dissabte, 30 de gener de 2010

Memòries de la desmemòria 31



Octubre 1987 cap 31

Quan vaig tornat del viatge vaig haver de mamprendre l'apartament que encara hi era a mitges. M'havien instal·lat el telèfon, sí, però encara hi era pendent, entre altres coses, que el llanterner fes la seua entrada triomfal per instal·lar la rentadora, l'escalfador i el rentaplats... Revisar la instal·lació i funcionament general...El fuster...una altra història. Havia de col·locar-me totes les lleixes que calien per desar els llibres que n'eren un grapat.
Em va agradar aquell espai buit i obert, amb l'única separació del bany, i decidí deixar-lo tal com era. De mobles me'n calien pocs, una taula de treball ran del celobert i una altra per menjar; un llit, l'armari de la roba i la petita cuina amb forn i tot . No necessitava molt més.

El primer dissabte després del viatge me'n vaig anar a mercat. del barri. Havia de trobar-hi algunes teles per confeccionar les cortinetes a fi de matisar la llum, massa intensa en algunes hores de dia. Sort que contava amb la màquina de cosir de ma mare, una autèntica "Singer" que amb més de cinquanta anys encara funcionava a la perfecció. Quan hi era més enfeinada fent comptes i prenent mesures, sonà el telèfon. El cor em bategà...però era Epi.
_ On t'has ficat no hi hagut manera de localitzar-te.
_ Donc vet aquí que acabe de fer una escapada a Saragossa.
_ A Saragossa? I que s'hi t'ha perdut allà amb aquest fred. Doncs que tenia una promesa a la Mare de Déu del Pilar_ li vaig amollar sense pensar-m'ho.
_ Bo, jo et tocava a veure com...
_ N'estic molt bé després de descansar del viatge. Res de nou. Altra vegada a la feina.
_No t'abellix eixir a sopar?
_ Si vegueres la de feina que tinc. En tinc de la que vulgues demanar: del col·legi correccions a bondó, preparació de controls, eccetera. De casa, ni et conte, un munt de coses...Impossible.
_Com n'ets de dura. No puc fer res per convence't?
_ Ja t'ho he dit. De moment...així estan les coses.

En el moment l'hi vaig penjar em sentí alleugida. Quin plom, era persistent el paio, vaig pensar mentre em dirigia a tocadiscos a ficar música. « La Penguin Cafe Orchestra » eren genials, mai no em cansava de sentir-los. I al compàs em vaig marcar uns passos de dansa fins que em vaig deixar caure al llit esgotada.

L'endemà per la vesprada vaig sentit el timbre de la porta de baix.
_ De la floristeria_ va cridar el mosso_a nom de Cinta Porcell.
_ Jo no hi he encarregat flors.
_No. Es tracta d'un lliurament que va al seu nom.
_ Puge, per favor, Àtic- porta 11.
_ Entesos.
Un ram de roses roges increïblement precioses. La nota deia: « Per què no em fas un poc de cas? Feliç aniversari." Era d'Epi. Ostres, no sé com se'n ha recordat, ho vaig dir molt de passada a la conversa de la platja. Quin pendó, se les saben totes. Encara que les flors mai no estan de més. Se'n ha recordar el bort. Com s'ho curra. De poc van a servir-li. Quan l'hi donaré les gràcies l'hi diré que quan vulga me'n pot enviar més. Com són alguns homes...

Vaig rebre una carta de la meua mare, la primera d'ençà que hi era a Imbecil·làndia. Que si com anava tot, que si necessitava alguna cosa, que si la necessitava...I com la necessitava, me'n recordava d'ella de dia i de nit...Amb tot ,aquesta era la meua vida i devia d'enfrontar-la a soles. Havia de créixer i ningú podia fer-ho per mi, ni tan sols ella, que tant m'estimava. Per uns instants vaig estrènyer la carta contra el meu cor, com la trobava a faltar, Déu meu.


dimarts, 26 de gener de 2010

Memòries de la desmemoria 30


Setembre, 1987 cap 30

La meua entrada al centre educatiu on m'havia traslladat no va ser ni remotament triomfal. Alguna gent del claustre em feren la creu. Jo era la de 'Valencià', un pecat absolutament imperdonable, fins al punt que algunes companyes del claustre em negaren la paraula. Bo, no es que em feren plorar sinó que em donarem la mida de qui eren elles. En fi, no era el millor dels mons possibles però era el que hi havia, i almenys un parell de cursos me'ls hi havia d'empassar abans de demanar el trasllat.

