dilluns, 23 de juny de 2008

Comentari de Llum Sánchez a "LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ"



He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un retrat molt bonic, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però..retocat. M'explique.

Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; sens dubte. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciència, passat el primer moment d'eufòria,-a tothom li agrada eixir bé en la foto- em vaig quedar ruminat-lo.

Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La nostra mentalitat en general no estava preparada per assumir els canvis que en aquest sentit ja venien produint-se a Europa. La falta d'informació obstaculitzà el procés de assumir noves pautes en les nostres relacions sexuals. Moltes de nosaltres visquérem tots aquests esdeveniments com aquell que veu els bous des de la barrera.

Al nostre país, si mal no recorde, ens trobàvem encara en els últims anys de la dictadura del general Franco. Als Beatles només se'ls va permetre dues o tres actuacions. L'accés a la literatura de l'època era molt dificultós, tan per la falta de biblioteques públiques com per les restriccions imposades al món editorial, així com la manca de recursos econòmics per adquirir llibres. L'església, com sempre, s'havia dedicat a impermeabilitzar-nos front a tot allò que suposara canvi, progrés...(En l'última encíclica papal en la dècada del 60 al 70, encara insistia en considerar únicament tolerable per al control de la natalitat el mètode "Ogino") cosa que podia suposar fer-li perdre els papers, una vegada més; i ni de bon tros estava disposada a consentir-ho, amb algunes dignes excepcions que es donaren al seu si.

La formació que havíem rebut aquestes dones meravelloses que se suposa que érem, va ser una interpretació sui generis del feminisme, és a dir mantindre quasi la mateixa submissió al marit que les nostres mares, el paper d'esposa i mare immutable, encara que ara tinguérem una professió o un treball remunerat que ens permetia aportar a la llar uns ingressos equiparables als del la parella; sense deixar de assumir la major part de les tasques domèstiques. O a tot estirar emprear a una altra dona que ens ajudés per tal de que la situació de conjuge pogués romandre quasi inalterable.

Es a dir una versió particular a l'espanyola del tant polèmic feminisme que lluny d'acceptar-lo com un avenç més de la nostra cultura, va ésser interpretat per la major part dels homes de la nostra generació, com una amenaça al seu estatus d'amo de la casa i pare de família. Tot presentant-nos el paternalisme com una concessió als nous corrents ideològics i penjant-nos el despectiu de feministes a les dones que havent conegut en literatura, filosofia, història i art el com i per què de l'actual situació, reivindicàvem un canvi de papers en les nostres relacions.

No hem de perdre de vista que la revolució feminista, la revolució sexual, el canvi polític, el qüestionament de la religió i la transició a la democràcia després de la mort del dictador, per a moltes dones van ser episodis dolorós i frustrants, sobretot a la vista dels resultats aconseguit. Naturalment esperàvem molt més.

És clar que hom no desestima un poc de romanticisme, com no ens molesta gens escoltar un bolero, ben al contrari, aquestes coses tenen la seua gràcia i commouen la nostra sensibilitat, amb tot convé que no idealitzem perquè correm el risc de contribuir a una fal·lacia, i això no hi seria just, sobretot per a moltes dones que s'han deixat la pell, en tots els sentits, per aconseguir un món millor.

I si bé és cert que moltes dones d'aquesta generació som boniques i tenim estil i som tolerants i sensibles a les necessitats dels altres, no hem d'oblidar, però, les nostres pròpies que, com sabem, no hem d'esperar que vinga ningú a satisfer-les.

Després d'anys i planys en guanyat en independència, en autoconcepte i sobretot en lucidesa que es tan com dir que ens hem acomiadat de les il·lusions i ens hem aproximat més a l'escepticisme, sense deixar de ser, en el millor dels casos, belles però també serenes, comprensives, sensates i...arribat el moment seductores.
Llum Sánchez

Memòries de la desmemòria- cap 10


diumenge, 5 d'abril 1987


Elisa, a qui havia conegut a la Menendez de Santander, l'estiu passat, era pediatra, i vivia a Madrid, divorciada i sola. Havia sobreviscut a una leucèmia. Des d'aleshores no havíem perdut el contacte, ens escrivíem de tant en tant i ens visitaven esporàdicament. Ara s'hi trobava a la meua casa de camp passant uns dies.


