dijous, 7 de maig de 2009

Memòries de la desmemòria 29

Setembre 1987


Sent en aquests moments la música que Pol posava a les classes de dansa. Va ser una sort conèixer-lo i tractar amb ell. De nacionalitat danesa parlava un castellà prou correcte. Va començar de molt nano la seua formació. El seu físic era un regal per a la vista, però el que més m'atreia d'ell és que era una persona molt dolça. Després d'un parell de cursos o tres, el grup va acabar desintegrant-se. Finalment ens quedaren en quadre. Llàstima. Algú em va dir que estava malalt. Malalt? Al poc temps se'n tornà al seu país, on hi va morir de sida. Guarde d'ell un record molt tendre.


Em queden tres planes per acabar aquest bloc. Em diu Juana Linares en una carta que la meua prosa té ritme...Potser sia així però això no basta per a fer literatura; aquesta demana dedicació completa. Si no tinguera altres obligacions ineludibles faria dues coses: exercir la meua professió i escriure. I posats a imaginar el teatre és el que de veritat m'hauria fet feliç. Era apassionant. Crec que aquella va ser la època més gloriosa.


No ens enganyem la vida és dura, no és d'estranyar que de vegades tirem mà dels pretextes, justificacions plausibles per tranquil·litzar l'angoixa que genera la incertesa del futur, la futilitat del passat i la intranscendència del present. Fins i tot els que hem renunciar al recurs barat de contar-nos mentides.


Fa un parell de dies em telefonà Joan, que havia de venir a València. Doncs, mira que bé. Només arribar-hi havia comprat una tetera de porcellana blava, per la seua afició a les tisanes. Quan vaig obrir la pota el vaig veure acompanyat d'una jove morena i molt alta. Mai no m'havia dit que tingués parella. Què discret. Pel que sembla que era la seua novia de tota la vida. Vam prendre el te a la terrassa. Em va parlar dels seus projectes de teatre. Havia format un petit grup i anaven fent "bolos" per tot el país. Quina enveja.


Després, quan se'n anaren, em vaig quedar pensant: quins conceptes de l'amidat tan diferents tenim les persones. Si la característica més reeixida d'aquest sentiment és el fet de compartir, com es pot silenciar una circumstància tan bàsica com és la parella. Em moriré sense conèixer els homes, com deia la meua iaia.

dimecres, 6 de maig de 2009

Al meu amic Frasco, professor de teatre


ENTRE BASTIDORES


Lo siento, lo siento...lo siento

y también las prisiones en las que nos movemos

tras sólidos barrotes de enmohecidos hierros.

Las palabras ahogadas en miradas,

las miradas, por azar, apresadas al vuelo,

traviesas, delatoras, henchidas de misterio.

Los secretos pendientes en busca

de un espacio y un verbo.


Los sueños perpetrados al fondo del silencio,

mutilados por miedo que se los lleve el viento.

Los más hondos deseos esbozados en gestos

se esconden enseguida incompletos... inciertos.


Y siento cómo se abre el abismo del tiempo

recordándonos siempre que estamos lejos, lejos...

Distancia de los años, distancia de los cuerpos,

distancia de la vida, distanciados momentos.


Tiempo, eterno enemigo, desventurado velo

que tiñes con tus grises mis oscuros cabellos.


Siento también tus lágrimas, y las siento de fuego

como el que arde en mi , consumiéndose lento.

Y tu risa, y tu voz, y tus manos las siento

encendidas también del fuego del deseo...


Y siento la dulzura velada entre tus dedos

perdiéndose en caminos extraños y siniestros...

Todo eso...lo siento, créeme que lo siento.


diciembre, 85

dimarts, 5 de maig de 2009

Memòries de la desmemòria 28



Agost 1987 cap 28


De vegades tinc pensaments disbaratats: no desitge una relació estable però...necessite un home. Em ve al cap "Amacords" de Fellini, l'escena en la que el jove, que estava un poc ratllat, se'n puja a aquell arbre immens, i allà dalt comença a cridar amb totes les seues forces: "Voglio una donna...Voglio una donna..." Em moria de riure, però és que a mi, ara, em passa el mateix. Dec d'estar també un poc boja. De vegades la bogeria en aparença no es nota gens- o molt poc-. Eix és el meu cas, sobretot tenint en compte que l'home em crea una ansietat molt gran, i que els meus gustos en aquesta matèria són molt estrictes.


Per altra banda em trobe en ple procés d'adaptació, nous espais, nova gent...Els amics que he deixat enrere han estat fruit de tota una vida, un canemàs de vivències i afectes compartits, que han conformat fins ara el meu plànol sentimental. Aquí, la poca gent que conec, em sembla absurda. Què pinte jo enmig d'aquestes persones?.


El meu món personal, intim, contrasta amb tots i amb tots els seus ambients. Detecte aquesta disparitat. Els meus llibres oblidats, els meus escrits, les històries interrompudes, els projectes literaris, alguns eternament ajornats... Què significa tot açò? La vida és tan curta que necessitaria vuit o deu vides per realitzar el que desitge... I és tan curta...Com vaig a acontentar-me amb una vida superficial? Com vaig a passar-me-la esperant? Esperant què? Que les granotes crien pel? "Les il·lusions són obscenes" deia Espriu, amb molta raó. No hi ha que esperar res...I tanmateix no hi ha que viure sense esperança. Sembla que que hi ha que fer és abastir un equilibri impossible, que ens permeta refusar les il·lusions sense enfonsar-nos. O sense arribar a creure del tot...