dissabte, 24 de maig de 2008

Memòries de la desmemòria cap 07


dijous, 16 de febrer 1987


Aquest és el dia de...no és cosa de riure. Tenia hora amb una neuropsiquiatra de la companyia. Primera visita. La vaig escollir del llistat per ser dona. Ahir li digué a Malena que m’acompanyés. Mentre fèiem temps a la sala d’espera reïem, com solem fer, per qualsevol niesa, de nosaltres mateixes, de res. Després d'un parell d'hores ens van fer passar a consulta.
Una vegada assegudes a les butaques em vaig limitar a contestar-li automàticament a les dades que em demanava. Després li digué que tenia dificultat per a dormir des de feia anys. Que aquest era el motiu d’haver acudit a la seua consulta. Llavors a contrapèl se’m va endinsar en la meua història. Em va demanar que li expliqués l’ambient familiar- amb açò no hi havia comptat- Explicar-li-ho era força complicat, o bé no em sentia amb ànims per fer-ho. A més no hi havia anat a contar històries... Ja n’ havia tingut prou i sobrat amb l’anterior tractament amb el doctor Vendrell. La nostra relació terapèutica no va donar els fruits que esperava. Cert que no es va produïr en les millors condicions. Per part meua, la incinceritat, per la seua, l’arrogància, i sobretot la falta de coherència. Teníem la mateixa edat, supose que erem molt joves. Amb tot reconec que em va ajudar a desbloquejar-me, aquest va ser el primer gran pas. Després d’alguns mesos de teràpia “dinàmica” vaig abandonar el tractament en contra del seu parer.
Amb tot li vaig resumir a la doctora, en poques paraules, la meua evolució dels darrers anys. Els successos traumàtics de la meua família foren, potser, el desencadenant de la patologia, que fins al moment cap metge m’havia diagnosticat. Al meu cercle familiar no vaig trobar-hi recolzament. De tot una cosa havia tret en clar, que volia trencar la meua relació de parella. Per tal motiu en aquests moments em trobava en tràmits de separació.
Ella m’escoltava amb una expressió tranquil·la. Era una dona rossa, ben entrada en carns, vestia senzillament, i parlava amb accent hispànic. En conjunt em va semblar una mare de família nombrosa i feliç...Quan vaig acabar la perorata restí en silenci. Llavors ella avançà el seu cos i, recolzant els braços sobre l’escriptori, sense més preàmbul afirmà: vosté és una dona trista, una malalta depressiva. I em demanà – ha pensat en el suïcidi?-. Fa temps que ja no hi pense...- li vaig respondre-. Arribat a aquest punt afirmà amb rotunditat que em calia tractament urgent. D' entrada una teràpia de son, cosa que, com que s’havia de fer baix un estricte control mèdic, calia internar-me durant alguns dies. Després... a la vista dels resultats, concertaríem una pròxima visita, per a determinar les pautes del tractament.
De sobte em sentí aclaparada per una allau d’imatges contradictòries. En quina situació em veuria immersa? Una baixa laboral. Ingressar en una clínica...deturar totes les gestions iniciades, haver de donar explicacions. No li trobava sentit a una intervenció semblant. Jo no em sentia tan malament, tan sols necessitava algun fàrmac per a dormir, tan sols dormir...
- ¿Cómo ha solucionado la liquidación de bienes?- continuà l’interrogatori- Es tractava d'una separació de mutu acord. Tal com m’havia recomanat l' advocada. Era la via més ràpida i senzilla, em va dir. A mi m'interessava solucionar-ho abans que arribara la nova destinació laboral.
- ¿A costa de qué?- Vaig haver-li d'explicar, en línies generals, els termes del conveni regulador.
- Eso supone renunciar usted a casi todo. Me parece totalmente inaceptable. Le puedo proporcionar un buen abogado que se encargue de su caso.
Li vaig assegurar que no tenia alternativa. L’altra part només accedia a la separació en aquestes condicions. De no ser així hauríem d’anar a judici. La idea de fer passar als meus fills per aquesta situació em semblava intolerable. En qualsevol cas calia pensar-ho amb deteniment. Era conscient de que no podia donar una resposta immediata a un plantejament tan complexe.
- Bien, en ese caso esperaré su llamada.
De tornada a casa la meua amiga es mantenia expectant davant el meu mutisme.
- Aquesta dona crec que no s’ha fet càrrec de la situació.
- Vaja, sort que tan sols venies a per unes pastilles per a dormir- va dir sorneguera.
- Sí, crec que m’he ficat en un bon embolic...I em sent tan cansada...No puc abordar una acció de conseqüències tan imprevisibles. No em trobe ni amb forces ni amb recursos.
- Doncs, au...- digué ella, amb el sentit pràctic que la caracteritza- oblida’t del tema i segueix endavant. Ja veurem per on eixir.
- Potser... No sé, però, com dormiré aquesta nit.

