Les dones de la meua generació
: baratices - coisas bonitas, de escrever
L'altre dia en un bloc d'una portuguesa, Ana Barata, vaig trobar aquest article, el seu autor és l'escriptor colombià Santiago Gambôa, i en llegir-lo el vaig trobar tan encertat i ple de gràcia, que m'he permès la llibertat de traduir-lo per incloure'l...
LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ
...elogi profundament merescut! Hui tenen quaranta i molts anys, fins i tot més de cinquanta, i son belles, molt belles, però també serenes, comprensives, sensates i sobretot endiabladament seductores, això a desgrat de les seues incipients pates de gall o d'aquesta de la cel·lulitis que senyoreja les seues cuixes, però que les fan tan humanes i tan reals. Formosament reals.
Quasi totes, hui, han estat casades i divorciades, o divorciades i casades, amb la intenció de no equivocar-se en el segon intent que de vegades és una manera d'apropar-s'hi al tercer o al quart. Què importa? D'altres, gairebé poques, mantenen un pertinaç celibat, protegint-se com una fortalesa assetjada, en qualsevol cas, de tant en tant obrin les seus portes a algun visitant. Què belles son, Deu meu, les dones de la meua generació! Nascudes baix el signe d'Aquari, amb la influència de la música dels Beatles, de Bob Dylan, de Lou Reed, del millor cinema de Kubrick i de l'inici del bum latino-americà, son éssers excepcionals. Hereves de la revolució sexual de la dècada dels 60 i dels corrents feministes, elles saben combinar llibertat amb coqueteria, emancipació amb passió, reivindicació amb seducció. Mai no veuen en l'home un enemic, encar que li han cantat algunes veritats, car comprenen que la seua emancipació era quelcom més que la por de l'home a escurar o a canviar el rotllo de paper higiènic quan aquest tràgicament s'acaba.
Som meravelloses i tenen estil, fins i tot quan ens fan sofrir, quan ens enganyen o ens deixen. Usaven saies indianes als 18 anys, s'adornaven amb collars andins, es cobrien amb suèters d'allà i perderen l'aparença amb Maria, la Verge, una nit de divendres o de dissabte, després de ballar "El Ratón" amb algun amic que els parlà de Kafka, de Neruda, i del cinema de Bergman. Al fons de les seues motxilles, portaven pintallavis, llibres de Simone de Beauvoir i lletres de Victor Jara, i en deixar-nos, quan no hi havia més remei, ens dedicaven aquella cançó, que s'anomena "El teu amor és un dia de tardor". Palaven amb passió de política i volien canviar el món, bevien rom cubà i aprenien de memòria les cançons de Sílvio Rodríguez i de Pablo Milanés, coneixien els indrets arqueològics, anaven amb els seus enamorats a les platges, dormint en barraques i deixant-se picar pels mosquits, perquè adoraven la llibertat i, sobretot, juraven estimar-nos per a tota la vida, cosa que sens dubte feien i que hui continuaran fent en la seua formosa i seductora maduresa.
Semblaven ser, malgrat la seua bellesa, reines ben educades, poc capritxoses o egoistes. Deesses amb sang humana. Era una classe de muller que, quan li obrien la porta del cotxe per pujar, s'inclinava sobre el seient i, ella se la obria per dins al seu company. La que rebia a un amic que patix a les quatre del matí, encara que sia el seu ex nuvi, perquè son meravelloses i tenen estil, tot i que ens feien patir, quan ens enganyen o ens deixen, perquè la seua sang no és suficientment freda per no escoltar-nos en aquella salvadora i última nit, en la qual estan disposades a servir-nos el vuitè guisqui i a posar, per sisena vegada, aquella melodia de Santana.
Per això, per als que nasquérem entre les dècades de 40 i 60, el dia de la dona és, de veritat, tots els dies del any, cadascun dels dies amb les seues nits i els seus amaneixers, que son més preciosos, com diu el bolero, quan està vostè. Que belles son, Deu meu, les dones de la meua generació!"
LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ
...elogi profundament merescut! Hui tenen quaranta i molts anys, fins i tot més de cinquanta, i son belles, molt belles, però també serenes, comprensives, sensates i sobretot endiabladament seductores, això a desgrat de les seues incipients pates de gall o d'aquesta de la cel·lulitis que senyoreja les seues cuixes, però que les fan tan humanes i tan reals. Formosament reals.
Quasi totes, hui, han estat casades i divorciades, o divorciades i casades, amb la intenció de no equivocar-se en el segon intent que de vegades és una manera d'apropar-s'hi al tercer o al quart. Què importa? D'altres, gairebé poques, mantenen un pertinaç celibat, protegint-se com una fortalesa assetjada, en qualsevol cas, de tant en tant obrin les seus portes a algun visitant. Què belles son, Deu meu, les dones de la meua generació! Nascudes baix el signe d'Aquari, amb la influència de la música dels Beatles, de Bob Dylan, de Lou Reed, del millor cinema de Kubrick i de l'inici del bum latino-americà, son éssers excepcionals. Hereves de la revolució sexual de la dècada dels 60 i dels corrents feministes, elles saben combinar llibertat amb coqueteria, emancipació amb passió, reivindicació amb seducció. Mai no veuen en l'home un enemic, encar que li han cantat algunes veritats, car comprenen que la seua emancipació era quelcom més que la por de l'home a escurar o a canviar el rotllo de paper higiènic quan aquest tràgicament s'acaba.
Som meravelloses i tenen estil, fins i tot quan ens fan sofrir, quan ens enganyen o ens deixen. Usaven saies indianes als 18 anys, s'adornaven amb collars andins, es cobrien amb suèters d'allà i perderen l'aparença amb Maria, la Verge, una nit de divendres o de dissabte, després de ballar "El Ratón" amb algun amic que els parlà de Kafka, de Neruda, i del cinema de Bergman. Al fons de les seues motxilles, portaven pintallavis, llibres de Simone de Beauvoir i lletres de Victor Jara, i en deixar-nos, quan no hi havia més remei, ens dedicaven aquella cançó, que s'anomena "El teu amor és un dia de tardor". Palaven amb passió de política i volien canviar el món, bevien rom cubà i aprenien de memòria les cançons de Sílvio Rodríguez i de Pablo Milanés, coneixien els indrets arqueològics, anaven amb els seus enamorats a les platges, dormint en barraques i deixant-se picar pels mosquits, perquè adoraven la llibertat i, sobretot, juraven estimar-nos per a tota la vida, cosa que sens dubte feien i que hui continuaran fent en la seua formosa i seductora maduresa.
Semblaven ser, malgrat la seua bellesa, reines ben educades, poc capritxoses o egoistes. Deesses amb sang humana. Era una classe de muller que, quan li obrien la porta del cotxe per pujar, s'inclinava sobre el seient i, ella se la obria per dins al seu company. La que rebia a un amic que patix a les quatre del matí, encara que sia el seu ex nuvi, perquè son meravelloses i tenen estil, tot i que ens feien patir, quan ens enganyen o ens deixen, perquè la seua sang no és suficientment freda per no escoltar-nos en aquella salvadora i última nit, en la qual estan disposades a servir-nos el vuitè guisqui i a posar, per sisena vegada, aquella melodia de Santana.
Per això, per als que nasquérem entre les dècades de 40 i 60, el dia de la dona és, de veritat, tots els dies del any, cadascun dels dies amb les seues nits i els seus amaneixers, que son més preciosos, com diu el bolero, quan està vostè. Que belles son, Deu meu, les dones de la meua generació!"
Comentaris