Un esguard de mar blava

Febrer, 1987 cap. 6 Aquest ha estat un altre dia gris. Anote detalladament les gestions precises per anar fent-les ; les note com si es tractés d’un programa, seleccionant les més precises, les més urgents.Tanmateix per a realitzar-les em calen diners. Mire el meu portamonedes...ell és el que em diu si ho puc fer o no. Com deia Virginia Wolf “tenir una renda és fonamental per a que una dona puga escriure, una renda i una habitació pròpia. Aquesta és pot dir que la tinc, o almenys la tinc a estones, quan el soroll i les veus de la casa no m’atabalen. La meua habitació és petita; llibres dins d’unes vitrines, quadres i alguna peça de ceràmica; una taula i un telèfon que no vull que sone...De tant en tant unes flors damunt la taula... i un cactus. Els mobles i les parets en ivori i verd fosc, tot dins d’una estètica funcional. Del sostre penja un treball de ...

L'error més amarg .- Ofen de manera irreconciliable el fet de descobrir que, allà on estàvem convençuts de ser estimats, érem considerats tan sols una endròmina i  un adorn de les habitacions, amb les quals el senyor de la casa podía donar curs a la vanitat davant els invitats.

I van anar passant les primeres setmanes a l'Illa Consolant als menuts que, per primera vegada, abandonaven el niu familiar per aventurar-se en un lloc estrany amb una dona que mai no hi havien vist. Vaig haver de torcar mocs i llàgrimes a mansalva. Les butxaques del meu davantal, atapeïdes de mocadors, i jo, despendolada, anava d'un lloc a l'altre tot dient-los paraules afectuoses per tranquil·litzar-los. Tanmateix m'hi semblaven un cor de ploreres; quan aconseguia que algú s'assossegara una mica, començava l'altre, i torna-li...enganxats a les faldes de les mares; semblaven bestioles temoroses i hostils. Després, en tancar definitivament la porta, alguns d'ells s'hi tancaven també en un silenci enutjat ple de recança. D'altres encara ploraven i cridaven encara més fort. Mamen s'arraconava esbalaïda contra el mur del pati. Tota ella era amarronada com una formigueta, cabell castany, cara pàl·lida...Després d'una...

febrer, 1987 Hui, per primera vegada en molt de temps, m'he alçat renovada, com si totes les meues angoixes s'haguessen esborrat i de totes elles hagués ressorgit íntegra i forta. Tenia la sensació de control, de seguretat i fins i tot...de certa confiança. Aquest sentiment ha estat com un bell somni; em sentia capaç de mirar de front present però també esdevenir incert que m'espera; el passat era com un record sense amargor, quelcom que es podia extingir definitivament buit de significat. Ai, si hagués pogut fixar aquesta sensació de ben estança... Però tot és efímer . Que llarg es fa aquest període, els tràmits legals mentrestant seguixen el seu curs. Espere amb impaciència la notificació dels resultats del trasllat laboral. Si almenys pogués escriure de veritat...però no puc concentrar-me, la meua ment és una barreja de tot, els pensaments desfilen a...