dilluns, 8 d’agost de 2016







                 
Cròniques personals original de LLum Sánchez



Quan vaig rebre l'última carta de Mercé li vaig tocar de seguida, la pensava tan feliç amb el seu ordinador, "...de moment vaig fent pràctiques amb ulleres progressives..." (em déia)

La vaig trobar bé d'anim, massa bé. Havia estat déu dies hospitalitzada i ho havia passat molt malament pel problema de la seua sang. I jo encara donant-li voltes a les seues paraules i a les seues noticies...Quan vaig anar a la meua revisió ginecològica...dues radiografíes...s'observava certa anormalitat, digué la Dra. Dino. Un legrat. No té cap impotància; després s'analitza...

Dilluns de matí sonà el telèfon, la veu cantarina de la Dra. Dino s'ecoltava entelada de tristor, un càncer de matriu...Sí, ho vaig comprendre de desguida, no era difícil d'entendre. La intervenció fou inmediata. M'ho llevaren tot; després radioteràpia. Es possible que puga superar aquest primer estadi. Farem el que calga; sé que tinc una naturalesa forta i que he de viure. Em trobe serena, com si les calamitats fossen el meu mèdi natural.

Demà he de veure al doctor E ; fa temps que no vaig a consulta, haurem de parlar algunes coses. No, no he plorat, tan sols desitge que no s'escampe la informació, això em sembla essencial, deu de romandre dins del cercle íntim de la família...

Ara i aquí , rememore el meu present i no em preocupa; només voldría acabar de pagar els crèdits. La resta de les qüestions les tenim parlades. I no em sent d'una manera especial, em trobe familiaritzada amb la fatalitat, encara que per l'experiència de la mort de ma mare, comprenc que si me'n anés ara, seria massa prompte.

Des que em donaren la licència per malaltia m'he dedicat a ordenar i classificar les meues coses, desar-les dins de caixes rotulades, llegir, dormir i menjar bé, i si més no, gaudir de la presència dels meus fills i filla. Per altra banda em sent a gust amb aquesta gent del grup de Misolls, junts hem passat bones estones. Ara, quan em faça més a la idea...escriuré unes cartes, si més no a Patricia i a Clara. Darrerament el temps sembla que se'm passa més de pressa encara,

De vegades pensava, sense massa preocupació, que tinc pendent de solucionar la qüestió de la incapacitat permanent. Després m'he dedicat a llegir; pensar en reprendre l'escriptura de zero,  fer "tabula rasa" i oblidar-me de tot el que he escrit fins ara i començar de bell nou, ara i aquí...mentre veuré passar els dies d'aquest hivern especialment fred.

He aparcat la ginàstica terapèutica, ara quan amaine el fret, em dedicaré a passetjar per la vora del mar o pels bellíssims jardins de la ciutat. A les meues germanes pense no dir-los res. Si sobrevisc, ja m'ho replantejaré; per ara sóc incapaç de suportar la seua presència. No vulgués sentir-me tan impotent davant aquesta qüestió, però crec que de moment no tenim res a dir-nos. Sovint me'n recorde de mon pare. Les persones som petits éssers que pululem per sobre la superficie de la terra, sense saber massa bé per què hi som aquí.

Ara, ironíes de la vida, no em sent cap dolor, tan sols una gran serenitat i la sensació de que les coses més importants resten fetes. No, no es sembla ni de lluny aquest estat meu a l'amnèsia, que tantes vegades he desitjat.

Fa poc, quan vaig deixar l'escola, vaig sentir que no controlava el cap i això em produï una gran angunia; llavors pensava, "qué restarà de mí si perd els records de les meues vivències; és tot el que tinc, sense això no sóc res" i en algun moment vaig ser presa del pànic.









diumenge, 7 d’agost de 2016



           
  

                      Cróniques personals original de LLum Sánchez












         Benvolguda LLum:

Cóm estàs? Espere que la teua salut siga bona i que ja et trobes totalmentement
recuperada de l'operació. Primer de res volía demanarte disculpes per no haver-te visitat, però he tingut un estiu massa mogudet.

Amb aquesta carta m'agradria comunicate el meu agraïment pel tracte rebut durant el període de pràctiques. Em sentí molt bé i aprengué molt; tu em proporcionares diverses idees de cóm ensenyar i aprendre dels altres. Ha estat un exemple per mi i tot el que he pogut recapitular amb tu ara ho he fet servir; i espere que seguirà essent-me útil al meu futur com docent.

Tu em proporcionares diverses maneres d'ensenyar i aprendre dels altres. Has estat un exemple per mí i tot allò que he pogut recapitular amb tu m'ha ajudat ara i espere que que ho faré servir al meu futur com docent.

