dissabte, 31 de gener de 2009

La última emisión


Dedicado a Carlos Faraco

He perdido la esperanza de encontrarte. No te buscaré más. He dilapidado mis horas y mis días siguiendo el rastro de tus bromas y tus juegos, segura que era una de tus coñas. Ahora recuerdo aquella frase de bolero: "..por qué no me enseñaste como se vive sin ti..." Me cuesta aceptar tu silencio aunque pienses que esto se lo digo a todos. Ahora mis tardes de domingo serán grises. I tus suspiros pasaran por debajo de su puente para perderse en la distancia, más allá de las horas compartidas. 
Debo aprender a llenar con tu ausencia, amigo y compañero, nuestras horas felices. Recordar tu voz dentro de mi, tus bromas y tus risas, tus músicas, tus frases, hasta que me acostumbre a silenciar su eco suavemente o gritar-le:¡calla! Ahora he de convencerme cada día que ya no estás ahí. De que ja no acudirás más a nuestra cita. No, ja no quiero recordarte, ya no deseo sentir el eco tibio de tus palabras envolviéndome con ternura en mis  noches de insomnio; haciéndome sonreír desde mi tristeza; practicando ese  juego de complicidades entre nosotros. Tus palabras que ponían un retazo de azul en mis días grises como nubes de lluvia.

He de renunciar de una vez por todas a vivir sin ti, a no esperar más la calma de tus palabras a través de las ondas. Ya no debo esperar ese guiño radiofónico que me hacía sonreír...Ni tus silbos de jilguero enamorado; ni tus suspiros tan teatrales, ni tus indiscretas insinuaciones, que nunca llegaban al "rosa fuerte".
Ignoro el color de tus ojos y el tacto de tu piel, y sin embargo te añoro. Sé que nunca conoceré el sabor de tus besos después de tanto tiempo sintiéndote tan cerca. Aún así he de reconocer que ha valido la pena haberte conocido. I hasta te aseguro que tu me has enseñado a ser como soy, un poco como tu mismo, imprevisible y un poco tontorrona.

Por eso me abrí al poder mágico de tus palabras, a su capacidad de evocar recuerdos y sentimientos, que permanecían como dormidos al fondo del lago de mi consciencia. Hasta que escuché tu voz, y tu manera de decir, como acariciándolas al pronunciarlas...Entonces te entreabrí la puerta de mi soledad. Y quedé presa, prendida a los matices de tus ecos que empezaron y siguieron resonando en mi para siempre. Así nació un sentimiento de proximidad en la distancia, una amistad, un encuentro inolvidable...el final de una realidad i el comienzo de un sueño. 

Sabes, mágico encantador, no sé como hacerte llegar mi gratitud y esto me duele. Pero todavía me duele más que tu lo ignores. Aunque quiero pensar que entre nosotros siempre ha existido una conexión misteriosa, que iba más allá de las palabras, transportada por las ondas.

Una tarde de domingo, a eso de las siete, escuché tu voz, como solía hacerlo, y de pronto me puse a bailar sobre el suelo desnudo con un deseo incontrolable; noté que mi cuerpo se fundía en ti a través de tu música, de tus voces...En ese momento sentí que algo estaba sucediendo, percibía una fusión íntima fuera del tiempo y del espacio. Guardé aquel instante en la caja de mis instantes  perfectos. 

Nunca más volví a escucharte.

divendres, 30 de gener de 2009

La tragèdia de l'impotent


Digueu amics:
Al curs de la nostra vida, qui no ha viscut moments mancats de força, impotent per dur a terme una idea, un programa sia mental o físic, un retraïment que et fa quedar-te al replà, en lloc de prosseguir escales amunt. Són històries secretes, mortificants, amb regust de fracas.


La més coneguda és la impotència sexual masculina. Probablement la més punyent i humana.
És per això que després de molt rumiar l'he titulat: la tragèdia de l'impotent.


Núria Llimona

Tu rostro, de Anita Martínez




   Pongo las manos
empapadas en óleo



sobre el papel,
y aparece tu rostro.
Es tu rostro el que aparece,
informando



tus estados de ánimo
o mis crisis de ausencia.


