dijous, 2 de setembre de 2010

Memories de la desmemòria/cap 81







diumenge, 16 d'abril 1990/ cap 81

La vida no és res més que una ombra que camina,
un pobre actor que gasta fums i consumix
el poc de temps que està en escena, i que després
ja no se'l sent mai més;
és un conte explicat per un dement,
ple de soroll i furia i sense cap sentit.
                                                                       Macbeth, W. S.

Vulguera repassar amb lucidesa aquesta història. Volgués tenir el coratge d'assumir els errors que m'han portat a la ruptura. Vulguera que algú sabera dir-me on m'he equivocat...Però sé que encara és molt prompte, em cal temps i serenitat. És evident que desconec una gran part de la història, la de les seues relacions amb d'altres...parelles que sospite d'amdós sexes.

Ara, al llarg d'aquest dies de solitud i reflexió, en rellegir aquest diari, el seu diari, “El llibre de Miquel” em fa l'efecte que tot ha ocorregut seguint unes pautes secretes fermament establertes. És com si, una vegada més, algú s'hagués encarregat de decidir per mi, de induir-me vers el moment més temut.
Malgrat tot vaig retrobant la pau. En alguns instants he sentit el cap a punt d'esclatar-me, i al pit el dolor insuportable d'una pena metàlica, dura i amarga com mai no l'havia sentida. Què ens ha passat? Al mes de febrer sols vaig escriure un parell de vegades i poc. Al mes de gener, una, al mes de març, cap. No, podia escriure, el meu melestar era tan gran...les forces anaven minvant, el cansament físic a penes em permetia un rendiment sota mínims. Era la decepció, o bé la desperança. No podia posar en solfa tans fets i al ritme que es produien. Aqueixos canvis sobtats, aqueixes recerques desesperades d'allò que d'alguna menera es perdia. Els intents balders per restablir el que hi havia hagut adés...Les comparances, doloroses, massa doloroses.
Amb tot sovint em dic a mi mateix, dins d'un any em riuré del que avui em fa plorar. I torne, què ha passat, quines estranyes circumstàncies s'han produit per acabar en tot allò que ens ha unit durant tot aquest temps. No tinc resposta. Podria, com faré, evocar algunes situacions conflictives, comentar alguns canvis interiors, relacionar, amb dubtoses possibilitats d'encertar amb les meus especulacions, algunes variacions d'actitud per trobar la causa. No ho sé, reconec la meua ignorància.
Potser no he escrit aquests darrers mesos per manca de temps, sí, i a més per no tenir un moment de respòs, per haver perdut el meu propi ritme de vida, per negar aspectes fonaments de mi mateix. Aquestes ratlles escrites a correcuita sols tenen el valor de la sinceritat, cosa que no era possible quan ell se les apanyava  per llegir aquest diari d'amagat, tancat al bany, per la qual cosa ja no em sentia lliure de plasmar el que ocorria en realitat. No vaig saber defendre la meua intimitat i em vaig omplir de reserves mentals que tard o d'hora donarien els seus fruits. 
De tota aquesta història no m'ha quedat res, res...només el propòsit de no continuar-la ni un dia més.

memòries de la desmemoria/ cap 80



diumenge, 14, abril, 1990/ cap 80


 Estoy aquí
 por estar, y la nieve
 sigue cayendo.
                                  Issa

Tot ha conclòs. S'ha acabat, no tinc paraules. Què més puc dir?. Quins motius es podria donar per justificar aquest dolor, aquesta atordidora solitud, aquest desenllaç pressentit... Reflexione i comente amb persones de la meua confiança la trajectòria seguida en aquests darrers dos mesos per tal de comprendre-ho. I no trobe encara la causa que ens ha dut a tanta malaurança.