Al trobar-me a la teua aula m'he pogut identificar com una mestra més; he tingut l'oportunitat de descobrir el món meravellós de l'ensenyament i m'he convençut que aquesta és la meua professió. M'endinsat un poc més encara en allò que significa l'escola i he tingut unes vivències esplèndides, que mai no podré oblidar.

Sé que en esta professió no tot és de color de rosa i que és molt dura, encara que els altres no ho vegen així. Ara m'adone que en aquesta societat he de desempenyar un paper important com professora i espere estar a l'altura per defensar la carrera.

A l'universitat em qualificaren d' excel·lent la prova final de pràctiques, cosa que em fa sentir molt cofoia. Ara començaré a assistir a una acadèmia per preparar-me la oposició i presentar-me a la propera convocatòria.

Vulgués demanar-te que hi digués als xics i xiques que he tingut com alumnes, que mai no els podré oblidar. Sempre tindré un raconet al meu cor per als que foren els primers alumnes i desaré amb tendresa tots els records que em donaren.

Ara, en escriure, en vé la malenconia, perquè me'n recorde molt de tots ells i dels moments que visquerem junts. Espere poder anar-hi algún dia i parlar amb tots i que vosaltres tingueu les mateixes ganes de veure'm.

Et desitge el millor del món, perquè ets una bona mestra, però millor persona y em sent molt satisfeta d'haver-te conegut i d'haver pogut aprendre amb tu.

Gràcies per tot,
S'acomiada atentament:

MARIA, alumna de pràctiques


dissabte, 6 d’agost de 2016




 








                 



           Cròniques Personals original de Llum Sánchez








Potser hauria de dir moltes coses, substanciar el desassosseg en protesta, en denúncia, malgrat que a la meua edat...Després pense "cada alma, en su armario"que déia la loles... Sí, intente ser ponderada i respectar les raons secretes, eixes que la "raó" no entén...em conforme amb viure cada dia, encara que sé que la resignació y el conformisme generen més malenconía, i aquest ha estat sempre el meu problema.

Que sóc un ésser fet per la lluïta i pel crit, per la protesta i la denuncia i mai, mai he sigut capaç s'assumir el meu impuls...Si, és cert, mai no he sigut capaç. O bé l'ofegat tant que ja no m'incordia, i encara que sóc conscient que em resta per fer alguna cosa imprescindible, no em trobe amb forces per fer-ho.

O potser m'immobiltza el dubte. Desconectada, immersa al meu món, on per sort he arribat a sentir-me a recer, malgrat que sense amics, companys, col·legues, algú amb quí discutir, parlar, fer projectes o desfer-los... Encara que ben mirat, sóc jo la que he cercat aquesta intensa soledat... o han vingut pels seus peus?

El meu projecte en arribar a Valencia!, tertulies, col·laboracions, publicar alguna cosa en algun mitjà...va acaber sent un somni, una fantaria, o un projecte obert, qui és cap a saber? No va porder ser!; massa coses alhora... i això també passa factura...S'havia de treballar per guanyar-se la vida i pujar els fills. Una persona no pot exigir-se tant. A nivell personal volía donar-me una nova oportunitat...Vaig arribar-hi carregada d'un munt de projectes...s'hauria de dir, d'il·lusions?. A mesura que pasava el temps, les vaig veure caure una per una; després d'explorar-les van anar fonent-se com un castell de sorra vora la mar, hui el contrafort, demà les torres, a l'endemà, els merlets... a la fí un munt d'arena.

S'havia consumat la impossibilitat. El meu ensorrament personal va rubricar la desfeta. No sé qué hagués fet de no haver tingut la seguretat del treball; tanmateix encara em demane si ha estat un guany o un perjudici. "cada alma en su armario..." Sí a fí de comptes, els llibres, en rebaixes s'hi "donen" regalats, el preus són simbòlics... La cultura no ven, és clar. A més no tinc temps d'enllestir un treball ni de bon troç, no cal que m'amoïne; treballar a horari fixe, matí i vespreda, la casa i els fills... així no es pot somiar en escriure, em trobe sema i aspra com un codony...Tant hi fa un llibre més que menys, ningú se'n recordarà dels llibres no escrits, atés que ja costen de vendre els que s'exposen als aparadors de les bones llibreries. L'intent d'alternar la feina a la llar, les responsabilitats de la criança dels fills i el treball professional amb l'escriptura, quín desgavell! això no si li acut "ni al que va "rostir" la mantega"que déia un amic. A més, tan hi fa unes poques històries més, de segur que ningú les trobará a faltar. Parlar, per no callar...




