dissabte, 10 de maig de 2008

Memòries de la desmemòria cap 06




Febrer, 1987 cap. 6

Aquest ha estat un altre dia gris. Anote detalladament les gestions precises per anar fent-les ; les note com si es tractés d’un programa, seleccionant les més precises, les més urgents.Tanmateix per a realitzar-les em calen diners. Mire el meu portamonedes...ell és el que em diu si ho puc fer o no. Com deia Virginia Wolf “tenir una renda és fonamental per a que una dona puga escriure, una renda i una habitació pròpia.

Aquesta és pot dir que la tinc, o almenys la tinc a estones, quan el soroll i les veus de la casa no m’atabalen. La meua habitació és petita; llibres dins d’unes vitrines, quadres i alguna peça de ceràmica; una taula i un telèfon que no vull que sone...De tant en tant unes flors damunt la taula... i un cactus.

Els mobles i les parets en ivori i verd fosc, tot dins d’una estètica funcional. Del sostre penja un treball de macramé fet pel meu fill a l’escola, que sosté un test amb unes cintes...Si, un petit refugi on la llum entra, pels cristalls de les portes del balcó, tamisada per unes cortinetes crues. De vegades el sol senyoreja l’estança...Sovint pense que aquest és el meu trocet de paradís, on m’oblide dels horaris i dels quefers , i gaudeix de la tranquil·litat del moment, encara que siga de curta durada.

Per dissort prompte arriba el moment de reprendre les tasques quotidianes, cuinar, posar ordre, estendre, la planxa…un miler de coses diverses, domèstiques, rutinàries. Llavors em ve al cap el poc temps que em resta d’estar-m’hi fruint de la senzilla harmonia de la meua habitació pròpia i de poder escriure.

Mentre acarone amb la mirada aquests ambient senzill, on visc la meua intimitat, vaig fent-me a la idea de que prompte haure d’abandonar-lo; i restarà com un esglaó més de l’escala que davalle dolorosament per deixar el meu passat enrere.

Sembla que les coses sobreviuen a les persones, aquest lloc que he anat construint amb tanta paciència, tot una conquesta personal, dipositari dels detalls que conhorten tota una vida, romandrà quan ja no hi siga. Com és de subtil i vulnerable l’exitència, com n’és d’ imprevisible.

A més, si parlem de la renda necessària per assolir una independència econòmica, que garantisca la possibilitat de sobreviure sense massa entrebancs, tal pretensió esdevé una trista ironia. Els benaventurats que comptem amb un treball estable i discretament remunerat, a penes en arriba per subvenir a les exigències bàsiques del dia a dia.

Així doncs és clar que Virginia Wolf tenia raó; tot tenint aquest dos punts claus ben resolts, i també la manca de fills, una dona podria dedicar-se, amb cos i ànima, a concebre i plasmar la seua obra.

F. Nietzsche, aforisme


L'error més amarg.- Ofen de manera irreconciliable el fet de descobrir que, allà on estàvem convençuts de ser estimats, érem considerats tan sols una endròmina i  un adorn de les habitacions, amb les quals el senyor de la casa podía donar curs a la vanitat davant els invitats.

dijous, 8 de maig de 2008

Crònica de la tendresa (III)


I van anar passant les primeres setmanes a l'Illa


Consolant als menuts que, per primera vegada, abandonaven el niu familiar per aventurar-se en un lloc estrany amb una dona que mai no hi havien vist. Vaig haver de torcar mocs i llàgrimes a mansalva. Les butxaques del meu davantal, atapeïdes de mocadors, i jo, despendolada, anava d'un lloc a l'altre tot dient-los paraules afectuoses per tranquil·litzar-los. Tanmateix m'hi semblaven un cor de ploreres; quan aconseguia que algú s'assossegara una mica, començava l'altre, i torna-li...enganxats a les faldes de les mares; semblaven bestioles temoroses i hostils.


Després, en tancar definitivament la porta, alguns d'ells s'hi tancaven també en un silenci enutjat ple de recança. D'altres encara ploraven i cridaven encara més fort. Mamen s'arraconava esbalaïda contra el mur del pati. Tota ella era amarronada com una formigueta, cabell castany, cara pàl·lida...Després d'una llarga estona, en la que les llàgrimes li brollaven sense sojorn, li preguntí per què plorava, i ella, entre sanglot i sanglot, em va dir que plorava pels arbres...li feien por. Llavors vaig alçar l'esguard vers a ells que, imponents en la seua alçada, expandien les seues branques plenes de fulles; algunes rames, però, hi eren seques i semblaven serps grisenques, que es torçaven les seues formes turmentades vers al cel; i encara que a mi em semblaren inofensives, potser a Mamen, li suggerien ombres amenaçadores de nombrosos braços.