És la una de la matinada. Ahir fou el seu aniversari: quaranta- dos anys. Encara estiguérem junts per última vegada, practicàvem aqueix joc despietat de dubtosa moralitat que era fer-nos mal. Potser ambdós hem sigut víctimes del nostres respectius afanys d'autodestrucció. No ho sé encara. No sé si ho sabré mai.
En teoria hem quedat com amics, què bons propòsits, quina perspectiva més encertada: “ens veurem de tant en tant, quan puguem, i farem l'amor...Però no ens veurem massa sovint perquè això no ens faria cap bé. Sofrim més quan ens veiem...” va dir aquestes paraules. En alguns moments no podia reconèixer-lo per la duresa de les seues afirmacions. Com tampoc podia reconèixer d'on tragué aqueix obstinat desig de destroçar-nos. Ara mateix em sent tan confosa que no encerte a explicar-ho, n'estic segura, però, que quan transcórrega un temps i m'ho repense trobaré les claus d'aquest trencament. Ho necessite.
Anit no poguérem fe l'amor. El meu cos hi era farcit de ressentiment i d'impotència. Per miracle m'adormí. De sobte vaig notar un contacte. El vaig besar amb passió i amb tendresa el coll, la cara, les palpebres. Després em feu girar-me i em penetrà per darrere amb una violència deslligada. Jo gemegava de plaer i de goig perquè pensava que aquell gest significava que em perdonava els darrers desaires. Prompte m'adoní que ho feia mig adormit, car quan es va fatigar s'apartà i va seguir presa d'aqueixa mena de son dens que l'envaix d'ençà fa poc.
Ja no em pogué adormir. La meua ment evocava un i altre moment des del principi. El meu cap semblava una trompa, un remolí de coses, situacions i mots, una barreja onírica i vertiginosa que girava sense aturador, i d'on eixia el ferm convenciment que tot hi havia acabat definitivament. Demà, pensava, replegaré les meues pertinències i abandonaré per sempre aquells seu pis. Mentrestant els minuts degotaven lents enmig de la nit. Jo canviava de postura sense voler molestar-lo. Desitjava el seu cos delectós i d'ensems m'hi alluynava tant com podia. No sé en quin moment em va atreure al seu damunt. N'estava erecte. Sí. Fou fàcil penetrar-me, encara hi era humida d'adés. L'orgasme fou llarg i fatigós. Eren les cinc del mati.
Després aconseguí adormir-me. Em sentia alleujada d'un gran pes, com si s'hagués restablert entre nosaltres una certa harmonia. L'abrací estretament i dormirem fins ben entrat el matí.
Sé que em costarà oblidar-lo i que no sé com me'n sortiré d'aquest nou desafiament que m'imposa la vida. Sent un dolor sord, una pena opaca que m'estreny. Encara sent per ell un amor amarg i desesperat, un amor maleït, destructiu com el foc.
No sé fins quan hauré de seguir confessant i confessant-me que me l'estime, que ha sigut l'únic home que m'ha fet conéixer l'amor d'una forma total, com crec que a molt poques persones li és donar conéixer. No sé quan de temps hi haure de suportar aquesta bassarda que m'ofega. Jo sabia que tard o d'hora la vida m'havia de passar factura d'aquest do que m'havia concedit, el que no sabia és que hagués de ser tan prompte ni que el seu preu fos tan alt.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 79





dilluns 12, febrer, 1990/ cap 79
Con un farol
pasea en el jardín
sufriendo al ver morir la primavera
                                                                   Buson



Fa temps que no escric. No trobe el moment ni la serenitat d'ànim. Massa coses per fer, massa feina. Deu ser per això. Amb penes i treballs puc atendre les meues tasques laborals, domèstiques... ocupar-me de Miquel i de la seua demanadissa...Res menys. Sembla que soc la dona orquestra. En qualsevol moment se m'acabarà la corda i romandré quieta, en estat catatònic. Després potser em moriré sense posar al dia les meues coses. És així. Tal vegada estic deprimida, o només cansada.
Volguera escriure però tinc son. L'estime, l'estime molt i no em canse d'estimar-lo...

Memòries de la desmemoria/ cap 78

 


Dilluns, 6 febrer 1990/ cap 78

No hi ha millor nau que un llibre per viatjar lluny.
                                                      Emily Dickinson

Aquests dies he tingut somnis. Estic trista i preocupada, desesperançada, susceptible, avorrida, més, preocupada i cansada, intranquil·la i nerviosa...Potser no tinc motius, però no em sent gens bé.
 Per què la vida ha de ser tan difícil?

