divendres, 25 de juliol de 2008

Crònica de la tendresa XII





A Ramir els dilluns el duia el seu iaio Cosme que era viudo i vivia al carrer del Molí. Era un home d'aspecte agradable, reposat en el parlar i molt correcte en el tracte. Sempre venia amb temps per preguntar-me com es portava el seu net i de passada fer una xarrradeta amb la mestra. A mi m'agradava sentir-lo parlar amb la gràcia i la parsimònia de les persones grans. M'havia anat explicant que ell des que va morir la seua dona, al cel sia, es va quedar orfe. Hi havien passat molts anys i encara l'enyorava__ deia__ S'ocupava d'un trocet de terra que tenia a l'horta, plantat de fruites i hortalisses, on anava tots els dies amb bicicleta. També s'endreçava la casa i feia el mercat. De la roba s'encarregava una veïna perquè no els hi volia donar-los faena als fills.

            __ Hui no fa molt bona cara, senyor Cosme.- li deia de vegades- potser no ha descansat bé...
            __ Gens ni miqueta na Francesca. Dorm molt poc jo, i sovint m'alce i fet un nyap. El reuma, si no fos pels dolors...Ara, que ja he de veure'm perdut per a prendre'm una aspirina. No li tinc fe als medicaments.
            __ Home, si no ni ha més remei...
            __ Ai, si vostè sabera el que que jo tinc passat...__ em deia__En temps de guerra...Allò si que foren calamitats. Si m'hagués vist quan vaig tornar del camp de concentració... No em coneixia ni ma mare. Perquè jo, na Francesca, vaig ser soldat de la República, nasqué republicà i em moriré republicà.__Digué baixant la veu.__ En què hem quedat, eu! en què hem quedat... No tinc res que agrair-los a tota aquesta gent, ben al contrari...__ i feia un gest de no vol parlar__ Ara se'ls ompli la boca parlant de democràcia, però són els mateixos, crega'm que s'ho dic jo. Ja veurem com es presenten les coses, perquè jo no les hi veig massa clares.

Li tenia vertadera veneració a la radio, i com que, segons deia, dormia poc, aquesta li feia companyia en les llargues nits de soledat voltades de silenci.
Un dia, en tornar de les vacances de Nadal, el vaig veure aparèixer amb el Ramir de la mà i una cosa embolicada amb l'altra.
             __ Prenga- digué, amb to confident.__ allargant-me el paquetet- És per a vostè.
             __ Què diu, senyor Cosme, és que em porta algun regal?- Vaig desfer l'embolic tot mirant-lo amb un gest de amable reprovació. Era una radio de transistors.
             __ Però... home- vaig protestar.
             __ Res. Aquest és per a vostè, que es porta molt bé amb el xiquet. Me l'han dut de Melilla...__
No sabia com agrair-li- ho; el seu gest em va emocionar. Li vaig donar un bes a la galta marcida. Després em vaig adreçar a la porta de l'Illa i vaig obrir perquè anaren entrant els menuts que ja esperaven a l'entrada; en girar-me per tancat vaig veure Cosme com m'esguardava dempeus a la vorera d'enfront.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Memòries de la desmèmòria 13






autora, Barbara Wijnveld
Per fi en sonar el telèfon algú va contestar a l'altre costat del fil, era l'eminent psicoterapeuta. Hauria tornat ja del viatge? Em vaig adonar que experimentava cert ressentiment. La conversa fou breu sense concessions de cap tipus. Li vaig dir que havia d'anar-hi a ciutat, per poc temps, un parell de dies tan sols, a gestionar l'habitatge. Directament li vaig demanar si ens podríem veure. Una cita, un lloc, una hora...tot va quedar clar. Quan vaig penjar l'auricular em sentia narcotitzada. No m'ho podia creure...ens esperava el moment del reencontre.