Açò s'acaba. Soc conscient de que estic tancant les darreres pàgines de la primera part de la meua vida. El que deixe enrere, família, amics, gent estimada...el poble, escenari del meu drama. Ara em llance sense xarxa a la recerca del jo ignorat o quelcom així; sona un poc tòpic. Més endavant caldrà fer una reflexió seriosa. Ara mateix em sent tan bé que no podria enyorar res. El que m'espera, una vida plena de possibilitats, gent i llocs per conèixer. Una coneixença, potser, que m'aporte un poc de tendresa, no sabria dir com la necessite...No he de fer-me il·lusions car "les il·lusions son obscenes" com deia el poeta Espriu.


Ens coneguerem al Congrés. Em pregunte com succeixen aquestes coses, quin és el misteriós mecanisme que s'activa per a que un home i una dona es descobreixin. En aquesta ocasió, però, ha estat diferent. Després d'una primera aproximació les coses se van avançar ràpidament; teníem poc temps. Un sopar multitudinari, ball, unes caricies, una estona de conversa passejant agafats pel carrer. Una copa en un pub. Res de solemnes confessions tan sols un breu comentari sobre un mateix , com uns punts de referència amb els que l'altre havia de reconstruir la resta de la història; encara que tampoc necessàriament.
Per la meua part, pressuposant que érem persones adultes i sensates, d'antuvi li vaig deixar les coses clares, sobretot, que allò no seria una frivolitat, el "polvo" d'una nit de primavera. Altrament tampoc no em sentia preparada, en aquells moments, per a involucrar-me en una relació. Ell m'escoltava amb una actitud hermètica, amb tot llavors vaig interpretat que ambdós començàvem a donar-li forma a allò que hi havia nascut entre nosaltres. Aleshores em vaig sentir feliç o quasi feliç, com feia una eternitat que no em sentia. Al taxi em va acaronar els llavis i jo, agafant-li la mà, li vaig besar el palmell amb tendresa. Desitjava que aquests moments no finiren mai; el taxí, però, va arribar a l'hotel i ens hi vam haver de separar.


Aqueixa nit comentant-li-ho a Elisa se'ns vam fer més de les cinc de la matinada. Faltaven poques hores per a la clausura de l'Encontre. Em vaig alçar ombrívola. Sentia un gran desig de veure'l i em trobava desficiosa. Tan prompte vaig arribar al recinte em va assaltar un mal presagi. De sobte intuí que no ens veuríem més. Després, quan ens varem trobar enmig d' aquella multitud a penes em va reconèixer. Estava distant, o potser fora jo la que em mostrés distant, no ho sé. A l'hora d'acomiadar-nos li vaig demanar l'adreça i ell me la va escriure en al meu bloc. Li vaig dir: "Bo, me'n he d'anar" Ell se m'apropà i em va abraçar suaument retint-me per uns instants. Aleshores jo li vaig demanar." Vols que ens tornen a veure o que t'oblide?" I em respongué. "Aqueix és el teu problema". Amb tot li digué:" Tu saps que tan sols no és meu sinó nostre". Ell em soltà i agafant-me pels muscles em mirà als ulls tot diguent-me que aquestes coses es diluïen amb el temps. Que n'eren fruit de l'afectivitat que es desperta quan es treballa en grup...No vaig voler sentir més, quelcom se'm trencà per dins. Ell encara em besà les galtes i afegí: "Sent que t'allunyes..." Però no li vaig respondre i em dirigí al grup on hi eren Elisa i Joana. Per a mi s'havia complert el mal presagi.