dilluns, 30 d’agost de 2010

Mi hermanito de la luna






Frédéric Philibert es el padre de un niño autista y por eso ha realizado este inolvidable dibujo animado de cinco minutos de duración que nos cuenta las impresiones de una niña sobre su hermanito autista. La niña intenta explicarnos con su lenguaje sencillo por qué su hermanito es diferente a los demás niños y nos comenta cómo lo vive.
El cortometraje ganó el Gran Premio y el Premio del Público del Festival Handica-Apicil 2007.
Nadie puede explicarnos mejor este corto que su propio director, Frédéric Philibert: “Cuando nos enteramos de que nuestro hijo tenía un problema, un pediatra nos mandó a un centro especializado en psicología donde nos aconsejaron iniciar, como padres, un proceso de psicoanálisis. Pero no quedamos convencidos y empezamos a buscar otras soluciones como la atención hospitalaria y un programa adaptado en domicilio. Paralelamente, hemos decidido crear y realizar una película familiar que nos ha dado la posibilidad de contar nuestra historia y hablar del autismo de manera sencilla. Esta película se dirige a todos: familiares, profesionales, las personas que no conocen el autismo, los que se compadecen de nosotros y los que nos juzgan, y a las personas que pueden llegar a descubrir e interesarse por este trastorno.
Es su hermana mayor la que pone la voz en off en el corto. Como conoce muy bien a su hermanito, pudo, con sus propias palabras, conservar su espontaneidad y transmitir un mensaje claro, comprensible y poético. Las anécdotas están sacadas de su vida real, así como los momentos difíciles tanto para el niño como para nosotros.
Sin embargo, el humor siempre está presente, lo que facilita tener perspectiva. Queríamos mostrar gráficamente el aislamiento de nuestro hijo, que vive a nuestro lado, pero jamás verdaderamente con nosotros, como en una burbuja. Y a pesar de todo, no queríamos transmitir un mensaje que fuera triste, por ello nuestro hijo se sitúa en una burbuja de luz que puede ampliarse cuando su hermana consigue ponerse en contacto con él. No es un juicio o una toma de posición, sino que con la realización de este corto tratamos de comprender a este pequeño y de explicar su vida tan próxima de nosotros. Queríamos hacer un corto sensible y sincero sobre un hermano diferente y la relación que tiene con su hermana”.
Película producida por Sacrebleu Productions
Contacto: Frédéric Philibert: f.philibert@sfr.fr
Diciembre 2008.

Memòries de la desmemoria/ cap 77






Dijous, 16 gener, 1990/ cap 77


Els dies no comptats són la felicitat de la vida, i els anys comptats la seua raó.
                                                       Elias Canetti

Avui pot ser un gran dia, com deia Serrat, Miquel ha trobat l'apartament que volia, això pot significar un nou pas cap a la llibertat. M'alegre d'estar viva i d'estimar-lo, i d'estimar-lo amb bogeria, amb totes les forces, amb tots els sentits amb tot el que soc i que mai més tornaré a ser.
La qual cosa vol dir que inaugurem una nova etapa, un nou plantejament, s'introduïx una nova variant. En principi sembla que millorarà la nostra situació però és un arma perillosa. No tinc dret a pensar...a desconfiar, és...molt millor per a nosaltres. És meravellós, em plena de goig saber que Miquel comença a ser lliure, i que si roman amb mi serà perquè ho desitja de veritat, no obstant si aquest fet servix per allunyar-lo de mi, serà perquè el seu sentiment no és tan fort ni tan profund com ell pensava, i com pense jo.
És una prova del seu amor. El trencament definitiu amb llurs condicions...Mare meua, no m'atrevia ni a imaginar-ho. Ara sé tot el que he patit per aquest motiu. Sols la continua reafirmació del seu amor m'ha sostingut en els moments en els que la desconfiança em descoratjava, i em feia sentir atrapada en una xarxa de la que sols imaginava poder eixir si trencàvem. Si algú ho hagués afirmat fa un parell de mesos o tres no m'ho hagués pogut creure de cap de les maneres.
Ell també ha sofert i molt, ho sé, encara que no m'ho ha mostrat amb tota la seua intensitat. Encara que sempre té una paraula d'ànim, una il·lusió que acaronar, un projecte que mamprendre. Sé que açò és un somni de cristall, malgrat que en alguns moments ha esdevingut un malson per les discussions que ha suscitat al fil de les petites qüestions que ens han enfrontat perillosament. Amb tot seguix essent un somni. Crec que m'agradaria que durara sempre. I quan dic açò em sent lúcida malgrat que em puc equivocar. No ho sé. Volgués que mai minvara un bri la flama d'aquest foc que m'encén. Sé que la vida, en aquests moments, és generosa amb nosaltres, tot i que la incertesa pel que fa a la fermesa i estabilitat d'aquesta relació em fa pensar que el somni es podria trencar, cosa que m'omple d'angoixa. És una angoixa visceral car si m'ho mire amb serenitat comprenc que ara és el millor moment que hem viscut, i el que devem fer és lliurar-nos-en amb cos i ànima a aquest moment. Que fer projectes de futur pot suposar córrer el rics de no acomplir-los, per què inquietar-se pel que vindràs, és inútil, el futur no està a les nostres mans. Que la temença pels dolors passats no paga la pena, ja no existixen i que la por que no s'alimenta amb temences mor per deixar pas a la vida.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 76




dissabte, 21 desembre 1989/ cap 76


Estic segur que la gran majoria, per no dir la totalitat dels literats que hi ha hagut al món d'ençà que s'inventà la literatura, incapaços de guanyar-se el cel o l'infern aniran a parar als llimbs. ( o potser no n'havien sortit mai?)
                                                                          Joan Fuster