Només uns dies després, aquells xiquets i xiquetes ploraners, van anar acostumant-se a l'ambient de l'escola i es feren amics dels arbres. Quan va arribar la tardor, el vells gegants començaren a amollar les fulles guarnides de clapes de verds. El sòl del pati es va encatifar de fulles trencadisses les arreplegaven dins de bosses dels esmorzars, i quan les tenien ben plenes, a grapats les deixaven caure per damunt el cap d'uns i d'altres, sentint-se, potser, els déus de la pluja. Sovint es rebolcaven voluptuosament pel gran llit de fulles que es formava a un racó del pati. De vegades algú es feia el mort, i els altres anaven amuntegant-li les fulles al seu damunt fins a cobrir-lo, mentre salmodiaven monòtones tonades.


Observant els seus jocs me'n recordava de la meua pròpia infantesa, aquell paradis perdut al que sovint hom voldria tornar. Quan els sentits i la imaginació estaven en estat pur, extraordinàriament receptius; on no calia quasi res per jugar perquè el joc en si mateix era la pròpia essència de la vida.

diumenge, 4 de maig de 2008

Memòries de la desmemòria cap 05


febrer, 1987 Hui, per primera vegada en molt de temps, m'he alçat renovada, com si totes les meues angoixes s'haguessen esborrat i de totes elles hagués ressorgit íntegra i forta. Tenia la sensació de control, de seguretat i fins i tot...de certa confiança. Aquest sentiment ha estat com un bell somni; em sentia capaç de mirar de front present però també esdevenir incert que m'espera; el passat era com un record sense amargor, quelcom que es podia extingir definitivament buit de significat. Ai, si hagués pogut fixar aquesta sensació de ben estança...Però tot és efímer. Que llarg es fa aquest període, els tràmits legals mentrestant seguixen el seu curs. Espere amb impaciència la notificació dels resultats del trasllat laboral. Si almenys pogués escriure de veritat...però no puc concentrar-me, la meua ment és una barreja de tot, els pensaments desfilen apressats com en una pel.lícula on es succeïxen personatges i accions, es superposen i s'esvaeixen; les imatges em provoquen sentiments contradictoris. Diversos treballs començats s'amunteguen sobre la meua taula i jo , a tot estirar, mamprenc aquest ridícul diari d'adolescent amb l'esperança de retrobar l'antiga passió per l'escriptura, aqueix estat que m'aïlla del món i em trasllada a una regió de vida, on la paraula es torna instrument, principi i fi, deler inesgotable; on el temps no compta i s'esborren els límits... fins on tan sols resta un cos que demana descans. d'aquest paradís perdut; ni tan sols sé si Quan escric tot es transforma, encara que sóc aquí en apariència, faig les mateixes faenes de sempre, dic les mateixes paraules; el meu esperit, però, es troba immers en altre món on els personatges parlen i es mouen, discutixen, criden , ploren i riuen...Tanmateix ara visc l'enyor algun dia podré recuperar-lo. Potser si assolisc la soledat i el silenci, si ordene la meua vida tornaré a ell amb renovada força. Pense en un nou territori com en una nova Icaria, ampli, net...una nova pàtria. L'escepticisme em fa veure les coses que han constituït tota la meua vida com un assumpte sense interès. Sols els fills se salven d'aquest garbell; els fills i alguns afectes, un grapat d'amics i poc més. Començar de bell nou en un lloc estrany, des d'on tot el que hui em turmenta reste llunyà, inofensiu. Pense amb una regió íntima en la que reprendre les veus interiors, clares- amb la perspectiva que dóna el temps i la distància- per a mirar la vida, per a copsar-la i fer-la poema i fer-la ficció...Pense també en la mort, una mort pacífica sense recança. Els pensament, tants pensaments, tantes preguntes sense resposta, tantes coses que mai no seran dites, tants llibres sense llegir, tantes tasques per fer...Algun dia seré presa del desig de parlar del passat i trobaré a faltar aquell primer diari, que no fa molt de temps, vaig llençar al foc enutjada amb mi mateixa per no saber expressar allò, que aleshores considerava fonamental, d'una manera precisa. Després desestimaré el to per inadequat amb la idea. Així però aniré forjant pacientment i tenaç la substància de la meua veu, amb una recerca constant, sense massa convicció en la possibilitat de trobar- la i encara sense el coratge per a renunciar a posseïr-la.