Memòries de la desmemoria /cap 100
dimart, 1 de gener, 1992 T ots el homes naixen iguals, però és l'última vegada que ho són. A BRAHAM LINCOLN Bon any nou! es diu, i així deuria ser... però ves a saber. Sona el telèfon. __Hola... __Hola. Qui ets? __Ja no te'n recordes de mi?. __Per què hauria de fer-ho? Després de tant de temps... __I encara m'has reconegut. __Bo. Què vols?. __Continues lliure? __T'importa? __No veus que si. Jo m'he divorciat. __Que esperes que et done l'enhorabona o el condol? __No has canviat. __Molt més del que tu et penses. __Vull veure't. __Doncs si que t'ho has pensat. Quedàrem a la cafeteria de l'hotel Bonavista, a la platja de Llevant. Era un dia net, l'aire era fresc, transparent. Feia bon estar i un sol replendent. A través d