dimecres, 6 d’octubre de 2010

Memòries dela desmemoria/ cap 91

 capítol 90













               dimecres, 4 d'agost, 1991



                La veu del cos l'entenen totes les llengües.

          Cinta Mulet i Grau (Horta de Sant Joan, Terra Alta 1958)



           Quan vaig arribar a la residència sanitària d'Alacant, em vaig adreçar a recepció a preguntar per Andrea Jover. Mentrimentres pujava em feia caps de corda com podia ser, ma mare malalta, ingressada a l'hospital, sense saber el motiu, de què havia emmalaltit en tan poc temps...I per què, m'ho demanava com si pogués trobar les respostes. Pujava els graons a poc a poc agafada de la barana. El cos em pesava som si fos de plom, la llum va envair les estances i remarcava el seu aspecte impersonal. En arribar a la segona planta em vaig acostar al mostrador, cercava el número d'habitació. En arribar vaig veure una sala de sis llits. Tres i tres, enfrontats, tots ocupats. Ella hi era a un dels dos més propers a la finestra. La seua germana Gaia en veure'm entrar s'alçà corpresa i em mirà amb preocupació.

         Com et trobes, mama?__Tenia la mirada trista i una pal·lidesa fora mida. Un goter s'hi anava buidant com el segons d'un rellotge.
        __Què diuen els metges?
    __La tenen en observació__Digué la tia Gaia. No han dit res encara.__Al voltant de les altres malaltes els familiars xerraven. Em vaig vinclar per besar-li el front de vori. Una esgarrifança em va recórrer per dins en notar-la freda. No tenia ganes de parlar, tan xerradora que n'era de normal. Els seus ulls romanien entornats i la respiració era curta i fatigosa. Em va prendre la mà.
      __Quan vaig entrar encara vaig ajudar als auxiliars a fer llits. Ara ja no podria fer-ho...__va dir amb la veu trencada.
       Aqueixa mateixa nit començaren els vòmits. Cada dia minvava el seu cos sota el llençols i la flaçada; i la pal·lidesa es pronunciava si més no quan tancava els ulls. Les faccions se l'hi enfonsaven amb el pas dels dies monòtons en aquell llit vora la claror inclement del finestral proper, sense cortines. I unes ombres violàcies li remarcaven els ulls apagats i sobtats a moments. Em va venir al cap el seu temple, com hi havia enfrontat la mort del seu marit. Com ens hi havia criat al meu germà i a mi ella sola, a la postguerra tardana. Matrimoni?. No, ja en vaig tenir prou amb el vostre pare, pobret, va tornar del camp de concentració fet una pífia. Ja no era ell, no parlava, no reia com abans, només complia amb la seua obligació de traure els seus fills endavant. A les set del matí en peu, al tall, entraren clients o no, a la botiga. Amb fred i amb calor. Tot el dia dempeus. Fins que l'hemorràgia d'estòmac se l'emportà per davant. Si en tenia d'úlceres? Si que en tindria, i tantes coses més... la tuberculosi. Jo li pintava les reixes de iode al pit, damunt els pulmons...Ai, no tenia gana de menjar gens ni miqueta, tan sols de beure, de beure vi...No reia mai, només quan hi era molt begut feia alguna referència a la guerra. Maleïda guerra. I ell amb la falsa alegria de l'alcohol descrivia una vegada més als seus amics, com el Campesino l'hi pegava un tret al cap a tot aquell que feia un pas enrere...I tornava a omplir els gots de vi una vegada i altra mentre sonreia com si contés un acudit.

Els dies passaven sense solució de continuitat. El meu germà em substituia al costat de la mama...per descansar la tia, que abandonava la seua família i sa casa per romandre al costat de la seua Andrea.
Nosaltres hi havíem de tornar al tall, perquè els dies passaven i ningú ens informava del què tenia la mama. Tornar a casa, una dutxa, roba neta, algun llibre, la son que no venia a la nit. Els dies, tots iguals en una espera dilatada, d'olor d'hospital. Ella, tan xerraire, no deia res. Algunes malaltes ja se'n havien anat. La Gaia i jo ens miràvem. Què passava. Per què no hi havia un diagnòstic, per què només remeis pal·liatius. Per què...no ens explicaven res...res.
         Anselm i jo hi havíem de tornar a la feina. Hi havíem esgotat els dies permesos en cas de malaltia d'un parent molt proper.
       __Tia, dissabte hi tornaré. Tornaré abans si puc, no ho sé, el fet de portar la direcció del centre empitjora les coses. Sé que quan falte en tornar no m'espera res de bó. Amb tot, això ja no compta. Dissabte, quan torne, si els metges no han donat cap explicació anirem a parlar amb el director de la Residència. Tenim dret a que se'ns informe. Tia, per favor, tingues un poc més de paciència. Si no fos per tu...Comprenc com patixes... i la teua llar abandonada. Quina calamitat! Deixa'm que t'abrace em sent tan inútil...