dissabte, 21 de juny de 2008

Les dones de la meua generació


: baratices - coisas bonitas, de escrever

L'altre dia en un bloc d'una portuguesa, Ana Barata, vaig trobar aquest article, el seu autor és l'escriptor colombià Santiago Gambôa, i en llegir-lo el vaig trobar tan encertat i ple de gràcia, que m'he permès la llibertat de traduir-lo per incloure'l...

LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ

...elogi profundament merescut! Hui tenen quaranta i molts anys, fins i tot més de cinquanta, i son belles, molt belles, però també serenes, comprensives, sensates i sobretot endiabladament seductores, això a desgrat de les seues incipients pates de gall o d'aquesta de la cel·lulitis que senyoreja les seues cuixes, però que les fan tan humanes i tan reals. Formosament reals.

Quasi totes, hui, han estat casades i divorciades, o divorciades i casades, amb la intenció de no equivocar-se en el segon intent que de vegades és una manera d'apropar-s'hi al tercer o al quart. Què importa? D'altres, gairebé poques, mantenen un pertinaç celibat, protegint-se com una fortalesa assetjada, en qualsevol cas, de tant en tant obrin les seus portes a algun visitant. Què belles son, Deu meu, les dones de la meua generació! Nascudes baix el signe d'Aquari, amb la influència de la música dels Beatles, de Bob Dylan, de Lou Reed, del millor cinema de Kubrick i de l'inici del bum latino-americà, son éssers excepcionals. Hereves de la revolució sexual de la dècada dels 60 i dels corrents feministes, elles saben combinar llibertat amb coqueteria, emancipació amb passió, reivindicació amb seducció. Mai no veuen en l'home un enemic, encar que li han cantat algunes veritats, car comprenen que la seua emancipació era quelcom més que la por de l'home a escurar o a canviar el rotllo de paper higiènic quan aquest tràgicament s'acaba.

Som meravelloses i tenen estil, fins i tot quan ens fan sofrir, quan ens enganyen o ens deixen. Usaven saies indianes als 18 anys, s'adornaven amb collars andins, es cobrien amb suèters d'allà i perderen l'aparença amb Maria, la Verge, una nit de divendres o de dissabte, després de ballar "El Ratón" amb algun amic que els parlà de Kafka, de Neruda, i del cinema de Bergman. Al fons de les seues motxilles, portaven pintallavis, llibres de Simone de Beauvoir i lletres de Victor Jara, i en deixar-nos, quan no hi havia més remei, ens dedicaven aquella cançó, que s'anomena "El teu amor és un dia de tardor". Palaven amb passió de política i volien canviar el món, bevien rom cubà i aprenien de memòria les cançons de Sílvio Rodríguez i de Pablo Milanés, coneixien els indrets arqueològics, anaven amb els seus enamorats a les platges, dormint en barraques i deixant-se picar pels mosquits, perquè adoraven la llibertat i, sobretot, juraven estimar-nos per a tota la vida, cosa que sens dubte feien i que hui continuaran fent en la seua formosa i seductora maduresa.

Semblaven ser, malgrat la seua bellesa, reines ben educades, poc capritxoses o egoistes. Deesses amb sang humana. Era una classe de muller que, quan li obrien la porta del cotxe per pujar, s'inclinava sobre el seient i, ella se la obria per dins al seu company. La que rebia a un amic que patix a les quatre del matí, encara que sia el seu ex nuvi, perquè son meravelloses i tenen estil, tot i que ens feien patir, quan ens enganyen o ens deixen, perquè la seua sang no és suficientment freda per no escoltar-nos en aquella salvadora i última nit, en la qual estan disposades a servir-nos el vuitè guisqui i a posar, per sisena vegada, aquella melodia de Santana.


Per això, per als que nasquérem entre les dècades de 40 i 60, el dia de la dona és, de veritat, tots els dies del any, cadascun dels dies amb les seues nits i els seus amaneixers, que son més preciosos, com diu el bolero, quan està vostè.
Que belles son, Deu meu, les dones de la meua generació!"

divendres, 20 de juny de 2008

Crònica de la tendresa (IX)



Els sentia avalotar al pati a l'hora d'esplai mentre ordenava les llibretes amuntegades damunt la taula de la mestra.


- Mireu allà, en aquella finestra! Jo la he vista! Ho jure, ho jure...- deia el Benji del pati estant, amb les galtes enceses i suant com una botija, tot assenyalant la foscor del buit d'una finestra que s'obria a la part de dalt d'un vell habitatge. Em vaig quedar escoltant i també, inevitablement, vaig eixir de l'aula i alcí la vista cap amunt per observar-la. Fins aleshores gairebé no m'havia adonat de la seua existència. Per a mi no era més que una forma obscura que es retallava contra una pared de maons. Què hauria allà dalt, dins d'aquella obscuritat? Els menuts miraren bocabadats.

