Un esguard de mar blava

He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un retrat molt bonic, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però..retocat. M'explique. Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; sens dubte. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciència, passat el primer moment d'eufòria,-a tothom li agrada eixir bé en la foto- em vaig quedar ruminat-lo. Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La...

diumenge, 5 d'abril 1987 Elisa, a qui havia conegut a la Menendez de Santander, l'estiu passat, era pediatra, i vivia a Madrid, divorciada i sola. Havia sobreviscut a una leucèmia. Des d'aleshores no havíem perdut el contacte, ens escrivíem de tant en tant i ens visitaven esporàdicament. Ara s'hi trobava a la meua casa de camp passant uns dies. Açò s'acaba. Soc conscient de que estic tancant les darreres pàgines de la primera part de la meua vida. El que deixe enrere, família, amics, gent estimada...el poble, escenari del meu drama. Ara em llance sense xarxa a la recerca del jo ignorat o quelcom així; sona un poc tòpic. Més endavant caldrà fer una reflexió seriosa. Ara mateix em sent tan bé que no podria enyorar res. El que m'espera, una vida plena de possibilitats, gent i llocs per conèixer. Una coneixença, potser, que m'aporte un poc de tendresa, no sabria dir com la necessite...No he de fer-me il·lusions car "les il·lusions son obscenes...