dissabte, 6 de març de 2010

Memòries de la desmemoria 39




7,novembre 1987/ cap 39



Ningú vol morir a poc apoc , perquè l'agonia que es perllonga és la més amarga

Mari Pau Janer Palma 1966


Lenon,

Des de l'últim dia que dinàrem amb Bruno, fins ahir que vaig sentir el teu missatge al contestador, ni una paraula. Mentrestant quina fredor, quants propòsits d'excloure't de ma vida, quants intents d'oblidar-te. Amb tot continue pensant amb tu. Pense amb tu ja sense pena, quasi sense emoció, sense tristesa. Les converses que imagine tindre amb tu van morint lentament, agonitzen al transcurs els dies.

De vegades em sorprenc a mi mateixa pensant "açò o allò ho comentaré amb Lenon." Li diré allò del seminari de psicologia i també li demanaré que em torne a contar aquell acudit que em contà per telèfon. Em somric a mi mateixa pensant en comentar-te tantes coses, tantes...Després es succeïxen els dies de silenci. Res. A cap hora. Enlloc.

Al principi de la teua absència em sentia trista, de vegades desesperançada,fins i tot he passat moments de ràbia. Després, poc a poquet la ferida va tancant-se. Et recorde menys. Ja no t'espere. M'atordisc amb les meues coses, els meus problemes i els meus projectes. Això em tranquil·litza. De tant en tant em dic a mi mateixa, ja no em fa mal.

Amb el pas del temps comence a trobar-me millor menys enfonsada, menys vulnerable. I afirme que no em tornarà a passar, ara ja no. Ja no signifiques res per a mi. Res. Però no és cert. Em fastiguegen les meues mentides, i m'humilia el meu propi dolor. Jo sóc una joguina que pren i deixes al teu antull. Promet refusar-te la propera vegada que em busques. Em prepare excuses, falsos arguments, ves a saber què, per tal de no tornat a sentir-me així.

Volguera trobar les forces suficients per trencar amb tu . Amb tot no puc, encara no puc. Malgrat que la teua malvolença em destrossa per dintre. Volguera odiar-te, o millor,despullar-te de tota la càrrega afectiva amb la que et vaig investir, de franc, des del primer moment, i condemnar-te a la més absoluta indiferència. Tanmateix no puc, m'he penjat de tu, m'atreus d'una manera inconscient, inconvenient i absurda.

Quan em dius que sóc “unatiadeputamare “ que segons tu significa que puc ser companya, amant, i amiga és com si em penjares la medalla de l'Andreu. És a dir que puc ser tot això, sí, però no amb tu. Mira hui per hui tan sols sóc una dona que ha tingut la mala sort de pegar amb tu. I no tinc per què recriminar-me res més.

No t'he inspirat simpatia, amistada, ni molt menys d'afecte, perquè tu ets un tros de soca incapaç d'experimentar cap sentiment, i punt.

Adéu, Lenon



He arrencat totes les planes

en les que vivies,

i les he llençat al foc.

Les he mirat retorcent-se i morint,

el vent s'ha emportat les teues cendres

Des d'ara el silenci propiciarà l'oblit.





