Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de gener 25, 2009

La última emisión

Imatge
Dedicado a Carlos Faraco

He perdido la esperanza de encontrarte. No te buscaré más. He dilapidado mis horas y mis días siguiendo el rastro de tus bromas y tus juegos, segura que era una de tus coñas. Ahora recuerdo aquella frase de bolero: "..por qué no me enseñaste como se vive sin ti..." Me cuesta aceptar tu silencio aunque pienses que esto se lo digo a todos. Ahora mis tardes de domingo serán grises. I tus suspiros pasaran por debajo de su puente para perderse en la distancia, más allá de las horas compartidas.  Debo aprender a llenar con tu ausencia, amigo y compañero, nuestras horas felices. Recordar tu voz dentro de mi, tus bromas y tus risas, tus músicas, tus frases, hasta que me acostumbre a silenciar su eco suavemente o gritar-le:¡calla! Ahora he de convencerme cada día que ya no estás ahí. De que ja no acudirás más a nuestra cita. No, ja no quiero recordarte, ya no deseo sentir el eco tibio de tus palabras envolviéndome con ternura en mis  noches de insomnio; haciénd…

La tragèdia de l'impotent

Imatge
Digueu amics:
Al curs de la nostra vida, qui no ha viscut moments mancats de força, impotent per dur a terme una idea, un programa sia mental o físic, un retraïment que et fa quedar-te al replà, en lloc de prosseguir escales amunt. Són històries secretes, mortificants, amb regust de fracas.


La més coneguda és la impotència sexual masculina. Probablement la més punyent i humana.
És per això que després de molt rumiar l'he titulat: la tragèdia de l'impotent.


Núria Llimona

Tu rostro, de Anita Martínez

Imatge
Pongo las manos empapadas en óleo


sobre el papel, y aparece tu rostro. Es tu rostro el que aparece, informando


tus estados de ánimo o mis crisis de ausencia.

Tu rostro del que...a pesar del tiempo y la distancia, no consigo olvidar... ni aprendo a prescindir.






Anita Martínez

Encadenats-1

Imatge
Aquest matí he saludat al conserge de la finca on visc. Ha estat molt de temps de baixa per depressió. Sempre he pensat que el seu treball és desesperant. Això de veure passar les hores lentament amb tan poca activitat, una monotonia aclaparadora, repetint dia rere dia els mateixos gestos, les mateixes paraules...Sempre he pensat que deuria ser insuportable. Ell fa un somriure trist i no es queixa, mai no es queixa. El cabell i la barba, però, s'hi van tornant blancs, cada vegada més blancs.
La meua avia també tenia els cabells quasi blancs i un caràcter, en aparença, submís. Vivia amb la meua tia fadrina, que sempre se la passava renegant-la. La recorde com una dona molt gran, menuda i seria. Mai no la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Potser per a ella la vida tenia molt poca gràcia. El que més li agradava era fer pastes i anar a l'església. També feia mitges de calça. Tot i que, quan la vista ja no li va respondre, va anar quedant-se quieta i en silenci, com si fos una…

Encadenats

Imatge
La meua amiga Irene em truca per a dir-me que li han hagut de fer una petita intervenció quirúrgica al front per extirpar-li un angioma. Hui quan ha alçat l'apòsit per a fer-se la cura s'ha quedat espantada en veure la ferida. Tem que la cicatriu li deforme la fisonomia.



Les cicatrius son les marques que ens deixa la vida després de les ferides que ens infringeix. Amb tot diuen que allò que no ens acora, ens fa més forts. Algunes persones, tenim nombroses cicatrius arreu del cos, empremtes d'accidents, malalties...Hi van conformant la nostra orografia. Al principi es detecten com una cosa estranya. Després acabes per acostumar-te a viure amb elles.
Recorde que en certa ocasió, a punt d'eixir a escena a representar un monòleg improvisat, en un taller de teatre, en voler saltar per damunt d'unes cadires amuntegades que em barraven el pas vaig caure. El colp més fort fou a la part superior de la cuixa esquerra. Els companys esglaiaren. Jo, en eixos moments a penes…

Monòleg interior- Fluix de pensament

Imatge
Monòleg interior (Pensament estructurat)
Els vaig dir a les nebodes que anava a desfer la casa. Tot perquè les males pécores de les veïnes s'empenyen en dir-me el que he de fer, que si he netejar l'escala els dimarts...L'escala i la porta del carrer. Però si jo ja no puc ni alçar els braços. Em va donar molt coratge. I no em queda més remei que desfer la casa i anar-me'n a l'asil. Això és el millor que puc fer, anar-me'n a l'asil, a la meua edat allà és on millor estaria. La meua cosina Assumpció, després de tota la vida criant nebots..., veges si vols més, va acabar-hi la seua vida. Ara, que ella pareixia que n'estava conforme; i jo també ho estic. I és que quan ens fem vells destorbem a tot arreu. I ara clar, m'ix la meua germana dient-me que ella està malalta i em necessita. Com si no tingués al seu home i als seus fills...A més, com vaig anar-me'n a viure a Alacant amb ells, posa…

“D'ont worry by happy”

Imatge
“Atracament en un caixer automàtic” (Punt de vista ocular)

El caixer automàtic del banc de S. mostra un aspecte caspós, la tecles desgastades pel l'ús, antiquat i exterior, sense cap mena de protecció. És de nit, una freda nit d'hivern, i una boirina fluixa entela l'ambient. Transita poca gent i va molt abrigada. Els establiment propers quasi tots estan tancats. Un grup de joves hi passa per davant armant gresca i prompte es perden de vista. Una dona, ben arrebossada dins el seu abric, s'apropa a la màquina amb precipitació fent ressonar els talons. Obre el portamonedes i extrau la tarja de crèdit. Tot seguit, repetint una monòtona seqüència de gestos, la introdueix en la ranura i mira el panell. Li diu que marque la seua clau. Ho fa. Mira el rellotge amb un posat d'impaciència. De sobte se li apropa un subjecte estrany i malendreçat que la mira amb malèvola sorpresa. La dona es queda perplexa, no sap que dir, ni que fer. En eix moment sur…

Memòries de la desmemòria 22

Imatge
dilluns, 12 Juliol, 19877/ 22


Constatar els fets que conformen una existència és una tasca impossible. Quan un és feliç, no escriu: viu.
Amb tot jo tornava a escriure, potser no era feliç del tot. I qui ho és? Entenia la felicitat com un son tranquil, com un temps per a ordenar la vida i els pensaments...,compartir les coses quotidianes, un menjar, una conversa amb els que estimes. Em sentia estranya, com anestesiada; els meus sentiments semblaven adormits. Llavors tenia la sensació d'estar un poc allunyada de tot. Potser confonia la felicitat amb l'absència momentània de dolor. Els sentiments, que havia experimentat al llarg de tant de temps d'una forma tan dolorosa, ara havien perdut gran part de la seua intensitat i per tant em feia la il·lusió d'haver assolit cert grau d'equilibri. Fins i tot els sorolls, que adés em resultaven insuportables, ja no em molestaven sinó que em feien companyia. Els records s'havien anat desdibuixant...Per sort ja no m'aclap…

Poema de Mario Benedetti

Imatge
Con esta soledad
alevosa
tranquila


Con esta soledad
de sagradas goteras
de lejanos aullidos
de monstruoso silencio
de recuerdos al firme
de luna congelada
de noche para otros
de ojos bien abiertos




Con esta soledad
invisible
vacía
se puede algunas veces
entender
el amor"