La història que ens han contat...
autor, Eberhard Szejestcki
Sembla que la cosa no va ser com ens la contaren. Quan l' expedició de Cristòfol Colón va arribar a terra, hom no sabia que només hi era l' illa de Cuba. S'instal·laren, ell i la seua gent, i prompte es dedicaren a viure bé. Com?- esclavitzant als indígenes-. Clar, els van portar la nova fe, això no tenia preu. A la força van substituir els seus "falsos" ídols per la fe vertadera, l'única, la millor , la insuperable...cosa que bé valia tots els turments als que es van veure sotmesos. Ells nouvinguts eren els que sempre tenien raó, els civilitzats i sobretot, els que comptaven amb una tecnologia armamentística més avançada. Per tant era lògic que també deu estigués de la seua part- de part dels conqueridors-.
Després dels primers espanyols en arribaren més, amb més desitjos de descobriment i de conquesta. Amb més fam de riqueses, de poder, de possessions i d'honors. No importava les intrigues ni les traïcions, formaven part del joc. A més, era tan senzill enganyifar als indígenes...També pracaticaren el genocidi, segons conta Pablo Neruda en la seua autobiografia " Confieso que he vivido". Els indis araucans foren exterminats de la la faç de la terra. Ara, que tot estava justificat perquè els espanyols ho feien per Deu i pel Rei... -per a ells amb majúscula- El poeta ho conta així en la seua obra:
Las guerras, de Pablo Neruda
Más tarde al reloj de granito
Almagros y Pizarros y Valverdes,
Castillos y Urías y Beltranes
se apuñaleaban repartiéndose
las traiciones adquiridas,
se robaban la mujer y el oro,
disputaban la dinastía.
Se ahorcaban en los corrales,
se desgranaban en la plaza,
se colgaban en los cabildos.
Caía el árbol del saqueo
entre estocada y gangrena.
De aquel galope de Pizarros
en los linares territorios
nació un silencio estupefacto.
Todo estaba lleno de muerte
y sobre la agonía arrasada
de sus hijos desventurados,
en el territorio (roído
hasta los huesos por las ratas),
se sujetaban las entrañas
antes de matar y de matarse.
Matarifes de cólera y horca,
centauros caídos al lodo
de la codicia, ídolos
quebrados por la luz del oro,
exterminasteis vuestra propia
estirpe de uñas sanguinarias
y junto a las rocas murales
del alto Cuzco coronado,
frente al sol de espigas más altas,
representasteis en el polvo
dorado del Inca, el teatro
de los infiernos imperiales:
la Rapiña de hocico verde,
la Lujuria aceitada en sangre,
la Traición, aviesa dentadura,
la Cruz como un reptil rapaz,
la Horca en un fondo de nieve,
y la muerte fina como el aire
inmóvil en su armadura.
Comentaris