Memòries de la desmemòria- cap 10
Elisa, a qui havia conegut a la Menendez de Santander, l'estiu passat, era pediatra, i vivia a Madrid, divorciada i sola. Havia sobreviscut a una leucèmia. Des d'aleshores no havíem perdut el contacte, ens escrivíem de tant en tant i ens visitaven esporàdicament. Ara s'hi trobava a la meua casa de camp passant uns dies.
Açò s'acaba. Soc conscient de que estic tancant les darreres pàgines de la primera part de la meua vida. El que deixe enrere, família, amics, gent estimada...el poble, escenari del meu drama. Ara em llance sense xarxa a la recerca del jo ignorat o quelcom així; sona un poc tòpic. Més endavant caldrà fer una reflexió seriosa. Ara mateix em sent tan bé que no podria enyorar res. El que m'espera, una vida plena de possibilitats, gent i llocs per conèixer. Una coneixença, potser, que m'aporte un poc de tendresa, no sabria dir com la necessite...No he de fer-me il·lusions car "les il·lusions son obscenes" com deia el poeta Espriu.
Ens coneguerem al Congrés. Em pregunte com succeixen aquestes coses, quin és el misteriós mecanisme que s'activa per a que un home i una dona es descobreixin. En aquesta ocasió, però, ha estat diferent. Després d'una primera aproximació les coses se van avançar ràpidament; teníem poc temps. Un sopar multitudinari, ball, unes caricies, una estona de conversa passejant agafats pel carrer. Una copa en un pub. Res de solemnes confessions tan sols un breu comentari sobre un mateix , com uns punts de referència amb els que l'altre havia de reconstruir la resta de la història; encara que tampoc necessàriament.
Per la meua part, pressuposant que érem persones adultes i sensates, d'antuvi li vaig deixar les coses clares, sobretot, que allò no seria una frivolitat, el "polvo" d'una nit de primavera. Altrament tampoc no em sentia preparada, en aquells moments, per a involucrar-me en una relació. Ell m'escoltava amb una actitud hermètica, amb tot llavors vaig interpretat que ambdós començàvem a donar-li forma a allò que hi havia nascut entre nosaltres. Aleshores em vaig sentir feliç o quasi feliç, com feia una eternitat que no em sentia. Al taxi em va acaronar els llavis i jo, agafant-li la mà, li vaig besar el palmell amb tendresa. Desitjava que aquests moments no finiren mai; el taxí, però, va arribar a l'hotel i ens hi vam haver de separar.
Aqueixa nit comentant-li-ho a Elisa se'ns vam fer més de les cinc de la matinada. Faltaven poques hores per a la clausura de l'Encontre. Em vaig alçar ombrívola. Sentia un gran desig de veure'l i em trobava desficiosa. Tan prompte vaig arribar al recinte em va assaltar un mal presagi. De sobte intuí que no ens veuríem més. Després, quan ens varem trobar enmig d' aquella multitud a penes em va reconèixer. Estava distant, o potser fora jo la que em mostrés distant, no ho sé. A l'hora d'acomiadar-nos li vaig demanar l'adreça i ell me la va escriure en al meu bloc. Li vaig dir: "Bo, me'n he d'anar" Ell se m'apropà i em va abraçar suaument retint-me per uns instants. Aleshores jo li vaig demanar." Vols que ens tornen a veure o que t'oblide?" I em respongué. "Aqueix és el teu problema". Amb tot li digué:" Tu saps que tan sols no és meu sinó nostre". Ell em soltà i agafant-me pels muscles em mirà als ulls tot diguent-me que aquestes coses es diluïen amb el temps. Que n'eren fruit de l'afectivitat que es desperta quan es treballa en grup...No vaig voler sentir més, quelcom se'm trencà per dins. Ell encara em besà les galtes i afegí: "Sent que t'allunyes..." Però no li vaig respondre i em dirigí al grup on hi eren Elisa i Joana. Per a mi s'havia complert el mal presagi.
Comentaris