divendres, 17 d’abril de 2009

DOCUMENTAL

Víctimes de la repressió franquista(buscar)


El genocidi franquista a València


El documental ha estat realitzat a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de Barcelona, sota la direcció de Daniel López Izquierdo. Familiars de desapareguts, testimonis presencials dels esdeveniments succeïts a València durant la repressió i persones implicades en la investigació, donen una visió del terror viscut a València durant la repressió franquista.


Catellano. El documental ha sido realizado en la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna de Barcelona, bajo la dirección de Daniel López Izquierdo. Familiares de desaparecidos, testigos presenciales de los acontecimientos sucedidos en Valencia durante la represión y personas implicadas en la investigación, dan una visión del terror vivido en Valencia durante la represión franquista.












Subido por el 18/01/2011
Va fer la descoberta de les fosses comunes del cementiri de València, definides per Francesco Cossiga com les més grans de la història europea del segle XX. Es autora del projecte d'investigació de les fosses i del llibre "El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri". És la presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià.

Dissabte 20 de novembre va tindre lloc a València les Primeres Jornades Internacionals sobre Genocidis i Crims contra la Humanitat. Aquesta primera edició, organitzada pels col•lectius del Fòrum per la Memòria del País Valencià, el Centre Social Terra i Alerta Solidària, tenien com a objectiu contribuir a la reflexió i a la denúncia de tots els genocidis ocorreguts durant el segle XX i començaments del segle XXI i intentar desvetllar, en la mesura possible, els interessos que s'amaguen per sota d'aquestes barbàries.

Aquest encontre es va celebrar a la Societat Coral el Micalet de València i comptà amb la presència de diferents ponents i testimonis convidats per a parlar de temes tan diversos com el genocidi a Ruanda, la responsabilitat de la jerarquia catòlica en el genocidi franquista, l'experiència de Sarajevo o la violència patriarcal en el món i la legislació àrab. El programa de xerrades s'inicià amb una conferència inaugural que parlava del genocidi franquista a València i que portava com a títol "Els intents de invisibilització de les fosses comunes del Cementiri de València. La negació de les víctimes." a càrrec d'Empar Salvador, presidenta del Fòrum, Amàlia Alejandre, advocada i, també, de Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat.

La realització de les jornades -amb un gran èxit de participació- ens va permetre entrevistar als ponents i, ara, us podem oferir les seues declaracions aci.


Homenatge a les víctimes del franquisme

Homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València
En els 70 anys de la repressió franquista

Adhesions: forumperlamemoria@nodo50.org
Enguany fa 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes a València i de l’inici d’una repressió que va durar anys. Aquesta repressió brutal va provocar molts milers de víctimes directes (assassinats, torturats, repressaliats, exiliats...), així com indirectes en els familiars (empobriment, fam, malalties, morts, marginació social...). Va ser una repressió tan extensa, en el nombre d’afectats i en el temps de durada, que els seus efectes arriben fins als nostres dies.
Però el més dolorós és que les víctimes i els seus familiars, encara ara, 70 anys després, continuen esperant veritat, justícia i reparació integral. De manera que la ferida seguirà oberta mentre no s’aconseguisca aquesta triple reivindicació.
És precisament per això que les organitzacions sotasignants reclamem el reconeixement legal de la mort de les víctimes del franquisme, les quals, encara avui, no estan oficialment inscrites com a difuntes. I exigim la preservació i dignificació de les fosses comunes del Cementeri General de València, com un espai de memòria d’aquella repressió. Perquè el reconeixement legal és el primer pas necessari per al complet coneixement de la tragèdia. I perquè el lloc on són soterrades milers d’aquelles víctimes ha de ser un recordatori permanent d’uns fets que no podem oblidar.
Aquest homenatge és una mostra de la decidida voluntat que tenim de saber la veritat, de fer justícia i d’aconseguir la reparació de totes i cadascuna de les víctimes de la repressió feixista, dels milers i milers de persones que lluitaren pel progrés i la llibertat.
És per això que convoquem totes les persones i organitzacions demòcrates, el diumenge 19 d’abril de 2009, a les 12 hores, al Cementeri General de València.

dijous, 16 d’abril de 2009

colors


El glop de sang encès d'una rosa de passió. Les notes contundents d'un piano rellisquen per sobre les escales del teclat i s'escampem pel sol, per l'aire que omple l'estança apagada. La teua mirada em crema, i després ja no sóc jo. Em fonc amb l'últim anhel de la llum del capvespre. Per què és viu el meu record. Per què no  tremola i creix i esclata i mor. El sent crepitar amarant-me de calor i d'olor a tu.

Carn suau de nadó, dolça i tèbia. El so dels teus passos, menuts, com unes petites ales. La llum tènue de la matinada s'emmiralla a la llunyania de les muntanyes. S'estimen, diuen. L'harmonia d'una fragància musical de cordes, amb el seu fluir i refluir d'un mar irreal. L'aurora, el primer batec del dia que neix. El primer alè del primer bes. Un somni del que mai no es voldria despertar...Trincl!...i les ones es propaguen pel un univers fet a mida. Un pètal es desprèn negligent de la corol·la i descendeix al misteri de la realitat.

Un xiscle de joc, una llàntia encesa enmig de la nit. El cant ronc del llaurador, doblada l'esquena sobre el solc. Una mar de calèndules tremolant de goig, cara al cel immens, negat de llum i de olor a mel. La calor enterbolida d'un ritme mogut, tribal, ancestral com la mateixa terra.

Delicat escampa el seu perfum a poc a poc puja d'intensitat com una melodia. Una pinzellada furiosa creua en diagonal l'espai blanc de la tela. És un camí, el camí necessari, un pentagrama, una estructura, un lloc, un niu, un punt, un inici...

Una parella s'estreny inscrits en un tango, sensual, arrenca bruscament d'un moviment, un altre, i després sobrevé una cadència. Una mirada en clau de sol es posa com una papallona a l'abast d'un altra mirada i floreix un miracle, la vida, un gemec net i fresc de plaer. Una llàgrima de goig, una aventura insospitada dins la tela verge de l'artista.

Llunyanies humides, llunyanies tèrriques, es fonen el l'ànima comuna de la glòria que els empara. Cristalls nascuts de les miríades estèrils, inserixen somnis per fer collars. Com abastirem la fina harmonia d'un vals; com no titil·lar pel perfum agredolç d'un blues. Visions del passat, del paradís que ahir ens acollí, a vosaltres i a mi amb el cor en un puny.

És el mormol de la corfa calenta, del cossos bellíssims que acaronen l'esguard. Suggestiu i misteriós, ascètic i místic, submissió increïble. Delers estimulants, l'hedonisme de les formes belles, quasi perfectes dels instruments. Servitud d'inqüestionable necessitat. Mimetisme amagat a les discretes presències de la seua essència votiva.

Boira, embolcalla, adorm...com una fada transforma, converteix, insinua, esdevé. No crida, no; ni tan sols es fa notar, només sentir, com un sospir, com una possibilitat. Entretant es dona al mestissatge amb uns i altres, per desplegar-se en infinites tonalitats a penes sospitades, com un preludi, vaporós, alie a la pròpia bellesa de plegaria.

No res, l'abans i el després, indiferent a l'emoció, rutila per sobre els altres amb veus d'infants. Puresa i netedat, víctima innocent de la seua pròpia fragilitat. Fred, pur, net, inabastable. Deu de deus, quí podria imitar-te, suplantar-te...Et trobes tan lluny com l'el·lipse no traçada d'algun astre. Ets tan excels que empetiteixes les paraules. Només podria parlar de tu des del silenci.