Miquel, estimat:
Una vegades més m'adrece a tu per escrit, perquè sé que no seré capaç de parlar-te d'aquestes coses personalment.
El temps passa i deixa en nosaltres també la seua empenta. El meu ideal sobre l'amor sempre ha sigut anar perfeccionant-lo dia per dia, diluir els darrers vestigis d'egoisme, eliminar definitivament les reserves, aconseguir que fos la raó de la nostra existència. Que el nostre mutu coneixement fos la base que el sustentara fermament. Jo, escèptica i pessimista com soc, volia pensar que açò era possible. I tal vegada ho siga, però et note tan canviant en alguns aspectes...Poc a poc descobrix en tu facetes ignorades. Hui, quan hem anat a ballar com d'altres vegades, et trobava absent. Miraves al teu voltant com cercant quelcom dins de la xarxa de tipus humans que ens voltaven. Sé que t'agrada observar. No volguera que detectares a les meues paraules un to de reprovació, si fos així disculpa'm. Observe -em sap greu confessar-ho- que no desitges com adés la meua companyia. Que fas les coses per inèrcia per tal de seguir una línia de conducta. Si fos així no deuries de tenir cap mirament en comunicar-m'ho. Moltes vegades jo mateix t'he dit que devíem donar-nos un marge de temps i d'actuació personal. A mi la rutina m'agovia. Saps que hem tingut diverses discussions per aquest motiu. La meua idea era fer compatible la nostra relació sense haver d'abandonar amistads, llocs i activitats que ja formaven part de les nostres vides, si més no de la meua, abans de la nostra coneixença. Doncs bé, amb totes les meues pors pel grau de dependència que la teua exclusivitat em demanava, he claudicat. Ara me'n adone que ets tu el que sembles estar cansat d'aquesta pauta que tu mateix m'has imposat.
L'altre día em digueres, jo em canse de les coses quan no m'oferixen dificultat. Quan vaig sentir-ho quelcom es trencà a dintre meu. Soc tan ingènua que no sé d'argúcies, tanmateix no em vaig tenir de pensar que hi pogués passar això amb la meua persona. No sé fingir una complicació que no tinc.
No em sorprenen aquestes coses, a la vida res no és etern, ni tan sols durable. Les persones canvíem i hem d'estar preparats per enfrontar els canvis. Em dol, però, que m'hages fet imaginar que certa realitat entre nosaltres era possible...més quan mai no t'hi havia demanat, quan des del principi em solia conformar amb el que tu, de bé a bé, em donaves.
Ara m'has fet caure en un parany, aquesta és una situació de doble vincle. Per una banda em forces a donar una resposta a tots els teus requeriments, renunciar a tot o quasi tot el que no sigues tu. Per altra banda en soc conscient que si em comporte d'aquesta manera veuràs que et pose les coses massa fàcils i et perdré. La qual cosa significa que de totes formes t'he de perdre. Fins aquest moment no m'havia adonat de la subtilesa de la teua maniobra.
En certa ocasió em vas dir que jo era incapaç de ser feliç, que no m'ho permetia perquè en el fons el que volia era quedar-me amb la meua merda i plorar. Em pense que si tu no has sigut feliç fins ara, i sé que ha estat així, por ser pel mateix motiu o d'altre ben semblant.
Escric açò i m'avergonyix; de vegades em sent tan unida a tu que albergar aquests sentiments em sembla una traïció. Amb tot també seria una traïció contra mi mateix el fet de silenciar els meus pensaments.
No obstant ara per ara et considere un home de bons sentiments, si més no això és el que m'has fet creure. A mi em costa fer-me a la idea de la convivència, doncs llençaria per terra el meu projecte d'un futur lliure i autònom. Em sabria greu que un canvi tan radical als meus esquemes mentals el provoqués una persona que no paga la pena.
Aquesta, com veus, no és una lletra com les altres, ni tan sols m'he preocupat de l'estètica, sinó que m'he limitat plasmar els meus pensaments al fil de l'escriptura. És clar que no l'has de llegir. Així que la seua finalitat és només restar com a testimoni d'un moment de la nostra història, un moment obert, dolorosament expectant.