dimarts, 12 de juliol de 2016







      Cróniques personals original de Llum Sánchez
                     
  En algún lloc del món déu existir persones. Jo no sé on en hauré de cercar, per altres contrades, a la millor per altres països... o per altres continents. Persones que et miren i et reconeguen com una persona, amb qui poder comunicar-se, compartir. Déuen existir d'altres nòmades amb qui, després, poder recordar amb afecte, amb desig de tornar a veure'ns. Potser ara ja demane un impossible. No desistiré, viatjaré en solitari, "lleuguera d'equipatge". Ara, "¡ni pito caso!", com déia Fernando Argenta als seus "Clásicos Populares"... Ja ho sé i no em fa por. Y ho faig amb una discreta esperança...El món canvia tant i tant de pressa...
 Ara que vaig aprofundint a la historia dels darrers segles, em sent cada vegada més estrayna. Necessite endinsar-me plenament en l'estudi d'aquest segle, la Guerra Civil, els seus prolegòmens...Qué ens ha passat? qué ens ocorre? és un fenòmen local, nacional mundial? No ho sé, m'agradaria esbrinar-ho. Encara que si ja em costat tant comprendre'm a mi mateix, cóm hauré de fer per entendre els altres...el món.
Per sort el sentiment d'isolament no em desgarra com abans; els llibres em fan companyia...si més no les biografies són apassionants. 

dimarts, 21 de juny de 2016







                   



Cròniques Personals original de Llum Sánchez






N'era sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure les ànimes dels inocents...

De sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes.

Malgrat els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un blau intens, amb un sol rutil·lant, flors, ocells...un lloc tranquil i a recer. Com que passa moltes hores sola s'ha fet a parlar poc...s'estima més el silenci, la mormor d'aigua dels seus pensaments, la solitut en aquest dies de plutja i tempesta....

Sap que li queda una cosa per fer, amb tot s'adona que ha arribat a la mar de la Tranquil·litat i no voldria tornar ara que les ombres no l'atabalen; el pitjor, pensà, era sentir-se àrida com un desert, i amb el cap buït...No pot crear, compren, ha cremat les naus, ho sap, sap que l'elecció fou feta temps enrere. Sovint pensa avançar cap al no res sense recança, integrar-se al cicle biològic.

De sobte recordà una definició, la va descobrir al llibre de Literatura de quart curs de baxillerat, "L'humorista mira, pensa i somriu; veu en totes les situacions dramàtiques de la vida, una faceta còmica, i en cada situació còmica, alguna cosa capaç de preocupar."










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



85


Carta de comiat a la mestra de Valencià

Mestra, Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja notat.

Vosté ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé, amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els costums de la nostra llengua.

Creíem que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que escolta.

No vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més agradable.

Hasta sempre.

Gràcies

Evana.









Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...

Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència, em conèixen més bé que no jo.

Tant se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.

"Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



86


Els fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de treball intens."

Mentrestant he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball, me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat, la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant; del caos va néixer l'ordre.

De vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit, que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...














Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.




Cròniques Personals original de Llum Sánchez


84


Obeïm.
mudes parlen les flors
al fons de l'oïda.

Onitsura


N'era sedada, dormía, apenes se sentia s'enutjava i les angoixes eren supotables; el passat ja no l'amoinava; recordava, sí, ara el sofriment havia deixat pas a un sentiment d'abandó...Havia arribat l'hora de rendir-se, els dolors havíen amaïnat, encara que les forces... aquella energia... Ja no patia, llavors va pensar que es trovava a l'imbe, aquell lloc on dèia l'Esglèsia que anaven a raure les ànimes dels inocents...

De sobte aquella benestança li fou arravatada per la idea que havia d'escriure cartes a algunes persones... o potser no calia, no tenia temps, es trobava cansada. Vivía al ritme que li permetía el seu cos, es llevava essent nit encara i percebía el pas del temps sense recança, després de tot les coses més importants ja n'eren fetes.

Malgrat els seus progressos encara somiava amb illes llunyanes voltades d'un blau intens, amb un sol rutil·lant, flors, ocells...un lloc tranquil i a recer. Com que passa moltes hores sola s'ha fet a parlar poc...s'estima més el silenci, la mormor d'aigua dels seus pensaments, la solitut en aquest dies de plutja i tempesta....

Sap que li queda una cosa per fer, amb tot s'adona que ha arribat a la mar de la Tranquil·litat i no voldria tornar ara que les ombres no l'atabalen; el pitjor, pensà, era sentir-se àrida com un desert, i amb el cap buït...No pot crear, compren, ha cremat les naus, ho sap, sap que l'elecció fou feta temps enrere. Sovint pensa avançar cap al no res sense recança, integrar-se al cicle biològic.

De sobte recordà una definició, la va descobrir al llibre de Literatura de quart curs de baxillerat, "L'humorista mira, pensa i somriu; veu en totes les situacions dramàtiques de la vida, una faceta còmica, i en cada situació còmica, alguna cosa capaç de preocupar."










