dissabte, 25 de febrer de 2012

Memòries de la desmemoria /cap 112

Napols, 10 d'agost 1992

Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquells
que l'han trobada.

Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931)



Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar-m'ho. Van a Ischia?. Sí, va dir ella. Els importa que vaja amb vostès?. Clar que no. Els minuts passen arrossegant-se com els cucs. El moreno va desaparèixer. Arriba més gent. Respire. 


En desembarcar veig una munió de vehicles, uns eren taxis, d'altres moto-taxis. Jo demane un taxi, un personatge amb posat de moro em pren l'equipatge de les mans i el carrega a part de darrere del seu moto-taxi sota el tendal en dècimes de segons. Em diu que puge al seu costat. Li dic que jo vull un taxi. Posa el motor en marxa. Amb un bot m'enfile al seu costat com una automata. Arrenca el motor i agafa una carretera estreta i serpentejant i empinada. A dreta i esquerra muntanyes enmig de la nit. Comencem a pujar, a pujar...el motor bramava mig ofegat. L'una al rellotge. Ai, mare meua, aquest mosso no aten a raons, si li ve de gust pot aturar aquesta cafetera russa i pegar-me un repàs. Tremole. Seguim pujant carretera amunt. De sobte li cride, però on em porta, a on?. No s'inmuta. És aqui, a aquesta adreça és on vull anar. Estan esperant-me. Es deté, m'agafa l'adreça fa com que l'entén, baixa del vehicle i, com per ensalm, apareix una cabina de telefon. Despenja, marca...Mentre jo l'observe des de fora sentint el cor a la gola. Torna. No hi són. No cotesten. No hi són. Com que no, si hui s'organitzava una festa. No, no hi són. I ara?. No precupar-se jo portar a un lloc i tu dormir. Arrenca.


"La Capanina". Pel temps que hi havíem estat pujant ben bé semblava l'Everest. Uns murs blancs ostentaven unes trepadores que hi queien per damunt en cascada, serpentejaven formant un corredor que conduia a l'entrada d'un hotel. Vaig respirar en veure altres éssers humans. Per fi. En  descarregar l'equipatge i li vaig amollar el que va voler cobrar-me. Quan em vaig veure a l'habitació amplia, neta, amb bany...Vaig pensar que despertava d'un malson.






        

divendres, 24 de febrer de 2012

Un largo silencio


Acabada la guerra civil espanyola, una dona, marit i fills que pertanyeren al bàndol republicà torna a la ciutat de províncies, en la que hi havia transcorregut la seua vida fins a l'inici del conflicte. Les seues filles i la seua neta de pocs anys l'acompanyen al regrés. Llevat de la xiqueta, totes han perdut molt, potser massa, amb la guerra. De seguida, els vencedors començaran a deixar-los clar que tampoc no podran recuperar res d'allò que encara pensaven que era de la seua propietat, des de la casa familiar, que els ha sigut usurpada, fins la bellesa dels seus somnis. La derrota no sols ha sigut total: deu ser continua.
Un largo silencio aprofundeix en un de els episodis més terribles de la nostra història recent des de la mirada, lúcida i inerme, amb que una sèrie de dones, molt diverses entre si, observen un mateix i desolat paisatge davant del qual no cap més refugi que el record, ni més gest que la claudicació.    

Manifestació a Castelló per la TV3




        El dia 18 de gener, un grup d'adherits i simpatitzats de SI, Solidaritat Catalana per la Independència, vam acudir a aquesta manifestació. A l'hora i al lloc previst. Tot en gros n'érem quatre gats. Passats uns minuts van començar a arribar més i més gent. Uns joves portaven una senyera enrotllada; la desplegàren. Era tot una banda ben ampla i llarguíssima. Van anar agafant-nos a les dues bandes mentre es desplegava. 

Els manifestants anàvem ordenat-nos espontàniament als laterals i distribuint-nos. Va anar prenent forma. Començà la desfilada. La senyera, ara tota desplegada, ocupava el centre del carrer i així va anar avançant al llarg de tot el recorregut. Pancartes, música, consignes, breus comentaris referents a la situació que havia provocat la protesta per part d'algun companys que agosarats ens animaven a l'entusiasme general, de tal manera que no va decaure en cap moment, ben al contrari, a mesura que sumàvem gent, més segurs ens sentíem i més ens autoafirmàvem en la legitimitat de les nostres aspiracions. 


Una manifestació gloriosa.