divendres, 23 de maig de 2008

Després de 40 anys recital de Raimon a Madrid




Dijous 22 de maig a les 9 de la nit, a la facultat de medicina de la Complutense, va actuar Raimon dins el cicle dedicat a Maig del 68. Trobareu més informació a la Web. L' he escoltat aquest matí entrevistat per Catalunya- radio, i ha estat una magnífica ocasió de retrobar a aquesta gran persona que amb la seua actitud, la seua obra i la seua gran coherència ha contribuït al despertar de la nostra consciència de poble. Des de que el vam conèixer, quan va eixir el seu primer senzill, "Al vent", va ser per a mi i per a molta gent, que visquérem en pròpia carn els esdeveniments d'aquella època- darrers anys del franquisme-una figura emblemàtica i molt estimada. Hui, en sentir la seua veu , en captar la seua senzillesa de 'home contingut i ponderat que és, m'ha vingut a la memòria la immensa tasca, que ell amb ad altres, iniciaren en aquells moments i que determinarien la vocació professional i personal de molts i moltes de nosaltres.
Des d' aquestes modestes línies aprofite per dir-li: gràcies Raimon, seguirem intentant que les inquietuds que ens vas innocular arriben a bon port. Bon vent i barca nova!




Ací teniu la lletra d'una de les seues cançons que m'emociona cada vagada que la sent o que la pense:


Jo vinc d'un silenci


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.


Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vell que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.


Jo vinc d' un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç o flasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd la identitat.


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.


jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.


Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.


(1975)

dimecres, 21 de maig de 2008



¿LES PARECE CONOCIDA LA SITUACIÓN?

Señores no es ALZHEIMER




Amigos , atención.........
Señores no es ALZHEIMER, así que no se preocupen y hagan sólo una cosa a la vez, y verán como mejora su atención, vean por qué se los digo:

Me diagnosticaron SADAE ( Síndrome de Atención Deficiente Activado por la Edad).
A mi se me manifestó así:

Decido lavar el coche. Al ir al garaje, veo que hay correo en la mesa de la entrada.
Decido revisar las cartas antes de lavar el coche. Dejo las llaves del coche en la mesa, voy a tirar los sobres vacíos y la publicidad en la basura, y me doy cuenta de que el cubo de la basura está lleno.
Decido dejar las cartas -entre las que hay una factura de AVEGARZAS- en la mesita y sacar la bolsa de basura afuera. Entonces pienso que, ya que voy afuera, puedo pagar la factura con un cheque y dárselo a la Sra. que cobra que vive en la misma calle, a dos casas de mi puerta.
Saco del bolsillo el talonario y veo que queda solo uno. Decido ir adentro a buscar otro talonario y encuentro, sobre la mesa de mi cuarto, la Coca-Cola que me estaba tomando y se me había quedado olvidada.
Saco la lata para que no se vuelque y me doy cuenta que se está calentando, por lo que decido llevarla a la nevera. Al ir hacia la cocina me fijo en que a las matas del jardín interno les faltan agua.
Dejo la Coca-Cola sobre la mesa de la cocina y, aleluya encontré los lentes que estuve buscando toda la mañana.
Decido llevarlos a mi mesa de noche, y después poner agua a las plantas.
Lleno una jarra de agua en la cocina y, de repente, veo el mando a distancia del televisor. A alguien se le olvidó en la mesa de la cocina.
(Me acuerdo que anoche estuvimos buscándolo como locos). Decido llevarlo al cuarto, donde deben estar, en cuanto ponga el agua a las plantas.
Echo un poquito de agua a las plantas y la mayor parte se derrama por el suelo. Por tanto, vuelvo a la cocina, dejo el mando sobre la mesa, y cojo unos trapos para secar el agua. Voy hacia el cuarto tratando de acordarme qué es lo que quería hacer con estos trapos.
Al final de la tarde:
-el coche sigue sin lavar
-no he pagado la factura
-el cubo de la basura está lleno
-hay una lata caliente de Coca Cola en la mesa de la cocina
-las plantas siguen sin agua
-sigue habiendo un solo cheque en el talonario
-no consigo encontrar el mando de la tele,
-ni mis lentes
-¡Y no tengo ni idea de dónde están las llaves del coche!
Me quedo pensando: ¿Cómo puede ser, que sin haber hecho nada en toda la tarde, esté tan cansada?
(Hazme un favor, envía este mensaje a todos los que conozcas, porque no me acuerdo bien a quién se lo he mandado.)
¡Y NO TE RÍAS, PORQUE SI AÚN NO TE HA PASADO, TE VA A PASAR!

