Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016
Imatge
                  Cròniques personals original de LLum Sánchez Quan vaig rebre l'última carta de Mercé li vaig tocar de seguida, la pensava tan feliç amb el seu ordinador, "...de moment vaig fent pràctiques amb ulleres progressives..." (em déia) La vaig trobar bé d'anim, massa bé. Havia estat déu dies hospitalitzada i ho havia passat molt malament pel problema de la seua sang. I jo encara donant-li voltes a les seues paraules i a les seues noticies...Quan vaig anar a la meua revisió ginecològica...dues radiografíes...s'observava certa anormalitat, digué la Dra. Dino. Un legrat. No té cap impotància; després s'analitza... Dilluns de matí sonà el telèfon, la veu cantarina de la Dra. Dino s'ecoltava entelada de tristor, un càncer de matriu...Sí, ho vaig comprendre de desguida, no era difícil d'entendre. La intervenció fou inmediata. M'ho llevaren tot; després radioteràpia. Es possible que puga superar aquest primer estadi.
Imatge
                                     Cróniques personals original de LLum Sánchez          Benvolguda LLum: Cóm estàs? Espere que la teua salut siga bona i que ja et trobes totalmentement recuperada de l'operació. Primer de res volía demanarte disculpes per no haver-te visitat, però he tingut un estiu massa mogudet. Amb aquesta carta m'agradria comunicate el meu agraïment pel tracte rebut durant el període de pràctiques. Em sentí molt bé i aprengué molt; tu em proporcionares diverses idees de cóm ensenyar i aprendre dels altres. Ha estat un exemple per mi i tot el que he pogut recapitular amb tu ara ho he fet servir; i espere que seguirà essent-me útil al meu futur com docent. Tu em proporcionares diverses maneres d'ensenyar i aprendre dels altres. Has estat un exemple per mí i tot allò que he pogut recapitular amb tu m'ha ajudat ara i espere que que ho faré servir al meu futur com docent. Al trobar-me a la teua aula m
 
Imatge
                              Cròniques Personals original de Llum Sánchez               Monòlegs Potser hauria de dir moltes coses, substanciar el desassosseg en protesta, en denúncia, malgrat que a la meua edat...Després pense "cada alma, en su armario" que dèia la Loles... Sí, intente ser ponderada i respectar les raons secretes, eixes que la "raó" no entén...em conforme amb viure cada dia, encara que sé que la resignació i el conformisme generen més malenconía, i aquest ha estat sempre el meu problema. Que sóc un ésser fet per la lluïta i pel crit, per la protesta i la denuncia,  i mai, mai m'he sentit capaç s'assumir el meu impuls... Si, és cert, mai no he sigut capaç, o bé tant hi vaig anar silenciant, tant... que ja no m'incordia, i encara que sóc conscient que em resta per fer  alguna cosa imprescindible,  no em trobe amb forces per fer-ho. O potser m'immobiltza el dubte. Desconectada, immersa al meu
Imatge
        Cróniques personals  or igin al de Llu m Sánchez                         En algún lloc del món déu existir persones. Jo no sé on en  hauré de cercar, per altres contrades, a la millor per altres països... o per altres continents. Persones que et miren i et reconeguen com una persona, amb qui poder comunicar-se, compartir. Déuen existir d'altres nòmades amb qui, després, poder recordar amb afecte, amb desig de tornar a veure'ns.  Potser ara ja demane un impossible. No desistiré, viatjaré en solitari, "lleuguera d'equipatge". Ara, "¡ni pito caso!", com déia  Fernando Argenta als seus "Clásicos Populares"... Ja ho sé i no em fa por. Y ho faig amb una discreta esperança...El món canvia tant i tant de pressa...  Ara que vaig aprofundint a la historia dels darrers segles, em sent cada vegada més estrayna. Necessite endinsar-me plenament en l'estudi d'aquest segle, la Guerra Civil, els seus prolegòmens...Qué ens ha passat? qué en
Imatge
                    Cròniques Personals original de Llum Sánchez N'era sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure les ànimes dels inocents... De sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes. Malgrat els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un blau inten