Tu rostro
del que...a pesar del tiempo
y la distancia,
no consigo olvidar...
ni aprendo a prescindir.







Anita Martínez

dijous, 29 de gener de 2009

Encadenats-1




Aquest matí he saludat al conserge de la finca on visc. Ha estat molt de temps de baixa per depressió. Sempre he pensat que el seu treball és desesperant. Això de veure passar les hores lentament amb tan poca activitat, una monotonia aclaparadora, repetint dia rere dia els mateixos gestos, les mateixes paraules...Sempre he pensat que deuria ser insuportable. Ell fa un somriure trist i no es queixa, mai no es queixa. El cabell i la barba, però, s'hi van tornant blancs, cada vegada més blancs.

La meua avia també tenia els cabells quasi blancs i un caràcter, en aparença, submís. Vivia amb la meua tia fadrina, que sempre se la passava renegant-la. La recorde com una dona molt gran, menuda i seria. Mai no la vaig veure riure, ni tan sols somriure. Potser per a ella la vida tenia molt poca gràcia. El que més li agradava era fer pastes i anar a l'església. També feia mitges de calça. Tot i que, quan la vista ja no li va respondre, va anar quedant-se quieta i en silenci, com si fos una petita ombra fosca i encongida. A mi em feia molta pena quan anava a veure-la i em preguntava: “ I tu qui ets? Als noranta-quatre anys es va negar a alçar-se del llit i a prendre aliment. Es va morir de seguida.

Quan em pose a fer un bescuit encara faig servir les mesures de la iaia. Supose que d'ella vaig dependre el gust per les coses senzilles, pels petits plaers: fer una caminada, assaborir una llenca tall de pa casolà amb oli...Es curiós com cada persona propera va deixant-nos la seua empenta. És com s'hi estiguéssem fets de retalls d'altra gent que ha viscut amb de nosaltres. I així és com, d'alguna manera, perviuen.

La meua veïna de dalt ha baixat per un mitjó que l'hi havia caigut. Quan la vaig conèixer no em va semblar gens atractiva. Tenia una envergadura semblant a la meua àvia; parlava molt i molt de pressa i gesticulava massa. No em va despertar cap simpatia. Amb el temps ha anat canviant. No és que haja crescut físicament- ja no està en l'edat- sinó que el seu aspecte ha millorat a ulls vista. M'ha parlat de la seua primera neboda, que ara té un parell de mesos, amb tan de goig, que el seu rostre resplendia. No recorde on vaig llegir que els sentiments són la vida del cos.

Ara vivim en una cultura que glorifica el cos, en contraposició a l'anterior que exaltava els valors de l'ànima. Hui el cos s'ha constituït el centre de l'interès general. Molta gent passa pel carrer mirant-se als cristalls de les vitrines, amb una permanent i abstrusa contemplació. Dues jovenetes de quinze o setze anys, venien aquest matí a l'autobús. Semblaven estretes d'alguna revista de moda. El pentinat, impecable, acomplia totes les característiques de les darreres tendències. A la cara lluïen un maquillatge perfecte, celles, ulls, llavis...sobre la seua pell tendra. La roba...pantalons cenyits, sota una samarreta que deixava veure la nuesa ran de les anques; una caçadora curta i botes altes...On anirien aquestes dues a eixes hores?

Als passos de vianants molta gent creua en roig, com si esperar uns moment els suposés una enorme contrarietat. Avars del seu temps es mou amb precipitació, interpretant, potser, les normes de circulació com una afronta personal. “Passe ara perquè vull i al que no li agrade que li pose un llaç” sembla que diuen. També la moda imposa un dinamisme que sovint esdevé pura inconsciència o una falta absoluta de civisme. M'enyore de la vida dels pobles o petites ciutats. En entrar a una cafeteria se m'encara una cambrera amb cara de gos- amb perdó dels gossos-. Li demane el que volia en la llengua del país. Me'n adone que no ha volgut entendre'm. Li gire l'esquena i surt amb un sentiment de desubicació.

Llum Sánchez

Encadenats




La meua amiga Irene em truca per a dir-me que li han hagut de fer una petita intervenció quirúrgica al front per extirpar-li un angioma. Hui quan ha alçat l'apòsit per a fer-se la cura s'ha quedat espantada en veure la ferida. Tem que la cicatriu li deforme la fisonomia.