dimecres, 3 de març de 2010

Memòries de la desmemoria 38


2, novembre,1987/cap 38

Aquell qui ha trobat un amic, ha trobat un tresor. Bíblia, Eclesiàstic 6,14
La Pepa Rovira es replegà el cabell i se'l retirà cap arrere,amb un gest teatral.
_Sabeu què. Doncs que me'n vaig a Itàlia._ Va dir de sobte amb un somriure enigmàtic.
_ Però què dius_ Va exclamar_ la Tina Morales admirada.
_ Com ho sent. He quedat amb l'italià. Com que ara el Bertino es pren les vacances, jo me'n vaig a passar-hi uns dies amb ell. És possible que a Roma.
_ Però uns dies com, en qualitat de què?_ Vaig intervenir d'esma.
_ Ah, encara no t'ho ha dit ell.? Jo em pensava que us escriviu.
_ Si tu, a enviar-me alguna “cartolina” de tant en tant amb unes paraules amables, li duis escriure'ns...
_ Ara va de veres. Ja m'estic preparant l'equip I, sobretot, la pamela, si no duus una pamela a l'aeroport no ets ningú.
_ Quina xamba has tingut, xiqueta, em pense que amb aquest si que has fet la sort. _Li deixà caure la Tina entre enveja i adulació.
_Ja veurem, no cregueu, encara no es pot cantar victòria que aquest italians són tan apegats a la família...
_ I això és un defecte? _Inquirí jo.
_Dona, segon se mire. Perquè són una família molt nombrosa i molt unida i tot ho parlen i ho deliberen, sota la batuta del pare. És propietari d'uns terrenys a l'horta propers a Nàpols. Com que són tres germans i dos germanes; el pare , quan va faltar la mare, va repartir les terres, per a que cadascun s'edifiqués el seu habitatge amb la terra corresponent llindant un amb l'altre. En fi que hi són molt ben avinguts.
_ I què vols, que et monte un pis ací a ciutat, amb una assistenta interna._Vaig fer jo ._ I a més l'hi moble i decore la casa als teus pares. I per acabar-ho d'adobar podia permetre't escolaritzar al teu fill a un col·legi d'Opus per fer carrera.
_ Ah, no? I tu m'imagines a mi entre les meues cunyades plantant carxofes , criant xiquets i conills, i pastant la pizza. Vinga. Tia tu flipes..
_ Mira, bonica, em fa l'efecte que, si vols casar-te amb Bertino, no et trobes en situació de posar tantes condicions.
_Clar que vull casar-me amb ell, el que no en fa gens de gràcia avenir-me als costums d'allà. Poc menys que hortolans. Mira, el que jo vull és molt senzill. Ell ces fa càrrec de les despeses del meu divorci i s'encarrega de l'aixovar, de l'habitatge i la resta. Així que siguem casats per l'església catòlica, que és com estila allà, ell se'n va a la mar i jo me'n vinc aquí. Mentrestant ell va ingressant-me la nòmina tots els mesos.
_És que és el que jo dic, és una àguila, aquesta Pepa és un àguila,- afirma la Tina plena d'admiració.
_ Ah, doncs si que heu analitzat bé. Clar, i tu dones per fet que ell serà capellà d'amén a tot el que tu digues. Entesos.
Es a dir que allò que elles dues parlaven sovint d'utilitzar als homes, no era una metàfora, ho vaig comprovar, era una manera de viure. I la mateixa fórmula podia aplicar-se a qualsevol altra persona. Esclar què si Bertino no ens va engegar a fer la mar a totes dues, a ella i a a mi, la setmana que va passar-hi amb nosaltres, feia uns mesos, él podia situar a la seua especial piràmide Glasgov, al estadi dels subjectes altament manipulables.
Amb tot vaig arribar a casa feta pols. En passar per davant la porta de Lucans vaig veure llum i no em vaig poder estar de tocar-li.
_ Vaja, quina sorpresa.
_ Hola, Lucans. Pensaves eixir, potser?
_ No, no, acabe d'arribar, seu. Duus cara de magraneta agra.
_ Home, és que a mi em passa tot. Hui mateix,després d'eixir de l'escola, al girar per la plaça del Torreó, he pres el gir un poc airosa i: bumba! M'ha empomat la policia. Sort que portava tots els papers en regla. Multa per excés de velocitat. La cirereta del pastís. Si me l'haguessen posat per que no els mire amb bons ulls, m'ho hagués empassat més bé. Per a una vegada que xafe el pedal una mica. En fi. Firma i rúbrica. Una companya m'anomena:" Marina, el rigor de les desgràcies." Crec que te raó.
_ Va, reina, seu i pren-te un vinet, t'assentarà bé.
_ Tio, no em quedarà més reme que anar pensant en cercar un treball complementari, de no ser així acabaré sense poder pagar el lloguer.
_ No crec que la cosa sia tan greu. Ara estàs de mala ganya i ho veus tot negre.
_ ¿Saps quin pressupost m'han fet per reparar-me el cotxe? El sou d'un més. Ni que jo fos Botí. Mentrestant, quan he de pujar o baixar, me'n he de passar a l'altre seient i fer-ho per l'altra porta. Tio, una glòria.
_ Va, no ho penses més.
_ I tu com t'ho apanyes? Veig que això ja va prenent forma. Has pintar les parets, ells marcs de les finestres...Ets un manetes per la llar eh, nene.
_ Aprofite aquest dies que encara no hem començat les classes. Després no tindré temps de res. .
_ Si vols que aquest cap de setmana et done un cop de mà. Duia uns pantalons vells i una camisa amb taques de pintura, i els papers de diari cobrien gairebé tot el sòl. Pots o brotxes per tot arreu Me'l vaig mirar als ulls color avellana, un somriure fugaç li creua el seu rostre moreno. Tenia un posat seriós tot i que emanava d'ell certa afabilitat. Li vaig agafar la mà tacada de pintura. Alerta amb les mans, no les descuides que poden perdre sensibilitat.

dimarts, 2 de març de 2010

homenatge a Salvador Espriu