

Doncs sovint em feia mal el baix ventre. Quan per fi aconseguia dormir-me començaven els espasmes, just al mateix lloc i eren tan forts que em despertaven. Jo patia perquè intuitivament tenia la convicció que l'abtinència perjudicava el cos– però l'abstinència prolongada podia fer-lo merda– i no sols al cos sinó a la ment. Per això que em va vindre al cap, atés que a la familia de ma mare ja s'havia donat algun cas de càncer, que a mi per la aquesta disfunció l'organisme, puguera contraure l'enfermetat. Sí, ja ho sé, puc pecar d'hipocondriaca.

Va anar passant el temps i per fí va arribar la tan esperada separació de cossos i bens signada pel jutge. Mentrestant presenciava impotent com el meu cos anava deteriorant-se poc a poc i cada vegada més, al cansament del treball professional i el de la llar s'hi afegia la idea de que estava exposant-me a una situació irregular que podia tindre  consequències.

Abans d'arribar a separa-nos jo ja tenia fantasies sexuals. Somiava que quan arribara a la nova meua vivenda trobaria algun veí, ens coneixeríem, ens agradaríem, i follaríem com a bojos en qualsevol moment del dia o de la nit. Sovint me'n recordava del poema d'Estelles, els Amants...Sí, qui té fam, somia en rosques. Però els dies passaven, i també les setmanes, els mesos i els anys. Quan acabava el treball estava massa cansada per tirar-me al carrer a veure si per fi trobava al l'home dels meus somnis, això era un desficassi. A mi, acabada la llarga jornada, el que volia de veritat era dormir, tot i que quan per fi arribava l'hora de dormir comenaven els espasmes, el cor se'm posava a cent i el cap a mil. Acte seguit no havia deu que em fes dormir, de vegades ni amb fàrmacs.

Aquesta situació em va portar a eixir alguna nit amb les amigues amb l'esperança de trobar un home en condicions. Discoteques, bars al barri antic, quedades per telefons per a cita a cegues...Ho vaig intentar de totes les maneres imaginables. Només una amiga, a força de persistencia, va aconseguir el sobresalient cum laudem. Ara, jo, d'eixa manera, ni a duro el pam. Per la nit necessitava dormir encara que fóra poc i malament. Després d'uns quants experiments vaig acabar per desistir.

Llavors va ser quan inevitablement vaig contraure els vots de pobresa, castedat i obediència al dos anteriors, només em faltava prendre els hàbits.