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



85


Carta de comiat a la mestra de Valencià

Mestra, Crec que m'he esforçat més que l'any passat, espere que s'haja notat.

Vosté ha sigut i és una bona professora. Gràcies per ensenyar-nos tan bé, amb ganes de que tirem endavant, se l'ha vist molt interessada per nosaltres, i això està bé; en els altres cursos, res de res, em tingut que esperar a primer de la ESO per aprendre més i saber els costums de la nostra llengua.

Creíem que era més renegona, però quan portem més temps juntes em donem compte de que és agradable i simpàtica. Es una professora que escolta.

No vaig a posar ninguna crítica perquè per a mi és la professora més agradable.

Hasta sempre.

Gràcies

Evana.









Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...

Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència, em conèixen més bé que no jo.

Tant se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.

"Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Candel, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



86


Els fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de treball intens."

Mentrestant he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball, me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat, la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant; del caos va néixer l'ordre.

De vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit, que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...














Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.


Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.

No sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.

Començar de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu amor a la vida, aquesta paciència llarga...

Hauré d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i complex, des del cim d'una montanya.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


89


El sosinyol

somia que esdevé

el gràcil salze.

Basho



Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.

Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.

No sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.

Començar de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu amor a la vida, aquesta paciència llarga...

Hauré d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i complex, des del cim d'una montanya.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


90


El sosinyol

somia que esdevé

el gràcil salze.

Basho



Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.








Cròniques personals


91


Dia hivernal.

A cavall em gelava

mestre a l'ombra.



Aquell vespre havia interromput la tasca de pintar les parets del pis, necessitava un decans i Otilia m'havia proposat anar a Benicassim a conéixer uns amics.

Al llarg del trajecte em va parlar per primera vegada de Paty, ja n'eren amigues de menudes allà, al su país; després d'uns anys s'havien retrobat; m'ho va dir amb aquell tò d'entusiasme amb el que elles, dèien les coses. Em va parlar de la seua amiga Carol, professora d'espanyol a Brest. Solia venir-hi en vacances. Féia massa calor aquell mes de juliol i jo, després de la feina dels darrers dies em sentia atordida.

Per fí arribàrem, baixar del cotxe ens va alleugerar... llavors en adreçàrem al lloc on Paty, la seua família i un grup d'amics s'havien instal·lat; trobarem també un xiquet i una xiqueta rossos com un fil d'or jugant a la pilota. Olga digué, "son sus hijos Felipe i Melisa", tenien una expressió dolça i un aire tímit.

L'estança olorava a un guís exquisit. Poc després de les presentacions vam seure a taula. A mi em cridava l'atenció el cap completament rapat, em feia l'efecte d'un modernisme radical, el seus trets armoniosos esbotzaven una bellesa serena, jove encara, de cos esvelt que es movia amb naturalitat, parlava i organitzava el sopar.

Mentre la llarga sobretaula parlàrem de tot, gastronomia, costums pasades i presents...les converses es barretjaven cordialment entre nosaltres en diversos idiomes. Bona gent! ens mostraven cordials malgrat les dificultats lingüístiques. Sophi, una amiga de Paty ensenyava espanyol...Després anàrem preparent-se per eixir a ballar. Vaig comprendre que el meu cansament no em permetia d'acompanyar-los, me'els mirava amb sana enveja...Sophi, preciosa, amb vestit i sabates negres, elegant i discreta mostrava una distinció natural, que la féia molt més atractiva. Quan comparegué Paty em va semblar resplendent; vestia un conjunt de lamé, el maquillatge delicat resaltava els seus trets exòtics. Em va semblar plena de vida, d'encís, d'eixe quelcom misteriós que només poseixen algunes persones i les distingeix, les eleva i els presenta com éssers perfectes per definició...autèntics.

Fou fermós aquell moment, contemplar-la així, quasí un regal. Finalment el grup s'acomiadà, allunyant-se.

Vaig restar absorta. Paty malalta de càncer...intervinguda de féia poc, ara la situació, des del meu cansament físic, em desbordava, quín ésser humà devia ser, sense arrogància ni coqueria, la seua belesa calva...

Sí, es féia revisións períòdiques; sa mare era de raça negra. Per qüestions de raça va parir el refús intens de la seua família. A l'última revisió li detectaren una alteració dels teixit a una de les mames. El metge li espetà sense més ni més: Vosté té càncer i anem a practicar-li el segúent tractament. Ella se'n recordà de la seua "mamita", va morir tan jove...Els fills de Patricia, Felip i melisa eren d'apenes uns pocs anys. Ella es disposà a lluitar, no volia que ells, els seus fills, visqueren l'amargor que ella i els seus germans patiren en pròpia carn.

Quan ixqué de l'operació la seua filla encar de pocs anys, va romandre aprop seu. De vegades l'havíen vist acaronant el seu cap nú. Després va haver d'assumir el seu cos incomplet. I encara la menuda va voler veure com havia restat...L'animà, n'era al seu costat.

