divendres, 18 d’abril de 2014

Diaris de ficció 07/ 04 /1996


7, d'abril (diumenge de gloria) 1996

Qui té el deler de l'expressió es deixa agafar aviat pel gust de resoldre un problema per petit o modest que sembli.

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)

"He Retrobat "Sinforadio" Cercant, cercant...he canviat el punt de símptonia i voi-la! maremeua, em sent com si hagués retrobat de nou uns vells i estimats amics. El proper dissabte grabaré l'emissió del programa d'Armengol. Ara escolte "Dansa".

Aquest succès m'ha fer reconsiderar el concepte de les afeccions. A mi em sembla que en havia vençut moltes d'elles, amb tot no pots quedar-te indiferent, quan perds alguna cosa o persona que estimaves. Tot i que això no vol dir que no pugues viure sense eixa mancança, però el cor s'encongeix quan una nova pèrdua es suma a les moltes que ja has patit en altres moments.

M'agradaria escriure'ls una carta d'agraïment. Segur que al treballadors de la radio els agradarà saber que ens proporcionen tan de plaer i companyia a moltes persones.

M'havia trobat descol·locada. Per mi la vida cobra sentit amb la música. De vegades tem quedar-me sorda. Però això deu ser una por antiga, de quan patia de les oïdes, una idea que em creua fugaç el pensament. La música, la ràdio, les veus que escoltava misteriosament i que, amb la meua ignorancia de criatura, creia que dintre hi eren els que parlaven, i que per això els sentíem, tot i que tenia un dubte, no m'explicava com podia tindre cabuda tanta gent a un espai tan reduït. I més d'una vegada em va sobtat la tia Remei guaitant pel panell ple de foradests que tancava l'aparell darrere. Sí, era l'objecte més misteriós de la meua infantesa. I portada per la meua curiositat no véia el moment de fer el que vaig fer al despertador de casa, desarmar-lo peça per peça per veure què tenia a dintre. El pitjor va ser quan després no vaig saber compondre'l i la pobra de ma mare s'hi quedà sense. No sé com no em va calfat el cul ben calent.

Bo, i atés que és diumenge, toca correcció de redaccions, això suposa un grapat d'hores i em costa d'arrencar. Em costa i tanmateix dilluns de matí m'havien de portar la redacció  de casa. Arribat el moment ja tenen el full a la mà preparat per a donar-me'l a llegir en veu alta a tota la classe. Comente una per una les seues redaccions amb un tò irònic enmig d'un gran silenci, algunes hi són aplaudides, mentre que d'altres...La setmana que ve, quan arribe amb les redaccions baix el braç, vaig notar el silenci només entrar a l'aula. Seuran i durant uns minuts només s'escoltarà el xiu-xigueix a penes perceptible mentre els comente el seu treball amb un tò lleugerament irònic i els dic la nota. Alguns no es lliuren d'una bona esbroncada quan els altres els troben faltes i incorreccions.

Quan se'n van tot és silenci i quietud. Em reconec com una persona solitària. Estudie constantment per apredre i sobretot per comprendre. Mire vers al passat i fins i tot al passat recent i pense "...ara no ho faria així". Ho interprete com un progrés quan vaig descobrint o aprenent noves maneres de millorar el nostre treball. La vida no ens ho posa fàcil. Jo sóc una persona solitària i de vegades contradictoria. Malgrat això tinc bones relacions amb la gent en general, i em sent bé amb mi mateix, fora de situacions puntuals. La soledat la vics com un refugi.

Aquest dies passats quin fum de problemes. Acabant el trimestre. Éls problemes domèstics. Em sent com una pila elèctrica, carregada de tensió. Les petites històries quotidianes em mantenen a flote, però amb el peus a terra. Els psiquiatres no ho saben tot...Jo tampoc ho sé tot, és cert, i què? El fet és que hi som aquí i sobrevivim cadascú com pot. Pel que em pertoca ja no li demane gran cosa a la vida. He abandonat definitivament les visualitzacions. Em feien viure a un món màgic, irreal. No, això no és bo, això no és cert, jo busque la veritat, la veritat per damunt de tot, per dura, lletja i bruta que siga. Cansa molt anar arrosegant les misèries tota una vida. M'estime més anar "lleugera d'equipatge", com deia el poeta, de tots els equipatges. Em passe el temps fent càlculs logarítmics per acabar el mes, quina merda!

