Comentari de Llum Sánchez a "LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ"



He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un retrat molt bonic, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però..retocat. M'explique.

Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; sens dubte. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciència, passat el primer moment d'eufòria,-a tothom li agrada eixir bé en la foto- em vaig quedar ruminat-lo.

Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La nostra mentalitat en general no estava preparada per assumir els canvis que en aquest sentit ja venien produint-se a Europa. La falta d'informació obstaculitzà el procés de assumir noves pautes en les nostres relacions sexuals. Moltes de nosaltres visquérem tots aquests esdeveniments com aquell que veu els bous des de la barrera.

Al nostre país, si mal no recorde, ens trobàvem encara en els últims anys de la dictadura del general Franco. Als Beatles només se'ls va permetre dues o tres actuacions. L'accés a la literatura de l'època era molt dificultós, tan per la falta de biblioteques públiques com per les restriccions imposades al món editorial, així com la manca de recursos econòmics per adquirir llibres. L'església, com sempre, s'havia dedicat a impermeabilitzar-nos front a tot allò que suposara canvi, progrés...(En l'última encíclica papal en la dècada del 60 al 70, encara insistia en considerar únicament tolerable per al control de la natalitat el mètode "Ogino") cosa que podia suposar fer-li perdre els papers, una vegada més; i ni de bon tros estava disposada a consentir-ho, amb algunes dignes excepcions que es donaren al seu si.

La formació que havíem rebut aquestes dones meravelloses que se suposa que érem, va ser una interpretació sui generis del feminisme, és a dir mantindre quasi la mateixa submissió al marit que les nostres mares, el paper d'esposa i mare immutable, encara que ara tinguérem una professió o un treball remunerat que ens permetia aportar a la llar uns ingressos equiparables als del la parella; sense deixar de assumir la major part de les tasques domèstiques. O a tot estirar emprear a una altra dona que ens ajudés per tal de que la situació de conjuge pogués romandre quasi inalterable.

Es a dir una versió particular a l'espanyola del tant polèmic feminisme que lluny d'acceptar-lo com un avenç més de la nostra cultura, va ésser interpretat per la major part dels homes de la nostra generació, com una amenaça al seu estatus d'amo de la casa i pare de família. Tot presentant-nos el paternalisme com una concessió als nous corrents ideològics i penjant-nos el despectiu de feministes a les dones que havent conegut en literatura, filosofia, història i art el com i per què de l'actual situació, reivindicàvem un canvi de papers en les nostres relacions.

No hem de perdre de vista que la revolució feminista, la revolució sexual, el canvi polític, el qüestionament de la religió i la transició a la democràcia després de la mort del dictador, per a moltes dones van ser episodis dolorós i frustrants, sobretot a la vista dels resultats aconseguit. Naturalment esperàvem molt més.

És clar que hom no desestima un poc de romanticisme, com no ens molesta gens escoltar un bolero, ben al contrari, aquestes coses tenen la seua gràcia i commouen la nostra sensibilitat, amb tot convé que no idealitzem perquè correm el risc de contribuir a una fal·lacia, i això no hi seria just, sobretot per a moltes dones que s'han deixat la pell, en tots els sentits, per aconseguir un món millor.

I si bé és cert que moltes dones d'aquesta generació som boniques i tenim estil i som tolerants i sensibles a les necessitats dels altres, no hem d'oblidar, però, les nostres pròpies que, com sabem, no hem d'esperar que vinga ningú a satisfer-les.

Després d'anys i planys en guanyat en independència, en autoconcepte i sobretot en lucidesa que es tan com dir que ens hem acomiadat de les il·lusions i ens hem aproximat més a l'escepticisme, sense deixar de ser, en el millor dels casos, belles però també serenes, comprensives, sensates i...arribat el moment seductores.
Llum Sánchez

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies