Un esguard de mar blava

Napols, 10 d'agost 1992 Sempre s'ha de seguir qui cerca la veritat i sempre defugir aquells que l'han trobada. Jean-Claude Carrière, guionista i dramaturg francès (1931) Eren les onze de la nit i em trobava al port de Nàpols. L'embarcació que eixia cap a l'illa d'Ischia salpava a les dotze. Aquell espai gran i solitari vora les aigües negres va remoure les meues pors, somnis d'aigua, recurrents... Ja quasi els havia oblidat. Feia tant de temps que em varen turmentar...I ara, jo sola amb l'equipatge, la bossa de mà...si la perdia o me la robaven...Em vaig mantenir a certa distància de l'aigua. No volia mirar-la, no volia veure-la. De sobte apareix un jove de raça negra. Em veu, em mira de lluny i comença a apropar-se'm. Quan arriba no sé que em diu. Jo ja em veig dins de l'aigua sense bossa ni equipatge. No vull que em note que estic espaordida. El mire de front, cara a cara. De sobte apareix una parella. M'adrece a ells sense pensar...

Acabada la guerra civil espanyola, una dona, marit i fills que pertanyeren al bàndol republicà torna a la ciutat de províncies, en la que hi havia transcorregut la seua vida fins a l'inici del conflicte. Les seues filles i la seua neta de pocs anys l'acompanyen al regrés. Llevat de la xiqueta, totes han perdut molt, potser massa, amb la guerra. De seguida, els vencedors començaran a deixar-los clar que tampoc no podran recuperar res d'allò que encara pensaven que era de la seua propietat, des de la casa familiar, que els ha sigut usurpada, fins la bellesa dels seus somnis. La derrota no sols ha sigut total: deu ser continua. Un largo silencio  aprofundeix en un de els episodis més terribles de la nostra història recent des de la mirada, lúcida i inerme, amb que una sèrie de dones, molt diverses entre si, observen un mateix i desolat paisatge davant del qual no cap més refugi que el record, ni més gest que la claudicació.    

        El dia 18 de gener, un grup d'adherits i simpatitzats de SI, Solidaritat Catalana per la Independència, vam acudir a aquesta manifestació. A l'hora i al lloc previst. Tot en gros n'érem quatre gats. Passats uns minuts van començar a arribar més i més gent. Uns joves portaven una senyera enrotllada; la desplegàren. Era tot una banda ben ampla i llarguíssima. Van anar agafant-nos a les dues bandes mentre es desplegava.  Els manifestants anàvem ordenat-nos espontàniament als laterals i distribuint-nos. Va anar prenent forma. Començà la desfilada. La senyera, ara tota desplegada, ocupava el centre del carrer i així va anar avançant al llarg de tot el recorregut. Pancartes, música, consignes, breus comentaris referents a la situació que havia provocat la protesta per part d'algun companys que agosarats ens animaven a l'entusiasme general, de tal manera que no va decaure en cap moment, ben al contrari, a mesura que sumàvem gent, més segurs ens sentíem i ...