Mentrestant jo tenia un cafís de problemes per resoldre. La situació a casa era cada vegada més tensa. Els fills no van comprendre res, o potser no els ho havia sabut explicar com calia. No ho sé. Per a ells jo era l'única responsable. Es respirava un ambient dramàtic molt de malgrat; per evitar-ho estava disposada a tot, a totes les renuncies, a avenir-me a quasi totes les exigències, al que fos. Tractava d'enfrontar les coses serenament, massa serenament potser. De vegades em trobava discutint acaloradament amb mi mateixa. De vegades sentia la necessitat de perdre el control i expressar el meu enuig, de cridar-los a tots a la cara les raons que m'havien induït a prendre aquella decisió, la sensació d'estafa, d'haver vist al llarg de tots aquells anys caure a trossos els meus somnis; enfonsar-me en la més abstrusa obscuritat, la meua ruïna física i mental, fins arribar a perdre tota esperança.


Sovint experimentava un sentiment d'hostilitat molt proper a l'odi que em colpia, llavors, incapaç de permetre'm la seua expressió, el transmutava inconscientment en una profunda indiferència.


Va arribar el moment de la cita. Quan vaig baixar del taxí em vaig adonar de que ell no havia aplegat encara. En aquell moment sentí un estremiment. Em vaig creuar la jaqueta i vaig alçar el cap. La nit d'aquell dissabte davallava escampant les ombres per la ciutat. Temia que no apareguera. Sentia estrany el so dels meus talons sobre el paviment de l'amplia esplanada. Vaig mirar una vegada més el rellotge. Per uns instants em vaig sentir absurda, perduda en aquell lloc i potser esperant un impossible. Passaren uns minuts més. Per fi va aparèixer. Es va disculpar breument, venia d'una reunió. I proposà que anàrem a sopar a un restaurant molt discret que ell coneixia.

En l'entremig em demanà com anava tot i li vaig explicar que havia tingut molta sort en trobar un pis, que era just el que necessitava, en un lloc on vivia una amiga meua. Ja hi havia tancat el tracte i m'havíem proporcionat les claus. Les coses estaven eixint millors del que pensava, li vaig comentar.



Quan ens vam posar a taula i ens portaren una botella de vi, vaig començar a sentir-me un poc millor. Pel que feia a la meua situació personal li vaig contar per damunt com anava desenvolupant-se, tot intentar no mostrar-me tal com estava d'afectada, fins i tot donar-li a la conversa un to optimista. Ell m'escoltava sense a penes interrompre'm.


Ja anàvem pel primer plat quan inesperadament es quedà mirant-me i em digué:


- Estic casat.


- Perdona...

-Sí, ho has sentit bé.
-Això no és el que em digueres a Madrid. Recordes?. Jo et vaig comentar que em trobava tramitant el divorci...i tu llavors em digueres que et trobaves en la mateixa situació...- Aleshores ve fer menció de tocar-me el front amb els dits mentre m'amollava:



-Ho entendries malament...- Va dir amb una naturalitat que ratllava en el cinisme. Aquelles paraules em vam fer l'efecte d'una bufetada.
-A veure si ho entenc...



- No hi ha res que entendre. Podem sopar junts. Som persones civilitzades. No?
-Jordi, crec que no veiem les coses de la mateixa manera. Jo, jo no t'hagués proposat...Bé, vull dir que no estaria ací, amb tu...si... I no em digues ara que aquest és el meu problema- Un silenci espès s'instal·là entre nosaltres. Mentrestant em va omplir la copa. Vaig encendre una cigarreta. Observava la seua transformació, estava distant, com si res d'allò tingués res a veure amb ell.
- Demanaré el compte i anirem a prendre una copa. Amb feixuguesa vaig obrir la bossa per cercar el portamonedes i se'm va caure la jaqueta a terra.

-Deixa-ho et convide jo.- Caminàrem pels carrers estrets del barri antic. Llavors em vaig adonar que érem dos estranys que no teníem res a dir-nos. Sabia que em caldria temps per encaixar el tràngol però m'adonava de que no tenia cap sentit prolongar aquella situació.
- Escolta,- em digué en eix moment- podíem anar a un pub que tenen molt bona música. A tu t'agrada la música. No?



- Volguera tornar a casa. Estic cansada.

-Comprenc. Et portaré, tinc el cotxe aquí, aprop...



- No, no cal m'estime més prendré un taxi- i vaig iniciar un gest de comiat.
- Jo..."ai sorry..."
- I dis-me, quín era el pas següent? A veure si ho endivine, una anònima habitació d'hotel, una revolcada...i tal dia un any. No, gràcies, conec formes més gratificants de perdre el temps. Adeu Jordi.