dissabte, 5 d’abril de 2008

LES ILLES de Vicent Andrés Estellés





















Ai la corranda de les illes
les verdes filles de la mar
s'agronsaven als balancins

la gavina de bon matí se'n fuig de l'illa
va reviure el nocturn epitalami
de leda amb l'illa sobre els llençols blancs

tenia tot l'eixovar fet
amb les inicials brodades a mà
ben estovat dins els calaixos de la còmoda


quin perfum conjugal de la terra de taronges
anuncia les illes
i ataranta i atreu els navegants

em muir per una illa
que no vol saber res de mi
cante a popa en la nit de la mar

de sirenes de mariners
ah conta'm illa tots els teus amants
i aquell grumet que es va matar per tu

illes oh illes totes a floretes
quina vivacitat de colors
donava gust la vida i pelava la taronja amb les dents

aquell tic tac de cor dels fars
fotografia en la nit
tots els vaixells que arriben amb els nàufrags en tones

les illes de la mà dels arxipèlags
tots els matins anaven a l'escola
mossegaven el llàpis mirant per la finestra

la una illa que servia a londres
li va caure el servei en terra
plorava mossegant-se una punta del davantal

jo coneixia el cas d'un mariner
que va violar una illa preciosa
i la va abandonar prenyada de sis mesos

mentre les illes dormen
hi ha intermitent el tic tac del seu far
els fars com els forners dormen de dia

totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure oh cuba

era primavera
anàvem a collir espàrrecs
oh illa illa illa

oh esveltes illes de setmana santa
s'ouen els fondos tambors de la sang
les casaques brodades en or dels borbons

teuladins de la plaça de sant eulari

adéu adéu adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa

pujàvem feixos d'aigua
do d'aquells dies transparents
a la nit cul en terra cantàvem a la lluna

¿quantes llunes hi ha al cel?
una mil quinze
sempre ens equivocàvem

trenes de les dolces filles dels déus
recorde molt les vostres sines
l'os ocult i tan dolç de les vostres anques

ara si no m'oblide
enramaré les tendres illes
amb els versos llatins de catul

aquesta illa és per alberti
que ningú no la toque
aquesta illa és per alberti i maria teresa

en arribar la nit
la mar tapa les illes
i després els besa en silenci el front.









divendres, 4 d’abril de 2008

un moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
¿és de debó que eivissa s'ha casat?
He estimat molt una illa
ella volia ésser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera
M´he enamorat d'una illa
però ella no em fa cas
em moriré de mala seguida.

Les illes Vicent Andrés Estellés


si jo fos ric faria
col.lecions d'illes
les trauria al balcó com cantarien.

Les Illes Vicent Andrés Estellés

La mar floria
en roses en magranes
en cistelles verdes ai com floria


Les illes, Vicent andrés Estellés


Illes de cap al tard
com us enyore llimes i taronges
volaven les parres.

Autorretrats de Llum







dilluns, 31 de març de 2008

Memòries de la desmemòria 01

                                                            Autora: Brooke Shaden






dimecres, 2 de febrer, 1987

Quants plans deturats, quantes coses per fer, petites coses que guarden el seu temps, impertorbables, mentre que envellixen, com tot, com tots, a casa, a l'escola... eixes coses que sempre poden esperar, unes cartes per escriure... unes visites per fer. Irene em tocà ahir des de Madrid, preocupada pel meu silenci. Les paraules se'm queden curtes; potser per això en les etapes més fosques m'empare en ell.


Ahir diumenge vaig eixir amb Alba i anàrem a un pub. Per a ella tot és bo i positiu, sembla que ha arribat al "nirvana"- em dic per a mi-.De seguida faig una valoració més justa. Ella, després de tota una vida de dificultats, ha assolit un equilibri per a mi impensable. Es mereix admiració i el respecte. En aquells moments la nostra conversa s'iniciava vacil.lant; aquell escenari ens resultava estrany, solíem veure'ns al seu estudi compartint una botella de vi. Després davant d'un cafè irlandès ens vam animar.


Entre altres coses li parlí de Joan, del plaer que em va proporcionar la seua telefonada. Em va agradar, després de tan de temps, sentir de nou la seua veu, notar el seua cadència...recordar el seu semblant auster. Em proposava assistir a una actuació de jazz. Molt amable, vaig pensar, encara que alguna cosa havia canviat en mi; ja no vaig sentir l'emoció d'altres vegades. Em vaig limitar a contestar-li serenament, fins i tot amb un lleu to d'enuig:
- ...Quan de temps...
- Sí. -em va dir i va fer una de les seues pauses- Estic ordenant...
- La teua vida?-vaig avançar-.
- No, les meues coses.- La seua vida, vaig pensar. Després vaig restar un moment absorta.
- Que dius?-insistí ell.


N'estava clar era una cita. Havia de decidir si acudiria. De sobte vaig eixir del cercle viciós en el que es movia la meua ment des de feia temps i temps, atrapada en el passat sense solució d'eixida, amb un:
-...Podria ser... miraré com ho tinc.- En algun instant vaig intuir que vivia en altre espai. La nostra havia estat una amistada incipient interrompuda sense saber com ni per què.


Quan ens coneguerem, en un taller de creació literaria, no em va caure bé; em va semblar que mostrava una actitud arrogant i ensems m'inspirava una certa admiració. Després ens anarem coneixent. Parlava poc però vaig anar endevinant que poseia un sentit de l'humor que expressava amb una fina ironia i una senzilla naturalitat.


Amb tot era una incognita que potser em costaria molt de desxifrar.

Memòries de la desmemoria- Pròleg

Quan passe el temps i les coses canvien potser ja no recorde el que passa ara, tal vegada el meu cap estarà ple de boira i no sia capaç d'enfilar uns rengles...He desitjat tant perdre la memòria per no recordar tots allò que em fa patir...Tant els ho he demanat als deus, que ara tem que el meu prec haja sigut escoltat i tots els dies de la meua vida esdevinguen com una gran taca de tinta. Tinc por de perdre el meu passat, és l'únic que tinc. Per això he d'escriure, ací, en el silenci de la meua habitació, mentre veig enfosquix-se les vesprades cada dia i com davallen vestides de dol cap a la nit. Jo sé que, almenys així, podré salvar quelcom d'aquest naufragi. Mentres puga. He d'intentar-ho si més no. Sóc conscient que de vegades, sotragada per la força de les meues emocions, les paraules seran embastades a orri, per bé que intente reflectir la realitat, amb el temps dubtaré si he estat fidel al meu propòsit. D'altres no tindré el coratge de ser sincera...de ser veraç del tot. No ho sé, jo sóc el meu pitjor jutge, és clar. 

Ara el que importa és deixar constància d'uns fets, d'uns sentiments, d'unes situacions... més enllà de les meues autoexigències personals, sempre restarà unes línies bàsiques, un canemàs en el que puntet a puntet, puga seguir-me el rastre, en cas de que la foscor, que envaïx les meus vesprades, arribe a envair també la meua memòria.