" Cuando mi padre enviudó pasaron años antes de que entablara otra relación. Nosotras le ayudamos a buscar novia. Estuvímos en un internado los tres, mi hermano, en otro. Nos enseñó la sortija que le regalaría a su nueva pareja. En el internado nos dijeron que habían franceses. Así que hicimos como que se nos perdió el gato y fuimos a preguntar a dónde los franceses. A mi aquella gente me encantó i decidí viajar a Francia. Más tarde me dí cuenta que yo quería vivir allí."

A taula encar restaven les taces del cafè i marmelada, restes de pà...parlàvem, Paty ens explicava alguns records, d'altres que hi havia compartit amb Olga, detalls de la seua infermetat. "Tenemos que irnos, esta semana mismo porquè han de hacerme una sessión de "químio". Cuando llegue el momento me quedaré dos días en el hospital para estar más tranquila. Mis amigas se encargarán de los niños..."

M'admirava la seua naturalitat, les seues expressions, les seues paraules fluien com l'aigua clara d'una font, plena de vida, de voluntat de viure, de resolució absoluta...

"Para comer: "sudao" una comida típica colombiana. La preparamos entre todos mientras seguíamos conversando. Celebràbamos el cumpleaños de Sophie, su marido, sus amigos y nosotros le preparamos una pequeña fiesta. Estaba dichosa."

Quedàrem en veure'ns, ens donarem les senyes... Jo l'esperava amb els seus fills.Vaig preparar el meu pis el millor que vaig poder per acollir-los. Olga, la seua germana, em digué que es trobava bé. Ja no ens vegérem més, m'hagués agradat tenir-los a casa.

Conéixer a Paty va estat una experiència molt especial. Ella semblava forta i tendra alhora...valenta, molt valenta. Em sent afortunada d'haver-nos fet amigues. No sé si tornarem a veure'ns però per mi Paty és com una estrella a fugaç, que creua el blau profon de la nit. I saber que existeixen persones com ella em reafirma la confiança amb la gent. Potser els nostres camins no tornaràn a creuar-se mai més; o potser sí tornarem a trobar-nos. Sobreviure a la seua malatia és un acte de valor i de fortuna. Ambdues condicions posseix ella i s'estima tant la vida...tant...

Potser sí, possiblement tornarem a trobar-nos i comentarem amb goig aquests moments compartits, llargs i difícils a estones, una vegada superats. Mantindre'm encésa al nostre cor la flama de l'esperança...cada día, cada día...

"Fins sempre, Patricia, je t'aime"







Cròniques Personals original de Llum Sánchez



92


La rama seca

amb un corb posat.

Vespra de tardor

Basho



De vegades Telma venia a visitat-me però no parlàrem del motiu del meu silenci; es mostrava molt amable, molt...massa i tot, així que aparenment tinguerem la festa en pau. Vaig baixar la guardia, potser ella no era conscient o no podía controlar aquells canvis, després acabava per fer-se perdonar...Tanmateix, res no podia evitar la desconfiança que havia arribat a produïr-me. Era com si no em pogués creure ni el que diu ni el que fa, ni res; com si hagués desenvolupat l'habilitat de llegir entre línies. Sí, em produïa una sensació penosa, per mi durant molt de temps va ser la persona més estimada de la família. Hagués volgut que la nostra relació fos diferent, encara que ens véiem tan poc...

Amb tot, aquestes reflexions naixien i morien en mi mateix, lamentava no poder expressar-me amb sinceritat, era trist haver d'evitar alguns temes, practicar l'autocontròl amb una persona tan propera... Amb tot és clar que no hi havia més remei. Ella sempre s'havia proposat oblidar, allunyar-se de la realitat...i això dificultava la comunicació perqué ens condicionava en tots els aspectes de la nostra vida; les distàncies es definien i creixen amb el temps. Pense que he de comprendre aquestes coses i acceptar-les.

Em moria de calor, em passava la vida sota el ventilador, beneída l'hora que hi vaig penjar, i mosquits i formigues em tenien farta. "A l'estiu tot lo món viu". Vaig emigrar al dormitori dels xics, per veure de descansar més bé. Continuava enllestint la casa, em demanava si acabaria abans que comencés el curs. Els dissabtes m'agradava anar al mercat a comprar fruita fresca i verdures...

L'estiu, per sort, començava a declinar, i jo no pdía llevar-me del cap la meua germana; sempre hi havíem estat molt unides...aquesta decepció també em féia mal...s'imposava un altra renuncía, no havia estat mai el que jo volia, el que jo hagués volgut...Bé, no més il·lusions ni més montatges, ni visites de copromís, ni embolicar més la troca...potser el que necesitava era enfrontar-me a la realitat...era tan tossuda...em costava tant reconéixer les coses...

