Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: d’agost 29, 2010

Memories de la desmemòria/cap 81

diumenge, 16 d'abril 1990/ cap 81
La vida no és res més que una ombra que camina, un pobre actor que gasta fums i consumix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i furia i sense cap sentit.                                                                        Macbeth, W. S.
Vulguera repassar amb lucidesa aquesta història. Volgués tenir el coratge d'assumir els errors que m'han portat a la ruptura. Vulguera que algú sabera dir-me on m'he equivocat...Però sé que encara és molt prompte, em cal temps i serenitat. És evident que desconec una gran part de la història, la de les seues relacions amb d'altres...parelles que sospite d'amdós sexes.
Ara, al llarg d'aquest dies de solitud i reflexió, en rellegir aquest diari, el seu diari, “El llibre de Miquel” em fa l'efecte que tot ha ocorregut seguint unes pautes secretes fermament establertes. És com si, una vegada més, algú s'…

memòries de la desmemoria/ cap 80

diumenge, 14, abril, 1990/ cap 80


 Estoy aquí
 por estar, y la nieve
 sigue cayendo.
                                  Issa

Tot ha conclòs. S'ha acabat, no tinc paraules. Què més puc dir?. Quins motius es podria donar per justificar aquest dolor, aquesta atordidora solitud, aquest desenllaç pressentit... Reflexione i comente amb persones de la meua confiança la trajectòria seguida en aquests darrers dos mesos per tal de comprendre-ho. I no trobe encara la causa que ens ha dut a tanta malaurança.

És la una de la matinada. Ahir fou el seu aniversari: quaranta- dos anys. Encara estiguérem junts per última vegada, practicàvem aqueix joc despietat de dubtosa moralitat que era fer-nos mal. Potser ambdós hem sigut víctimes del nostres respectius afanys d'autodestrucció. No ho sé encara. No sé si ho sabré mai. En teoria hem quedat com amics, què bons propòsits, quina perspectiva més encertada: “ens veurem de tant en tant, quan puguem, i farem l'amor...Però no ens veurem massa sovint perq…

Memòries de la desmemoria/ cap 79

dilluns 12, febrer, 1990/ cap 79 Con un farol pasea en el jardín sufriendo al ver morir la primavera                                                                    Buson



Fa temps que no escric. No trobe el moment ni la serenitat d'ànim. Massa coses per fer, massa feina. Deu ser per això. Amb penes i treballs puc atendre les meues tasques laborals, domèstiques... ocupar-me de Miquel i de la seua demanadissa...Res menys. Sembla que soc la dona orquestra. En qualsevol moment se m'acabarà la corda i romandré quieta, en estat catatònic. Després potser em moriré sense posar al dia les meues coses. És així. Tal vegada estic deprimida, o només cansada. Volguera escriure però tinc son. L'estime, l'estime molt i no em canse d'estimar-lo...

Memòries de la desmemoria/ cap 78

Dilluns, 6 febrer 1990/ cap 78

No hi ha millor nau que un llibre per viatjar lluny.                                                       Emily Dickinson
Aquests dies he tingut somnis. Estic trista i preocupada, desesperançada, susceptible, avorrida, més, preocupada i cansada, intranquil·la i nerviosa...Potser no tinc motius, però no em sent gens bé.  Per què la vida ha de ser tan difícil?

Mi hermanito de la luna

Frédéric Philibert es el padre de un niño autista y por eso ha realizado este inolvidable dibujo animado de cinco minutos de duración que nos cuenta las impresiones de una niña sobre su hermanito autista. La niña intenta explicarnos con su lenguaje sencillo por qué su hermanito es diferente a los demás niños y nos comenta cómo lo vive. El cortometraje ganó el Gran Premio y el Premio del Público del Festival Handica-Apicil 2007. Nadie puede explicarnos mejor este corto que su propio director, Frédéric Philibert: “Cuando nos enteramos de que nuestro hijo tenía un problema, un pediatra nos mandó a un centro especializado en psicología donde nos aconsejaron iniciar, como padres, un proceso de psicoanálisis. Pero no quedamos convencidos y empezamos a buscar otras soluciones como la atención hospitalaria y un programa adaptado en domicilio. Paralelamente, hemos decidido crear y realizar una película familiar que nos ha dado la posibilidad de contar nuestra historia y hablar del autismo de man…

Memòries de la desmemoria/ cap 77

Dijous, 16 gener, 1990/ cap 77


Els dies no comptats són la felicitat de la vida, i els anys comptats la seua raó.
                                                       Elias Canetti

Avui pot ser un gran dia, com deia Serrat, Miquel ha trobat l'apartament que volia, això pot significar un nou pas cap a la llibertat. M'alegre d'estar viva i d'estimar-lo, i d'estimar-lo amb bogeria, amb totes les forces, amb tots els sentits amb tot el que soc i que mai més tornaré a ser. La qual cosa vol dir que inaugurem una nova etapa, un nou plantejament, s'introduïx una nova variant. En principi sembla que millorarà la nostra situació però és un arma perillosa. No tinc dret a pensar...a desconfiar, és...molt millor per a nosaltres. És meravellós, em plena de goig saber que Miquel comença a ser lliure, i que si roman amb mi serà perquè ho desitja de veritat, no obstant si aquest fet servix per allunyar-lo de mi, serà perquè el seu sentiment no és tan fort ni tan profund com ell p…

Memòries de la desmemoria/ cap 76

dissabte, 21 desembre 1989/ cap 76


Estic segur que la gran majoria, per no dir la totalitat dels literats que hi ha hagut al món d'ençà que s'inventà la literatura, incapaços de guanyar-se el cel o l'infern aniran a parar als llimbs. ( o potser no n'havien sortit mai?)
                                                                          Joan Fuster

Miquel, estimat: Una vegades més m'adrece a tu per escrit, perquè sé que no seré capaç de parlar-te d'aquestes coses personalment. El temps passa i deixa en nosaltres també la seua empenta. El meu ideal sobre l'amor sempre ha sigut anar perfeccionant-lo dia per dia, diluir els darrers vestigis d'egoisme, eliminar definitivament les reserves, aconseguir que fos la raó de la nostra existència. Que el nostre mutu coneixement fos la base que el sustentara fermament. Jo, escèptica i pessimista com soc, volia pensar que açò era possible. I tal vegada ho siga, però et note tan canviant en alguns aspectes...Poc a poc…