.

nomades... de Lía Schenck



Los nómades tienen muchas
tareas en común
Una de sus tareas es hacer que
las esferas de sus relojes
permanezcan perpendiculares a los
astros y hacer que los astros
permanezcan horizontales a los
sueños y hacer que los sueños
permanezcan verticales al corazón
del hombre.

diumenge, 18 de maig de 2008

Crònica de la tendresa (V)


De vegades em semblava que tots els dies eren iguals...
Com ara aquells, de vesprades grisenques i piular de teuladins jovenets. Dies boirosos de cels estampats de nimbes que viatjaven a càmera lenta, per la llunyana pantalla del cel. D’un sol giradís que arribava i s'amgava tan sols aplegar. Les primeres mosques, mig atabalades ja perquè els dies eren freds, volaven intermitents.
L’Illa era daurada pel sol de gener. A un racó del pati seia al banc mentre recolzava el cap contra el mur, tancant els ulls. Mig abaltida sentia la cridòria de les criatures que no em deixava dormir...ai, amb la son que tenia; em sumia, però, en una leu inconsciència com una boira tènue on es barrejaven les imatges amb la plaent escalfor del sol i les veus. De vegades aquestes pujaven d’intensitat fins que em retornaven, sobtada, a la realitat, fent-me perdre la dolça sensació de pau que havia gaudit per uns moments.
Ara la menudalla ja s’havia fet a l’escola. Aquells primers dies de ploreres havien deixat pas a una plaent familiaritat amb els arbres gegants i la vella classe, amb el pati assolellat fins a la vesprada, amb els coloms i el paisatge interior de les cases veïnes…a tot allò que per a mi encara era un poc estrany.
El parrupeig dels coloms era la música que acompanyava les nostres jornades. Durant l'esplai se'n passava el temps ben de pressa resseguint amb la mirada el vol de les aus, amb les ales esteses, com ventalls pintats en colors carmesí o morat, en els que la llum reverberava arrencant reflexos de nacre, contemplant el seu transitar tranquil pels seus espais: coll estirat, cua estesa..gaudint de la seua benaurança.
“Hala, andar, fuera de aquí...que no hacéis más que tirarme la casa al suelo. Ay, es que son...es que son...” Remugava Isabel feta un dimoni. Era la veïna del costat, paret mitgera amb el pati de l’escola. Una dona menuda que portava sempre els cabell grisos ben pentinats de perruqueria. Ella i el seu marit es compraren la casa uns anys després d'arribar al poble; en ella havien invertit tots els seus estalvis i tota una vida de faena per fer-li millores. Així que ella se la estimava més que a la nineta dels seus ulls. Tenia cortinetes blanques sempre emmidonades a les finestres i alguna maceta molt fina al repeu, darrere els cristalls.
Tanmateix, Isabel, com totes les dones massa curoses, tenia poca corretja, i molt sovint eixia a despatxar als xiquets que s’estacionaven a la porta de l’escola tot dient-los que s’apartaren de la paret perquè si no li farien malbé la façana.
A banda del seu geni curt i de l’exagerat conreu que li donava a la casa, en part tenia raó, ja que el carrer de l’Escola a tothora era ple de mainada. A més uns xavals de raça gitana s’hi passaven les hores mortes prenent el sol i passant l’estona. De vegades s’entretenien avalotant, tocant-nos a les portes o cridant bofegades pel conducte de la canal per on desaiguava el pati.
A la casa del colomer no hi vivien. Els fills, uns adolescents, venien de tant en tant a encarregar-se del coloms i portaven els amics. Molts matins, en obrir la porta de l’entrada, hi trobàvem puntes de cigarretes escampades pel pati.
A la casa contigua vivia una dona amb nom jueu: Eleatzar. Em resultava força suggestiu. Sempre em va cridar l’atenció un nom tan estrany, a més em feia l’efecte que a ella no li parava gens bé, atès que era una dona grossa, entrada en anys, de cara ampla i mirada apagada. Els dilluns era el seu dia de bugada. Els fils de la seua terrassa, tan drets i tibants com els d’un teler, apareixien de bon matí plens de peces de roba roba, que voleiaven al vent com si foren banderoles de festa. Tancava el reduït espai d’aquella terrassa una part a mitja alçada de maons d’argila vermella, que remarcava la seua humilitat al costat de la construcció del fons del pati.
Era aquesta una edificació de planta i dos pisos que mostrava la bona posició dels seus propietaris. Al capdamunt s'obria una ampla arcada, blanca com un gesmí, que rematava el cobert, i davall, l’estenedor. Aquesta gent de diners està en tot. Vaig pensar un matí que plovisquejava veient buits el fils sota el trespol, que resguardaria la roba del temps inclement.
Mai no he sabut qui vivia a aquesta casa. Mai no vaig veure ningú sota l’arcada ni vaig guaitar cap persona per les nombroses finestres de bona fusteria. Passant el temps , em vaig adonar que ni tan sols hi havia mai roba estesa. Potser no hi viurien...