dissabte, 31 de maig de 2008

          La cancó de les dones, de V. Andrés Estellés
                                                                        

Cante per tu, cosa fina,
un canteret d’aigua clara,
tendra com un julivert,
per l’amor atarantada.

I cante també per tu,
per a la dona casada,
que baixa a la botigueta
i duu una grenya a la cara.

                                        Cante per totes les dones
                                         La cançó que més m’agrada.
                                        Cante per tu, mare meua.
                                      I cante amb molta esperança.

                                      Amb un amor infinit,
                                      triant ben bé la paraula,
                                      i pegant-li foc després
                                       amb el llumí de la ràbia.

                                     Perquè les dones treballen
                                    i mantenen l’esperança,
                                  i per si algun dia ve
                                   tenen la taula parada.

                                      Elles no saben qui esperen,
                                     Però esperen i això basta,
                                    i damunt la taula posen un
                                     un plat i un got d’aigua clara.




divendres, 30 de maig de 2008

Crònica de la tendresa (VI)


La Consellera d'Educació era una dona de mitjana edat, que em mirava amb displicència per sobre unes lentes que quasi li penjaven del nas.

- Vostè és na Francesca, la nova mestra de l'Illa.- em digué alçant la vista dels seus papers- Sega, per favor.
- Si, ja ens coneixem. Ens varem saludar quan vaig venir pels papers de la presa de possessió.
- Ah, Sí. sí...ja faig memòria.- va dir aclucant els ulls- Si, crec que quedàrem que vindria a visitar l’escola. No s’ho creurà, però la veritat és que encara no he tingut temps. N’hi ha tanta faena per fer ací al despatx...
- No ho dubte. La qüestió és que, com parlàrem, caldria fer algunes reformes a l’escola. Com sabrà ha estat molt abandonada i, tot i que l’alumnat no és massa nombrós, caldria millorar les condicions.
- Sí, sí per descomptat.- digué amb marcat interès en mostrar la seua eficiència- Clar, que tot no es pot fer alhora i haurem d’anar a dits i no pams...Evidentment començarem pel més urgent...
- D'això volia parlar-li. És clar que el més es precisa és la calefacció. L'edifici, com vostè sabrà, és molt antic. Les portes i finestres no tanquen bé i a l'hivern a més del fred hi ha molta humitat.
- Ai, els mestres, sempre demanant. No s’ho retrec, per suposat, que jo també soc mestra i ho comprenc...- i sospirant parsimoniosament afegí- Vaig a prendre’m nota i veurem de sol·lucionar-ho quan més prompte millor. Clar, que ens trobem en una situació especial; atès que ara ja tenim ajuntaments democràtics, la gent ho vol tot i tot alhora.
- Sí, han estat molts anys d'una evident inoperància. Jo crec que la situació política que hem viscut fins ara, amb la manca de reformes educatives i la desconsideració en la que s'ha tingut el magisteri han determinat la ruïna en que es troba l'escola pública.- Ella em mirà amb certa desconfiança, però digué:
- Si, potser tinga raó... Ara tot es qüestió de tràmit.
-Bé, confie en que prendran les mesures necessàries per millorar-hi tant les instal·lacions com les condicions d'habitabilitat.
- I tant i tant...Em prenc nota- repetí- i veurem d’atendre-ho tan prompte com puguem. Vaja-se'n tranquil·la.
Des d’aleshores ja havien passat un parrell de mesos. Aquell dia feia mal oratge. Els carres, de matí encara, hi eren embolcallats d’un vel molt subtil que difuminava les siluetes de les cases, dels arbres... A la porta, tan sols uns pocs alumnes.
En obrir la classe em vaig adonar que a un racó havien instal·lat una estufa de llenya. Me la vaig mirar amb un total desencís, sense traure’m l’abric ni la bufanda, a penes em vaig llevar només els guants de llana. Els meus d'alumnes la miraven estranyats.
- Mestra que és això?- demanà l'Empar sense deixar de mirar-la.
- Açò es diu estufa, Empar, una estufa de llenya.
- I per a què val una estufa de llenya?
- Doncs per calfar-nos. Tu no n'has vist mai cap?
La xiqueta em va mirar desconcertada. Vaig retirar-li la tapa amb recança mirant cap a l'interior. Llavors el problema era trobar la manera d'encendre-la. Amb poques paraules vaig explicar-los com fer-la servir tot demanant-los la seua col·laboració. Entre tots arreplegàrem de l'armari encastat papers vells i trossos de cartó. De l'altra classe vam traure trossos de fusta, restes de cadires i moblatge escolar.
Quan ho tinguérem mig preparat vaig anar dipositant al fons els papers ben rebregats, mentre els xiquets em miraven aspectants i morts de fred. Damunt vaig ficar-hi les fustes més menudes, i finalment d'altres més grosses. El tir obert. Tot a punt. Per senzill que hi pogués parèixer, per a mi era tota una obra d'enginyeria. Llavors el problema era com li ticava foc. Vaig encendre el misto i el deixí caure a l'interior, tot esperant que, per miracle, s’hi encengueren els papers; al primer intent van seguir un segon, un tercer, uns quants més... però res. L’estufa fumejava tristament al bell mig de la classe com una vella tossuda. Un sol mandrós ens feia ganyotes entremig dels núvols sense decidir-se a eixir. El matí era glaçat. Bufava el vent gronxant les rames dels arbres. El fum regolfava i omplia la classe arrancant-nos llàgrimes i ens fet-nos tossir. Vàrem haver d’obrir la porta i les finestres.
Descoratjada vaig seure damunt d'una taula sense saber ben bé què fer. En això se m'acosta l'Enric, el fill del forner, i em digué:
- Mestra, el meu pare encén el forn tots els dies, si vols li dic que vinga i que t'ensenye a tu a encendre l'estufa.

dimecres, 28 de maig de 2008

Catalunya sota Espanya

L'opressió nacional en democràcia d'Alfons López Tena (Sagunt, 1957). Llicenciat en Dret per la Universitat de València. Ha estat notari de Tàrrega, Xàtiva i Barcelona, i autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics.

Acabe de llegir aquest llibre i ha estat un dels més interessants per a mi en molt de temps. A l' autor el vaig conèixer fa un mesos en una conferència que va impartir a OCTUBRE. Ell és vocal del Consell General del poder Judicial. Personalment és un home afable, capaç de transmetre, amb plena convicció, uns arguments sòlidament estructurats; que té un coneixement profund del tema i la força que cal per defensar-los.

Podem llegir en la solapa del llibre:"L'error català de la transició va ser confiar en l'entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que a poc a poc la plurinacionalitat de l'Estat seria assumida cordialment com un actiu a promoure, i no com una molèstia que cal eliminar...Cal, doncs, revisar el pacte de la transició."


"L'Estat espanyol sempre ha estat autoritari, amb una recent transició a la democràcia que ha transformat en un Estat democràtic amb trets autoritaris, que de vegades s'assembla, per concentrar tots els poders en una sola mà, a la "dictadura electiva" que contraposava Madison a la democràcia."

I acaba dient:" El miracle de la nostra supervivència nacional, i l'anomalia que representen en una Europa on nació rere nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no és sostenible indefinidament. Ens cal, com a tota nació, un marc de poder per continuar existint, perquè no ho podrem fer si som en un Estat que ens és contrari. O' l'Estat és de totes les nacions incloses, també la catalana i espanyola, o fem un Estat propi."

Subscric cordialment les paraules del Sr. López Tena i desitge que constitueixquen un motiu de reflexió per a molta gent.