Com que era cap de setmana aprofitaria per veure un reportatge o una biografia a la televisió. Semblava que ja anava amainant l'activitat que havia dut darrerament. La vida continuava incessant, rica, efervescent; per sort anava aconseguint part dels objetius que m'havia proposat, em sentia segura, més lúcida, més forta...













Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


93

Es ja el meu poble
un somni en un viatge
Au de pas.

Kiorai


De vegades desitjava anar-se'n lluny, molt luny, a un lloc tranquil i solitari on no la destorbaren els sorolls. Necessitava silenci... o bé escoltar els sons de la natura, el xisclar dels ocells, el soroll del vent entre les rames dels arbres...la mar...Aquells dies feia molta calor i això complicava les coses, ni tan sols es trobava amb forces per muntar la bicicleta i acostar-se a la mar.

Sa cosina Telma digué que per l'agost vindria uns dies, recordava Irene; l'estiu passat ho passaren ben bé ella i la Vicentina, que a banda de ser amigues desde sempre, es sentien unides pel fet d'estar ratllades una i altra, cadascuna a la seua manera, però ratllades.

Una missàntropa depressiva! això potser em defineixca un poc__pensà Irene amb resignació. Era una expressió que va trobar a una novel·la i li va fer l'efecte que la descrivia fidelment. Reduïr el seu cercle de relacions només havia estat una mesura d'higiene mental. La vida es molt curta per malbaratar-la amb relacions supèrflues.

Li agradava gaudir del plaer de la llibertat, tot i que sabía que sovint implicava soledat i aïllament. S'estimava les petites coses, un "pensat i fet", lliurar-se al plaer de la lectura, el seu vici solitàri, sense preocuparse del temps; enderejar per botigues i magatzens, un exercici força seriós; consultar les notes que havia preparat per no deixar-se dur per un enlluernament momentari. Veure coses, avaluar quines calen i quines, no; discernir quines són més precises...calcular la manera de finaciar l'adquisició...tot un devessall de ciència i d'experiència.

"Una missantropa depressiva! ".Vaja, vaja...sempre sorpren comprovar el poc que saps, la vida és ampla i fonda com un oceà...Si sent enyorança és per riure." Quan Manela i ella foren companyes, malgrat totes les calamitats relacionades amb l'ambient que compartien al col·legi, ho passaren bé, es riguerem molti molt; aleshores encara gaudia ella d'aquella capacitat. Era xocant el seu destrellat!, pensava, les disferesses de Canestoltes, les seues "eixides" d'excursió amb els "nanos", les seues paròdies...amarades d'un boig sentit de l'humor. Tant a la Manela com a la Irene els salvava el fet de riure. "Pobra xica rica", pensava Irene evocant el seu record amb nostalgía, quan anava de gran senyora i li dèia allò de " hi ha que veure quin bon gust tens per vestir, Irene, qualsevol cosa que et poses et para bé". "Sí, l'escasesa aguditza l'ingeny" li responia l'altra.

A l'Irene no li molestava excesívament aquella circumstància, el divorci l'havia hagut de pagar a peu d'or, ara era pobra, sí, i lliure!.







Cróniques Personals original de llum Sánchez



Veus de llops
que udolen tots a una
vespre de neu.

Yoso



94


Demà, dissabte, m'acostaré al mercat...és una de les millors estones de la setmana. Allà trobe i també al Jardí Botànic, o a visitar algún museu...el museu d'Art Modern... el meu preferit. En entrar em fa l'efecte de trobar-me, com "Alicia al país de les meravelles". Potser m'aproparé a la biblioteca a tornar uns llibres. Porte una mala ratxa, en tinc alguns començats, i no m'acaben d'enganxar. De vegades recorde aquell llibre ..."Las ciudades carnales", va ser un despertar a un altre tipus de novel·la, em va impactar; a partir d'aquella lectura se m'obriren noves formes de concebre l'escriptura i d'arribar a la literatura.

La lectura, diuen, és un "vici solitari", i com gran part dels vicis, especialment gratificant. Em costaria de concebre la vida sense literatura, per mí és quasi una necessitat vital que alimenta el cor i l'ànima, ayuda a plantar el peus a terra, situar-se al món, a tastar la vida, a assaborir els plaers més enllà de la grisa quotidianeitat...

Per altra banda és evident la influència pel que fa al desenvolupament de la personalitat. Hi ha un abans i un després del contacte amb l'escriptura personal i posteriorment amb la literatura en sentit ampli. A poc a poc, quasi sense adonar-se un es veu immers amb el món de les paraules, la clau per obrir els conceptes, i quan perceb eixe món ric, plé de força vital, de possibilitats insospitades, a través del qual podem expressar conceptes, que ens era alié fins que l'impacte del seu descobriment amb la propia sensibilitat ens obri a l'expressió única i irreptible de cada ésser humà, tan diversa i misteriosa com pròpies petges digitals; ens pot omplir d'admiració tant com les inimaginables possibilitats d'expressió que ens proporciona.