Sort que de tant en tant alguna cosa t'obri el cor. "Un mes en el lago" quina pel·li tan bonica. Necessite pensar que encara resta la bellesa a l'humanitat en aquest món tan àrid. La vida me'n ha pegat fins al carnet identitat. Deu haver-ne algun lloc al món per a mi, un lloc on visca sense necessitar res, sense esperar res, sense tenir res, només on puga ser jo i viure una vida modesta i senzilla; no desitge res més.

 Deu haver-ne un altra vida per a mi. I ara en Pep em respon, si però és més cara. Més cara!!!?. I no n'hi ha de més baratetes...? Sí, però són més dolentes.
Uf! veste'n, pelma, no et suporte.





dijous, 17 d’abril de 2014

Diaris de ficció 32/03/1996



dijous, 31 de Març 1996


Les meues idees, allò que em costa de construir és la casa on fer-les viure.



Obra de Joan Miró
Varies tragèdies: he perdut Sinfo-radio, la cerque i per més que passetge el dial de la radio amunt i avall no aconsegueix simptonitjar-la, Buahhhhh! amb tanta companyia que em féia...Ara escolte Madame "Baterflite"– no sé si s'escriu així–. Me'n recorde quan per primera vegada la vaig veure al cinema, plorava a llàgrima viva.
 Ahir, primer dia de vacances, me'n vaig anar a la platja; necessitava tranquil·litat. Vaig passar el dia llegint sota un pi i mirant el mar, respirant aire net. A les set agafí la bici i me'n vaig tornar cantussejant-la.

Quan arribe el pis semblava un girigall. Havia estat innundada per aigües residuals procedents dels pisos de dalt. Una avaria al col·lector, em van dir. Quina pudor més infame, em produïa oics. Ostres, tu, no sé quan de temps em viag tirar replegant... les aigües brutes de tot el veïnat, quin regalet. Mecatxus en la mar! sempre em toca a mi ballar amb la més lletja. Sóc més "desgracià" que "PuPas"; com que visc al  primer…tot són benediccions.

Ara m'ajoque, prop de les 11 de la nit, n'estic feta pèndols, més cansada que un gos. He pres un bany i m'he endreçat el cabell. Me quedat com una tonyina damunt el llit.

Tot això són trivialitats ja ho sé, a mi, però, em fan reflexionar. Així doncs, qué es pot esperar de la vida? Puc tindre una visió pesimista, o retornar-hi, o no voler veure-ho...Visc l'existència solitària d'un anacoreta. Ja ni me'n recorde de fer l'amor, ni tan sols de practicar el sexe, que són dues coses molt diferents, fins i tot crec que ja no seré capaç. Després aquests anys d'abstinencia me convertit en un fòssil; ja ni ho trobe a faltar.

Pel que fa a la práctica de la bioenergètica, s'hi torne a analitzar els resultats obtinguts- la veu se m'ha fer més greu i ferma, amb més sonoritat, això ho valore com una millora; el pas també s'ha tornat més àgil i més segur. Tinc un aspecte que moltes hi vulgueren. Persisteix certa hiperestèsia auditiva, com diu el doctor Fuster, és cert, això, però, no és tan greu, només es tracta de ser dura d'oïda. Aquell estat d'espera anguniosa, m'ha deaparegut també, si més no, de moment. Tan sols "persisteix" cert grau de parestèsia al braços. He treballat massa en aquesta vida…Jo crec que ara caldria dedicar la resta a descansar, llàstima!. A la Conselleria d'Educació no crec que n'estigueren d'acord, són tan pansits!. 

No sé que diran els metges que em tracten, el cas és que ara em sent molt millor, la qual cosa no vol dir que aquesta constel·lació de símptomes no reapareguen, fins i tot l'embolic mental, les falles de memòria, els moments d'atordiment, la sensació momentània de no saber on sóc…Pecatta minuta, ja voldria jo veure'ls intentant recordar quín dia és u on dimonis es troben exactament, sense mirar el mapa.

