dilluns, 8 de març de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 40





S i l e n c i
6,desembre,1987/cap 40




I tota vida és camí de soledat.

Màrius Torres (Lleida 1910-Sant Quirze Safaja 1942)


Aquest cap de setmana he vingut a veure a ma mare. M'ha dit que estava molt preocupada perquè el meu germà tossia molt sovint i tenia mal color i poca gana. Feia temps que ella s'ho feia veure, encara que Lluís s'entossudia en no donar-li importància, en seguir fent vida normal, els estudis, l'esport. Aquella nit no va voler sopar. Va dir-nos que se'n anava al llit, que no es trobava bé. La meua mare i jo vam mirant-nos sospitant.
Va tancar-se al bany una bona estona. Des de la cuina estant el sentíem tossir. Amb l'ànima en un fil guardàrem en silenci. El minuts passaven lents al rellotge de la cuina. De sobte obrí la porta. Nosaltres acudirem mentre ell, encara tossint, eixia torcant-se la boca amb el mocador. Al lavabo havia sang.
_Mama, aviseu una ambulància que em trobe molt malament.
El viatge, fins arribar al centre hospitalari a ciutat, es va fer interminable. La sirena de l'ambulància ens omplia el cor de mals presagis. L'infermer el va fer jeure de seguida a la llitera. La mare anava al seu costat. Jo davant, a la cabina amb el conductor. De tant en tant em girava per ver veure'ls a través dels cristalls de ratlles esmerilades. La mama li posava la mà al front i l'hi acaronava els cabells, o li prenia una mà estrenyent-se-la.
A nosaltres ens feren seure a la sala d'espera. Havia que passar per un primer reconeixement. El poc personal que feia el torn de nit ocupava els seus llocs. No podíem fer res. Només esperar.
Lluís no fumava, mai no havia fumat, pensava embogida tractant de cercar una resposta. No, no podia ser càncer, vaig pensar. Sens dubte havíem d'esperar. Cap metge s'aventura a donar un prediagnòstic si no té les proves adients. Esclar
L'instal·laren a una habitació individual. Pareixia més tranquil. Van permetre de quedar-nos una de nosaltres amb ell. La mama em va fer eixir a la sala d'espera. Un home dormisquejava a una butaca, sense saber com aguantar el cap. De sobte vaig recordar els meus petits drames de cada dia. I se'n va posar un nus a la gola, els ulls em cremaven. Quantes preocupacions inútils per controlar les infinites variants d'un esdevenir tan incert. Quina pèrdua de temps i d'energies.
Pel matí tocaria al col·legi per avisar.
A primera hora el doctor Giner, l'especialista en pneumologia, que s'havia fet càrrec de Lluís, ens va comunicar que havien de fer-l'hi diverses proves i també una broncoscòpia. Havia passat la nit prou tranquil i no es queixava de res. De sempre havia sigut molt sofert el meu germà, i de caràcter reservat.
Unes hores més tard el diagnòstic n'estava determinat, una lesió tuberculosa. Per fortuna molt localitzada. Millor del que esperàvem. Pel que ens va comunicar el doctor Giner s'havia produït un rebrot de la malaltia, que des de feia temps estava reduïda a casos comptats. Amb uns dies internat, el tractament i la dieta recomanada, la lesió del pulmó seria controlada màxim en uns mesos.
Quan vaig tornar a la meua casa uns dies després, tot em va semblar diferent. Tenia la sensació de que havia passat molt de temps i, sobretot, em sentia canviada, com més conscient de la vulnerabilitat de la vida. Com havia sigut capaç de permetre que circumstàncies tan intranscendents alterassin la meua pau. Aquella per la que havia lluitat amb tanta tenacitat.
Vaig reprendre les classes amb l'esperança de que els dies passaren lleugers i arribaren les vacances de Nadal. Llavors podria passar-les amb els meus i prendre distància dels darrers mesos viscut a salt de mata. Donar-me l'oportunitat de revisar els errors que havia comés i pensar com havia esmenar-los. D'esbrinar quines coses eren prioritàries i quines eren supèrflues. De decidir, en la mida possible, qui era jo en aquell moment, i qui volia ser. I una vegada discernits aquests punts, reajustar el rumb per a no desviar-me del que solia anomenar “el meu projecte de vida.”

diumenge, 7 de març de 2010