dijous, 16 de desembre de 2010

Memòries de la desmemoria /cap 100






 dimart, 1 de gener, 1992


Tots el homes naixen iguals, però és l'última vegada que ho són.


                                                                 ABRAHAM LINCOLN


Bon any nou! es diu, i així deuria ser... però ves a saber.


Sona el telèfon. 
        __Hola...
        __Hola. Qui ets?
        __Ja no te'n recordes de mi?.
        __Per què hauria de fer-ho? Després de tant de temps...
        __I encara m'has reconegut.
        __Bo. Què vols?.
        __Continues lliure?
        __T'importa?
        __No veus que si. Jo m'he divorciat.
        __Que esperes que et done l'enhorabona o el condol?
        __No has canviat.
        __Molt més del que tu et penses.
        __Vull veure't.
        __Doncs si que t'ho has pensat.


Quedàrem a la cafeteria de l'hotel Bonavista, a la platja de Llevant. Era un dia net, l'aire era fresc, transparent. Feia bon estar i un sol replendent. A través dels cristalls contemplàvem el mar tranquil com un desert d'aigua.
Asseguts a taula ens guardàvem com a la primera vegada. Tanmateix la vida ens hi havia passat factura. Amb la seua alçada d'exjugador de basquet els muscles s'hi havien despenjat i l'esquena començava a corvar-s'hi un poc més. "El Lenon" em mirava amb un somriure de gos. 


        __Que guapa ets, "Rutllets d'or", no et recordava tan bonica...No sé com ha pogut  passar tan de temps...
        __Per la mortdedéu, Lenon, ara em diràs que has estat molt embolicat, com em deies adès, quan era una pànfila. La veritat és que encara no sé per què he vingut. Feia temps que t'havia esborrat de la meua agenda i tenia intenció de no tornar a veue't mai més.
Ell em mirava fit a fit a través de les seues lents redones amb montura metàlica. Als parpalls inferiors s'hi marcava un plec. Amb la seua forma cadenciosa de moure's, de pensar, de parlar...M'oferí un cigarret.
       __Gràcies, ja no fume. Això pertany ja al passat com la nostra relació, aquella estranya barreja d'amistat, complicitat i traició. És difícil de definir, amb tu mai no sabia a que atendre'm. Tenies una especial habilitat per mantindre't a certa distància física i afectiva. De tal manera que mai es podia comptar amb tu per a res. No obstant tu sabies molt bé qui era el teu amo i a qui li devies fidelitat.
      __ Si parles de "l'Epi"...he de dir-te que no ho feres ben fet amb ell. Mira que abandonar-lo al pitjor moment...el deixares fet merda.
      __Al pitjor moment?
      __Saps que s'arruinà. 
      __Això es veia venir, amb la vida que portava... Mai no abandonaria jo un amic, encara que l'hagués d'acollir a ma casa. Però ell no va ser mai un amic i el paper d'amant li venia gran. I encara li vaig fer un favor en deixar-lo. I tu m'ho retreus. Què poc em conèixes. Ni vas voler aprofundir en la nostra coneixença. Tenies por de complicar-te la vida? Ignoraves que jo no hi tenia cap intenció de furtar marits. I ni de conya m'interessava una relació de convivència en parella ni amb tu ni amb ningú. Què et pensaves, que em moria pels teus ossos?


Les meues paraules anaven descol·locant-lo per moments.


Al llarg d' aquells mesos vaig anar coneixent-vos. Una de les vostres juguesques que més em va colpir, entre d'altres, va ser el concepte que manejaveu de la dona i com hi practicaveu nombroses argúcies per destruir-la. No, perdona, deixa'm acabar. Mentre tu callaves el teu amic parlava i parlava massa, i em va posar al corrent de les martingales utiltzades pel vostre grup "d'amics" per seduir-les. De com vos divertiu a costa d'algunes dones benestants, quan us rebien a casa seua, a taula parada, que us tractaven a cos de rei, referia ell, amb sornegueria. Mentre que d'altres, en pitjors condicions, les induieu sovint a un tren de vida que elles no podien ni somiar, sopars a restaurants, alcohol, tabac, herba... i fins i tot a algunes drogues...Després, quan volien adonar-se'n, ja era massa tard. Llavors ja s'havien engreixat i el seu aspecte, deiu, hi havia empitjorat, però sobretot la seua condició de persones, dic jo. Era el moment de desestimar-les. A elles no els en quedava un altra que practicar la prostitució. Pobres ties, com deia l'altre, que anava de "salvador de la pàtria". Em pregunte quant d'odi cal per comportar-se d'aquella manera amb les dones. I a més, pel que fa a tu mateix, el fet de que te'n anares a Tailandia a fer turisme sexual amb criatures, dona la mida de la classe de persona que ets.    


     __Ras i curt, he fet tard.
     __No, Lenon, no és això. La teua dona t'ha deixat perquè n'estava cantat i tu ara en penses quina, del fum de dones que conèixes, et convindrà per cobrir la vacant i més amb dos fills adolescents. Fas una avaluació i heus ací que reapareix Marina als teus pensaments com una possible candidata.
     __No és això. Com n'ets de malpensada.
     __Doncs clar que és això. Parlem sense embuts, per favor, que no em mame el dit...Saps què em descoratja més quan tracte amb alguns homes? Que esteu convençuts que per d'haver nascut mascles teniu dret a jugar a l'escacs amb les dones. Ignorants.


Em va mirar sobtat.


A tu, Lenon, t'agrada jugar amb l'ambigüitat. Et limites a deixar passar el temps per si de cas els ploblemes es resolen tots sols. Ara, després de tres anys, vas i em telefones...Marina sabia que hi arribaria el moment, i ara et diu, amic meu, la porta del meu cor es va tancar per a tu després de l'última entrevista, i mai més tornarà a obrir-se.


Em vaig alçar i vaig pagar-hi la meua consumissió. Els tacons ressonaren a sòl de la cafeteria de l'hotel Bonavista, encara mig deserta a aquelles hores del matí. A l'exterior la mar era una immensa planura de lapislàtzuli. Algun núvolet rialler creuava tímidament el cel, mentres els pins es deixaven bressolar per la brisa.  

dilluns, 13 de desembre de 2010

haikus de Manuel Castellet









Circunstancias

Como suspiros
el viento se llevó veloz
las circunstancias.



Caminos  

Ay, los caminos
dejan ver la ilusión
son tortuosos.



Vida

Correr la vida
buscar la verdadera
simple razón.



Tulipanes

Tulipán blanco
teñido de sangre
tulipán rojo.



Marmol

Roca caliza
se transforman en vida
en blanco mármol.



Mar

Un mar bravio
rompe sus olas blancas
contra las rocas.



Rosas

Ramo de rosas
llena la habitación.
Está mi amor.



Rojos

Toda visión 
conduce a llameantes 
rojos cálidos.

diumenge, 12 de desembre de 2010

haikús de Manuel Castellet

HERRADURAS

Lanzo herraduras

con frágiles tenazas

clavos doblados.





PASIÓN

Enhebras llama 

en labios encontrados.

Pasión desatas. 




LUZ

Corazón puro,

un pensamiento vivo,

su luz de otoño.



CAPULLO VERDE


Rápidamente


marcó mi ilusión


capullo verde.