Les cicatrius son les marques que ens deixa la vida després de les ferides que ens infringeix. Amb tot diuen que allò que no ens acora, ens fa més forts. Algunes persones, tenim nombroses cicatrius arreu del cos, empremtes d'accidents, malalties...Hi van conformant la nostra orografia. Al principi es detecten com una cosa estranya. Després acabes per acostumar-te a viure amb elles.

Recorde que en certa ocasió, a punt d'eixir a escena a representar un monòleg improvisat, en un taller de teatre, en voler saltar per damunt d'unes cadires amuntegades que em barraven el pas vaig caure. El colp més fort fou a la part superior de la cuixa esquerra. Els companys esglaiaren. Jo, en eixos moments a penes vaig sentir el dolor. Havia de fer la representació, era el meu torn. Tan prompte vaig ser a l'escenari se m'acudí la història. Una dona gran internada en una residència intenta escapar per la finestra. En veure que no pot, perquè les forces no l'acompanyen, desisteix tristament i es conforma.

Potser l'existència humana està marcada per caigudes i conformismes. Encara que al fons rau l'antítesi, l'inconformisme. L'eterna lluita entre el que som i el que volem ser. O el desig. Jo crec que aquest és allò que li dóna sentit a la vida. La palanca. Un savi grec va dir: “doneu-me una palanca i aixecaré el món”.

Sí, pense que el desig és una paraula màgica...La protagonista de “Memòries d'Àfrica” diu en un moment de la història “ ...quan els deus volen castigar-nos, escolten les nostres plegaries” Quanta veritat contenen aquestes paraules. De vegades el desig ens mena per camins tortuosos cap a la nostra destrucció.

No obstant sovint s'activen uns mecanismes misteriosos que ens deturen vora el precipici. Em fan por els precipicis. A la meua casa, on vivia de petita, hi havia una barana que comunicava els tres pisos. A l'últim tram hi mancaven uns barrots i de vegades jo ficava el cap entre mig i mirava al fons. Un dia la meua mare em va sorprendre i em va dir que si ho feia em cridaria la mort. I com que a la mort- que no sabia jo ben bé que era- li tenia molta por, vaig prendre el costum d'allunyar-me d'aquell buit tant com podia, pujant ran de la paret.

Després de tants anys recorde aquella casa com si hi fos. Les amplies sales dormitoris, els mobles, les llànties...la cambra de jocs i coses del meu germà...Eix espai també tenia quelcom de màgic. Ell era un gran col·leccionista. Totes les seues coses hi eres ordenades i classificades. A mi em deixava embadalida entrar, quan em deixava, al seus quart.

Un necessita el seua espai- la seua intimitat- i també que els altres se'l respecten. Quan pel temps ens canviarem a una casa més petita, en certa manera a mi em vingué bé, perquè com que era tan poruga compartir el dormitori amb les meues dues germanes hem donava seguretat. Llavors no sabia a quin preu havia de pagar-la.

És probable que les cicatrius siguen les factures que hem de pagar per sobreviure en un món inhòspit. Arribat a aquest punt potser haurem d'admetre que quasi totes paguen la pena.




Monòleg interior- Fluix de pensament





                             Monòleg interior (Pensament estructurat)

