Un esguard de mar blava

7, d'abril (diumenge de gloria) 1996 Qui té el deler de l'expressió es deixa agafar aviat pel gust de resoldre un problema per petit o modest que sembli. Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) "He Retrobat "Sinforadio" Cercant, cercant...he canviat el punt de símptonia i voi-la! maremeua, em sent com si hagués retrobat de nou uns vells i estimats amics. El proper dissabte grabaré l'emissió del programa d'Armengol. Ara escolte "Dansa". Aquest succès m'ha fer reconsiderar el concepte de les afeccions. A mi em sembla que en havia vençut moltes d'elles, amb tot no pots quedar-te indiferent, quan perds alguna cosa o persona que estimaves. Tot i que això no vol dir que no pugues viure sense eixa mancança, però el cor s'encongeix quan una nova pèrdua es suma a les moltes que ja has patit en altres moments. M'agradaria escriure'ls una carta d'agraïment. Segur que al treballadors de la radio els agradarà sab...

dijous, 31 de Març 1996 Les meues idees, allò que em costa de construir és la casa on fer-les viure. Obra de Joan Miró Varies tragèdies: he perdut Sinfo-radio, la cerque i per més que passetge el dial de la radio amunt i avall no aconsegueix simptonitjar-la, Buahhhhh! amb tanta companyia que em féia...Ara escolte Madame "Baterflite"– no sé si s'escriu així–. Me'n recorde quan per primera vegada la vaig veure al cinema, plorava a llàgrima viva.  Ahir, primer dia de vacances, me'n vaig anar a la platja; necessitava tranquil·litat. Vaig passar el dia llegint sota un pi i mirant el mar, respirant aire net. A les set agafí la bici i me'n vaig tornar cantussejant-la. Quan arribe el pis semblava un girigall. Havia estat innundada per aigües residuals procedents dels pisos de dalt. Una avaria al col·lector, em van dir. Quina pudor més infame, em produïa oics. Ostres, tu, no sé quan de temps em viag tirar replegant... les aigües brutes de tot...

dimecres, 24/agost/1994 L'horitzó és negre, la tempesta amenaça, treballem. Es l'únic remei per al mal del segle. Cultura Inquieta- Madrid Tant d'estudi, i tanta reflexió, per sort, m'ha servit de res. He pogut superar la major part de les meues tendències neuròtiques. Dic tendències perqué ara que puc mirar i reviure el passat amb molta més capacitat d'anàlisi; m'adones que he tingut molta sort. Supose que els anys viscuts al poble del pare amb molta llibertat i contacte amb la natura, van ser un bon suport per no enfonsar-me del tot. Si bé tampoc aquells anys estagueren lliures de pors i d'abandó. El pare ensimismat com estava sempre i cantussejant tangos, no es podia preocupar massa. Parlava poc i sovint tenia la mirada absent. L'avia, amb la seua dèria d'anar-se'n a l'esglèsia, matí i vesprada, feia el que podia, molt poc, la pobreta. A la mare, a qui jo adorava, la véia, si tenia sort, un dia per setmana, diumenge, i pass...