Crònica de la tendresa (IX)

Els sentia avalotar al pati a l'hora d'esplai mentre ordenava les llibretes amuntegades damunt la taula de la mestra.


- Mireu allà, en aquella finestra! Jo la he vista! Ho jure, ho jure...- deia el Benji del pati estant, amb les galtes enceses i suant com una botija, tot assenyalant la foscor del buit d'una finestra que s'obria a la part de dalt d'un vell habitatge. Em vaig quedar escoltant i també, inevitablement, vaig eixir de l'aula i alcí la vista cap amunt per observar-la. Fins aleshores gairebé no m'havia adonat de la seua existència. Per a mi no era més que una forma obscura que es retallava contra una pared de maons. Què hauria allà dalt, dins d'aquella obscuritat? Els menuts miraren bocabadats.

- Què dius que has vist, Benji?- li vaig demanar eixint al pati.
- He vist una bruixa. És una bruixa més lletja que un pecat, abocant-se a la finestra.- Els altres, hi miraven però no gosaven contradir-lo.
- Es vella i negra.- continuà- Jo la he vista. I saps què? Té una granera molt gran, una granera així...- i obrí els braços tan com pogué.
- Bé, no passa res- vaig dir-li per tranquil·litzar-los, perquè com deu ser presonera, d'aquell indret no podrà escapar.
- No, ara no, però quan ix la lluna, se'n puja a la granera i es llança disparada com un coet.- insistia ell fermament convençut.
- Doncs si és així no passes pena que no eixirà ara. A més, tu cóm ho saps?
- Perquè jo, a voltes, veig des del meu llit una ombra que creua la finestra... i és la bruixa.- Només de sentir-lo, la Mamen, ja sanglotava amb la boca plena, sense aconseguir engolir-se l'últim mos de l'entrepà.
- Mamen no plores que és bulla.- li vaig assegurar.
- No és bulla, que jo la he vista- persistia el Benji...


Potser també jo duia jo endins un espai ombrívol farcit de records, somnis i pensaments, que em governava sense adornar-me'n.