Els vaig dir a les nebodes que anava a desfer la casa. Tot perquè les males pécores de les veïnes s'empenyen en dir-me el que he de fer, que si he netejar l'escala els dimarts...L'escala i la porta del carrer. Però si jo ja no puc ni alçar els braços. Em va donar molt coratge. I no em queda més remei que desfer la casa i anar-me'n a l'asil. Això és el millor que puc fer, anar-me'n a l'asil, a la meua edat allà és on millor estaria. La meua cosina Assumpció, després de tota la vida criant nebots..., veges si vols més, va acabar-hi la seua vida. Ara, que ella pareixia que n'estava conforme; i jo també ho estic. I és que quan ens fem vells destorbem a tot arreu. I ara clar, m'ix la meua germana dient-me que ella està malalta i em necessita. Com si no tingués al seu home i als seus fills...A més, com vaig anar-me'n a viure a Alacant amb ells, posada com estic a tenir l'església prop, a sentir sonar les hores al rellotge de la plaça Vella..."Pos ca xica!" a més el seu marit i jo mai ens hem mirat amb bons ulls. Que tots diuen que és un tros de pa..."cria fama i gita't a dormir " deia ma mare. I els vaig dir a les meus nebodes, la tia va desfer la casa. Però quan vaig saber que, estant jo a ca ma germana, van arribar elles, totes dispostes, li demanaren la clau a Carme, la meua veïna, entraren i s'endugueren els maseters...Mare de Deu quin disgust. Ara, que jo no em vaig estar de dir-li-ho, que això va estar molt mal fet. Em tenien més calenta que el fum de pipa. Tota la vida fent per elles i ja veus...això m'arribà a l'ànima. Mentre he tingut la casa visites no me'n han faltat, tant de la família com de fora...Però ara, tan vella i tan inútil, on vaig jo?

       Fluix de pensament ( preocupació- sentiment- desig- pensament)

Que me'n vaja a viure a Alacant? No, no filla, no, això ni pensar-ho. Què hi faria jo allà. Ni que ho pense la meua germana. Mentre he pogut he tingut ma casa. Les meues nebodes, bones pardales estan fetes, diu que venir sabent que no hi era. Això no té trellat. Jo els hagués repartit les meues coses, per a què les vull, i més ara. Acabar la meua vida a l'asil, com la meua cosina Assumpció, el millor que puc fer. Les dues criant nebots i nebodes d'uns i d'altres tota la vida, tota la vida. Que me'n vaja a Alacant, i el marit de Maria fent orelles, que bé que es nota que no em pot veure ni en pintura. Ja veus, i és dels bons, com seran els altres... I deixar -ho tot, les hores al rellotge de la plaça, l'església a dues passes. Em trobe tan cansada...I li dic a les meus nebodes, la tia pensa desfer la casa; ja vindre-ho a veure si voleu emportar-vos alguna cosa. Les veïnes, quin disgust, que havia de fer-me càrrec de la neteja de l'escala i del carrer, el dia que em pertocava. Com si jo pogués. Els braços, ai, amb tan de mal que em fan els braços. Ara, que demanar-li la clau a la veïna i entrar a la casa sense estar jo... Tota la vida criant nebots. Només vull estar tranquil·la a l'asil. I la meua Maria que està malalta, que em necessita. amb marit i fills i em necessita. Fins ara visites no me'n han faltat...i ara, on vaig jo tan vella i tan inútil

“D'ont worry by happy”





Atracament en un caixer automàtic”
(Punt de vista ocular)


El caixer automàtic del banc de S. mostra un aspecte caspós, la tecles desgastades pel l'ús, antiquat i exterior, sense cap mena de protecció. És de nit, una freda nit d'hivern, i una boirina fluixa entela l'ambient. Transita poca gent i va molt abrigada. Els establiment propers quasi tots estan tancats. Un grup de joves hi passa per davant armant gresca i prompte es perden de vista. Una dona, ben arrebossada dins el seu abric, s'apropa a la màquina amb precipitació fent ressonar els talons. Obre el portamonedes i extrau la tarja de crèdit. Tot seguit, repetint una monòtona seqüència de gestos, la introdueix en la ranura i mira el panell. Li diu que marque la seua clau. Ho fa. Mira el rellotge amb un posat d'impaciència. De sobte se li apropa un subjecte estrany i malendreçat que la mira amb malèvola sorpresa. La dona es queda perplexa, no sap que dir, ni que fer. En eix moment surt un altre individu d'aspecte anònim a l'altra banda, amb una cigarreta penjant-li de la boca, que li talla tota intenció de fugida. Mentre el panell il·luminat li ofereix diverses quantitats a retirar. El primer, amb un somriure sorneguer, marca directament la xifra, mentre que s'acara a ella mostrant-li una navalla que li apunta a sota el pit. En això la dona detecta certa proximitat i es gira. Un home gran acompanyat d'un bòxer hi passa en eixos moments. La seua mirada curiosa es creua amb la silent demanda d'auxili que ella li emet. L'amo de gos s'atura i es lleva el barret per rascar-se el clatell amb parsimònia. Li dona a l'animal una ordre a penes perceptible i li amolla la corretja. El bòxer d'improvís es llança com un llampec sobre el lladre de la navalla i del mateix impuls el tomba a terra. L'arma li cau de la mà i va a raure dins un jardinet proper. I abans que l'altre pogués reaccionar va i li mossega la cama.
La dona que roman clavada, sense gosar fer el menor moviment, de sobte es lleva els talons i emprenent una enfollida cursa desapareix.
Els dos lladres jauen per terra queixosos tractant de lliurar-se de les escomeses del gos. Llavors l'home li fa un xiulit i l'animalet torna al seu costat tan minso com un bé. L'agafa de bell nou per la corretja i continua el seu passeig nocturn parlant amb ell.
El vent arrossega els bitllets expedits pel caixer i els barreja amb les fulles seques que encatifen l'avinguda.
Llum Sánchez