- Què dius que has vist, Benji?- li vaig demanar eixint al pati.

- He vist una bruixa. És una bruixa més lletja que un pecat, abocant-se a la finestra.- Els altres, hi miraven però no gosaven contradir-lo.
- Es vella i negra.- continuà- Jo la he vista. I saps què? Té una granera molt gran, una granera així...- i obrí els braços tan com pogué.
- Bé, no passa res- vaig dir-li per tranquil·litzar-los, perquè com deu ser presonera, d'aquell indret no podrà escapar.
- No, ara no, però quan ix la lluna, se'n puja a la granera i es llança disparada com un coet.- insistia ell fermament convençut.
- Doncs si és així no passes pena que no eixirà ara. A més, tu cóm ho saps?
- Perquè jo, a voltes, veig des del meu llit una ombra que creua la finestra... i és la bruixa.- Només de sentir-lo, la Mamen, ja sanglotava amb la boca plena, sense aconseguir engolir-se l'últim mos de l'entrepà.
- Mamen no plores que és bulla.- li vaig assegurar.
- No és bulla, que jo la he vista- persistia el Benji...


Potser també jo duia jo endins un espai ombrívol farcit de records, somnis i pensaments, que em governava sense adornar-me'n.



F. NIETZSCHE, aforisme


Un filòsof és algú que constantment viu, veu, escolta, sospita, espera, somia coses extraordinàries; algú al que els seus propis pensaments el colpegen com des de fora, com des de dalt i des de baix, constituint la  seua espècie peculiar d'esdeveniments i rajos; si de cas ell mateix siga una tempestat que camina gràvida de nous rajos; un home fatal, envoltat sempre de trons i grunyits i udols i esdeveniments inquietants. Un folòsof: ai, un ésser que sovint fuig de sí mateix, que sovint te por d'ell mateix, però que és massa curiós per no "tornar a sí" una vegada i altra.






dijous, 19 de juny de 2008

Les dones de la meua generació

He estat reflexionant sobre aquest article, publicat anteriorment, LES DONES DE LA MEUA GENERACIÓ, en el que Gamboa ens fa un bonic retrat, si bé es cert, al meu entendre, que és tracta d'un retrat però, retocat. M'explique.


Gairebé tot el que l'autor, l'escriptor colombià Santiago Gamboa, diu en el seu article no sols és bonic, sinó que és preciós, però no és del tot veritat. Que resulta molt gratificant que algú faça una descripció tan deliciosa de nosaltres; cert. Amb tot, no sé en quin indret de la meua consciencia, passat el primer moment d'eufòria- a tothom li agrada eixir bé en la fot- em vaig quedar ruminat-lo.


Estic d'acord en que en alguns aspectes va ésser una època gloriosa. En plena joventut vam descobrir una nova manera de fer música, una música i unes cançons diferents i transgressores que podien significar un punt d'inflexió. És cert que van viure els resultats de la revolució sexual dels 60, però de diverses maneres. La nostra mentalitat en general no estava preparada per assumir els canvis que en aquest sentit ja venien produint-se a Europa. La falta d'informació obstaculitzà el procés de assumir noves pautes en les nostres relacions sexuals. Moltes de nosaltres visquérem tots aquests esdeveniments com aquell que veu els bous des de la barrera.


Al nostre país, si mal no recorde, ens trobàvem encara en els últims anys de la dictadura del general Franco. Als Beatles només se'ls va permetre dues o tres actuacions. L'accés a la literatura de l'època era molt dificultós, tan per la falta de biblioteques públiques com per les restriccions imposades al món editorial. L'església, com sempre, s'havia dedicat a impermeabilitzar-nos front a tot allò que suposara canvi, progrés...(En l'última encíclica papal en la dècada del 60 al 70, encara insistia en considerar únicament tolerable per al control de la natalitat el mètode "Ogino") cosa que podia suposar fer-li perdre els papers, una vegada més; i ni de bon tros estava disposada a consentir-ho, amb algunes dignes excepcions que es donaren al seu si.


La formació que havíem rebut aquestes dones meravelloses que se suposa que érem, va ser una interpretació sui generis del feminisme, és a dir mantindre quasi la mateixa submissió al marit que les nostres mares, el paper d'esposa i mare immutable, encara que ara tinguérem una professió o un treball remunerat que ens permetia aportar a la llar uns ingressos equiparables als del la parella; sense deixar de assumir la major part de les tasques domèstiques. O a tot estirar emprear a una altra dona que ens ajudés per tal de que la situació de conjuge pogués romandre quasi inalterable.


