dissabte, 6 d’agost de 2016




 








                 



           Cròniques Personals original de Llum Sánchez








Potser hauria de dir moltes coses, substanciar el desassosseg en protesta, en denúncia, malgrat que a la meua edat...Després pense "cada alma, en su armario"que déia la loles... Sí, intente ser ponderada i respectar les raons secretes, eixes que la "raó" no entén...em conforme amb viure cada dia, encara que sé que la resignació y el conformisme generen més malenconía, i aquest ha estat sempre el meu problema.

Que sóc un ésser fet per la lluïta i pel crit, per la protesta i la denuncia i mai, mai he sigut capaç s'assumir el meu impuls...Si, és cert, mai no he sigut capaç. O bé l'ofegat tant que ja no m'incordia, i encara que sóc conscient que em resta per fer alguna cosa imprescindible, no em trobe amb forces per fer-ho.

O potser m'immobiltza el dubte. Desconectada, immersa al meu món, on per sort he arribat a sentir-me a recer, malgrat que sense amics, companys, col·legues, algú amb quí discutir, parlar, fer projectes o desfer-los... Encara que ben mirat, sóc jo la que he cercat aquesta intensa soledat... o han vingut pels seus peus?

El meu projecte en arribar a Valencia!, tertulies, col·laboracions, publicar alguna cosa en algun mitjà...va acaber sent un somni, una fantaria, o un projecte obert, qui és cap a saber? No va porder ser!; massa coses alhora... i això també passa factura...S'havia de treballar per guanyar-se la vida i pujar els fills. Una persona no pot exigir-se tant. A nivell personal volía donar-me una nova oportunitat...Vaig arribar-hi carregada d'un munt de projectes...s'hauria de dir, d'il·lusions?. A mesura que pasava el temps, les vaig veure caure una per una; després d'explorar-les van anar fonent-se com un castell de sorra vora la mar, hui el contrafort, demà les torres, a l'endemà, els merlets... a la fí un munt d'arena.

S'havia consumat la impossibilitat. El meu ensorrament personal va rubricar la desfeta. No sé qué hagués fet de no haver tingut la seguretat del treball; tanmateix encara em demane si ha estat un guany o un perjudici. "cada alma en su armario..." Sí a fí de comptes, els llibres, en rebaixes s'hi "donen" regalats, el preus són simbòlics... La cultura no ven, és clar. A més no tinc temps d'enllestir un treball ni de bon troç, no cal que m'amoïne; treballar a horari fixe, matí i vespreda, la casa i els fills... així no es pot somiar en escriure, em trobe sema i aspra com un codony...Tant hi fa un llibre més que menys, ningú se'n recordarà dels llibres no escrits, atés que ja costen de vendre els que s'exposen als aparadors de les bones llibreries. L'intent d'alternar la feina a la llar, les responsabilitats de la criança dels fills i el treball professional amb l'escriptura, quín desgavell! això no si li acut "ni al que va "rostir" la mantega"que déia un amic. A més, tan hi fa unes poques històries més, de segur que ningú les trobará a faltar. Parlar, per no callar...