dimecres, 28 de gener de 2009

Memòries de la desmemòria 22


dilluns, 12 Juliol, 19877/ 22


Constatar els fets que conformen una existència és una tasca impossible. Quan un és feliç, no escriu: viu.
Amb tot jo tornava a escriure, potser no era feliç del tot. I qui ho és? Entenia la felicitat com un son tranquil, com un temps per a ordenar la vida i els pensaments...,compartir les coses quotidianes, un menjar, una conversa amb els que estimes. Em sentia estranya, com anestesiada; els meus sentiments semblaven adormits. Llavors tenia la sensació d'estar un poc allunyada de tot. Potser confonia la felicitat amb l'absència momentània de dolor. Els sentiments, que havia experimentat al llarg de tant de temps d'una forma tan dolorosa, ara havien perdut gran part de la seua intensitat i per tant em feia la il·lusió d'haver assolit cert grau d'equilibri. Fins i tot els sorolls, que adés em resultaven insuportables, ja no em molestaven sinó que em feien companyia. Els records s'havien anat desdibuixant...Per sort ja no m'aclaparaven. Cert que lamentava molts dels meus errors, més quan era conscient que molts d'ells ja no tenien remei. I per altra banda pensava que si no hagués passat per totes aquelles experiències, no seria la que era en aquells moments. "Res és mesquí/ ni cap hora és isarda/ ni és fosca l'aventura de la nit..."deia el poeta Salvat Papasseit. Tot, per penós que sia, té un sentit. D'això no tenia cap dubte.


Amb tants sotracs el cert és que veia passar impotent els millors anys de la meua vida...Necessitava estimar...acaronar, sentir la tendresa, fer l'amor amb bogeria, perdre el cap. Amb tot havia de reconèixer que no era el moment de satisfer les meus necessitats, sempre insatisfetes. Hi havien un fum de coses més peremptòries. Així que vaig ajornar, una vegada més, el meu projecte sentimental de viure intensament la meua plenitud de dona.


Per totes estes coses no m'angoixava el fet de no escriure durant un temps... Sí, al llarg d'aquells dies havia fet moltes coses llargament desitjades, havia viatjat, vaig conèixer gent, vam anar a ballar; m'havia banyat a la mar- el meu deler-, vaig gaudir de bones converses i també havia tingut ocasió de retrobar el plaer- com de menuda- d'assaborir un gelat. Es podien fer d'altres coses i de millors, sens dubte, però a mi estes m'havien omplert de goig.


Després va arribar un moment en que sentí de nou el desig de tornar, com solia passar-me. Necessitava gaudir d'aquella serena solitud. Mirar les meues coses que tant m'estime, la foto de la mama- després de tants anys no m'avenia a la seua absència-, dels fills...Respirar l'ambient del meu espai...,tornar a sentir el contacte físic dels meus llibres....I vaig tornar-hi, per retrobar-me: una dona sola, davant uns papers, amb una ploma a la mà.

Poema de Mario Benedetti

















Con esta soledad
alevosa
tranquila


Con esta soledad
de sagradas goteras
de lejanos aullidos
de monstruoso silencio
de recuerdos al firme
de luna congelada
de noche para otros
de ojos bien abiertos




Con esta soledad
invisible
vacía
se puede algunas veces
entender
el amor"