dissabte, 5 de desembre de 2015





              Cròniques Personals


            28


Tantes i tantes coses..." 100 años de Wilhelm Reich", ha estat bé, encara reposant-me d'algunes impressions. Poc a poc aniré integrant-ho. M'agrada aquesta música... "Cuando los elefantes sueñan con la música". He conegut a Manel, un altre tipo curiós. Hem quedat en veure'ns. Bò, ho reconec, el que necessite trobar "algú" amb qui practicar el sexe, per què no? encara que una vegada més no he trobat la persona idònia.

Quina història tan deliciosa amb el F. Ara el seu programa de radio són dues hores, és increiblement bó, i aquí em té, pendent d'ell...com una adolescent a l'ús. Però paga la pena, gràcies a ell he retrobat el gust per l'escriptura...De vegades "faig caps de corda" m'imagine que hi som conectats a nivell inconscient, no sé com es produeix ni per què, però el cert és que funciona. Mai no hagués cregut que pogués produïr-se. Perceb que se m'eixamplen els límits del conèixement i de l'autoexpressió. Costa de creure...encara que produeix una mena de vèrtigen, com si anés a la "Muntanya Russa". Me'n adone que la vida és cíclica, les coses, persones, situacions...retornen al temps en forma de noves oportunitats; llavors la pròpia resposta, és més natural, més fluïda, ara les aprofita i les trnasforma, les enriqueix i les impulsa.

 Me'n adone que he canviat la meua manera d'escriure, posem per cas, la forma amb la que ens relacionem amb algú...fins i tot la bicicleta, quina història...Són "nuclis" recurrents. També m'adone de les meus mancances. Encara vaig massa " a la defensiva".

Tota aquesta constel·lació de circumstàncies m'han descol·locat en certa manera. No sé si aquest serà l'any de la culminació, tanmateix es podria afirmar que és un any gloriós, han passat coses sorprenets. Fa un moment encara una sorpresa molt agradable, he tingut la sort de fer-me amb un poema de Borges que vaig escoltar fa temps a la ràdio, i em va deixar corpresa.


INSTANTES

Si pudiera vivir nuevamente mi vida, en la próxima
trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho tomaría
muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría riesgos, haría más viajes.
Contemplaría más atardeceres, subiría más montañas,
nadaría más ríos.
Iría a lugares a los que nunca he ido, comería más helados
y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió sensata i prolíficamente
cada minuto de su vida.
Caro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás
trataría de tener solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida,
sólo de momentos,
No te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca iba a ninguna parte sin un
termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas.
Si pudiera volver a vivir viajaría más liviano.
Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo
a principios de la primavera
y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más
atardeceres
y jugaría con más niños.
Si tuviera otra vez la vida por delante...
Pero ya ven, tengo 85 años y sé que me estoy
muriendo.

El poeta, amb poques paraules, ens enseña a viure, per si algú encara té algún dubte. Ell parla de fer canvis, però ja no té temps, ja s'hi anaven acabant els dies. M'agradaría fer meues les seues paraules, perquè sé que encara sóc a temps, malgrat que, en alguns moments del passat m'he pres la vida massa seriosament. Ara mateix aquesta és una de les meues fites, prendre'm les coses amb poca serietat. Cada vegada menys, i gaudir dels bons moments que ens regala la vida. D'eixes coses petites que conformen l'univers humà de cadascú, sense pretencions.



divendres, 4 de desembre de 2015





             Cròniques Personals


27


A la nit, de vegades em quede encisada mirant les finestres, eixos rectangles de llum allà dalt retallant-se contra la foscor...

" Los nómades somos así, nos ofrecemos nuestros pequeños tesoros largamente guardados y lo más asombroso es que nos reconocemos mutuamente como si desde siempre hubieran sido tesoros compartidos."

Lía Schenck, "EL RETOTNO DE LOS NOMADES"

T'envie els meus papers escrits, res, una insignificància, i et dic "t'estime Carles" mentre reste en silenci...Faig compte que l'afecte és recíproc i això és prou. Llavors sent un frec lleuger vora l'orella, com unes ales de papallona.

"Una vez el amor de dos nomades
duró una lluvia,
Cuando se despidieron mojados y vivos
supieron que volverían a amarse
en todas las lluvias por venir
aunque nunca más volvieran a encontrarse"

M'agradaria estimar-te encara que només fos durant una pluja...

"...Aman el agua de los ríos y aman las flores con la misma reciprocidad que a las tormentas".
Las aman sin esperar reciprocidades ni correspondencias"

Em sembla bonica aquesta forma d'estimar, sí, i també estimar amb el cos, els sentits, escoltant la respiració de l'altre, el seu mormor, el seu barboteig, percebre la seua olor, el seu, únic, barretjat amb el propi i tocar, acaronar, besar...sense rellotges, ni clendaris,com si el temps es detingués i això fos tot per al que un es sent abocat, allò que li dona sentit a la seua vida, mantenint a la boca el sabor dels seus bessos tendres encara i a la pell i per sempre les seues carícies. I també sentir eixe calor que naix expandint-se i comprenent a l'altre, fondre's amb aquests colors en somnis, sucunbint al jo més primari i genuí.

No sé per què et conte aquestes coses. Potser sia perquè no hi gaudeix i m'he de conformar parlant-les o pot ser que amb tu m'agrada definir les coses, els sentiments, els desitjos...les necessitats.