Ara el proper pas seria completar el quadre amb una vida afectiva i sexual satisfactòria. Bo, o almenys passable, o sí no de frenesí, ja està!. Clar, que això és tant com dir que em propose anar a la lluna en bicicleta. Bé arribat a aquest punt s'imposa una mica de serietat. Aquesta és el guany més difícil. Ara m'explique aquelles tormentes de passió que m'inspiraven alguns exemplars de l'altre sexe; fins i tot d'adolescent, els actors de cinema, posem per cas. Tot i que el que em va fer somiar amb els ulls oberts per primera vegada va ser Paul Anka.– no sé si s'escriu així–. Sí, ja sé que és possible que estiga criant malves, el pobre, però, què voleu?. Coses de l'edat, com l'acnè jovenil, o el fet de plorar al cine. El cine va ser i és una component essèncial de la meua vida. Cosa que he de fer constar quan escriga la meua biografia. Tenia molt de compte en escollir la "peli" que volia veure, diumenge per la vesprá, l'únic dia que tocava cine. Llavors com que ja llegia novel·les d'adults, preferia les pelis dels llibres que hi havia llegit, com "No serás un extraño", "Un tranvía llamado deseo", "Adivina quién viene esta noche", "Esta tierra es mia", "Los caballeros las prefieren rubias"," Mery Popins" o "La senda de los elefantes". I, abans de les d'eixe caire, en hi havia vist un fum de mexicanes, que li agradaven molt al papa; perquè déia que eixes si que les entenia. El pitjor eren els efectes secundaris. Quan arribava jo, dilluns matí al col·legi, amb la fera de la nostra tutora, mongeta Sagrario, i la mala sorra preguntant-me el màxim comú denominador...Em quedava en estat catatònic, cosa que aprofiatava ella per posar-me al cul d'un gos, amb les seues ironies sagnants, davant de tota la classe. Supose que això va influir amb la meua decisió de fer-me budista.

En fi, jo sóc una dona o doneta senzilla. No puc pretendre ser el que no sóc. Fa temps, a la meua jovenesa, vaig començar a experimentar una sèrie de simptomes molt estranys. I com sempre la meua tia, la metgesa, va dir que no podia ser, que això eren ganes de cridar l'atenció. Quan aquesta malaltia es trobava en plena efervescència, just a la meua joventud, malgrat tot tenia grans ideals, volía canviar el món i to això... Tenia també grans, grans desitjos d'apendre, de saber, de conèixer de tot. Recorde que fou aleshores, en quart de batxiller quan la vam tindre per primera vegada al programa d'estudis. Allò que em va encendre l'ànima de desig d'aprendre va ser la literatura. La teníem com assignatura en quart de batxiller elemental. Ostres, tu, quan jo vaig começar a assabentar-me de què anava. I a respirar la seua fragància…Aquells noms ignots: metáfores, l'alegoria, l'antítesi, l'elípsi, l'émfasi, l'epítet, la hipèbole, la personificació...per citar-ne només alguns dels que recorde. Mare de Déu Santíssima! vaig veure el cel obert, alló, justament allò era el que jo volia estudiar.

A través de la literatura vaig aprendre a fer redaccions, a compondre poemes senzills, a escriure cartes als amics- amb moltes faltes d'ortografia, és cert-, va ser com trobar un tresor sense adonar-me era allò el que havia estat buscant des de sempre sense saber-ho. Clar, vaig traure excel·lent en aquesta assignatura; amb tot, allò no va ser el més important, sinó que se'm va obrir tot un món que, encara que el presentia, mai no l'havia tastat.


dimecres, 16 d’abril de 2014

Diaris de ficció dimecre,24 /agost/1994


dimecres, 24/agost/1994

L'horitzó és negre, la tempesta amenaça, treballem. Es l'únic remei per al mal del segle.

