dijous, 22 de juliol de 2010

Memòries de la desmemoria /cap 63



Autora: Elvira Coderch Giménez
Perquè de vegades les reflexions ens duen a una cruïlla amb aquest capficament meu per voler comprendre una situació, sobre la que sé a ulls clucs que no tinc suficient informació. Ell es tanca com un ostra perlífera i no parla de res, o quasi res, si més no amb mi. Sols em parla del que diu que sent i jo he de creure'l com si fos l'última veritat de Credo. Del que es porta amb amb ella, però, però ni parlar-ne, ni del que fa, ni del que pensa. Pel que pertoca a aquest afer davant meu s'estén una gran incògnita, un núvol espès. Jo vaig notar des d'un principi que ni de gairell parlava de la seua relació. Es va limitar a esbossar-la amb unes línies molt generals, que gairebé no han variat d' ençà. Llavors vaig pensar, molt ha de preocupar-li la situació per a tancar-se en aquest mutisme, tantes coses que m'explicava de primeres...Tot seguit vaig aparcar el tema, i jo, molt aristocràtica,vaig limitar-me a mostrar-li respecte vers al seu silenci. Després, a mesura que passava el temps, em vaig adonar que no parlava perquè no tenia res a dir. Aquesta, esclar, era una simple racionalització per no entrar jo en conflicte amb mi mateix. Tot i això arriba un moment que el propi sentiment que m'unix a ell em crea la necessitat de conéixer, minut a minut la seua vida la seua història, un desig insà d'esbrinar el seu passat, els fets, les persones que han passat per ella, els afectes, les situacions, familiars laborals, de relacions... com ell pretenia fer amb la meua. No sé si parlem de gelosia, no tinc referents sobre aquest particular. Era comprensible, jo em resistia a que l'afecte que va despertar en mi, anara creixent, i prengués totes les característiques d'un sentiment profund, d'una gran passió...Les emocions desmesurades m'atabalen, em fan por i em fan sentir insegura i vulnerable. No volia, contra la meua voluntat s'alçava el seu desig fort, sòlit, dominant, sense cap mena de escletxa. Em feia l'efecte que per a ell tot n'estava clar, m'estimava i m'estimava així, d'una manera contundent, total, amb una exclusivitat atorrollant. Jo , per contra, necessite temps , temps per ordenar els meus pensaments, per reflexionar sobre la coherència dels meus principis, sobre l'harmonia que deu existit entre el pensament, el sentiment i l'acció.

Per açò jo no volia cedir d'una forma total i deixar que la nostra relació s'establira amb els termes que ell va determinar des de l'inici, per omplir un buit de la seua vida que no hi tenia assolit. Per això jo no volia accedir d'una forma incondicional a les seues demandes. I en la meua ingenuïtat encara intentava, amb totes les meues forces, fer-l'hi comprendre. Vaig fer valdre tot el meu poder de persuasió, tots els arguments que em vingueren al cap...També és cert que les nostres discrepàncies sorgien només quasi sempre per un malentès, ens disgustaven i el mateix enuig ens feia qüestionar-nos seriosament la nostra relació; fins i tot jo, amb aqueix fatalisme tan meu sovint acabava per dir-l'hi que hauríem de deixar-la estar.