dissabte, 4 d’octubre de 2008

Memòries de la desmemòria 16


 divendres, 23 de Maig, 1987


Em resten exactament trenta dies, els darrers d'aquest vint anys...S'acaba el curs el dia vint-i-sis. Es d'esperar que hi puga anar-me'n al dia següent.
Ahir vaig signar la ratificació dels tràmits de separació, potser la sentència arribe en un mes. Procure mantenir-me ocupada. Escric llistes de coses que he de fer. Nombroses gestions. Prepare tot el que he decidit endur-me, poca cosa ben mirat. Les meus coses personals, roba, llibres, un poc d'aixovar...He de tenir-ho tot enllestit a mitjans del mes que ve. El senyor G. em va proposar fer el "repartiment". Em vaig negar. No suportava la idea d'enfrontar aquests mercadeig. Sospitava les seues intencions en proposar-m'hi, o bé fer-me desistir o...Li vaig dir que no calia, que s'ho deixava quasi tot; i prou. Amb la devastació que sentia a dintre meu ben poc m'importaven els bens materials.


El cert és que estic tan farta d'esperar que no puc més. A penes puc atendre el meu treball i fer les tasques domestiques més precises. Volguera dormir tot el temps que em resta d'estar-m'hi. Volguera accelerar el temps i eliminat aquests trenta dies que resten dels vint anys, amb els que he hagut de pagar el meu error. No puc respirar, no puc escriure. Hi ha moments que em sent més animada, fins i tot pense en l'Amàlia Arnau, el personatge central d'una novel·la que em rondina pel cap, i trace les línies generals de la seua trama. D'altres, en canvi, no puc fer més que esperar que arribe el dia, que passen coses, que algú em donen alguna resposta...


Ahir vaig vaig rebre una nota breu d'en Joan. Em va preguntar si de veres havíem posat en venda la casa del camp. Ell sap el que això significa per a mi. Amb tot crec que més val que tracte d'oblidar-lo. Ell no dóna el perfil per a la relació que jo desitge. Potser empaite un miratge, un ideal que només pressentisc. No ho sé. Hagués estat una sort trobar un home així, un company de jocs i de conversa, amic i amant. Deu d'existir en algun lloc del món, si no la vida seria una estafa. Recorde una pel·licula que vaig i em va encisar. La xica s'enamora d'un home i viuen una relació d'una intensa passió i una gran tendresa. Era tan perfecta que em costava imaginar com acabaria. Arribat un moment, però, l'home li diu a la xica que està casat des de fa anys, i que ell i la seua dona havien acordat una separació temporal, a fi avaluar els seus sentiments. "I bé?"- li respon la seua amant-"He decidit tornar amb ella". Llavors la xica, empassant-se el tràngol, li respon:" Qualsevol dia, en qualsevol lloc, trobaré un home". I s'allunyen un de l'altra per sempre més.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Crònica de la tendresa (XV)

De vegades, mentre fèiem temps abans d'entrar a la classe, hi venien dos paios barallant-se perquè cadascú deia que el gat, que passava per damunt la tàpia, era seu. Es discutien i arribaven a les mans. A Marc aquella vesprada el va entrar la seua mare a la força, arrossegant-lo com un sac de creïlles. L'empentà cap endins i tancà d'una portada. Mentre el xiquet sanglotava cobrint-se la cara amb els braços i va anar a raure ran de la pared, a tocar de la font.
         __ Ei, fadrí que et passa hui, està l'orgue mal parat? Au, va, això  no és res. Ara en plorar un poc veuràs com s'et passa.__Li vaig dir aquell ferrabràs que es refregava els ulls enfurismat. No em va fer cas i va seguir donant-li solta al seu disgust. Vaig obrir de bell nou la porta d'entrada, com solia fer-ho mentre anaven arribant. Volia que les criatures s'acostumares a estar-s'hi perquè volguessen, perquè es trobassen a gust. Al principi més d'un se'm va escapolir, amb el consegüent escàndol per part de les mares. Es clar, elles es quedaven més tranquil·les si me'ls deixaven tancat amb pany i clau. S'ho vaig haver d'explicar i per fi ho comprengueren. Tanmateix ara ja s'havien avesat i com a molt alguns seien al primer escaló i dotorejaven el carrer. Jo mentrestant els guaitava mentre em feia la distreta. De sobte, una dona vestida de negre, arrugada com una pansa i amb cara de males pusses, s'hi endinsà tot cridant.
         __És vostè la mestra?__ i sense esperar resposta començà a increpar-me__ Vaja una mestra que es deixa la porta oberta perquè se'n ixin els xiquets i els pille un cotxe!. Quina pocavergonya, les criatures...Ara, ara que jo no m'estic d'anar a parlar amb l'alcalde, i li diré lo que tinc de dir-li perquè te lleven de mestra. Tantes mestres sense faena i tu aquí, deixant als xiquets facen el que volen...


Marc em mirava amb ulls de gos fidel. La dona va desaparèixer tal com havia entrat, mentre que jo a penes acabava d'entendre el que havia passat. Vaig mirar al Marc acaronant-li els seus cabells de frare.                                                                         __Mestra, mare no m'estima__ va dir, i restà amb els ulls perdut en la part d'enfront.
          __ Però què dius?. Totes les mares estimen els seus fills.__ em va semblar que no em sentia. Jo el contemplava perplexa.
          __No. La meua només vol la nena...__ i al cap d'una estona va alçar el vol com un colom. Passats uns dies d'aquell incident es presentà a l'escola un guàrdia municipal. Venia a lliurar-me una citació per a que em presentés a l'ajuntament el dia i hora que se m'hi indicava. Un sol malaltís n'esmicolava entre el brancatge. Els geranis d'Isabel, la ploma de santa Rita, els immortals i els canaris empal·lidien quan de tant en tant un núvol gros, com si fos de pluja, tapava el sol. La blavor del colomer també s'afeblia, com l'escala de fusta pintada de verd que pujava al colomer. I els fils d'estendre de Eliatzar ara hi eren buits. La casa dels rics, amb les finestres de fusta, badades. I l'arcada al capdamunt, que semblava un mig ull buit, comunicava l'absència. Tot es barrejava amb la sentor de les flors dels ailants que ens plovien i se'ns enganxaven als cabells.

Parla'm en valencià