Es a dir una versió particular a l'espanyola del tant polèmic feminisme que lluny d'acceptar-lo com un avenç més de la nostra cultura, va ésser interpretat per la major part dels homes de la nostra generació, com una amenaça al seu estatus de home de la casa i pare de família. Tot presentant-nos el paternalisme com una concessió als nous corrents ideològics i penjant-nos el despectiu de feministes a les dones que havent conegut en literatura, filosofia, història i art el com i per què de l'actual situació, reivindicàvem un canvi de papers en les nostres relacions.


No hem de perdre de vista que la revolució feminista, la revolució sexual, el canvi polític, el qüestionament de la religió i la transició a la democràcia després de la mor del dictador, per a moltes dones van ser episodi dolorós i frustrant, sobretot a la vista dels resultats aconseguit. Naturalment esperàvem molt més.


És clar que no es desestima un poc de romanticisme, com no ens molesta gens escoltar un bolero, aquestes coses tenen la seua gràcia i commouen la nostra sensibilitat, amb tot convé que no idealitzem perquè correm el risc de contribuir a una fal·lacia, i això no hi seria just, sobretot amb les moltes dones que s'han deixat la pell, en tot els sentits, per aconseguir un món millor.


I si bé és cert que moltes dones d'aquesta generació som boniques i tenim estil i som tolerants i som sensibles a les necessitats dels altres, no hem d'oblidar, però, les nostres pròpies que com sabem no hem d'esperar que vinga ningú a satisfer-les.


Després d'anys i planys en guanyat en independència, en autoconcepte i sobretot en lucidesa que es tan com dir que ens hem acomiadat de les il·lusions i ens hem aproximat més a l'escepticisme, sense deixar de ser, en el millor dels casos belles però també serenes, comprensives, sensates i...arribat el moment seductores.

dimarts, 17 de juny de 2008

Memòries de la desmemòria cap 09



març, 1987

Al dia següent, diumenge, recorde vagament com anava eixint de l'anestèsia. Els dies que seguiren varen ésser pitjors, propis de la circumstància. Per a mi res de nou després de les anteriors intervencions. Vaig rebre visites de la gent més estimada...,el telèfon no parava de sonar. És agradable comprovar que hom t'estima i que estan per tu- encara que sia només en determinades condicions- quasi me'n havia oblidat d'experimentar aquest sentiment.

En tornar a casa he retrobat les mateixes tensions...Com que tinc un mes de convalescència m'he matriculat per assistir a un encontre a Madrid sobre "Creatividad". Fins ara em feia tanta il·lusió...però, després de l'operació, ho veig tot d'un altra manera, una mica més escèptica si cap. Si em sobte a mi mateixa pensant en una possible relació, se m'acut el record de les anteriors experiències, tan frustrants que ho desestime ràpidament. Potser el millor sia dedicar-me a envellir tranquil·lament, al si de la meua soledat, gaudint dels petits plaers que la vida tinga a bé donar-me encara, sense esperar-ne massa.

De vegades en ve a la memòria el Joan, com l'esbós d'una estranya relació que va quedar-se pel camí. Probablement amb la meua fam d'afecte vaig anar adjudicant-li una sèrie de qualitats d'home seré, treballador, sensible...que no posseïa. Sembla que amb els anys no s'ha esvaït del tot aquella adolescent apassionada que vaig ésser. Per altra banda tinc la certesa de que em torne cada vegada més selectiva. M'interessen les persones amb inqüestionables valors humans, cultes, educades, amb inquietuds artístiques, que tinguen un bon nivell de comunicació, sense desestimar l'aspecte lúdic i hedonista de la vida; tot i que al fons de la seua actitud existisca certa desconfiança i que practiquen una revisió constant dels valors pels quals es regisquen. És clar que aquesta mena de descripció pot ésser només una idealització de quelcom que no existix ni pot existir; potser no sia més que la idealització inconscient dels meus desitjos.

No sé el que vull però tinc molt clar el que no vull, em fa nosa la pobresa, la pròpia i l'aliena, l'austeritat, la falsedat, la incomunicació, molts aspectes del conservadorisme, el fanatisme, les postures rígides, la línia recta i la tristor...entre altres coses.

Mirar vers enrere sense ira...Seria formós, per a mi ara, però, completament impossible. Tants anys de fracaç- sexual també- pesen molt en el ànim d'una persona. Tants anys de confusió, d'indagar, de provar, de tractar d'entendre, de no entendre res. Tants anys d'angunia pesen molt. Més si es té en compte que, quan vaig prendre la decisió de casar-me, ho vaig fer sense criteri, perquè sí, perquè tocava, perquè era el que s'esperava de mi. I, sobretot - acò és el més penós-, ho vaig fer fugint d'un pare autoritari que m'asfixiava d'incomunicació. I tot seguit- oh deu meu!- vaig anar a raure al costat d'un altre "pare" molt més autoritari, intransigent i poc comunicatiu que el propi.