Tanmateix hem de percebre amb lucidesa que aquest és només el començament per endinsar-nos a vastíssim paisatge de l'expressió humana oral i escrita; que aquesta primera presa de contacte no reresenta més que la línia base, sobre la qual es col·locaràn, com les notes músicals al pentagrama, l'expressió própia i individual, única i característica derivada del fet de la unicitat de cada individu...Potser aquesta senzilla reflexió ens faça conscient les insospitades possibilitats del lleguatge en general, facultat del génere humà, i de les seues infinites possibilitats d'expressió.







Cròniques Personals original de Llum Sánchez



95



Ah!, qué cálida
la pell d'una dona,
la pell que s'amaga

Sute




Feia un parell de setmanes que havia mort la tía Laia després una llarga i penosa malaltia. Tindria prop de noranta. El seu marit, "el papá" com ella solia anomenar-lo, s'havia passat gran part de la seua vida conreant-la, una bella persona, ara ya era molt vell i malalt. Tenia pensament d'anar a veure'l tan prompte pogués. Ella també havia sigut extraordinaria malgrat que de vegades li guitava la vena histèrica per un tres i no res, coses del temperament, com dèia la mare. A última hora ja no ens ens acovardava, sabíem que tocava de tant en tant...Tot podia disculpar-se perquè era tan bona persona, que res no s'hi podia predre'ls en compte. A més, ens havia volguts tant a tot i totes les nebodes...Pels
seus fills n'era boja, mai no tenia prou paraules per ponderar les seues virtuts i absència de defectes dels meus cosins. Passió de mare, dèia la meua. El seu home, l'oncle Manel, a tot li donava el bò.

Els seus fill eren com les estrelles del cel...El cert és que es posaven poc pelmes amb tanta admiració, em semblava a mi. Clar que ma mare no ens tenia tan conreades, i que de tant en tant ens suministrava algun crit o algun "xiberlío", com dèia ella. En qualsevol cas eren bona gent, a les nebodes ens van criar com roses en tabac, a cos qué denanes.

Ara veure'm qué serà del Manel, tan bon home, tan honrat, tant pacient, mai no va dir una paraula més alta que l'altra, i sempre de bon humor, reballava un palet entre les dents, des que havia deixar la "fumera". Mai no s'alterà el seu humor, ni el seu taranà pacific i bondadós.

Em féia l'efecte que anàvem arribant a la fi d'un llarg període familiar, i experimentava certa nostalgia...amb no massa temps es tancaria un llarg període familiar, tres generacions...Ara ja és passat i com diu la paraula el pretèrit és un temps conclós.

Si tornava a la realitat, la meua, el dia a dia, contemplava l'aurora amb una gran fascinació, el canvi de tonalitas del cel, el núvols encesos en dies de vent, les hores màgiques que precedien el crepuscle... A les sis i mitja del matí em despertava i ja no em podia adormir.

La vida continuava com una funció de teatre, que passe el que passe s'ha de seguir representant. Igual. Vaig enfrontant les mil i una papereta que se'm presentava cada día, cada setmana, cada més. El cotxe, el dentista, les gestions econòmiques interminable...les classes d'informàtica que van acabant-se, les seus telefonades de Ramir, quina sort tindre un fill així...Les meues indeturables reflexions sobre el passat, malgrat la seua aparent innutilitat; tanmateix m'ajudavan a comprendre el present i sobre tot a prendre decisions de cara al futur... Això pot ser l'únic vàlit del passat.




Cròniques Personals original de Llum Sánchez


96

Blanc reixiu
cada púa a la zarza
conté una gota.

Buson


Irene Vinyes per primera vegada es va sentir preparada per participar en una teràpia de grup, on va conéixer gent nova. La major part eren dones.
A més d'Elia, que fèia terapia cognitiva-conductual, hi habia també un altra terapèuta de la Guestal, que els va oferir una sessió de la seua especialitat, "La visualització de la meitat de l'ampolla".

Quan, arribat el moment, Irene va obrir el seu missatge, li dèia: "Estàs preparada... Sí? doncs avant, tens totes les de guanyar!". Es quedà corpresa; quan va reaccionar va veure als altres membres del grup observant-la amb espectació; així que no va tindre més remei que presentar-se i un segons abans s'adonà que no tenia ni idea d'allò que diría. Amb tot va escoltar la seua veu que afirmava: "Em diuen Irene i em sent preparada per fer una adaptació dels meus recursos personals, per tal d'obrir-me a la una nova etapa, amb tots els canvis que comporte..."

