Un esguard de mar blava

Setembre 1987 Sent en aquests moments la música que Pol posava a les classes de dansa. Va ser una sort conèixer-lo i tractar amb ell. De nacionalitat danesa parlava un castellà prou correcte. Va començar de molt nano la seua formació. El seu físic era un regal per a la vista, però el que més m'atreia d'ell és que era una persona molt dolça. Després d'un parell de cursos o tres, el grup va acabar desintegrant-se. Finalment ens quedaren en quadre. Llàstima. Algú em va dir que estava malalt. Malalt? Al poc temps se'n tornà al seu país, on hi va morir de sida. Guarde d'ell un record molt tendre. Em queden tres planes per acabar aquest bloc. Em diu Juana Linares en una carta que la meua prosa té ritme...Potser sia així però això no basta per a fer literatura; aquesta demana dedicació completa. Si no tinguera altres obligacions ineludibles faria dues coses: exercir la meua professió i escriure. I posats a imaginar el teatre és el que de veritat m'hauria fet f...

ENTRE BASTIDORES Lo siento, lo siento...lo siento y también las prisiones en las que nos movemos tras sólidos barrotes de enmohecidos hierros. Las palabras ahogadas en miradas, las miradas, por azar, apresadas al vuelo, traviesas, delatoras, henchidas de misterio. Los secretos pendientes en busca de un espacio y un verbo. Los sueños perpetrados al fondo del silencio, mutilados por miedo que se los lleve el viento. Los más hondos deseos esbozados en gestos se esconden enseguida incompletos... inciertos. Y siento cómo se abre el abismo del tiempo recordándonos siempre que estamos lejos, lejos... Distancia de los años, distancia de los cuerpos, distancia de la vida, distanciados momentos. Tiempo, eterno enemigo, desventurado velo que tiñes con tus grises mis oscuros cabellos. Siento también tus lágrimas, y las siento de fuego como el que arde e...

Agost 1987 cap 28 De vegades tinc pensaments disbaratats: no desitge una relació estable però...necessite un home. Em ve al cap "Amacords" de Fellini, l'escena en la que el jove, que estava un poc ratllat, se'n puja a aquell arbre immens, i allà dalt comença a cridar amb totes les seues forces: "Voglio una donna...Voglio una donna..." Em moria de riure, però és que a mi, ara, em passa el mateix. Dec d'estar també un poc boja. De vegades la bogeria en aparença no es nota gens- o molt poc-. Eix és el meu cas, sobretot tenint en compte que l'home em crea una ansietat molt gran, i que els meus gustos en aquesta matèria són molt estrictes. Per altra banda em trobe en ple procés d'adaptació, nous espais, nova gent...Els amics que he deixat enrere han estat fruit de tota una vida, un canemàs de vivències i afectes compartits, que han conformat fins ara el meu plànol sentimental. Aquí, la poca gent que conec, em sembla absurda. Què pinte jo enm...