"De vegades cal fer-ho encara que a penes som capaços . "Els pobles feliços no ténen història..." Potser que tampoc les persones felices en tingen. Encara que els nòmades, amb nostra insaciable curiositat, no podem parar de preguntar-nos: "què està passat a dintre meu?...i si estime com estime han caigut ja els darrers pertrets del blindatge, he perdut ja totes les meues pors, puc expressar-me ja amb total sinceritat, puc expressar-me ja també amb el meu cos sense sentir-me culpable...vaig llençant al foc de tant en tant allò que m'atossiga, m'atabuixa, m'obliga. Mai no acabarem del tot d'eixir de l'edat dels "perqués" i fins i tot sembla que això ens ajuda a crear, a canviar de pell, de pell, de pell...Quantes privacions ha patit i pateix la nostra pell... quants contactes evitats, quants bessos no donats ni rebuts, quantes carícies frustrades, encallades al no res a mitat de camí entre el cor i l'altre..."

















dimecres, 2 de desembre de 2015






              Cròniques Personals


26


" Soc nòmade...potser per això ens trobàrem un dia qualsevol i et vaig escoltar per primera vegada; després, és clar, reincidírem. Poc a poc em vaig acostumar la aquelles estones d'intimitat, a aquella veu que semblava emetre les paraules només per mi. La teua veu i eixa manera d'embastar històries, que després es diluïen tot deixant una escletxa per on s'insinuaven els somnis... Vam haver de deixar-ho així, amb tot no ens podíem conformar. Et vaig tocar i parlàrem uns moments... Després se'm va ocòrrer cercar-te a la teua ciutat amb l'esperança de trobar-nos, com et vaig trobar als meus somis. Imaginava aquell lloc on practicaves la màgia amb les paraules. Mes tot fou innútil. Cóm podies conèixer el meu desig?

Et vaig cercar al llarg de dies i dies per parcs i jardins, carrers i places amb estàtues, per museus i catedrals...t'enyorava. Vaig haver d'abandonar "un no neix sabent" dèies tu sovint. Els nòmades, ja saps, no som gens pràctics, només ens movem al ritme dels batec del cor...

I seguí escoltant les tues retailles radiofòniques dites amb eixa veu de Bogart, que acompanyava l'enyor de la teua de la teua presència. "Saps? els nòmades tenim molt en comú, déies...Sentí que el nostre dia era dilluns, el dia de la Lluna, just eixe dia que no vol ningú; encara que els altres dies també són nostres tot i que quasi ningú ho sap..."

Complicitat! flipe amb aquesta paraula, és tan completa i tan graciosa, tan suggestiva i secreta, dona joc i també resona, és oberta sempre oberta i està conectada directament amb el cor, encar que la ment hi assinteix complaguda al seu davant, i el cos es dilata quan l'escolta i es torna tèbi i acollidor.

I va nèixer un vincle natural entre nosaltres com es produeixen les estacions, i les migracions dels nostres germans els ocells; un lligam que romandria malgrat el temps i l'espai.




diumenge, 29 de novembre de 2015





              Cròniques personals


                11





Fa uns dies que vaig anar a la sessió de teràpia i he descobert un fet important, he fet una projecció de la mare a la meua germana Alba, transferint -li els meus afectes, cosa que explica la dependència que he experimentat al llarg d'aquests anys. I ara detecte els efectes d'aquesta jugada de l'inconscient. L'altra troballa ha estat les reaccions somàtiques que he patit darrerament, fins al punt de trobar-me pitjor, tot i el tractament farmacològic, la qual cosa ha afectat tant les relacions de parella com les relacions familiars.

És evident que les relacions de parella han estat una font de conflictes i de poques gratificacions, i no sols aixó sinó que també han interferit altres tipus de relacions. Clar, que mentre em limitava a experimentar certa simpatia per algú no detectava cap "efecte secundari", tanmateix arribat el moment en el qual la simpatia és feia mútua i les petites mostres d'afecte, compartides, se m'encén l'alarma i es genera estrés i angoixa, a tal punt que somatitze i m'arriba a afectar tota l'activitat funcional. Llavors ve el "crac", és a dir, esdeving un nyap. Basta sentir-me atreta per algú per desencadenar-se tot el ventall de simptomes patològics....Una glòria. Fins ara no ho havia fet conscient.

Així doncs, aquesta conducta que segueix a la coneixença i a la vinculació afectiva amb l'objecte em genera tal quantitat d'angoixa que excedeix els meus límits. Acte seguit jo mateix provoque el trencament, cosa que vé a ser com una vàlvula per on evaqüe l'ansietat. Això explica els nombrosos trencaments que sovint provoque. I també la tendència a engrandir els obstacles per tal de lliurar-me dels efectes que se'n deriven de "la transgressió".

Verdaderament la conducta humana i el mòbils que la generesns són un mistèri. Això explica també la meua conducta retraguda durant tot aquest temps. És a dir al fons de totes les meues racionalitzacions s'arrela la por i l'angoixa, i per evitar-les m'estme més renunciar directament.

Amb tot em sent afortunada per haver pogut arribar a detectar la causa dels meus fracassos i més ara, que just anava a repetir la història, atés que a la vida no es prodiguen les oportunitats.

Així doncs, ara que vaig esbrinant els mòbils inconscients de les meues dèries , supose que ha arribat el moment de l'alliberació. Fa uns dies pensava que no pagava la pena consignar res. Que mai no passava res digne de posar en solfa. Com sempre que faig afirmacions categòriques m'enganye. El cert és que visc un moment que pot canviar el curs de la meua historia.
Tenia la convicció que en algún momet arribaria la resposta. En això si que m'he mostrat tenaç i no em penedeix. Fins i tot la depressió recurrent que vinc patint ha estat una benedicció perquè m'ha obert les portes d'un coneixement al que per mi mateix mai no hagués pogut accedir, malgrat que per mi n'era de vital importància.

Amb tot, amb l'ajut del terapèuta seguiré tractant d'identificar quins són els hàbits de pensament que tant i tant mal m'han fet i abatir-los un per un, fins que no en reste ni la més lleugera ombra, ni el més lleu record.