Sort que al meu petit palau, un àtic de seixanta metres quadrats amb vistes al mar, era la reina del mambo. Tenia una bona terrassa que de seguida vaig omplir de jardineres amb geranis. En tenia de diversos colors, d'ataronjats, de vermells i de color rosa i blancs que m'hi recordaven a la flor de l'ametller, de les que tant vaig gaudir durant la meua infància. Semblava que havien arrelat.

Li vaig comentar a l'Anna, companya de cicle junt amb la Carme, que em faria molta il·lusió anar a Saragossa pel Pilar. A més em mereixia un viatge que em gratifiques de les males estones que vaig haver de passar...Pel que fa a la pela vaig haver de fer càlculs logarítmics perquè després de la depredació que vaig patir per aconseguir la separació- que no el divorci, que era més car- doncs no em trobava per llençar coets. Però no m'ho vaig pensar més, fiquí a la maleta un poc de roba- massa poca d'abric, no sabia on anava- i vaig traure un bitllet de tren, un regional que era més barat. Sis hores de viatge.

Quan vaig arribar havia de cercar allotjament.
No coneixia la ciutat, ni vaig caure en compra-me un plànol, estava plovisquejant i feia un fred que pelava. Vaig prendre un taxi quan vaig veure que no podia fer ni un pas més carregada amb la maleta. I vaig tindre la "brillant" idea d'acomodar l'equipatge als seients de darrere i seure al costat del taxista. L'home podia haver guanyar un concurs de lletjos. De mitjana edat, prim i esdentegat, tenia un parlar nasal. I em mirava d'aquella manera tan estranya.
Li vaig comentar un poc la situació i es va oferir a dur-me fins que trobés un hotel. Encara que jo m'hagués conformat fins i tot amb una fonda. Els hotels no tenien plaça. En cadascú dels que vam entrar, la mateixa cançó.
En passar per davant de la Basílica va aparcar i es va emprenyar en mostrar-me-la, la Basílica. Jo li demanava disculpes per tanta molèstia, mentre que ell em mirava li queia la baba. També em va convidar a un aperitiu. Jo pensava que a l'hora de pagar-hi hauria d'oferir-li la maleta...Finalment a una pensió bastant modesta, em vam dir que no podien assegurar-m'hi, però que de moment podia deixar l'equipatge a l'espera de que quedara aalguna plaça lliure.

De sobte me'n vaig recordar que a la ciutat vivien uns amics d'una amiga, que em va donar la seua adreça per si necessitava res. Entretant el taxi m'esperava a la porta. Li vaig dir a Pepe quina era la pròxima estació. I encara que ja havia començat a anar-s'hi de les mans em va eixir amb que li donara un bes. Em vaig quedar mortal. La veritat és que tanta amabilitat m'havia fet sospitar que la cosa no quedaria així. No sabia per on escapolir-me . Només mirar-lo ja era penós. Quan varem arribar a ca els amics, va deturar el taxi i amb les mans lliures va intentar pegar-me un repàs. Ostres, pareixia una medusa. Puak!.Volia quedar i tot...- Si, pensant-ho estava!- No sé com vaig poder desempallegar-me'l.

Amb penes i treballs vaig guanyar el portal de l'edifici on venia.
Teresa i Antonio, per sort ens coneixíem, ens havien vist un parell de vegades a casa dels nostres amics comuns. Quan em vam veure aparèixer s'alegraren moltíssim. Ella era del poble, d'una família molt coneguda . Una xica preciosa. Fins que es presentà el "manyo" i fins ara. Es van casar van tenir dos fills . I ella va fer-se més autòctona que els naturals de la terra.
Els vaig dir que venia de visita, atès que m'havia deixat l'equipatge a un hotel a l'espera que em confirmaren la plaça. En un tres i no res el "manyo" em va dir que anàrem a replegar la maleta perquè havia de quedar-me a casa seua.
Els dies que seguiren foren de faula. Tota la família m'ompliren d'atencions i d'afecte Em mostraren els llocs més típics de la ciutat, les millors tasques...el mercat. No hagués pogut somiar millor companyia. Qui m'hauria de dir a mi, una agnòstica impenitent, que m'havien de caure unes llàgrimes com a cigrons, quan el dia de la festa vaig sentir cantar la jota a la plaça del Pilar.