dimecres, 27 d’abril de 2011

Memòries de la desmemòria 105



Un llibre és una eina que ens ajuda a entendre el món. Però el que
importa és el món, no l'eina. No servirien de res les obres mestres si
no existís la vida, i si la vida no valgués més que qualsevol obra mestra.


André Comte-Sponville, filòsof francès (1952)





dijous 26 juliol, 1992


Al tren, vaig preguntar a un matrimoni si podien avisar-me quan arribárem a Chianciano Terme. Es miraren l'un a l'altre i van dir amb to de broma: "Cosa sucede? Questa signorina parla in latino!" Em vaig sorprendre de posseir tal habilitat, sobretot per que just el llatí va ser una de les assignatures dels estudis que més em va costar d'entrar-li. Bo, passat aquest primer moment de desconcert, ens vam entendre cordialment, malgrat el meu italià recent estrenat, i vam quedar en compartir el taxi que ens hi duria a allà. Eren simpàtics.


Chianciano Terme, a la regió de la Toscana, província de Siena, era una contrada d'uns set mil habitants, segons em comentaren els meus companys de viatge. Una nomenada estació termal on es podia fer una bona estada. Tenia una part moderna, on hi havien establiments termals i abundància de parcs, jardins i hotels, amb un nucli antic de clara descendència medieval.


Quan vaig arribar Roser i Loreta estaven esperant-me. Roser i jo ens van fondre amb una sincera abraçada. Quina alegria, Roser, veure't de nou. Amb el ulls brillants em presentà a la seua companya i amiga. Era una xica siciliana, morena, d'ulls bruns, de mirada afable. Després de les salutacions Loreta va proposar anar a prendre una copa de xampany per celebrar la benvinguda. A mi em costava creure que em trobava allà, al país dels meus somnis.


La Roser i jo ens miràvem assaborint el moment de retrobar-nos. Teníem tantes coses que parlar.... Mentrestant ella ja havia trobat col·locació a l'hotel Adagio i, tot i que els seus ingressos de moment només li permetien portar una vida modesta, Roser, fidel als seus projectes, persistia en la idea de integrar-se, tant en la llengua, que ja parlava bastant bé, com en la cultura i costums de la seua nova pàtria. Aleshores ja havia conegut a Carlo, recepcionista de l'hotel, i estava enamorada de bell nou.  


L'apartament tenia tres dormitoris, una petit saló, cuina i bany, ah, i una terrassa ben assolellada on estendre la roba i prendre el sol. El lloguer, gràcies a que n'érem tres, estava al nostre abast, atès que la vida a Itàlia era més cara. Amb tot pagava la pena, viure-hi i amb un habitatge compartit amb dues amigues era molt més del que havia pogut imaginar. Quan s'ho explique a l'Anselm no s'ho podrà creure, de segur.


Després de tantes emocions em vaig retirar a la meua habitació i vaig caure rendida sense desfer la maleta. Mentre em despullava i em ficava al llit ja estava desitjant conèixer aquella terra, aquells poblets que a la llunyania semblaven de conte, i aquelles ciutats plenes d'història i bellesa. Al llit encara vaig obri la guia: 'Vedere l'Itàlia' i vaig fer una ullada:


  "Les fonts de l'Aigua  Santa, de Fucoli  i de Santa Elena  que s'utilitzaven per a les malalties hepàtiques i pel tractament de les cardio-vasculars, i de l'aparell urinari.
 El poble antic té estretes finestres, carrers estrets i edificis antics, palaus i suggestives placetes, (la traducció és meua). El Palau del Podestà presenta insígnies a la façana i la  Col·legiata amb  portal del segle XIII.
L'esglèsia del segle XV de la Mare de Déu de la Rosa, a la qual s'arriba amb un breu passeig per fora del poble... "

I em vaig endinsar en unes aigües tranquil·les, on em sentia surar sota el sol, amb el cos nu i acaronat per les onades suaus d'un mar benigne.