dimarts, 29 de setembre de 2009

Mapa de los sonidos de Tokio


Direcció i guió: Isabel Coixet


Ryu és una xica solitària d'aspecte fràgil que contrasta amb la doble vida que porta:de nit treballa en una llotja de peix a Tokio i esporàdicament reb encàrrecs com assassina a sou.El Senyor Nagara poderós empresari que plora la mort de la seua filla Mildori que s'ha suïcidat, i culpa del suïcidi a David, un home d'origen espanyol amo d'un negoci de vins a Tokio. Ishida, un empleat del senyor Nagara que estimava a Mildori en silenci, contracta a Ryu per assassinar a David.


Es una història, si més no, misteriosa. Es revelen alguns aspectes fonamentals a la mirada d'un espactad@r atent als detalls. Tanmateix se conserva intacte l'enigma de la personalitat i de la història de Ryu.


Per a mi una obra interessant amb una estètica diferent i uns personatges que contrasten amb la seua cultura, i que habiten just al cor de la ciutat immensa que batega com un cor, nit i dia...Li trobe connotacions oníriques. Per a mi un bon treball, com els que ens sol oferir aquesta directora catalana.

FROZEN RIVER (Rio Helado)


U.S.A. 2008 Nombroses nominacions a diversos festivals i dos Oscar, a la millor actriu i al millor guió original.


Rai Eddy, una dona que viu en una caravana al nord de Nova York, es abandonada pel seu marid, que fuig amb els estalvis familiars. Ray deu treure avant als seus dos fills, intentant que el major no deixe d'estudiar, malgrat els greus problemes econòmics que afecten a la família.


Cinema independent, com era d'esperar. A banda del reconeixement de la premsa és realment una pel·licula que corprèn. La tenacitat de Rai davant les nombrosos entrebancs que li sobrevenen a conseqüència de l'acció del marid. Haver de passar per situacions veritablement perilloses sense deixar d'ocupar-se dels seus fills. Córrer riscs molt seriosos per haver de recórrrer reiteradament a una acció il·legal...Però el que més em va colpir va ser la solidaritat que s'estableix entre les dues dones de diferents races i cultures per ajudar-se a enfrontar els seus problemes vitals.


Al meu criteri és una cinta excel·lent que, com tota obra d'autèntica vàlua, té una vessant pedagògica, es a dir, ens ensenya a ser més persones, més humanes, més solidàries...A reconèixer eixos valors propis de la seua naturalesa, que encara sustenten algunes dones. Es reconfortant albirar aquests sentiments i pensar que per sort, no tots els valors s'han perdut al món actual.

Tinc ganes de tu


Patisc el síndrome del Adeu, i és que una li pren afecte als personatges, fins i tot a alguns dels dolents...Ja veus quina dèria. La pluja reafirma l'entrada de la tardor, els sol s'afeblix mentre el vent i la humitat alimenten un solatge de melancolia. Què serà dels meus estimats personatges, aquells amb els que havia conviscut al llarg de tots els darrers meravellosos dies, sense menjar, sense dormir... Els trobava a faltar, i res no em feia gola, ni el cinema, amb tant que m'agrada. Res. Rellegint alguns fragments encara, m'hi trobe a la solapa del segon llibre:


A tres metres sobre el cel , la seua segona novel·la, després de ser rebutjada per diverses editorials, va començar a circular fotocopiada entre els alumnes dels instituts de la capital italiana, fins a convertit-se en un fenomen social a Itàlia, om fins ara ha venut tres milions d'exemplars, i ha estat portada al cinema i al teatre en forma de musical. Tinc ganes de tu
es la continuació. Vosaltres que haguéreu fet? Quan la vaig acabar, uns dies després d'haver descansat, em vaig sentir a la glòria.

Perdona si et dic amor


Si, comprenc que pot sonar un poc a caramel de maduixa, però quan hi vaig acabar les més de sis-centes pàgines. Vaig tornar a la llibreria per veure si tenien alguna altra obra del mateix autor. Ostres, quan vaig veure que un altre dels seus llibres em feia l'ullet des del prestatge, se'm rigueren els ossos. I vaig eixir amb ganes de fer volantins camí de casa. Aquest tenia certes coincidències amb l'altre, l'ambient, el seu estil planer però molt expressiu i sobretot, també parlava de sentiments d'altra manera. Fins i tot es permetia certes llicències del llenguatge col·loquial. Buff, això va ser una de les coses que més en va molar, perquè et feia l'efecte que estaves sentint en persona com parlaven, pensaven, ploraven, reien, estimaven...i tota la extensa gama d'emocions que un és capaç de mostrar.


Ara, que l'última part és dura i em va fer reflexionar molt sobre la realitat de l'ésser humà i la metamorfosi a la que ens sotmet el temps. Quan vaig arribar a l'última pàgina em vaig convèncer de que reflectia la realitat sense contemplacions i com que li havia pres tan d'afecte al protagonista...em va doldre. Convençuda que eix final era perfectament plausible en vaig quedar ruminant-la.

FEDERICO MOCCIA, un altra classe de literatura


Encara estic encisada per l'escriptura d'aquest italià que m'ha fet passar estones delicioses amb els seus llibres. La cosa va ser així. Entre en una de les llibreries que sol freqüentar- atès que ja he desistit de les biblioteques públiques- Una portada, original, m'atreu. Prenc el llibre amb les mans sobtada. Escorcolle la contraportada. Un resum de l'argument de la novel·la i unes ratlles sobre l'escriptor. Va nàixer a Roma 1963. Treballa com a guionista de cinema i televisió. Les seues novel·les, molt populars en Itàlia, han triomfat gràcies a l'entusiasme dels lectors. Moccia té una capacitat especial per connectar amb la joventut -i amb els no tan joves- Els seus títols: Perdona si et dic amor, la primera, Impecablement traduïda al català, supose que també al castellà. Tinc ganes de tu, i la novel·la A tres metres sobre el cel. Jo sóc dura de rosegar pel que fa a les meues preferències literàries, ho confesse. Amb tot i això em deixe portar pel màgic llenguatge dels llibres. Quan de primeres els tinc a les mans em mormolen, alguns estan muts completament, d'altres em produïxen cert desig- el grau varia- d'altres, per contra , és com si se m'enganxaren als dits. No, no em pregunteu per què, és una cosa que note i que no sabria explicar-hi millor. Aquest me'l emporte. I quan arribe a casa m'oblide de totes les lectures que porte entremans, del munt de coses que he previst fer, de les hores i dels dies; i em llance a eix mar de paraules que m'enxampa, em suggestiona, em captiva, m'oblide del món i, com l'Alicia la del conte, passe a traves de l'espill. Despenge els telèfons i m'oblide me menjar. Quin plaer.