__Irene, això vol dir potser, que experimenta la necessitat de liquidar un grapat de velles històries...__li demanà la terapéuta.

__Es cert. Al fons de l'assumpte aquest és el motiu; em sembla que he d'aprendre determinades formes...trobar l'habilitat, els recursos que em calen per tornar a ser...eixa altra Irene, que tantes vegades, sense adonar-me'n, he traít...i amb la qual m'identifique...

De tornada a casa reflexionava sobre les idees que li vingueren al cap a ran de la sessió. "Crec que ha estat un bon pas seguir indagant per trobar solucions, no em puc avenir passar-me la vida sense saber on sóc i fins on vull anar...Els anys passen, la vida rellisca com l'arena entre els dits...No puc arrossegar per més temps aquest fardell de pors...i les vues recurrents que m'han marcat des de sempre."

Tanmateix, al fil dels seus pensament li venia al cap el fracassos d'anteriors intents d'abordar una teràpia; en un d'ells va haver de sol·licitar un crèdit a una entitat bancaria; després de tot, per res; passat un cert temps el quadre clínic tornava a rebrotar. Irene se sentia empentada per un corrent que no sabia cap on la desplaçava i ensems tampoc gosava romandre passiva a mercè de les inclemències d'unes condicions que no oferien més que tantejos...








Cròniques Personals original de Llum Sánchez


97


La menuda
herba també se seca
entre les pedres.

Shoja


A la vista dels drets assertíus, que li va proporcionar la psicòloga a l'última sessió, Irene Vinyes va comprendre que la seua vida havia estat una successió d'errors tan completa com mal païda; així que 
ni el pròpi don Quixot, amb tota la seua persistència, hagués sigut capaç de "desfacer" tant i tant gran combinació de torts...va pensar ella; no hi havia res a fer, n'era clar. Amb tot alguna cosa anava emergent de tot aquell embolic al que l'havien dut, sens dubte, amb la millor intenció, les diverses personalitats del món de la terapéutica per les que havia anat passat des de fèia temps.

Refexionant sobre la seua trajectòria personal, si més no, des que es va lliurar a aquella constel·lació d'especialistes, terapèutes, analistes, dietistes, fisioterapèutes, psicòlegs, psiquiatres, internistes...Irene va experimentar com una mena d'autorrevelació..."l'assertivitat", eixa havia estat la seua gran carència.

La primera vegada que va escoltar aquesta paraula va ser a Nela, una companya de treball que semblava tindre les "coses molt clares"; així que Irene es delía escoltant-la, parlava tan bé... amb tanta seguretat, amb una expressió tan precisa, amb un conèixement dels temes com si es trobés a nivell de la dècima o vigèsima existència, dintre del cicle de la reencarnació... Llavors pel contex va deduïr que si algú havia aconseguit véncer, més que fos algunes de les pròpies contradiccions, això li confería possiblement la qualitat d'ésser assertiu.

Pensat i debatut, després d'una profunda reflexió, Irene va copsar la impotància d'aquesta actitut pel que fèia a les relacions humanes__just el seu punt flac__Ara, però, es preguntava, hauré resolt les meues contradiccions en base als critèris d'assertivitat?"; la resposta ocupà la seua ment en forma d'una pancarta decomunal que només déia: "mai dels mais!!!" . Amb el temps i partint de la seua ignorància, una cosa li quedà clara pel que fèia al cercle familiar, on hi havíen coses que, senzillament, no es podíen "piular", així doncs el sentit comú invalidava la pràctica assertiva... 

De manera que es podíen comunicar pensaments, sentiments, desitjos...sempre que prèviament s'haguessen establert les circumstàncies favorables a la lliure expressió, cosa que a tot estirar es podia donar amb una amiga o amic, un familiar de confiança; però eixa possibilitat quedava invalidada pel fet d'ón trobar eixa "rara avis"? . Així que per eixe camí Irene va arribar a la pràctica del més exquisit mutisme, sobretot quan es sentía afectada per una situació, una crítica personal o un problema que la superava o que era incapaç de definir. De manera que aquesta situació es podía definir com un cercle viciós, a saber: intent d'expressió - fracàs - hostilitat - incomunicació - por - retraïment...

Quan arribava el moment d'autoafirmar-se expressant els seus sentiments...ja, amb tota aquesta càrrega emocional damunt...o bé renunciava i es tancava dins la closca d'un silenci hostil o bé se'n anava a comentar-ho amb la persona menys receptiva. N'era clar que fer servir aquest recurs no resultava massa pràctic, atès que s'acabava per experimentant un malestar que culminava amb sentiments de culpabilitat, un descens de l'autoestima i més dificultat per expressar tant els seus pensaments, sentiments i desitjos o bé necessitats.