dimecres, 13 d’abril de 2011

Memòries de la desmemoria/ cap 104



A certa edat, una mica per amor propi i una mica per picardia,
les coses que més desitgem són les que fingim no desitjar.


Marcel Proust, escriptor francès (1871-1922)



Dimecres, 20, Juny, 1992






27 juliol, 1992


Li vaig comentar a l'Anselm, el meu germà, que aquest estiu pensava anar-me'n de viatge a Itàlia. Era un antic desig que havia estat adormit al llarg de tots aquests anys.

__A Itàlia? Què s'hi t'ha perdut a tu a Itàlia?
__Toca, ja la tenim. Gràcies per la teua aprovació. No pots comprendre que he dedicat els tres darrers estius a l'aprenentatge de la llengua i la cultura italianes? De fet supose que hauré aprovat l'examen final del tercer curs. Encara no sé la nota.
__Dona, no és per res, una cosa és que estudies una llengua pel motiu que siga, i altra que viatges a l'estranger...tu a soles.
__De que tens por, germanet, de que em segreste el llop de la Caputxeta?
__Ja la tenim. Vet aquí La Marina i les seues conyes.
__Ai, què farem? Et falta sentit de l'humor, fill.
__I a tu sentit de la realitat, nena. Tens una habilitat especial per ficar-te en embolics. 
__El motiu ja el saps, te l'he comentat més d'una vegada. Itàlia 'atreu d'una manera especial, crec que està molt emparentada amb la nostra cultura mediterrània. Mira't la història, perfa, mira't la història.
__Marina, i de veres penses anar-te'n sola?
__Doncs, mira, sí. Agafar un avió i pirar-me no deu ser tan difícil.
Es va mostrar desconcertat.
__A veure. T'explique, al grup del centre Dante Alighieri he conegut gent interessant. Particularment el curs passat vaig conèixer la Roser, una xica que ja havia estat a Itàlia i tenia intenció de tornar-se'n i quedar-se a viure. Ella em va donar molts detalls sobre els seus projectes. En principi el motiu va ser perquè va conèixer aquí un xicot italià, i iniciaren una relació. Passat un temps quedaren en que ella aniria a veure'l. Això va ser l'estiu passat. I ella, la Roser, va anar-hi. Pel que em va referir les coses no rutllaren com ella esperava. Una vegada allà, l'altre li va confessar que tenia novia. Porca misèria, per què alguns ho han d'enmerdar tot, tan fàcil que seria anar amb la veritat per davant...
__Però com sou les dones!
__El cas, és que, quan ella va comprendre la situació, no es va avenir a tripijocs i se'n va tornar com cal. Tot i això va continuar els estudis amb el propòsit de tornar-hi per quedar-s'hi. Volia casar-se amb un italià. No et rigues, la meua amiga és un tros de dona. La Roser va patir un carcinoma d'ossos, que ja sap tu que d'això no es salva ningú...Va haver d'estar tres anys en cadira de rodes, i sometre's a uns tractaments de cavall, és clar. A la fi va superar el càncer.
__Això és cert?
__Pots comptar, jo, quan m'ho va dir, també em vaig quedar com el paper. És d'una pasta especial aquesta jove. Després, quan li donaren l'alta, es va preparar per fer realitat els seus somnis. Viure a Itàlia, casar-se amb un italià i obrir un negoci d'hoteleria. Com t'ho dic.
__Així que tu també ho tens clar...
__No, jo només vull conèixer el país de moment.

La Roser i jo vam seguir en contacte per correu i ella es va encarregar de buscar-me allotjament. A Chiusi, un petit poble de la Toscana, a Chianciano Terme. Compartiré un apartament amb ella i altra amiga, Loreta.
El primer d'agost a les 12'15 h, vaig agafar el vol que en deixaria a l'aeroport de Fiumicino, a Roma. Després hauria de prendre un tren que em portaria a Chianciano Terme.
Quan vaig baixar no podia creure'm que fora a l'Itàlia.