Cultura Inquieta- Madrid
Tant d'estudi, i tanta reflexió, per sort, m'ha servit de res. He pogut superar la major part de les meues tendències neuròtiques. Dic tendències perqué ara que puc mirar i reviure el passat amb molta més capacitat d'anàlisi; m'adones que he tingut molta sort. Supose que els anys viscuts al poble del pare amb molta llibertat i contacte amb la natura, van ser un bon suport per no enfonsar-me del tot. Si bé tampoc aquells anys estagueren lliures de pors i d'abandó. El pare ensimismat com estava sempre i cantussejant tangos, no es podia preocupar massa. Parlava poc i sovint tenia la mirada absent. L'avia, amb la seua dèria d'anar-se'n a l'esglèsia, matí i vesprada, feia el que podia, molt poc, la pobreta. A la mare, a qui jo adorava, la véia, si tenia sort, un dia per setmana, diumenge, i passàvem el dia junts. Ella el pare jo i la meua germana la menuda.

 I dilluns pel matí se'n anaven ella i la mare, fins l'altre diumenge, que si teníem sort venia amb "l'Exclusiva",requejant per una carretera plena de clots.

Al col.legi no era molt feliç, es a dir tenia una por espantosa a doña "Amparos" al llarg d'aquell any vaig haver de sofrir també la primera experiència de la mort. Es va morir Malena, una dona que em volia bé i jo l'estimava, me l'estimava amb l'ànima. Aleshores no vaig plorar, als set o vuit anys, tota jo em vaig quedar sense forces i una pena fosca m'envoltava com un vel negre d'aquells que esposaven les dones quan se'ls moria el marit o un fill. Després aquest fets, quan em quedava sola al piset per ocupar-me de organitza-lo un poc, jo, em venia una tristor immensa, i les llàgrimes em rodolaven i queien al terra metre agranava.

Literalment em moria de por, però m'havia de quedar sola al piset on vivíem, per endreçar-lo i preparar una sopeta d'avecrem per dinar el pare i jo. Mentre l'agüela era al poble y el pare al negoci.

Amb aquest antecedents era totalment imposible haver resultat una personeta sana de cap i de cos. La negació dels sentiments i els conflictes emocionals que es provocaren foren i han estat una constant a la meua vida.

Si ara ho puc contar així és perquè després de molt i molt de temps sense preguntar res o molt poc­– això jo sabia que era mal vist– Si ara ho puc contar així és perquè detecte que en certa manera em vaig poder desconectar del passat, just perquè els meus desitjos de comprendre'l es va anar realizant poc a poc. L'ira, potser vaig intentar expressar-la mossegant-me. Em queda un record molt borrós d'aquell anys; com si el mirés en un espill esquartejat. Tampoc ajudava l'acritud de les ties, que eren massa rectes. Aquella era la manera de mostrar el meu malestar, la meua indefensió i recorde que fins i tot tinc la vaga impressió de també va ser reprimit severament.

Els primers anys de la meua vida vaig començar a mosegame les ungles amb tan afany com si estigués repelant una cuixa de pollatre. I això només va ser l'inici de la història, tot seguit em cridaven l'atenció per haver contragut la complulssió de fer carasses. Clar, jo no em vaig veure mai perquè davant de l'espill, on m'agradava tant mirar-me, per saber com era jo, no anava a fer-ho. Les ties estaven tan capficades amb els seus problemes, que no eren pocs, i ma mare no va fer cas, ni em va reprendre. Segur que pensava que si no em cridava l'atenció se'm passaría més prompte la mania. En cavi la mare d'Elvirín m'imitava fent una cara molt lletja i em preguntava que per què feia això. el millor és que jo no m'hi adonava. Als catorze anys em va pegar per mosegar-me les galtes, que, ignorant de mi, pensava que era més disimulat que les ungles. Així vaig estar anys victima d'aquesta compulsió, clar que quan vaig seguir complint anys, ho feia quan hi era sola, així no havia de patir la presència de ningú i per tant la seua reprovació.

Ara potser em trobe en camí de resoldre-ho. En bionergètica hi ha un axercici que consisteix en golpejar amb tota la força un matalàs per tal d'evacuar l'agressivitat continguda.

Supose que si hagués pogut descarregar gran part d'aquella còlera acumulada a l'espatlla, com vaig apredre del Dr. Lowen, m'hagués estat més fàcil discutir i manifestar els meus desacords, sense haver d'arribar al trencament total.